Mes: juny de 2020

Rodrigo Cardoso _3r C ea 2a ensenyança encamp
Sabia que el partit era decisiu i si el guanyàvem érem campions de lliga. Anàvem a jugar fora del país. Jo jugava poc perquè tenia problemes a les cames i això m’impedia córrer com els altres. Però tinc una habilitat que em caracteritza, trec la pilota amb molta facilitat. Gràcies a això, s’està fent realitat el meu somni: conèixer el meu jugador de futbol favorit. Vam arribar als penals, estàvem tots molt nerviosos, ja havien xutat tots i havien fallat. Era el meu moment, vaig xutar i vaig veure la pilota entrar. Tothom cridava d’eufòria i entre tot aquell soroll vaig sentir el meu nom. Era ell, m’estava cridant.

Jaume Jordi Teixidó_3r C EA 2a ensenyança encamp
Aquell dia va ser molt important, vaig veure el partit i se’m van obrir les portes al món del rugbi. Vaig apuntar-m’hi. Cinc anys després, l’equip s’havia reduït. De sobte, em vaig trobar sol, jo volia seguir però no m’atrevia. Pensava que em farien mal, que no els podria placar, que quan em plaquessin no podria aixecar-me. Ho vaig explicar al meu amic, que de seguida em va animar. Les seves paraules van donar-me el coratge que necessitava. Quan es va acabar la temporada, vaig passar de categoria i en aquella ocasió la por no va paralitzar-me.

Bernat Solanellas Bascompte_3r A Col·legi Sant Ermengol
Un any més la família i amics es reuneixen a Fonollosa per celebrar la verema. Al Martí, aquest any, per primera vegada li deixaran podar ceps sol. Tot decidit agafa la galleda i les estisores de podar i comença a fer la feina. Tothom està concentrat tallant el raïm, quan, de sobte, se sent un crit que talla la conversa dels veremadors. És el Martí, s’ha fet un tall profund al canell. Ràpidament el seu cosí, estudiant de medicina, corre a netejar-l’hi perquè no s’infecti, però finalment s’haurà de cosir a l’hospital. Estic segur que aquests punts de sutura faran que la pròxima vegada el Martí vigili més a l’hora de fer les coses.

Ricard Porcuna Torres_3r A Col·legi Sant Ermengol

Estic en un bosc. Caminant, de fons escolto la remor d’un riu, el cant dels ocells, el vent i el  soroll de les fulles dels arbres.
De sobte tot s’atura. No sento res. Segueixo caminant i mentre camino va desapareixent la natura i quan me n’adono i em giro no queda res, només la buidor i la soledat d’un bosc cremat.

Marc Torné _3r B EA 2a Ensenyança Sta Coloma

Fa un temps m’estava entrenant per poder entrar a la selecció andorrana de futbol. Aquella setmana vaig conèixer nous companys i també vaig aprendre l’ADN de la selecció andorrana. El cap de setmana ens van donar la convoca- tòria per a anar a defensar el nostre país a San Marino. Jo estava molt content i amb moltes ganes de jugar. Una vegada hi vam arribar, vam anar directes a entrenar-nos per conèixer el terreny de joc on jugaríem i repassar les tàctiques per a l’endemà. El dia següent ens vam enfrontar contra Letònia, el resultat va ser 0-3 a favor de Letònia. El dijous d’aquella setmana ens tocava jugar contra l’amfitrió.

Xènia Tarrés _3r B EA 2a Ensenyança Sta Coloma

Aquell matí vaig agafar la moto que em va regalar el meu pare pel meu aniversari, encara no l’havia estrenada ja que feia molt mal temps. Aquell dia tampoc és que fes un dia gaire bo per anar a fer una volta. El terra estava moll de la pluja de la nit anterior però tenia moltes ganes d’estrenar-la. Vaig sortir del barri i vaig enfilar cap a l’autopista per dirigir-me al centre. Dos cotxes se’m van col·locar al meu carril molt a prop meu. Jo no entenia res però de sobte un dels cotxes em va donar un cop. La moto em va caure a sobre i ho vaig veure tot negre, quan vaig tornar a obrir els ulls estava sola en una habitació molt…

David Rodríguez_4t B Col·legi Sagrada Família
És una zona en la qual un es queda quan la persona que t’agrada et rebutja. Quan li dius que t’agrada i et diu que tu a ella o a ell no i solament vol mantenir una amistat. Insisteixes i li dius que t’agrada, que la consideres alguna cosa més que un amic o amiga. Aleshores se’t queda cara de no saber què fer, si dir la típica excusa que era un repte o que ho volies saber per curiositat. És millor reconèixer el que és realment que començar a dir mentides. És millor dir la veritat perquè no passa res. No és res dolent que t’agradi algú, però el que sí que fa mal és no assumir-ho. Per això, no m’agradaria quedar malament. I a tu?

Mel Palos i Garcia_4t B Col·legi Sagrada Família
He d’escriure un microrelat per dijous i necessito inspiració. Sobre quin tema puc fer-lo? Podria parlar d’un nen que pateix bullying, està molt vist. Una situació quotidiana, com l’hora d’esperar el bus? Molt vulgar. Feminisme, amb 640 caràcters no en tindria prou. I si parlo des del punt de vista d’un arbre i mostro el mal que els humans fem a la natura? És necessari, però estrany. També podria queixar-me de tot el que em molesta, però això ja ho fa tothom. Una història de por? Una descripció molt detallada d’un objecte qualsevol? Em sembla que no cal que em trenqui més el cap perquè, sense saber-ho, ja tinc el microrelat.

Lara Regalo Pereira _3r H Lycée Comte de Foix
Una vegada, una nena somiava de tenir un gos. Per Nadal havia obert molts regals i res del que somiava li havia tocat. En un moment cridaren l’Alícia i amb il·lusió arribà al costat del Max i ell li digué que els somnis no sempre es feien realitat. La noia anava perdent l’esperança. Fins que de cop la seva mare li digué que potser el seu somni es faria realitat. L’Alícia, sense cap mena ja d’esperança, no la va creure i li contestà: els somnis no sempre es tornen realitat. Al cap d’un moment es girà, li donaren l’últim regal, l’obrí i amb un gran somriure pensà, no tot sempre és un somni, alguns es tornen realitat i d’altres no.

Marc Salinas Pons_3ème H Lycée Comte de Foix
Un món per viure, per saber, per aprendre, per compartir. Però, només un, amb més de 7 miliards d’habitants i 510 miliards de quilòmetres quadrats. Els polítics, no sé com gosen dir encara que el canvi climàtic no existeix, quan ha estat demostrat científicament que sí. Jo penso que cal un canvi ja, un canvi de sistema i d’organització. Les temperatures pugen, el nivell del mar augmenta i la joventut es mou, reclama un futur digne. Ja hem vist que el canvi no serà polític ni tampoc el faran els adults. Ells creuen que la catàstrofe no els afectarà, i ara ja sabem que nosaltres, com sempre, els joves, ens haurem d’espavilar tot sols.

Dídac Rayo_3r B EA Segona Ensenyança Ordino
El que més m’agrada de les aigües obertes és quan comença el compte enrere de l’àrbitre: 5, 4, 3, 2, 1 piiiip! Comença la travessa. Tothom comença a córrer cap a l’aigua, notes la gent per tot arreu intentant no perdre el líder. A poc a poc es van fent grups i tu comences a notar la fatiga i que la gent s’allunya o s’apropa. Cada vegada tens més ganes d’arribar però també et sents més cansat. A mesura que passen els minuts et sents més cansat però saps que estàs més a prop de l’arribada. Ja a la recta final faig l’últim esprint. Surto de l’aigua i ja està. La travessa s’ha acabat. Cansat però satisfet de l’esforç que he fet avui.

Ariana Pereira Cascao_3r B EA Segona eEnsenyança Ordino
Hi ha moments que desitjaria no poder pensar, no tenir la capacitat de recordar o simplement no poder enyorar. Cada segon que passa penso en el sentiment de trobar a faltar o d’haver perdut algú o alguna cosa. Puc fer veure que no m’importa, però realment és l’única cosa en la qual puc pensar. Sens dubte és un gran repte i tot i això no entenc per què li dono tanta importància, no soc la primera ni l’última que viu aquesta situació. No paro de pensar en aquell futur comiat, en aquells primers dies d’una nova vida, on tot comença de nou. Cada segon que passa és per mi l’últim. Sé que ho trobaré a faltar, sé que us trobaré a faltar…

Luis Cebrián Vélez_3r C Col·legi Mare Janer
Era un matí de tardor. El cansament ens va fer seure en un banc de pedra llisa i freda. L’avi em va demanar que tanqués els ulls. Mentre veia la foscor, vaig sentir una veu, la veu de l’avi. Va dir que m’imaginés les famílies de feia cent anys passejant per aquells jardins tan preciosos. Mentre ho projectava vaig sentir una veu, una veu aguda i fina, coneguda, la veu del meu fill. Al meu costat no hi era l’avi. Ni tan sols un banc de pedra llisa i freda. Ara tot havia canviat. Estàvem asseguts en un banc de ferro, a terra ja no hi havia pedretes amb les quals jugàvem abans. Ara hi havia asfalt, trencant amb l’harmonia del paisatge.

Judit Marquès Roura_3r C Col·legi Mare Janer
La meva història va començar amb un crit de guerra. La resistència va causar la lluita d’aquests dos mons completament diferents, oposats. Blanc i negre. Esperança i desesperació. Amor i odi. Vida i mort. L’enemic guanyava terreny sobre el camp de batalla executant complicadíssimes estratègies. Imprevisibles, implacables. Només jo me n’adonava, però no podia fer res per aturar-ho. Era inútil. Conqueria cada racó, cada superfície, cada batec, cada oportunitat. Ara tot li pertanyia. Era el guerrer guanyador de la batalla. M’havia omplert i complementat. Em costava acceptar la derrota. L’havia evitat durant massa temps. M’havia enamorat.