Jana Pey Busquets_3r F Lycée Comte de Foix
Ja estava sola amb els meus pensaments, per fi. No volia sentir més: “Que voldràs ser després?” “Això no, millor metge!” “No vols tenir una carrera?” Jo deia: “No vull.” Però era diferent quan m’ho demanava la meva mare. “Et fa feliç? Doncs endavant.” Ella m’entenia. I ara només em diuen: “A la teva mare, li hauria agradat més que fossis metge, arquitecta… No t’agradaria que la teva mare se sentís orgullosa?” Però jo sé que ma mare n’estaria igual… tot i que no pugui veure-ho. Estic sola, ella sempre m’havia dit que fos feliç. Tot i que costa ser-ho ara mateix. Ella era l’única que m’acceptava, i ja no hi és.