Alejandro Mestra_3r A Col·legi Mare Janer
Estava esperant l’autobús, feia deu minuts que l’esperava i, mentre treia la cartera per veure els diners que tenia, em va caure una moneda a la carretera. Allà gairebé mai passaven vehicles, però just en aquell instant, venia l’autocar. El conductor estava distret amb el mòbil. En veure’l no tenia temps de reaccionar i vaig pensar que no hi havia cap altra sortida. La mort m’esperava.
Em vaig despertar en un llit, hi havia una senyora al meu costat. Em vaig posar a mirar per damunt … dels núvols? Tot ho veia des d’una alçada descomunal, era una sensació estranya, com si flotés… Seria això el que hi ha després de la mort?
vane
L’escala d’emocions
Anna Pueyo Roda_3r A Col·legi Mare Janer
Sí, arribes al moment en què tot s’acaba, tot deixa de ser de color rosa. Creus que et moriràs, que no pots viure sense ella, però deixa’m que et digui una cosa. No és així. Passen els dies, i els moments es converteixen en records, i aquests ja no et fan entristir, els recordes amb nostàlgia, però també amb alegria i afecte, i t’adones que en la vida i l’amor no tot és blanc o negre, hi ha una escala d’emocions infinites que encara no coneixes. Saps que et queden moltes coses per sentir, riure i plorar. Tornes a tenir il·lusió per enamorar-te o per no fer-ho… I no cal saber què t’espera a continuació. Segur que serà millor!
La sort capgirada
Sergi Costa Urrea_4t Col·legi Sagrada Família
Un matí un home va sortir a treballar com sempre. Aquesta vegada va ser diferent als altres dies. Es va trobar una cartera en sortir del seu portal i el primer que va fer va ser mirar els diners que hi havia. N’hi havia uns quants, de bitllets, així que va posar-se a comptar-los: deu bitllets de 50 € i cinc de 20 €, això donava un total de 600 €. No va dubtar a agafar-los, posar-los a la seva cartera i tornar a deixar la bitlletera en el mateix lloc on l’havia trobat, com si no hagués passat res.
En arribar a la feina es va adonar que havia perdut la seva cartera i el seu dia de sort va convertir-se així en el seu dia de mala sort.
Morir per néixer
Clàudia Guerra_4t Col·legi Sagrada Família
Es va despertar, i, com sempre, al seu llit, travessant pel seu cos milers de sondes; envoltat d’incomptables aparells, amb el dolor insuportable de tots els dies, enfonsat en el més profund dels seus ossos; dolor que només mitigava les estones que aconseguia dormir. Un somriure es va dibuixar en els seus llavis, el dolor mai havia estat tan intolerable. Mai havia entès el perquè del seu dolor i del seu patiment. Volia desaparèixer, tornar a néixer, odiava la seva vida. El que ell no sabia és que la vida ens posa obstacles per fer-nos més forts, però ell no ho entenia. Desitjant morir per tornar a néixer va fer el seu últim alè.
Dolça espera
Noelia González Sánchez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Cada vegada que veig un ballarí ballant pel carrer o en una competició, recordo tot el que ha de sacrificar un dansaire per aconseguir el seu somni. Darrere d’un bon ball, hi ha molts assajos, molt esforç i moltes ganes de fer el que t’agrada. Tot ballarí sap que haurà de gestionar el temps personal, els amics i les lesions. Això suposa posar-hi ganes i entusiasme com si en aquest esforç hagués d’anar-t’hi la vida. Per aquest motiu, sempre pensava que algun dia, algú veuria el talent que tenia i l’esforç que hi dedicava. La meva intuïció em deia que cada vegada estava més a prop del pas que havia de canviar-me la vida.
Memòries
David Obiols Barbosa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Encara recordo el soroll dels trets. Vèiem civils amb cara de por i plorant desconsoladament. Nens sols, obligats a anar a camps de concentració. Com tot soldat, tenia ordres de matar i arrestar tot aquell que fos sospitós. Era molt dur mentalment, se’m trencava el cor diàriament. Veure companys morts per bala o malaltia. El pitjor era veure els nens feliços perquè deien que havien trobat als seus pares. Anaven als camps de concentració amb l’esperança de retrobar-se amb ells. La seva cara en arribar era un poema. Allà topaven amb les condicions pèssimes dels presoners. La seva esperança començava a apagar-se.
L’snow fa amistats
IAN GRAU JAMILOUN_3ème H Lycée Comte de Foix
Fa tres anys, vaig començar l’snowboard. Com que no anava gaire segur, vaig provar de fer una classe particular. Al principi, no parava de caure. A poc a poc anava tenint més equilibri i més confiança. Durant aquesta hora, no havia après res, però havia notat que en podia aprendre i un o dos anys després passar-m’ho bé. El meu primer any va ser catastròfic i em notava sol, ja que tots em queien malament. A meitat de temporada, va arribar un nou nen que es deia Iu. Mai havia escoltat aquest nom, però era simpàtic. Ja porto tres anys amb ell i tenim molta confiança. Fins i tot, podria dir-li millor amic, però malauradament viu a Barcelona.
Controlats
HUGO GAUTHIER DIET_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Era l’any 2287 i feia uns vint anys que havien descobert que nosaltres, els humans, estàvem controlats per una altra espècie, una espècie que encara no coneixíem. Ens controlaven des d’un altre planeta, d’on ens feien fer cada moviment, creaven cada pensament. La NASA va observar, gràcies a les noves tecnologies, aquest planeta llunyà i fins i tot va poder veure aquells éssers. Des d’aquell descobriment va haver-hi força hipòtesis: l’una deia que érem un experiment per a ells, per saber qualsevol cosa que els servís o que ens havien fet migrar cap a la Terra feia milions d’anys. Però la pregunta era: què érem i per a què servíem?
L’últim dia
Joan Cortés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA d’ordino
Tothom s’ho esperava. Era un dia molt fred; estava tot gelat. Els esquís xocaven entre ells, el cor anava molt de pressa i els meus ulls anaven directes al salt. No les tenia totes, però què podia anar malament? En un tres i no res m’havia canviat la vida. Diagnòstic: tíbia i peroné de la cama dreta fracturats. Plorava de ràbia, no de dolor. Un munt de pensaments em venien a la ment: podria tornar a caminar? Què dirien els meus pares quan se n’assabentessin? I els companys? Els dies a l’hospital es van fer eterns. Mirar per la finestra i veure la gent caminar era molt cruel. Finalment, i després de molt treball i esforç, torno a caminar.
Vida imaginària
Abel Contreras_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Entro a la meva habitació i preparo la maleta. Avui és un dia especial perquè començo una nova vida a Espanya. És la primera vegada que surto del poble. És tot un repte. Somric quan passo pels carrers i veig coses noves. Parlo amb gent, em diverteixo. Fins i tot m’he enamorat. Avui és dissabte, i em sento trist i sol. Vull tornar a casa. Començo a córrer i crido al cel que vull tornar a casa. L’endemà al matí, la mare em crida per esmorzar. Què hi faig, aquí? –pregunto–. Ahir vas tornar de l’escola i vas anar directe a dormir. Quan vaig comprendre que era un somni em vaig alegrar de ser a casa. Ja tindré temps de fer-me gran.
L’amor
Nayara Del Rio_3r ESO Col·legi Sagrada Família
Tothom confiava en nosaltres. La parella perfecta, deien quan ens veien pel carrer, sense saber que teníem problemes. Tot estava bé. D’un dia per l’altre tot s’acaba, et trobes que la tarda anterior estaves rient amb ell i l’endemà plorant inútilment perquè ja res tenia solució. Encara recordo el primer dia que el vaig veure, aquella tarda d’estiu passejant per la platja. Quan vam parlar per primer cop, recordo el nostre primer petó. També recordo el nostre primer “t’estimo”. Se’m va fer tan difícil quan tot va acabar, em queia el món a sobre i pensar que ja ningú diria: “Bon dia, princesa”. Va arribar l’hora d’aixecar el cap.
La senyora Smith
Àlex Chufarovky_3r ESO Col·legi Sagrada Família
Eren les onze de la nit del catorze d’abril del mil nou-cents dotze i la senyora Smith havia entrat dins de la sala gran del vaixell. Arribava tard. Allí tot era diferent, més confortable i millor. La senyora Smith va pujar per una escala i va passar pel costat d’un rellotge molt original. Un matrimoni anglès entaulava una conversa. De cop i volta, es va sentir un soroll d’un cop molt fort. El Titànic havia xocat. Eren les onze tocades. La senyora Smith va caure. Tots tenien por menys l’orquestra que seguia tocant… El capità, tranquil·lament, va pujar al centre de control per última vegada i va poder dir adeu als seus records…
La decisió
Matteo Acri_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Eren les set de la tarda, en Marc sortia de l’oficina després d’haver estat acomiadat. Va agafar el mòbil i ho va explicar a la seva parella. Després d’una breu reflexió, va decidir deixar-lo, ja que sense aquell treball no podrien seguir pagant el lloguer. En Marc va demanar-li un últim favor: deixar-lo entrar al pis per última vegada. Va arribar allà dins, va sortir al balcó. Allò no ho podia suportar, i no tenia cap motiu d’alegria, llavors va prendre la decisió. Va saltar cridant t’estimo a la seva exparella i no va poder acabar de dir la paraula. Una llum blanca i forta el va despertar. Ja era massa tard, no sobreviuria.
‘Vuela vuela’
Alexei Leandro_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX
Ni jo mateix sabia com havia arribat allà. L’únic que sabia és que ho anava a fer, volia acabar amb la meva vida. L’únic motiu d’alegria era la meva música preferida anomenada vuela vuela. Tenia el mòbil a la mà. De cop em va sonar, era la meva àvia! Era l’única persona del món que m’estimava. De l’emoció vaig relliscar i vaig caure. En aquells últims instants de vida sabia que no podia fer res. Estava penedit de l’últim error de la meva vida. Vaig decidir afrontar la realitat i vaig cridar alt i fort el nom de la cançó: Vuela vuela! I segurament et preguntaràs com puc explicar tot això. Tot això és obra de la teva imaginació i crueltat.
Futbol americà a un altre nivell
Ivan Aroca_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Una vegada vaig anar als Estats Units d’Amèrica i vaig anar a un partit de futbol americà. Aquell partit era dels Patriots contra els Cowboys. Era el segon quart i ja anaven empatats a vint. Al descans tota la gent estava menjant i em vaig fixar que la majoria de la gent estava grossa. Al començar el tercer quart el Cowboys van marcar i jo, que anava amb els cowboys, ho vaig celebrar com mai havia celebrat un touchdown. Això sí, uns minuts més tard els Patriots es van posar per davant al marcador amb dos touchdowns seguits i jo em vaig desanimar. Al començar l’últim quart els Dallas van marcar i tot l’estadi va cridar com mai abans.
El que realment soc
Althea Aninto_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Vaig despertar en un tren, tan vell com el de les pel·lícules. Era mitjanit, estava en un bosc desconegut que no coneixia. Vaig començar a buscar algú, no podia estar tot sol en aquest tren. -Hola, que hi ha algú? -vaig preguntar una i altra vegada. Després d’una hora buscant vaig trobar una nena petita. La nena em va explicar que hi havia un monstre. Un monstre de cabells negres, portava roba com la meva i tenia els ulls vermells. De cop em sentia estrany i començava a tenir molta son, em vaig desmaiar. Em torno a despertar, vaig al lavabo -AAAaahhhh!!! Tenia la roba plena de sang des del cap fins als peus… i tenia els ulls “vermells”.
Els Mc. Kalen
Eric Balastegui Martinez _4t C Col·legi Mare Janer
Una illa que en teoria estava deshabitada pertanyia a la família Mc. Kalen, que estava a les ordres del seu fundador, Bill Mc. Kalen. Eren els únics pirates amb els recursos suficients per poder enfrontar-se a la sobirania de l’exèrcit anglès. Un dia, els Mc. Kalen estaven saquejant un poble anglès, proper a la costa i, quan estaven a punt de deixar el poble, es van trobar envoltats en una emboscada per part dels anglesos. Bill i els seus homes no tingueren més remei que lluitar amb tot el que tenien. En Bill va guanyar la batalla, però no es va adonar que, per culpa de la fama i la riquesa, va perdre aquells que l’acompanyaven.
En un tres i no res!
Laia Torrell Navinés _4t C Col·legi Mare Janer
És diumenge, a fora se sent soroll de cotxes. En canvi aquí dins s’està totalment en silenci, ningú diu res. No em trobo bé, encara sento el subwoofer de la música dins el cap. És insuportable! Recordo que vaig quedar amb la Mar i el Jan per fer una copa. Uns moments que mai no oblidaré, però els meus records només arriben fins a certa hora del matí. Després, no sé què va passar, ni com vaig arribar fins a aquesta habitació d’hospital. “Bon dia, Xènia, sóc el metge, has patit un accident. Un conductor mig adormit anava en sentit contrari per la nacional.” “I els altres?” El metge no contesta, llavors sento plors fora al passadís.
El futbol
Fabio Roque Mourao_3r A Col·legi Sant Ermengol
Camino pensant, buscant, trobant una forma per gaudir del que m’agrada fer. Em diverteixo si ho faig i encara més si és amb més persones. M’hi podria passar tot el dia i no em cansaria. És conegut per tot el món i tothom ho sap fer, és gratuït i t’ho passes molt bé.
Has de tenir cura amb el que fas, et podries fer mal i podries fer mal a les altres persones. M’hi vull dedicar professionalment i és el meu somni, assolir aquesta afició, seria la persona més feliç del món si pogués aconseguir la meva missió. No em rendiré mai fins a aconseguir-ho, hi dedicaré molt d’esforç i dedicació com he fet sempre.
Es tracta de la meva passió, el futbol.
No t’amaguis
Clara González González_3r B Col·legi Sant Ermengol
Ho he de fer. Tinc por. No. Estic aterrat. Terror a no ser acceptat, que riguin de mi, que em facin mal… Però, sobretot, a ser rebutjat per la meva família. No ho suportaria. Aquest matí he decidit que parlaria amb els meus pares. Estic preparat per a les conseqüències que comportarà el que els diré. Però ara que s’apropa el moment m’estic repensant la idea i fugir corrent. No, no puc, he de fer-ho, no puc amagar-me per sempre. És el moment. Pico a la porta… bumb, bumb… Entro a l’habitació… bumb, bumb… Em poso d’avant d’ells… bumb, bumb…. I els explico la veritat, des del principi fins al final…