“Papa! Papa! Ja sé on ets! La mare m’ho ha explicat tot. Sé que ets mort, que no tornaràs mai… Però sé on t’he de buscar! Vinc a veure’t. Tinc tantes ganes de parlar amb tu! Vull que vegis els meus cabells, encara més pèl-rojos!”, pensava el nen que, corrent, no vigilava la carretera. Va arribar al cementiri. Un senyor de pell pàl·lida i pèl-roig l’esperava, els braços oberts. “T’estimo, papa. Mai més et perdré”, va dir-li el petit abraçant-lo. “No, marrec, mai més ens separarem”, li va contestar l’home amb un somriure. Un pensament trist li va recórrer la ment. Enllà, una sirena ressonava i una vídua plorava la mort del seu fill.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.