Álvaro Fernández_3r A Col·legi Mare Janer
Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.
vane
La gran decisió
Aina Cubero_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Fa quatre anys que faig vòlei i m’agrada molt però aquest any amb una amiga ens hem animat a fer rugbi, ja que és un esport molt físic i ens agrada. La setmana que ve comencem els entrenaments, els horaris em quadren, és a dir, puc fer els dos esports. El problema ve quan el meu pare em diu que no puc formar part de dues seleccions a la vegada, així que he d’escollir entre vòlei o rugbi. És una decisió molt difícil per a mi. Però com que encara no hem començat els entrenaments de rugbi m’esperaré que comencem i escolliré. Suposo que escolliré vòlei, ja que porto quatre anys de dedicació, però encara he de decidir.
Un partit important
Dilan Lopes_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un noi que es deia Sergi. Al Sergi li agradava molt l’esport, concretament el futbol. Ell jugava en un equip que es deia Cadis i estaven a un partit de pujar a primera divisió. El Sergi es va trobar el seu amic i el Sergi li va dir: –Hola Roman, estàs preparat per al partit. –Clar que sí, Sergi, prepara’t que juguem d’aquí a tres hores. Respon en Roman. –Ara vaig cap a casa i ho preparo tot per al partit. –Adeu, ens veiem al partit. Tres hores després va començar el partir més important de la seva lliga. Era el partit per veure qui passava a primera divisió. Després de 90 minuts molt intensos va acabar guanyant el Cadis.
El torb
Martín Cañada Barrera_3r Col·legi Sagrada Família
Ja fa dos dies des que ens vam estavellar contra els Alps, però semblen dues setmanes. Haver sobreviscut deu haver estat un miracle, ja que l’avió estava totalment destrossat i tots els meus companys eren morts. Portava quaranta-vuit hores sense poder dormir i gairebé ni menjar. Començava a patir hipotèrmia, degut a la temperatura quasi polar i a la neu que em mullava els peus i les cames, produint-me una terrible sensació de congelació. L’única esperança que tenia era que, per gràcia divina, trobés algun senyal de civilització, com un avió, un helicòpter, una carretera… Però no, continuava igual de sol que feia dos nits. Moriria.
La solitud
Andrea Fernández_3r Col·legi Sagrada Família
Què és? Tots en tenim un concepte. Però és cert? I si ens equivoquem? La solitud és un sentiment de tristesa o enyorança cap a algú o quan estem sense companyia. Molts cops ho veiem com alguna cosa dolenta. Quan veiem una persona sola pensem que no té amics, que està marginada o està trista. I si vol estar sola? Per conèixer-se, per trobar-se o simplement perquè li agrada. La solitud també pot ser bona; pot ser pau, tranquil·litat… El problema és quan et sents sol però estàs envoltat de gent i sents que no encaixes, simplement estàs allà per estar. L’únic que vols és plorar. Aquí és on està el problema. I sembla que ningú se n’adoni.
La vida o la mort?
Sofia Pinto_3ème B Lycée Comte de Foix
Què ens passarà després de la mort? És una bona pregunta. Tots ens preguntem què ens passarà però ningú ho sap fins que arriba l’hora. Ens reencarnarem? Ens n’anirem a un altre món? O simplement morirem, entenent que desapareixerem d’aquest món i ens quedarem en la foscor. Sentirem alguna cosa? Pressentirem la nostra mort? Sovint la mort és una experiència propera per pèrdues de familiars o d’algun amic estimat. Hi ha gent que diu que no hi pensa, en la mort, i que quan arribi, com que ja no sentiran res, els és igual, però, interiorment els preocupa, com a tots, el fet de morir i, tot i que no es vulgui reconèixer, s’hi reflexiona sovint.
El funeral
Anna Lopez_3ème B Lycée Comte de Foix
Després d’haver sentit uns crits de dolor de dona ben esgarrifosos, l’home va entrar al vestidor, va obrir el seu armari i va trobar-hi un vestit de marca, negre i elegant. -Què fa això aquí? -es va preguntar a ell mateix. Una ombra que semblava de noi d’uns quinze anys va entrar a la petita estança. -És teu -va respondre el seu fillastre, -te’l posaràs demà, aniràs a un funeral. -Funeral!? Digues-li a l’estúpida de la teva mare que no penso anar a cap funeral! El noi va empunyar un objecte de la seva butxaca. En veure allò, el padrastre va quedar horroritzat. -Creu-me, no tens cap altra opció. Si no, què anirem a fer els altres allà?
Red Hole
Clara Carrera Pushong_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig escoltar un so sord. De cop vaig sentir fred. Feia mal. Però el fet d’estar en xoc em va ajudar a no sentir tant dolor. Els següents segons ho vaig veure tot a càmera lenta. El meu company va disparar a aquell home i es va apropar a mi corrent, cridant el meu nom amb desesperació. Vaig posar-me la mà al pit, quan la vaig veure se’m va parar el cor. Estava plena de sang, mullada, així com la placa de policia. El meu company, quan vaig caure, va impedir que el meu cap toques a terra i com va poder, va començar amb els primers auxilis. Però veient aquell forat vermell sagnant, jo sabia que la meva vida havia arribat a la seva fi.
L’última carícia
Carmen Rodrigues Hernández_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp
Aquí estava davant de la universitat, dient adeu al meu xicot. Saber que estarem a quilòmetres de distància em mata. Després d’una hora el moment havia arribat. Havia d’acomiadar-me i dir-li adeu. Ell només amb un petó s’acomiadà. Però el que no sabia és que era l’últim. No sabia que “la distància em mata” seria tan literal. No sabia que l’última vegada que el veuria seria dient-me que tot aniria bé i que em mantingués desperta. No sabia que aquesta última vegada jo no estaria conscient, que el meu cos estaria en una llitera d’hospital i la meva ànima al seu costat sense poder tocar-lo ni consolar-lo. Després, tot va quedar blanc.
L’últim passeig
Júlia Noguer Gili_3ème F Lycee Compte de Foix
Com cada nit vaig sortir a passejar el meu gos. Notava que un home em perseguia. Aquell home no tenia gaire bon aspecte, anava mal vestit i molt fosc i tapat. En aquell moment vaig sentir diferent el meu gos, no solia grunyir a ningú però a aquell senyor sí. Em vaig espantar perquè sabia que l’actitud del meu gos no era normal i vaig pensar que aquell senyor em faria mal. Vaig marxar corrents cap a casa, sense mirar per on anava, i a l’arribar a casa em vaig adonar que el meu gos no hi era. Vaig anar ràpidament al lloc on havia començat a córrer i vaig trobar el meu gos allà mort d’un tret…
La pluja
Guillem Vila_3ème F Lycee Compte de Foix
La pluja és el fenomen que consisteix que caigui aigua del cel en gotes petites o més grans. Quan plou normalment, nosaltres, els humans, ens quedem a casa i es podria dir que ja no hi ha vida pels carrers o almenys és mínima. Però que nosaltres no sortim de casa no vol dir que ningú o res no surti, quan plou els cargols, les granotes i d’altres animals es troben a tot arreu! Ells et veuen allà com a gegants, si per la pura casualitat no ets a casa. Depèn de l’època de l’any plou més o menys i depèn de la temporada de l’any pots anar a buscar bolets. Compte! No tots els bolets són bons i alguns no són comestibles.
Tot és una coincidència
German Rodríguez da Silva_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Per molt que no creiem en la sort o en les coincidències segur que en algun moment de la vida ens n’ha passat alguna. La vida simplement sembla que ens faci la guitza en els pitjors moments. Estava al balcó bevent un bon cafè de grans de Colòmbia i la brisa de l’aire em colpejava els ulls mentre llegia un llibre que es titula El banquet. És un llibre bastant antic, filosòfic, que tracta sobre Déu i el seu últim àpat abans que els romans el sepultessin amb els lladres. Recordo que era una tarda de tardor. Al meu balcó la coincidència existeix i jo segueixo creient en ella. Per molt que no ho sembli, el teu cos sempre t’avisa.
Un dia de partit
David Martin Abetbol_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Són les set del matí d’un dia molt important per al Jon, ja que té el partit més transcendental de la seva vida. Està nerviós i amb ganes que arribi el gran moment. Va passant el temps i cada vegada està més a prop d’aconseguir un somni per a ell i la seva família. Una hora després arriba el moment que decidirà tota la seva carrera. Per fi arriba al camp de futbol. Entra al vestuari amb els seus companys d’equip. L’entrenador els dona les consignes per poder acabar guanyant el partit i complir el seu anhelat desig. Ell i la resta de companys de l’equip es posen l’equipació del partit, surten al camp i el despertador sona.
El poder de la natura
Albert Garcia Moles_3r A Col·legi Sant Ermengol
Han passat la nit al refugi després d’un magnífic dia de pesca. Amb els prismàtics a la mà comencen el descens cap al poble d’Arinsal. Senten un crit: un os enorme s’alça sobre les potes, té la mirada clavada en els dos nois. S’inicia una persecució i alhora una fugida trepidant. Sortosament arriben a temps al refugi. S’hi tanquen. Alleugeriment i nerviosisme. La natura, salvatge i bella alhora.
De camí a la fi del joc
Rebeca Arias Navarro_3r A Col·legi SAnt Ermengol
Amb tan sols 14 anys de vida he entès les regles del Joc: l’única manera d’aconseguir-ho és estar a una jugada de perdre, a una única jugada d’abandonar. El difícil no és llançar els teus daus, allò veritablement difícil és com ho faràs i quan decideixes avançar sense pensar en el que passarà… Quan ho fas, llavors és quan te n’adones de debò, quan sents el que és la felicitat, el poder respirar de veritat i sobretot quan entens que en aquest joc al que anomenem “vida”, el més important no és el resultat, ja que tots acabem en la mateixa línia de meta i tu ja ets el guanyador de la partida perquè així està decidit des del mateix inici.
A-deu
Odei Espasa_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Tot comença amb l’1 i acaba amb el de… 1. Aparèixer, ser estimat per tots, “SER EL CENTRE D’ATENCIÓ” 2. Somiar, pensar en el que voldràs “SER”. 3. Entendre, pensar en l’1 com en el 2 i pensar en els “SEGÜENTS NOMBRES”. 4. Torna a ser l’1,“PERÒ NO ETS TU” 5. “AJUDA, ENTENDRE, APRENDRE…” 6. Ser rebutjat però… “CONTINUAR” 7. Tot l’esforç ha tingut el seu mèrit però notes que et falta quelcom, ho trobes, és “AMOR” 8. Creixes i ara tot té sentit, la “VIDA” 9. Saps que el 10 arribarà però no tens por, saps que ho has fet “BÉ” 10. Per fi, saps que és el moment tot això haurà acabat. Escoltar el seu plor et fa mal, però ella sap que estaràs bé “ADEU”. 1…?
La papallona
Niko Canlas_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Una noia, que és assetjada en línia, decideix marxar de casa seva intentant trobar consol a la natura. Puja a un turó proper i veu una bella i acolorida papallona, plena de vida, que passava suaument de flor en flor. Segueix la papallona amb l’esperança d’acostar-s’hi. Ella continua caminant, hipnotitzada pel moviment del ball de la papallona. Però després, sense previ avís, la papallona s’esvaeix a l’aire. S’adona que tot és fruit de la seva imaginació. De sobte no es troba en un turó, sinó en una carretera desconeguda. Un cotxe s’acosta cap a ella. El mira amb por. Ràpidament és envoltat de papallones. Ella corre i fuig lluny…
Aquell dia
Alexia del Moral_3ème H Lycée Comte de Foix
Era un dia normal a la neu. Tot anava com estava previst fins que em va trucar la meva mare. Deia que s’apropava una tempesta molt forta. Vaig avisar a tothom i vam fer mitja volta. La baixada anava bé, fins que vaig veure la tempesta arribar. Tenia molt mala pinta i ens vam apressar més encara, però ja era massa tard… Es va posar a nevar molt fort i un bloc de neu baixava cap a mi. No vaig tenir temps de reaccionar. Vaig perdre la visibilitat i vaig caure. Vaig començar a cridar amb totes les meves forces, però ningú no em responia. Tot va passar molt de pressa i en uns segons em vaig trobar tancada, sense poder respirar bé.
Sergent Jimmy
Miquel Colom Torné_3ème H Lycée Comte de Foix
La vida ens ofereix moments dolents i moments bons. Jo vaig tindre uns moments molt dolents fa exactament tres dies. Al meu escamot i a mi ens van convocar i traslladar a la guerra de Vietnam. Quan vam arribar-hi, vam haver de saltar de l’helicòpter, perquè ens estaven disparant per totes bandes. En saltar, vam perdre dotze homes i vint-i-tres van resultar ferits. Va ser una massacre. Els meus amics cridaven, sofrien… No ho desitjo ni al meu pitjor enemic. En instal·lar-nos, ens vam dividir en dos grups. Allà vam tindre una gran tragèdia, un dels escamots va ser rodejat i quan ens en vam adonar , vam tindre una gran sorpresa.
No tot és dolent
Dot Frases Codina_3r D EA 2A Ensenyança santa Coloma
Hi havia una vegada un nen que tenia molts problemes tant familiars com escolars. Un dia d’excursió aquest nen va anar a fer un riu. En aquell moment va veure des de lluny una llum i amb cosetes volant. El nen va decidir anar a veure què era aquella cosa. Un cop arribat, era un lloc on ell se sentia molt còmode, per fi se sentia en llibertat. El nen cada cop escoltava menys els seus companys, així doncs va decidir anar-hi. Al cap d’uns dies va tornar-hi, i aquell dia se li van curar tot els mals de cap i les ferides. A partir de llavors va anar cada dia abans d’anar a l’escola fins al punt que ja el van acceptar.