Aitana Rivero_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Mans blanques i venes blaves. Més ossos que pell. Blaus deixats per les agulles que el mantenien amb vida. Estirat. Prim. Ella, quasi plorant, sostenint les llàgrimes davant de la família, fent-se la forta i defensant un discurs d’esperança. A mi, deixen de preocupar-me les persones que hi ha davant i em trenco, ploro. Recordo que tota la vida l’he vist feliç, actiu. Ple de vida. Ara la imatge és ben diferent: sedat tot el dia i ple de tubs als braços que el connectaven a una màquina, una màquina sorollosa però imprescindible per mantenir-lo amb vida. No puc més, em refugio al lavabo, sec, penso… i si tot acaba? Simplement ploro.