vane

Denis Lopez_3r D ES 2a Ensenyança Sta Coloma
És un noi en un avió. Aquest noi es mareja molt. –Homes, dones estiguin preparats que d’aquí a poc comencem l’enlairament. El noi estava tan nerviós que es va prendre la pastilla per adormir-se abans de temps i al final no van poder enlairar-se. Ell es va quedar adormit sense adornar-se que tots se n’havien anat. Es va despertar, va sortir tot adormit però es va adonar que tot era diferent, no hi havia ningú a l’aeroport. –Però què està passant aquí!? Apareix una persona desconeguda –Che, però qui sou vosaltres!?–-Perdoni què diu? Li va dir tot confús –Ah! vostè parla català? –Sí, obvi. Es van parar i li va explicar el que passava.

Brais Punzano_3r D EA 2A Ensenyança Sta Coloma
Fa quatre setmanes que estem en un lloc, un lloc ple de gent, sempre la mateixa, la mateixa entrada i sortida, però sobretot les mateixes assignatures. Però només 2 vegades al dia tenim el millor, el descans, el pati, l’hora de menjar. Les úniques hores de descans que tenim els professors i els alumnes, malgrat ser 1 hora al dia de les 24 que hi ha. Acaba el dia, sortim per la mateixa porta que hem entrat. En realitat he mentit, si no tenim deures o res pendent, també tenim temps lliure a casa per aprofitar-lo en el que vulguem. Però no és per sempre. Sabem que hi hem de tornar cada dia els 5 dies de la setmana durant 8 mesos.

Camille Roche_3ème C Lycée Comte de Foix

Em vaig despertar a les 4 h del matí, acabava de tenir un malson. Tenia molta por! Havia somiat que la meva mare es convertia en cogombre i el meu pare en ceba. El meu germà era un cuiner i acabava de posar els meus pares a la sopa, que després m’hauria de menjar. Li vaig dir al meu germà que no posés aquella ceba ni aquell cogombre a la sopa, perquè no me la menjaria. Però ho va fer igualment i em va obligar a menjar-me-la. Quin fàstic em feia! M’acabava de menjar els meus propis pares. Quan vaig despertar vaig anar a mirar si els pares estaven vius perquè el dia abans m’havia menjat tota la sopa de cogombre cuinada pel meu germà!

Artemii Suprunenko _3ème C Lycée Comte de Foix

En la meva passejada quotidiana del matí, vaig veure un noi en un canal. Anava ben vestit, amb pantaló negre,  samarreta de quadres i sabates blanques. En la seva cara es podien llegir emocions: estava trist, amb patiment i dolor. Tenia la cara fosca i freda. El seu cos estava en l’aigua congelada. Però també tenia traces d’alegria. Estava mort. Vivia amb el seu pare ric, que treballava molt. És per això que no tenia possibilitat de fer coses amb ell. Amb el temps, ja no sentia amor pel seu fill i havia començat a maltractar-lo. Després d’uns anys d’aquesta vida, va decidir suïcidar-se. Està content que tot hagi acabat. Està lliure.

Avril Vegas_3r E EA Segona Ensenyança Encamp
Estàvem sopant mentre miràvem les notícies com cada dia. De sobte, ens vam alarmar, vam apujar el volum i vam escoltar atentament: “Està comprovat pels científics, el planeta té una esperança de vida de 30 anys.”
Vaig tancar els ulls un moment, tenia molta calor. Els vaig obrir, l’aigua es filtrava per tot arreu. Cada cop em costava més respirar. Se m’accelerava el pols, tractava de no separar-me dels meus pares. Quan ja havia arribat la meva hora… Vaig despertar-me angoixat. Per fi havia obert els ulls, m’envaïa un bombardeig constant d’idees, i per primera vegada vaig demanar-me què podia fer per canviar la situació.

Mireia Crespo Cantos_3r E EA Segona Ensenyança Encamp
Em trobava sol enmig de l’illa sense saber què fer. Em vaig estirar a la sorra i vaig esperar que els meus pensaments em diguessin alguna cosa. De cop i volta, vaig recordar aquella publicitat de l’agència de viatges, i ara jo em trobava allà. Al cap d’unes hores em van venir dues idees. Una era lluitar per sobreviure i l’altra era gaudir del moment. Passaven els dies, les hores i cada dia se’m feia més complicat viure allà. Estava perdent la noció del temps i entrava en desacord amb la meva consciència. M’estava tornant boig. De sobte vaig escoltar la veu de la meva companya: Desperta! Has d’acabar l’article!

Enric Bregolat Martellotto_4t B Col·legi Anna Maria Janer
En el mateix instant que vaig trucar a la porta vaig fer un pas que em va portar a un passadís amagat, vaig trobar una mena de dispositiu de canell on hi sortia escrit “Prototype0.0”, i, just al costat, una mena de carta escrita en anglès.
Uns dies després, mentre acabava els deures de llatí, l’aparell es va enlluernar i va aparèixer un forat al terra, en el qual vaig caure. Per un moment, vaig pensar que estava caient al buit i que tot s’acabava. Vaig aparèixer en una mena de cova, plena d’uniformes estranys i de més dispositius amb una mena d’insígnia gravada. Semblava la cambra secreta d’un superheroi. Semblava tret d’un còmic.

Arnau Canut Cascalló_4rt B Col·legi Anna Maria Janer
Va marxar. Jo no li vaig donar gaire importància. Però va marxar. No havia imaginat els dies sense ell. Ni tampoc la manera com ho va fer. Va marxar. El coneixia des de petit. La nostra amistat era estranya, però forta. M’ajudava, em feia riure, era dolç, no obstant, de vegades era molt distant. Va marxar. Mai havia pensat que fos tan important per a mi. Va marxar. Solia passar desapercebut entre la multitud, però sempre causant una bona impressió. Va marxar. Ara ja fa més de sis mesos que no en sé res d’ell. D’una manera o altra, el trobo molt a faltar. Avui puc dir amb certesa i gratitud, que no va marxar mai, sinó que va VOLAR.

Lucia Anso _3r B EA 2a Ensenyança Ordino
De cop sento que… no sé què sento. Arriba el moment de dir-se adeu. Tot és fosc, no saps què sents exactament, però et sents feliç amb aquella persona, o per haver-la trobat. Al mateix temps sents que vols que el temps s’aturi. Quedar-te en aquell moment per sempre. Vols dir-li tot el que sents però no et surten les paraules. L’únic que fas és fer-li una abraçada, aquella on et sents segura, el millor moment de tots. Aquella abraçada que val més que mil paraules, on li transmets un “et trobaré a faltar” fent més força amb els braços. I li dius que mai l’oblidaràs, que ha marcat un abans i després a la teva vida… que t’esperi.

Anna Calaff Masot_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Ja de per si estar a l’UCI no és fàcil d’assumir. Tenir mil cables connectats, estar amb una mascareta d’oxigen a la boca, saber que estàs sedada per no sentir dolor, pensar que ja no pots més i veure nens que estan pitjor, que saben que moriran i que encara treuen un somriure. Nens molt més petits que et saluden a través d’un vidre. Veure, dies després, el mateix nen cobert de cos sencer, amb els pares desconsolats. Pensar que a tu et falta poc, que segurament l’últim que veuràs serà una habitació d’hospital i que en lloc dels pares hi haurà metges reanimant-te, intentant salvar-te la vida. Comença el compte enrere.

Pedro Damian de sa Franco_3ème H Lycée Comte de Foix
Era el 24 de març de 1945, la guerra ja estava a punt d’acabar. Començava a notar-se en l’ambient, la gent ho celebrava, però no sabíem quina una n’estaven preparant, els enemics. El 25 de març estàvem ja festejant l’acabament, però a la una de la tarda vam sentir, repetidament, una sirena que era molt repetitiva i avivant, ens vam començar a preocupar, però no ens vam amagar, perquè pensàvem que era una falsa alarma. Al cap d’un moment vam escoltar els avions i segons més tard vaig veure el meu amic volar pels aires .Tothom cridava i plorava, jo vaig posar-me a córrer i sortosament vaig trobar un soldat francès que em va salvar.

Salma Arrahaoui_3ème H Lycée Comte de Foix
Tot va començar l’any 2012. Un seguit d’esdeveniments negatius. Intentàvem sempre mirar el positiu, però no n’hi havia. No volia que arribés mai aquell moment, i va arribar. Vas marxar, per no tornar mai més. Els teus records són preciosos, inoblidables, però sobretot són tristos quan els recordo i sé que mai més estaré amb tu. Et volia fer aquell petó que em vas demanar i no et vaig arribar a fer. Perquè no et volia molestar ni atabalar. Ara mateix te’l donaria, mil cops si fes falta. Et trobo molt a faltar des d’aquell 17 de setembre de l’any 2013. Vull dir-te que des que vas marxar, res és com abans. T’estimo moltíssim, avi.

Carlota Mer Sindermann _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
La campana de l’església toca les dotze, et desperta, i no et deixa descansar. T’aixeques del llit i et poses a caminar per agafar el son. Tornes al llit i no aconsegueixes adormir-te, agafes un llibre perquè se’t tanquin els ulls i, finalment, t’adorms i agafes un somni profund, així s’acaba la nit, i comença un altre dia, un dia nou. Les classes, els deures. Una altra vegada vas a dormir, desfàs el llit et poses dins però la campana no et deixa descansar, t’aixeques i decideixes anar a veure què passa i per què la campana sona. Surts de casa, et dirigeixes a l’església, obres la porta puges les escales del campanar i de sobte caus.

Albert Garcia Maench_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

El miro, l’acaricio, m’agrada. S’aixeca, va al jardí, juga amb mi. Li tiro la pilota, me la torna i així tota l’estona. El porto a passejar, es distreu, cau des de tres metres, es trenca la cama. El porto al veterinari, és greu. Passa el temps, la cama continua igual de malament, intento jugar amb ell però cau, i s’aixeca, li tiro la pilota i me la torna. Passa el temps, s’està fent vell, fins que arriba el moment més trist de la meva vida. Gràcies, amic, per tots els moments junts.