Foscor

VICTOR PENIDO_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Obscuritat. Avui és l’única cosa que veig. Avui no puc veure cap claror, tot és negre. M’entra el dubte de si algun dia podré tornar a veure la llum, si en algun moment podré sortir d’aquest pou. De sobte, colors. Però no és una sensació agradable, ni bonica. És una sensació nova,  inesperada, que em deixa perplex. És un arc de Sant Martí, però no és pur. És un ventall de colors, però estan bruts. Desprèn llum, però és una llum fúnebre. Veig estels, però s’apaguen i tornen a deixar pas a la negror. Però, ara que hi penso, hi ha algú que em pugui explicar quins són realment els colors de la nostra vida?

Encara ho sento

PATRICIA DIAS_3r C SECUNDÀRIA_Escola Andorrana Encamp

Encara veig aquelles cares, per salvar el seu món, per sentir-se orgullosos del seu país. Encara veig que superar adversitats és la seva rutina, el menú que cada dia es repeteix, i que de postres sempre troben tristesa. Tot i que ja fa temps que vaig marxar d’Iran, encara tinc aquestes visions. Encara noto com els nens em segueixen amb les seves mirades afamades. Encara sento les seves súpliques, demanant-me que me’ls emporti a un altre indret. I enmig d’aquella situació, noto la impotència i la culpa de deixar-los allà. Però crec que encara tinc possibilitats de canviar la meves visions, no?

7.30

David Fernandes_Terminale ES-SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

Es despertà a les 7:50 del matí, encara no s’havia dutxat i sabia que arribaria tard. Estava indignat perquè a la vetlla no va poder anar a l’últim dia del famós carnaval d’Encamp. Tot i així, es va dutxar i vestir despreocupat per l’hora. Amb pocs ànims arribà al col·legi on la seva professora de català li tenia preparada una sorpreseta: havia d’escriure un microrelat. Eren les 8:40 del matí i no trovava la inspiració. Al cap d’uns minuts, una idea brillant: escriure un microrelat explicant com va transcórrer aquella mateixa matinada. I començà a escriure: Es despertà a les 7:50 del matí, encara no s’havia dutxat…

Noa

Liliana Aguiar_Terminale ES-SB_LYCÉE COMTE DE FOIX

La vaig conèixer en una cantonada d’un carrer per descobrir, enmig de la nit, perduda dins del temps. Els seus peus nus es banyaven dins una bassa d’aigua bruta. En la foscor, els seus ulls de plata en què ja no quedava la joia de viure, només tristor i fred. Una esgarrifança em va recórrer el cos en sentir la seva veu planyívola: era com si l’ànima se li escapés en rumors indesxifrables. Li vaig demanar el nom i em va respondre: Noa. Llavors el seu cos exhaust es va rendir davant meu. Alarmat vaig demanar ajuda i quan vaig tornar la mirada cap a ella, el seu cos magre havia desaparegut, emportat pels rajos d’un nou dia.

Living dead

Indiara Tossatti_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Vaig obrir els ulls. Em trobava de peu enmig d’un passadís desert, encara amb la bata posada. Al final, des d’una porta oberta es filtrava un raig de llum blanca. Se sentien veus a l’interior. Una dona estava asseguda en una cadira al costat d’un llit, agafant la mà d’algú que no podia sentir-la. De peu, al costat seu, un home amb bata blanca. La dona plorava desconsoladament i aferrava la mà amb força, com si així pogués tornar-li la vida a aquella persona que ja era molt lluny d’ella. Semblava tan jove… Les seves galtes encara estaven rosades per la sang i semblava que s’hagués de despertar en qualsevol moment. Semblava… jo.

És normal ser estrany

Genís Ball_2n B BATXILLERAT CIENTÍFIC_ESCOLA ANDORRANA

Una persona passeja pel mig del carrer. És estrany: un carrer ple d’individus, ple de comerços, ple de cartells. En definitiva, un carrer normal. És estrany: la gent passeja, els cotxes circulen, també les motos. En definitiva, tot sembla normal. És estrany: no hi ha núvols, no plou, no fa vent. En definitiva, un temps ben normal. És estrany que amb tantes coses normals tot continuï sent estrany. És estrany i, ara, per molt que ho neguem, en el fons tots sabem que aquest relat és ben estrany.

La pipa de la pau

Kristel Aherne_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Instrument de pau que t’obre les portes de la percepció, et fa escapar de la realitat, fugint d’aquest món anomenat Babilònia. Fumant tranquil·lament, transmetent pau i assossec, la vida ja no sembla tan dura amb aquesta escapatòria. Els teus pensaments volaran tan alt que enfosquiran els teus ideals, fent-te reflexionar sobre el món. La pipa de la pau et farà veure més enllà del que havies vist abans, et donarà el poder de trobar una sortida en aquesta trista vida. Aquesta experiència serà la teva primera purificació espiritual, però no serà l’última. Tu posa els límits, ella t’ensenyarà el camí. Gaudeix del viatge.

Desamor

Marc Devant_2nde D_LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa només dos minuts que ens hem separat i ja et trobo a faltar. Per què? Perquè t’estimo. I en canvi tu m’has clavat un punyal al cor. Sols pensar en el fet que ja no estem junts em fa plorar. Ploro de ràbia, o ploro per amor? El que sí sé és que ploro perquè sé que ens estimem i,  ara ni ens parlem. Tots els llocs que veig em recorden a tu, els moments en què hem estat junts; abraçant-nos, besant-nos… Però ara sé que això s’ha acabat. I toca pensar en positiu, en altres coses que no em facin recordar-te. Sí, ets el meu passat, però espero que algun dia siguis el meu futur, senzillament, perquè et segueixo estimant.

Plaça lliure

Marta Aguilera_4t ESO B_COL·LEGI JANER

La barrera ja és a dalt. El motor s’escalfa. Llavors és quan l’enemic es transforma en rival; la mandíbula es tensa, les dents pressionen fortament el tiquet. El cap es desplaça cap endavant i entela el vidre. La fúria mou el peu cap a l’accelerador. El cor augmenta la seva pressió quan ens enlluerna l’enemic amb els seus fars a través del retrovisor. Plaça lliure! Ens disposem a atacar abans que el contrari se’ns avanci: el peu fa grunyir l’accelerador, la maniobra és fàcil. Planto la bandera i, amb un sospir alleugerat, apago el motor.

Viceversa

Clàudia Alonso Gonzàlez_4t ESO B_COL·LEGI JANER

Som tan idèntics com oposats. Homes ben iguals els uns als altres, amb els mateixos objectius i maldecaps, per als quals cada avui és igual que ahir i que demà; però cadascú amb el seu propi punt de vista, la seva pròpia manera de veure, entendre i interpretar la vida i el món. Éssers insignificants en un univers immens. Un univers proper i llunyà, gran i diminut que deu la seva existència als colossals, transcendents i prodigiosos éssers insignificants.

“Si ho diu la iaia tu creu i calla!”

Maria Zorzano_Terminale ES_Lycée comte de foix

Sovint no fem cas a la gent gran, pensem que són massa vells i que justament per l’edat que tenen no ens poden entendre. Però tot sovint ells tenen més raó que qualsevol. Ells tenen experiència, no perquè hagin estudiat molt, sinó perquè la seva vida va ser així. Ells han viscut amb les coses més simples del món durant la seva adolescència, a la millor han patit gana alguna vegada de la seva vida, ells han treballat molt abans que nosaltres. I no se’n queixen, són feliços quan ens expliquen els seus records. Ells són el nostre patrimoni, és gràcies a ells que ara estem aquí. I nosaltres no els escoltem! Per què tanta indiferència?

Viatger del temps

Marc Vasquez Obiols_Terminale ES_Lycée comte de foix

Entre serralades i tarters, lo viatger fatigat contempla la vall que s’estén als seus peus. És Jacint Verdaguer, el poeta excursionista; que s’estremeix veient com el paisatge només és un vell record borrós. Astorat, cerca sense parar aquells poblets colpidors, aquelles capelles rústiques, aquella gent senzilla…, però res. Tot ha canviat. Al seu lloc formigó i fum, i uns immensos braços metàl·lics que fan ombra a aqueixes cimes on lo cel reposa. Hom creuria que un monstre ha devorat aquell formós país. Davant aquesta realitat esfereïdora, lo poeta s’acomiada i se’n torna: “no us tornaré pas a veure boscúries andorranes, a reveure”.

L’ofec

José Luis Trastoy_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Aquesta matinada, a casa, m’he desvetllat. Eren les set i no he pogut dormir més. M’he llevat i he esmorzat per poder anar a passejar. És agradable sortir sense saber on has d’anar i trobar poca gent a les voreres dels carrers. Només en sortir fora, aquell ofec que no em deixa viure com una persona normal va aparèixer. Me n’he tornat al llit i m’he posat tranquil per recuperar la respiració. Cinc minuts després ja m’he sentit millor, el cor bategava acompassat i ja podia recomençar la jornada

L’ombra

David Rodríguez_4t C ESO_INSTITUT ESPANYOL

Va despertar-se al final de la nit. No portava rellotge. Devien ser dos quarts de set de la matinada. Va llevar-se del llit. Va caminar fins al jardí, un llarg llit de roses a banda i banda, formant un passadís li indicaven el camí. De sobte, va veure una ombra davant seu, i amb un ofec d’agonia, se la va quedar mirant, mirant… Semblava poder veure els ulls penetrants d’aquella silueta negra i amenaçadora. Tot i que començava a clarejar, l’ombra no desapareixia. Va tenir molta por. Va córrer cap a la casa. No sortiria més a la nit, sola

Parlant del temps…

Alberto Estepa_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Què passa quan trobem un desconegut en un ascensor i, a més, aneu al mateix pis? Què diem? Doncs, és clar, parlem del temps, ja sigui per trencar el gel o per simple avorriment. Segons la meva opinió, crec que no sé què faríem si no parléssim del temps. La gent estaria massa tensa i això suposaria un factor d’estrès en les nostres vides que contribuiria a millorar l’economia dels psicòlegs i psiquiatres. Però això no és bo per a tothom ja que els diners que paguen als psicòlegs i psiquiatres vénen de la nostra cartera, així l’economia no milloraria. Després d’aquesta reflexió és millor continuar parlant del temps.

Dius: per què; et responc: c’est la vie

Núria Colell Moreno_4t ESO_COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

El meu cap no para de fer-se preguntes absurdes: Per què quan trepitjo una merda de gos dic: Merda!? Per què l’espai és infinit? Per què existim en un món amb tant d’egoisme i desigualtats? Per què quan miro cap al cel només penso en les persones que he perdut? Per què hi ha persones que no són civilitzades? Per què quan dormim somiem i quan ens despertem ho seguim fent? Per què cada vegada que conto fins a sis ja han mort milions de nens? Desperta! Perquè “mai et podràs banyar dues vegades al mateix riu”. L’única resposta que he trobat és que així és la vida amic, mai saps el que et podràs trobar. I per què així i no d’una altra manera?

L’Everest de cadascú

Tamara Dacal_3r B_EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Et mires al mirall un dia més i et dius: “Avui puc”. Tots tenim els nostres propis objectius i els nostres somnis. Vés a buscar-los, i si caus aixeca’t, perquè ningú no et podrà aturar. Comença el teu viatge sense por del que hi hagi fora. Enfronta els perills. Oblida’t del passat, comença des del present i creu en el futur. Supera’t més i més, sense trepitjar mai ningú. Tots tenim el nostre Everest particular, i hem vingut a aquest món per escalar-lo. Descobreix, aventura’t i gaudeix sempre del teu viatge fins a l’últim minut. I al final, recorda que el que importen no són els anys de vida sinó la vida dels anys.

Naixement

Meritxell González_3r B_EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

M’envolta la foscor, intento estirar-me però veig que el lloc és molt estret. Que incòmode és tot això! Estigues quieta! No facis moviments bruscos, no veus que al final em faràs mal! I aquest soroll? Tan continu, persistent… vols parar de fer cops? No em deixes dormir… canviaré de posició a veure si aquests maleïts cops em deixen descansar. Sense voler faig una puntada de peu, Ai…! Em sap greu. De sobte veig una llum clara. Em fan mal els ulls, tot m’enlluerna. Sento veus, crits.     M’arrossego per un forat, veig ombres que es mouen… i… per fi surto! Començo a plorar. És el començament de la meva vida.

L’ocell i el gat

Jordi Gasset_1r SA_Lycée Comte de Foix
Tot i que el gat tingui set vides, no es pot escapar d’un cotxe que es dirigeix cap a on és ell si va a cent quaranta km/h: l’enxampa; en canvi, un ocell tot i tenint-ne només una, se’n pot escapar… Conclusió: el simple fet de ser més gran, més voluminós, no significa que per això siguis més intel·ligent o més propici a la supervivència.

La teva mirada

Alexandra MOREIRA_1r SA_Lycée Comte de Foix

Feia sol, i jo corria perquè feia tard. Vaig caure i tu em vas venir a ajudar. La teva mirada i la meva es van creuar, però feia tard i les nostres mirades es van haver de separar. Durant tot el dia vaig pensar en aquella mirada que em tenia hipnotitzada i va arribar el moment de tornar a passar pel lloc on ens havíem vist. I allà estaves tu i la teva mirada. Em vaig apropar i em vas dir que feia vuit hores que m’esperaves, les mateixes que feia que no ens havíem vist. Un somriure va néixer dels teus llavis, un somriure que va guanyar. Em vaig enamorar de tu.