Adrià Gómez _4t A INSTITUT ESPANYOL D’ANDORRA
I així et veus, sol, sense ningú en qui recolzar-te, ningú que et doni la mà i ningú en qui confiar. Tots se’n van, un a un, però els oblides, i cada dia et sents sol. A l’institut malament, moltes vegades sents que no vals per a res, que no te’n surts. Arribes a casa i la història es repeteix. No pots més, i de sobte, apareix aquest somriure preciós que tens, aquest petit raig de llum esperançador que és capaç d’ajudar qualsevol. Apareixen els teus petons i m’alegres la vida, malgrat tot. Tu ets capaç de fer-me sentir el millor i que tot se m’oblidi. Tot i que aquest escrit sigui per a l’E-640, l’escric pensant en tu.