Sofia Ramírez Sánchez _3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Néixer. Créixer. Somriure. Caminar. Jugar. Mare. Mort. Llàgrimes. Tristesa. Llit. Pare. Violació. Maltractament. Fosc. Solitària. Llàgrimes. Sang. Cicatrius. Llit. Pare. Violació. Joventut. Tancada. Depressió. Ansietat. Intent. Suïcidi. Setze. Escapar. Bus. Observar. Famílies. Dormir. Carrer. Violació. Buscar. Casa. Notícies. Pare. Mort. Ignorància. Vint-i-cinc. Tornar. Casa. Cementiri. Visitar. Pare. Mare. Noi. Atractiu. Por. Explicar. Conèixer. Encantador. Noia. Tranquil·la. Amor. Parella. Casament. Feliç. Família. Casa. Fills. Dona. Valenta. Feliç. Còmoda. Viatjar. Fill. Detingut. Violació.
vane
I knew it!
Maria Rosa Rodríguez Velasco_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Arriba Halloween, agafem el cotxe i marxem. Dues hores després estem en una carretera mig trencada i plena d’arbres cremats. Quan arribem al càmping ens instal·lem. La cabanya fa olor de carbó, tots els racons de les parets són plens de teranyines i el terra ple de mosquits morts. El menjador és fastigós, fa olor de formatge podrit i carn cremada. La mare i el pare diuen de marxar d’aquest lloc. Marxem ràpidament. Arribem a Andorra. Els amics em pregunten com és que no he passat ni un dia al càmping. Tot era putrefacte i fastigós, però jo ja ho sabia! No hi volia anar i vaig proposar el pitjor lloc per passar les vacances.
El dia que vaig veure la llum
Albert Farré Pintat_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
De sobte vaig començar a sentir veus al meu voltant, sorolls de pinces i capses metàl·liques, torçons i sorolls de bombolles. Anava d’un costat a l’altre donant-me cops al cap amb els peus i els braços. Estava canviant de posició constantment fins que em vaig immobilitzar. De sobte unes mans molt estranyes em van extreure cap a l’exterior agafant-me el cap, com si me’l volguessin arrencar, després em van agafar la panxa, esgarrapant-me i finalment els peus. Em va començar a sortir aigua del ulls, mai m’havia passat, tres persones vestides de blanc tocant-me cada part del cos i fent-me proves. Llavors vaig entendre que acabava de néixer.
Traient alguna cosa bona
Ada Guirao Rossell_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Estic en un punt de la meva vida que tot em sobrepassa, però he après que de vida només n’hi ha una, i sempre hi haurà alguna cosa que et farà sentir malament. M’estic fent amiga de la pedra que sempre em fa ensopegar, la que em dona un altre punt de vista i em llevo pensant que tot problema té solució, que la vida haurà fet una altra volta, i que el millor és aixecar-me, eixugar-me les llàgrimes i mostrar el meu millor somriure. Ensenyar al món que un simple error no esborrarà la meva felicitat. Sé que no puc ser perfecta, però tota persona pot canviar per tenir “una vida millor”. No voler córrer, tot és qüestió de temps.
L’escola eterna
Max Barcons Antunes_3r A EA segona ensenyança d’Ordino
La història començà amb en Marc mirant el reflex d’algú en un mirall, que era el que ell feia sempre, mirava la gent mirar-se als miralls en general, mirava sempre com tots els nens i nenes s’arreglaven bé per intentar agradar-li a algú. A més, també mirava la gent des d’un banc de color blanc, com jugaven els nens al pati a futbol, a bàsquet, a vòlei. Sempre es passejava per dins l’escola, cada dia estava a l’escola, les vint-i-quatre hores del dia. Cada any els nens i nenes es reunien al nord i cantaven una cançó per a aquells que van morir, després el director pronunciava els noms dels morts: en Joel, la Mar i, finalment, en Marc.
Era tradicional o era estrany
Lucas Bagilet_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Era un dia més d’estiu, un dia normal amb molt de sol i pocs núvols, eren gairebé les onze del matí, però això no impedia que els nens i nenes anessin a jugar a futbol, que era molt típic d’aquell país, el Brasil. Els nens van anar al camp més proper, anomenat Alfa, un camp tradicional on tots els nens anaven a jugar. Durant vàries hores els nens van estar jugant i encara continuaven amb les mateixes energies. Però de cop i volta va arribar un assassí. Portava una màscara i una arma de foc i va disparar a tots els nens del camp. De sobte, l’assassí va veure com tot es difuminava i tornava a repetir-se. Era un dia més d’estiu…
Res greu?
Vania Correia Feijoó_3r B Col·legi María Moliner
Vam sortir d’allà. Anàvem cap al cotxe. Tot bé. Vam relliscar en una rotonda. Res greu. D’aquell moment, només recordo com el meu pare em va agafar, li era indiferent el que li passés a ell. Jo només notava un tros del vidre de la finestra clavant-se’m al cap.
Després d’una estona vaig despertar en una ambulància en la qual també hi havia la dona del Jeep amb el qual vam xocar i un metge que em preguntava les dades. Jo en aquell moment no recordava res.
Quan vam arribar a Urgències, vaig recordar-ho tot en veure el meu pare amb un aspecte desastrós. El balanç: l’espatlla dislocada, un dit i dues costelles trencades. Res greu.
Diferent
Abigail Portorreal Moreta_3r B Col·legi María Moliner
Allí estava jo, feta un sac de nervis, fent la maleta. Eren les dotze de la nit i estava desperta des de les vuit del matí. A les dues de la matinada partiria d’Andorra cap al “país de les meravelles”. Tenia moltes ganes d’anar-hi però també estava molt nerviosa, tenia molta por. Volia que tot fos com l’any passat, m’hauria agradat… Però també sabia que això no seria possible…
Ja ho tenia tot a punt: la maleta, els vols… Només havia de sortir al carrer i esperar que em vinguessin a buscar els meus amics… Tenia moltes ganes de veure’ls, de saludar-los, d’abraçar-los, però… ells tindrien ganes de veure’m? Es recordarien de mi?
Un accident inesperat
Andrea Becerra_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino
Era tot fosc. Se sentien clàxons, crits de gent esgarrifada corrent amunt i avall. Sirenes d’ambulàncies acostant-se amb rapidesa. Jo no em podia moure, em tremolaven les cames, els braços. Tenia el pols accelerat i les orelles tapades. Per sobre de tot aquell escàndol sentia la meva respiració i un so persistent a les orelles. De cop, diverses mans em van agafar i traslladar a una superfície estranya, estreta. Em feien preguntes. Vaig notar una punxada al braç i un aire fred que se m’acostava a la boca. Molts crits i braços que es creuaven a sobre meu, consignes i corredisses. Pocs segons després tot era pau i tranquil·litat.
Els segons més llargs de la meva vida
Pau Beal Pérez_3r D EA Segona ensenyança d’Ordino
Obro la porta. Diuen el meu nom i entro a la sala. Espero, veig de tot; des de nens petits amb els pares fins a adolescents sols i amb mala cara. Una infermera em fa entrar. Tinc por. Em diu que m’estiri, m’obre la boca, agafa la cera i em fa mossegar. Em prepara els motlles i me’ls posa. Tinc una arcada. Vomitaré, n’estic segur, no aguantaré. M’estic ofegant. Em diu d’aguantar uns segons que se’m fan llarguíssims. Al final me’ls treu, se’ls mira i diu: “S’ha de repetir.” Me la miro amb mala cara. Aquest cop penso vomitar-li a sobre.
La pèrdua
Gabriel Enes Marques_3ème J Lycée comte dE FOIX
M’havia despertat, pensava que aquest malson s’havia esvaït. Havia d’entrar a la platja de Normandia i sabotejar els alemanys fins que arribessin els meus companys. Van passar unes hores i vam aconseguir sabotejar-los. Però el meu escamot va morir, era una imatge horripilant, no sabia què dir, els meus amics havien mort, no sabia què fer sense el meu escamot. Vaig sentir un soroll, aquell soroll eren bombes. Vaig anar fins a la platja. Els companys havien desembarcat. Han passat uns dies i l’exèrcit estava celebrant el desembarcament de Normandia però jo estava enterrant els meus companys d’escamot. Van lluitar i morir pel seu país.
La dictadura
Fabio Gomes_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX
Era l’any de la dictadura i el 1951 el president, que era l’Antonio Salazar, i jo ens vam enfrontar. Maleïda hora que ho het fet. Després, m’han agafat, torturat, m’han deixat dies sense menjar. També m’han tallat les dues cames i al final m’han matat d’un tret al cap. Però l’any 1956 Antonio Salazar va sortir del poder a causa d’una guerra entre militars i policia. Van guanyar els militars i Salazar va haver de deixar la presidència. I finalment la dictadura va acabar. Molta gent innocent va morir durant la dictadura. Ha quedat reflectit en la nostra història per sempre. El més important és que hem conegut la revolució finalment.
El món des de les altures
David Molinos_3r C Col·legi Anna Maria Janer
Puges i no pots obrir els ulls pel pànic que t’ho impedeix. Al final penses si obrir o no els ulls i els acabes obrint, i veus que no està tan malament. Observes el teu entorn, portes ja molta estona al cim. Al principi volies baixar però ja no tens ganes de fer-ho. T’ha agradat molt, els núvols quasi els pots tocar, l’aire és més pur, veus algun animal. Al final decideixes mirar cap a baix i el que veus t’acaba enamorant. Veus la teva ciutat des de la part superior del cim més alt del territori. Finalment, has superat la teva por a les alçades i vols repetir aquesta experiència arreu del món i no et rendiràs fins aconseguir-ho.
D’un aparador a un infern
Adrià Regada_3r C Col·legi Anna Maria Janer
Em miraven, entraven, em tocaven, marxaven. Mai, mai se m’emportaven. Va entrar una senyora. Va tocar la meva companya del costat, la va agafar. Quan jo ho veia tot negre la va tornar a deixar i em va agafar.
Quina sensació podria ser desgastar-se pas a pas? No m’ho parava de preguntar, seria satisfactòria, seria entretinguda, faria gràcia … I, finalment se’m va emprovar!
La veritat és que no em va agradar molt, feien pudor a formatge podrit, estaven suats, les ungles em punxaven. Em va comprar. Va sortir al carrer. Pesava molt, cada pas que feia era una eternitat de patiment, m’anava fregant amb… allò era un infern.
Foc
Soraya Alves Pishu_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
Hi ha molt soroll, la música està molt alta, hi ha drogues i gent marejant-se. Em desmaio i està tot negre. Hi ha accidents molt forts i foc per tot arreu. Sento com s’apropen uns sorolls estranys i arriben els bombers i la policia. Estic en perill, estirat al terra, hi ha molt foc, obro els ulls però no recordo res. Qui soc? On soc? Passo del negre a veure molts colors brillants. Estic molt confús, gent estranya m’agafa i em porta a algun lloc, tanco els ulls i em desperto en una habitació. Em sento molt dèbil, estic ple de cables, molt nerviós i tremolant. Obro els ulls, és un somni. Uf! Respiro i em torno a dormir.
Segrest al Montblanc
Carlos Pereira_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
La classe de 3r D del col·legi Montblanc era una classe normal fins que va arribar una noia nova. La Mara venia del Japó, era bellíssima, molt intel·ligent i molt tímida. Tres nois es van enamorar de la Mara: el Nuc, un noi que havia repetit curs; el Nobi, el típic nen excèntric de classe, i en Jen, un noi bastant boig amb idees egocèntriques. Estaven obsessionats amb la Mara fins que Jen va tenir una idea.
En Jen els va proposar segrestar la Mara. Van estar tota la nit planejant l’atac. Quan va arribar el dia, van capturar-la en una furgoneta i se’n van anar cap a la muntanya. Mai van arribar a trobar els cadàvers dels tres nois.
El dia més esperat
Lola De Oliveira Rivas_3ème G Lycée Comte de Foix
Tota la meva família esperava que arribés el 15 de setembre per poder conèixer-me. Jo sentia petites veus murmurant i mans que em tocaven. Va arribar el dia, però el que la meva família esperava no va ocórrer. Tothom estava pendent del mòbil. Aquells dies només un WhatsApp o una trucada valia per fer-los saltar de felicitat. Uns dies més tard, aquella trucada va tenir lloc. Vaig canviar la vida de la meva mare. Em van dir Sarah. Aquell part va ser una mica complicat, però finalment tot va sortir bé. Els primers dies passava de mans en mans i, a vegades, plorava per advertir la mare que ja era hora de menjar i de tornar amb ella.
El retorn
Sofia Lopes_3ème Lycée Comte de Foix
Ja fa cinc anys que no els veig. Ara que soc major d’edat estic decidit a arreglar tot el que els meus pares han destruït per culpa d’una disputa sobre unes herències. Sé que no serà fàcil tornar-los a veure després de tant de temps. He fet dues hores de viatge amb el meu cotxe. Han estat dues hores plenes de pensaments interiors. Recordo, com si fos ahir, com ells mateixos em van separar dels avis, però ara soc aquí. Pico a la porta. Espero. L’olor a galetes acabades de fer em recorda aquells bons moments del passat. Quan em penso que el temps s’ha congelat, els veig; veig els meu estimats avis que tant he trobat a faltar.
Una simple paraula
Eva Andorrà Sierra_4rt Col·legi Sagrada Família
Una paraula que espanta. Fins i tot diria que, de tot el diccionari, la que més. Un senzill substantiu que provoca tristesa, ràbia… i, sobretot, por. Un dia em van transmetre una notícia que em va afectar. Contenia una de les paraules més dolentes que algú pot sentir al llarg d’una vida. Vaig haver de cancel·lar plans i vaig anar a un lloc on havia gaudit, amb una sàvia persona, de moments que amb paraules no es poden ni expressar. Ma mare es crià allà. I desitjo que el passat per a ella mai no es difuminarà. Quantes emocions en tan sols tres segons, el que es tarda a pronunciar la
desaparició física, solament física: la mort.
Mare
Julio Conde Fontao_4rt Col·legi Sagrada Família
No em puc moure. Estic totalment immobilitzat mentre observo la meva mare, perforant el pit del meu pare amb un ganivet de cuina, mentre cridava i cridava. De sobte acaba amb la seva vida, es gira cap a mi, i em diu tres paraules: “És culpa teva.” En aquell instant, ve cap a mi corrent , i jo, reacciono ràpidament. Esquivo la seva estocada, li agafo la mà en la qual té el ganivet i la giro de forma que li clavo al pit. Miro com està plorant i em diu que sent el que ha fet, que no ho ha fet volent i que m’estima moltíssim. No puc aguantar la tristesa. Agafo el ganivet i me’l clavo al pit, i moro lentament, al costat de la meva mare.