Judith Fernández_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL
Estava ajupit al costat d’aquelles aigües tranquil·les, aquell bosc donà lloc al so d’un plor silenciós, una mescla de tristesa i impotència. El seu rostre no es reflectia. Es tocà les galtes i la boca, sí, estava allà, encara existia. Ningú sabia el motiu d’aquell fenomen, excepte la noia d’aquells ulls blaus morts que apareixien en la seva ment. Tot acte repercuteix amb la seva respectiva conseqüència. Si ella ja no hi era, ja no es podria tornar a veure el seu reflex en el parpelleig d’aquella mirada vivaç. Finalment ell plorà, ho comprengué tot. La seva vida se n’havia anat amb ella. No es tornaria a veure mai.