Aitana Elson Varela_3r A EA segona ensenyança d’Ordino
Esperava. La neu m’envoltava, blanca, humida, freda. La bufanda i el barret em proporcionaven escalfor mentre estava asseguda al banc, el nostre banc. Una iaia passejava agafada del braç d’un home amb cabells blancs i reien. Esperava. Uns nens feien un ninot de neu i reien. Esperava. S’apoderava de mi el record de la llum dels seus ulls que ara ja no brillaven. Tristor. Esperava. Una petita llàgrima salada va regalimar per la meva galta. I continuava esperant asseguda en aquell banc, el nostre banc, el que sempre seria nostre encara que ell ja no hi fos. Esperava el dia, el mateix dia que el vaig conèixer en aquell banc. Esperava.