Mes: gener de 2026

AARON FOIX BRUN_3r B COL·LEGI MARE JANER

Quan la vaig veure per primer cop, ho vaig dubtar. Quan em va mirar amb els seus ulls color fusta, me’n vaig assabentar. Quan em va parlar amb la seva veu dolça, me’n vaig convèncer. Quan em va abraçar amb la seva pell suau com un peluix, el meu cor va començar a bategar molt fort. Quan m’ho va dir, em va destrossar. Quan em vaig acomiadar, la tristesa m’envaí. Quan no hi va ser, la vaig trobar molt a faltar: la seva presència, la manera en què em feia sentir, la seva mirada, la seva veu, la seva manera d’actuar, les seves abraçades… Tota ella. Aquella sensació em feia sentir viu, com si el meu cor hagués renascut de les cendres.

ARES LLUÍS REINOSO_3r B COL·LEGI MARE JANER

Era allà, amb els seus auriculars, mirant les vores com si el món fos una altra estació. Jo vaig pujar al vagó, i el temps va semblar congelar-se per uns instants. Els seus profunds ulls blaus es van trobar amb la foscor dels meus ulls. Sentia com l’electricitat corria per les meves venes. No feien falta paraules, els nostres somriures parlaven per si sols. El tren bategava i el meu cor amb ell. Vaig baixar a la meva estació, però encara sento la seva intensa mirada enganxada a la meva esquena. “Tant de bo demà…”, vaig pensar, i sense saber res del que havia passat en aquell instant, sabia que aquella mirada no l’oblidaré mai.

GABRIEL CARVALHO RAMALHO_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Dimarts passat vaig anar al zoo amb la classe. Durant la visita d’una hora, l’instructor ens va avisar que anéssim amb compte i no ens allunyéssim del grup. Però nosaltres no li vam fer gaire cas i vam decidir explorar pel nostre compte. Caminant, vam veure el nostre primer animal: un lleó. Estava dins d’una gàbia amb una reixa gran. Vam cridar per veure si es movia. Portàvem un bistec que havíem comprat abans i li vam ensenyar. El lleó va olorar el menjar i va córrer cap a nosaltres. Jo, espantat, vaig tancar els ulls i vaig allargar la mà amb el bistec; el lleó, famolenc, va mossegar el bistec i també la meva mà.

MALKÀ BENCHLUCH PALMITJAVILA_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Asseguda, recolzada sobre la taula movent el boli d’un costat a l’altre, mirant un punt fix intentant no atabalar-me. El temps passava, cada cop més ràpidament, i jo no avançava, estava bloquejada. Havia estudiat, però, com sempre, no havia servit per a res. Tenia tots els pensaments ofuscats. Sentia com les agulles del rellotge anaven cada cop més de pressa. Se m’acabava el temps. Movia el boli cada cop a més velocitat, la cama em tremolava, notava com les llàgrimes em queien per la galta. I, sense ni adonar-me’n, s’havia acabat el temps. I, per tant, una altra oportunitat fallada per demostrar que sí que en soc capaç. 

LARA MARTINS_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Va arribar a casa després d’una festa a una discoteca fins a les 4 de la matinada. Era la primera vegada que sortia des d’aquell incident. Havia sortit amb un gran grup d’amics, ja que encara se sentia observat de tant en tant. Però, al voltant de les 3 de la matinada, va decidir marxar sol, ja que els seus amics s’ho estaven passant bé. Quan va arribar a casa va tornar a sentir aquella angoixa de ser observat. A la seva bústia va veure una carta sense nom dins d’un sobre negre, va entrar a casa i la va deixar a sobre de la taula, amb una mica d’inquietut, va obrir la carta. I, dins, es llegia una sola frase: –Bona nit– el teu amic.

LAIA ARMENGOL_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

“Dona’m una nit més. Un últim petó que em faci somriure, per poder recordar el tacte de les teves mans sobre les meves. Que el temps es pari, que no importi. El que abans era un sentiment recíproc, ara s’ha convertit en una nit interminable, en uns passos solitaris i en la convivència amb el silenci i els records. Potser en una altra vida et torno a veure; no dubtaria ni un minut si em donessin l’oportunitat de refer la nostra història. Per a què? Qui et necessitava més que jo?” Una sensació m’ofega el pit i no em deixa continuar. L’única opció que tinc és estimar la terra que et cobreix a fi que el mal desaparegui una estona. 

ARES TOMÀS MALET_3r A COL·LEGI MARE JANER

Som al Pou. Ningú n’és conscient, però al mateix temps tothom es prepara. És culpa nostra: els rius cada cop amb més set, els animals buscant una llar que ja no existeix, les temperatures cada vegada més alterades… El món enfonsat en un etern malson, ens advertia que busquéssim alternatives encara anònimes. Algú que mai perdia l’esperança, de manera inconscient, va plantar una llavor i, sorprenentment, en va créixer una flor. Delicada, feble, però valenta. Se la mirava i no ho entenia: com podia ser que una senzilla i petita flor el fes tan feliç? Potser, només potser, encara érem a temps de conèixer un món amb un sospir d’esperança. 

LAIDA MARTÍNEZ CARNÉ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Es mira al mirall per quarta vegada. El cabell, bé. La cara, perfecta. Les ungles, una mica llargues. El cor li batega més ràpid. Ha estat esperant aquest moment des de fa uns quants dies. Ha triat la samarreta que millor li queda i ha practicat somriures discrets. Mira el rellotge, és gairebé l’hora. Es torna a mirar al mirall i surt de casa. Puja al bus amb els auriculars, intentant calmar els nervis. Arriba al lloc, saluda i s’asseu, esperant-lo. Cada segon que passa, nota com la tensió puja. Quan s’obre la porta i el veu amb bata blanca, un llum potent al sostre i una cadira reclinada, sap que no era exactament el que pensava.  

BRAIS PEREIRA LOPES_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

9 de febrer del 2060. Últim dia de guerra. Ja fa quasi 46 anys que es va iniciar la guerra. Una tortura pel món. Hem passat vàries guerres: la de Palestina, la 3a Guerra Mundial i la guerra russoucraïnesa. Estem farts! El món pateix, la gent sofreix les conseqüències de la corrupció. Avui s’ha pactat una aliança forçosa: si algun país no respecta la treva dels pròxims 50 anys, estarà ell sol contra el món. Sense aliats, ni recursos, ni ajudes per protegir la població. Esperem que sigui suficient per reconstruir la Terra i fer un món on tots puguem viure sense por a res, avançant cap a la llibertat.

BIEL FÀBREGA_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El meu dibuix, per fi havia acabat el projecte més gran que havia fet fins ara, un quadre d’una nena jugant sola dins la foscor, en un petit parc, d’aquells que tenen dos gronxadors i un tobogan. Finalment, estava acabat, soc lliure i, per celebrar-ho, aniré a donar una volta abans que es faci fosc. Soc una persona que m’encanta passejar i respirar aire pur, així que avui aniré fins a un poble lluny de la ciutat. En arribar al poble, semblava un totalment diferent: fosc i amb un aire gèlid, on només es veia una llum d’un fanal solitari que il·luminava un petit parc abandonat on encara se senten les rialles d’aquella nena. 

Julia Marijuan Delgado_3r COL·LEGI MARIA JANER

Quan van començar els roncs i ja no vaig poder concentrar-me més, vaig baixar al saló. Baixem les escales, girem a la dreta, recorrem el passadís i creuem la porta corredora. Esquivo l’illa de la cuina, unes butaques i una taula. Em quedo observant l’objecte que tinc davant. De vegades m’espantava perquè semblava mig mort; d’altres, intentava fer soroll parlant i cridant. De tant en tant el sacsejava, però mai em donava senyals de vida. La vaig observar de ben a prop i li vaig dir: —“Mare, per què no et prens una tassa de cafè?”

JUANA GARCIA CEJAS_3r COL·LEGI MARIA MOLINER

Era 24 de desembre, estava preparant el menjar, les decoracions i els regals amb la meva mare. Havíem fet de plat principal pollastre amb ensalada. També havíem decorat la casa amb l’arbre de Nadal, manualitats, llums…Tot estava a punt per començar la celebració, només faltaven els convidats, és a dir, la nostra família. Després d’una estona, van començar a arribar-hi. L’únic que hi faltava era el meu pare, que sortia tard del treball. Finalment, va arribar i vaig sortir corrent per fer-li una abraçada. Tan bon punt va sonar el despertador, em vaig posar a plorar perquè tot era un somni i el meu pare és mort. 

ERIKA DA COSTA_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia caminava pel bosc i tot endinsant-m’hi vaig veure una casa. Vaig decidir acostar-m’hi. Estava espantadíssima perquè tenia la impressió que algú em perseguia tot i el silenci sepulcral al meu voltant. Volia creure que només era fruit de la meva imaginació. Finalment, vaig arribar a aquella casa. En picar a la porta, ningú no va obrir, però sentia passos a l’interior. Vaig picar més fort. Quan van obrir, no em veien. Vaig entrar, molt confusa. A la televisió anunciaven la meva mort en un accident. No ho recordava. Vaig córrer al lloc dels fets i, quan hi vaig arribar, vaig veure el meu cos estès a terra. No m’ho podia creure.  

Sophia Tadeo_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Quedaven després de classe al banc del racó del parc, a prop d’on jo sec habitualment, allà on el bullici del món semblava difuminar-se. Es parlaven poc, perquè les paraules sovint sobraven quan els ulls ja ho deien tot. Ell la mirava i sentia que l’univers s’empetitia, sobretot comparat amb la llum que ella desprenia. Ella reia i aquell so era suficient per fer-li bategar a ell el cor amb força però tendrament. Les mans s’apropaven fins a agafar-se i a poc a poc es feien el primer petó, tímid, maldestre, senzill i pur, testimoni d’una promesa que no s’oblida mai. Tots dos eren conscients que s’havien enamorat amb només una mirada.

Guisla Escribà Puig_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

He viscut molts canvis, però aquest… Tothom em deia que tot aniria bé. Tenia por, un sentiment d’angoixa inexplicable. No sabia què m’oferiria el futur, però vaig decidir arriscar-me a fer el gran salt cap a una nova vida, amb un canvi d’entorn impressionant. La veritat, no sé si m’haurà anat bé o no. Suposo que encara m’estic adaptant, perquè tot i que m’ho passo prou bé, sempre tinc aquest pensament que no ho hauria d’haver fet o si ja és massa tard per tornar enrere. Al final tot són experiències que s’han de viure i la vida serveix per a això, per provar i gaudir. A vegades pot sortir malament, però també bé. I tu, t’hi atreviries? 

Joaquín Cresta Ojeda_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un dia assolellat d’aquest estiu, quan anàvem amb la família cap a l’Argentina amb avió, enmig del trajecte el pilot va quedar inconscient perquè es va donar un cop amb la safata. El copilot com que no sabia pilotar l’avió va preguntar per l’altaveu si hi havia algú que sabés pilotar un avió. Jo vaig respondre que en sabia (no sé per què ho vaig dir; jo, un noi de catorze anys). I com que tots els passatgers estaven desesperats, em van portar a la cabina de l’avió i vaig dir al copilot que es comuniqués amb l’aeroport més proper per comunicar-los que aterraríem. Just quan estàvem a punt per aterrar, em vaig despertar del meu somni. 

CRISTIAN FILIPE RIBEIRO FERRERIA_3ème K Lycée Comte de Foix

El Dimitrievski es va mirar al mirall i no es va reconèixer. Aquell jove ple de somnis s’havia convertit en un desconegut, perdut entre ombres. Tota la seva taula era plena de drogues. Ara, tenia més droga que sang al cos. “Massa ratlles, massa porros”, pensava.  Feia poc s’havia unit a una banda anomenada Seixanta-set, després d’haver passat una depressió provocada per un videojoc, el Crash Royale. Havia estat moltes vegades en coma etílic i un dia quan anava ben begut va decidir matar la seva família. Havia patit molt, era el delinqüent més buscat del món. Però en conquerir l’últim país, va marxar el llum i es va apagar el joc…

Ángela Morais Galtier_3ème K Lycée Comte de Foix

Els meus amics i jo vam anar dissabte a un centre comercial de la capital. Vam comprar alcohol i llimonada i vam trobar un lloc amagat on ningú podria veure’ns. Quan vam arribar-hi, vam barrejar tota la beguda i la vam amagar. A la nit, vam treure la beguda de l’amagatall i vam posar-nos a fumar, beure i vapejar. No vam parar, tots vam beure massa. Feia molta calor i ens vam treure les samarretes noies i nois. Cridàvem i orinàvem al carrer. Algun veí molest devia queixar-se o potser va ser un o una de nosaltres…  De cop, va arribar la policia. No vam tenir temps de res, només vam poder sortir tots corrents, però havíem begut massa…

AUXIA MACIA RODRÍGUEZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Quan som petits tenim somnis i il·lusions que amb el temps van canviant. Quan som petites totes somiem a ser princeses com l’Elsa o fem col·leccions de les nines LOL. Però ara que hem crescut això ja no és el que desitgem. Ara el que més m’intriga és saber a què em dedicaré de gran o què estudiaré en marxar de l’escola, però ser una princesa i jugar amb nines ja no és el que em fa il·lusió. Encara que ara no somiï en tot el que feia de petita sempre ho portaré amb mi… De sobte, noto un soroll, em desperto de l’accident de trànsit, i aquesta ha estat la reflexió mentre he estat en coma.

MARTINA LLARAS LOSILLA_3A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Avui és el dia del seu aniversari, i aquesta nit he somiat una cosa molt estranya. Ens veia a les dos en una habitació fosca i els llums ens il·luminaven mentre ella se n’anava i jo la perseguia, però no la podia atrapar. Ara estic sola a casa esperant que es faci de dia allà on és ella per trucar-li, però no aguanto més la distància. Recordo el dia que em va dir la mala notícia, que se n’anava tot un curs d’intercanvi al Canadà. Feia dies que m’ho deia i creia que era broma, però no, era veritat. Em deia que a l’estiu quedaríem, però no vam trobar el moment i ara ja no hi és.