Dia: 2 d'abril de 2026

LOLA RODRÍGUEZ GARCÍA_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Una vegada més aquí, una llàgrima llisca només entrar. Les he decebut. M’intenten tranquil·litzar, però estic bloquejada. Les persones passen i em criden, però els meus peus semblen enganxats a terra. M’ajuden, però no poden… crido… i aleshores em posen un calmant i el mal s’esvaeix. El meu cap torna a funcionar i m’aixeco, el meu cos em frena, em diu que marxi, però amb molt esforç entro i el metge em diu que he d’entrar a quiròfan, els ulls se’m tanquen i tot és fosc. De sobte m’aixeco i una llum blanca m’enlluerna… Sento els aplaudiments. Els ha agradat l’obra, la meva obra. El sacrifici ha valgut la pena. 

ÚRSULA RODRÍGUEZ BOLOGNA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Veig una noia, s’apropa a mi, la miro i m’abraça, l’aparto i penso, qui és? No la conec. Se’m queda mirant amb cara d’espant. Tot bé? Em pregunta. Sí, però qui ets? Contesto jo. Em mira com si hagués dit una animalada i em diu que és la Laura. Em quedo pensant… Laura? Jo no en conec cap, serà que m’ha confós? No ho entenc. Me la quedo mirant i em diu: Te’n recordes? Jo no entenia de què em parlava. Em torna a dir… Te’n recordes? De petites érem molt amigues. Jo em quedo pensant. Ja la recordo, la Laura era la veïna de la casa de la platja, sempre jugàvem juntes. Com has crescut, li dic, no et reconeixia. Ens mirem i ens abracem.