vane

PAU SÁNCHEZ ASENSIO_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Enmig de la muntanya hi ha una mansió abandonada des del 1978. La seva propietària era molt, molt rica. Era tan rica que el seu vàter era d’or. La dona patia de quatre tumors al cos. Els metges no van aconseguir fer res i després de patir durant dos anys, la dona va morir a l’habitació de la seva mansió.
Avui uns amics i jo hem decidit anar a la mansió de la muntanya per fer una festa. La festa està plena de gent. Una noia entra en una habitació per practicar sexe amb un noi. De sobte, noten alguna cosa i troben una dona al llit mig podrida, el seu cos sense vida s’enlaira suaument. Finalment, una explosió misteriosa ens mata a tots…

Sergio Guerrero_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

–T’estimo. –Li va xiuxiuejar. Ella no somriu, no s’enfada, no crida, no plora, sembla que no sent… El seu rostre roman intacte igual que el seu cor. –“Memento”. –Respon ella. Recordar és el que no pot deixar de fer. L’amor ens va tornar cecs. –Diu ell. Tot i així, l’esperança és l’últim que es perd i més quan no tens res a perdre.

Ismael El Asli_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

El tenia a la mà esperant que el professor ens distribuís els exàmens de la setmana passada. Com sempre jo vaig tenir un vint i ja en portava trenta seguits. Però, tenia un secret. Un bolígraf màgic, amb el meu nom, brillava, tenia la mida ideal i era com si estigués fet per mi. L’endemà, el vaig utilitzar en una activitat notada i va anar a la perfecció, un cop va acabar va sortir de la meva mà directe cap a l’estoig. Tornant al tema tenia trenta vints, però no sé per què tenia l’alarma del meu mòbil fixa al cap i també la veu de la meva mare dient que em despertés. I si tot era molt bonic però només un somni i res més?

Eluan CERDAN SUAREZ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa sis anys, a l’escola primària, amb la meva classe de CM1, jugàvem nens contra nenes (polis i lladres), durant els patis i a l’hora de cantina. Ens vam passar tot l’any jugant-hi. Quan vam passar a CM2, també hi jugàvem. Fins que un dia el nostre professor ens va prohibir de jugar a aquell joc, perquè empenyíem els petits o fins i tot els tiràvem a terra. Quan intentàvem jugar-hi, sempre ens castigava sense baixar al pati durant una setmana! Durant tot l’any ens vam quedar sense jugar però sempre ho intentàvem. La meva classe, inclòs jo, ens vam quedar traumatitzats, i des d’aquell any ja no he tornat a jugar a “polis i lladres”.

Ruben Lima Fernandes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Feia uns dies que als meus somnis apareixia una silueta d’una nena, no importava el que somniés, que la silueta de la nena sempre hi era. Fins que en un somni d’un dia de pluja amb carrers fantasma on no hi havia ningú, la vaig veure al fons caminant sola. Vaig començar a córrer i la vaig agafar pel braç. Es va girar: no tenia ni cara, ni ulls, ni nas, ni orelles. I em va dir que em passarien moltes desgràcies. Em vaig despertar molt nerviós i vaig notar una ombra darrere meu. En aquell moment no vaig tenir el coratge per girar-me i em vaig tapar el cap amb la manta. Al matí, quan em vaig aixecar, ella estava davant meu, mirant-me.

Valeria Izquierdo Tenorio_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Arribo a casa meva, faig un sospir i em dirigeixo a la cuina; avui ha sigut un dia molt llarg a l’escola i sento que em mereixo un bon berenar. Els meus pares no són a casa, agafo unes galetes i pujo a la meva habitació. Abans d’entrar saludo el meu germà, que em respon amb un somriure trencat. Agafo el mòbil i mentre miro una sèrie em menjo les galetes que he agafat. Un dia normal a la vida d’una adolescent, suposo. Fins que de cop em paralitzo, la por s’expandeix pel meu cos, m’aixeco de cop. Si el que he sentit és el que penso que és, la meva vida canviarà per sempre. Un tret, he sentit un tret.

Pere Boltas Puigdemasa_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Estic esperant el tren a l’estació de Barcelona per anar a València. De sobte passa un tren en direcció oposada a la meva. Al cap de 5 minuts veig una llum, allà al fons, com si vingués, i sí, és el meu tren. Pujo. Busco el meu seient. Sec. Una vegada el tren arrenca tot és estrany, com si anés en sentit contrari, és a dir, direcció Girona. No em sento a gust. Em cau el bitllet a terra i un bon home me’l recull. Aquell home em mira amb cara de pena, com si no fes alguna cosa bé. Allarga el braç per donar-me el bitllet i em diu: em sap greu. Me n’adono. Ràpidament agafo el telèfon i aplaço la reserva a València per al dia següent.

Pol Gonzàlez Llanes_3r C Col·legi anna maria Janer

Un dia rere l’altre la policia començà amb la vigilància d’una persona misteriosa. S’havien sentit moltes coses d’ell per tot arreu. Es comentava que era una persona que havia estat         en un grup sospitós de gent. Tothom tenia molta por, sobretot a les nits, perquè l’associaven a una persona descontrolada. Al final, la policia el va detenir. I ell es quedà molt sorprès, perquè es creia que tot allò que havia fet estava bé. Fins que li van dir que hauria d’anar a la presó. S’havien confós. Estava intentant ajudar-los en el cas de la banda de delinqüents. Era un agent infiltrat i ara ells havien aixafat el seu pla.

Juanito Valdivieso_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Sona el despertador, són les sis del matí i m’aixeco molt adormit. Camino pel passadís per anar a esmorzar. Torno a l’habitació per vestir-me. Quan marxo de casa noto que tothom m’observa i em sento estrany. Arribo a l’escola, els meus companys m’ajuden amb els dubtes que tinc, ja som al migdia i sembla que siguin les 10h30. El temps passa cada vegada més ràpid, fins que arriben les cinc de la tarda. Quan arribo a casa faig els deures. Un cop acabats, ja són les vuit del vespre: hora de sopar, la meva mare m’ha fet patates fregides amb bistec. Arriba l’hora de dormir. Al matí, els metges em desperten per donar-me l’esmorzar.

Josep-Maria Varela_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Un bon dia, l’Arnau va voler expressar els seus sentiments. Se sentia trist i intentava fer el possible per tenir amics de veritat, però ningú li feia el pes. Va decidir explicar la seva situació a la persona en qui més confiava i que mai va arribar a nombrar fins a aquell moment. Tothom va arribar a dubtar que era la Maria, però ell sempre ho negava. Finalment va decidir-se. Li va explicar tot el que pensava de la seva situació i els sentiments que tenia. Tots els seus companys segueixen demanant què va explicar i a qui, però… Però ell prefereix mantenir-ho en secret. El seu secret.

Ruben Monteiro_4t Col·legi Sagrada Família

L’última hora de classe sempre és la més dura, estàs cansat i no tens ganes de res, però tens seixanta minuts per endavant. Només és una hora però serà l’hora més lenta que viuràs a la teva vida, la petita teoria de cinc minuts semblarà una missa sencera, i amb petites pauses temporals, que són eternes. En conclusió, que la primera meitat de classe la passes que no pots amb tu mateix, i després passes a fer els exercicis que són mortals, tu intentes passar amb aquestes distraccions petites com anar mirant els companys, però el temps passa molt lentament, just s’acaba la classe te’n vas a casa, però encara queda una altra classe.

Von Mart Manalo_4t  Col·legi Sagrada Família

Demà es decideix tot l’esforç d’un any, demà ens juguem si pugem a segona divisió, serà una cosa molt difícil perquè els nostre rivals són  molts durs, hem de guanya dos partits dels tres que hem de jugar. I per fi va arribar el gran dia, em vaig despertar molt d’hora perquè l’entrenador en va demanar d’anar al pavelló aviat per repassar les tàctiques i acabar d’analitzar el punts forts dels nostres rivals. Va arribar l’hora de jugar els tres partits, el primer, el vam guanyar, el segon, el vam perdre, en el tercer partit, tant els jugadors com les famílies vam sofrir molt però vam aconseguir guanyar el partit i vam pujar a segona.

Amir Belhedi _ 3ème MELEC Lycée comte de foix

Un dia estava passejant pel poble quan de sobte vaig veure un munt de gent en cercle observant alguna cosa que jo no podia veure. Em vaig apropar per veure què passava quan vaig sentir una veu molt esgarrifosa que em va posar els pèls de punta, i com més m’apropava la sensació era pitjor. La cara de la gent cada cop era més pàl·lida i els seus ulls cada cop més desorbitats. Quan per fi vaig aconseguir passar la munió de gent, la veu misteriosa es va deixar de sentir i vaig veure…. riiiiiiing  en aquell moment em vaig despertar i vaig recordar un dia que algú va dir: “La curiositat va matar el gat.”

Cristian Barbosa_3ème MELEC Lycée comte de foix

Tenia tres dies de vida quan em van detectar una malaltia que es diu tetralogia de Fallot i era urgent operar-me. Els meus pares estaven amoïnats pel que podia passar. L’operació va durar deu hores i la por dels meus pares es va fer realitat: l’operació no va anar bé, els meus òrgans vitals es van descontrolar i per uns segons vaig estar mort. No sabien què fer per salvar-me. Va caldre una segona operació però ara tinc una vida normal, només he d’anar una vegada a l’any a Barcelona per comprovar que tot està bé. Més endavant, m’hauran d’operar, però no és greu. Vull agrair als metges que em van salvar la vida.

JORDI CORNELLA_ 3rD COL·LEGI SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia normal com qualsevol altre i ell se’n va anar a la muntanya a caçar. Mentre caminava mirant a terra per si veia rastres d’un cérvol, va sentir un soroll molt fort. De sobte, va parar de caminar, i fins que no va tornar a sentir el soroll no va tornar a caminar. Va anar fins a un descampat on es va quedar observant la situació. Es va adonar que dels pins sortia un cérvol bramant, l’apuntà, tragué el fiador i, quan el va tenir al punt de mira, disparà, però explotà el canó. Es cremà el braç i la mà. Quan el Quim va veure què havia passat va córrer ràpidament bosc avall fins a casa. Els seus amics li deien el caçador caçat.

MIQUEL CASTILLO_3rD COL·LEGI SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

S’engega el llum, sona l’alarma, m’aixeco del llit i veig persones ja en moviment davant meu, són els meus companys de nau. Estem a l’any 1944 i ens aproximem a la platja de Normandia. El general ens ha enviat aquí per fer un atac sorpresa per la part nord de França, i res podia fallar, o això creiem. Baixem del vaixell sense veure enemics, arribem fins al centre del poble i no hi ha ningú. Ens decidim a anar cap al centre de França, París, i en el camí no trobem ningú, ni aliat ni enemic. A París seguim sense trobar ningú, però sempre hi ha símbols del dia a dia: llibretes a les taules, menjar a les cases…
No?

Manel Muñoz Garcia _3rA  Col·legi Sant Ermengol
El dia va començar amb sol. Però el Manel no va esmorzar perquè la cuinera es va endur la safata abans que acabés. Es va animar pensant en el torneig de golf de la tarda i va anar a preparar-se. Però ja sabem que a “England” el temps canvia tant que la gent porta paraigüa quan fa sol. El Manel va practicar el joc curt durant el matí. A l’hora de dinar va menjar tranquil. De sobte, tots van escoltar un tro molt fort. Els llums es van apagar i les cuineres van obrir les cortines dels grans finestrals del menjador. Al final es va fer impossible jugar amb aquell temps.  Va ser un dia frustrant.

Ainhoa Vergara Serna _3rA Col·legi Sant Ermengol
Soc nou en aquest grup, i crec que m’he adaptat força bé, però de vegades el plàtan em mira estrany, sempre està amb la maduixa i sembla que junts siguin un, són molt diferents però hi ha alguna cosa entre ells que els uneix. En canvi, el préssec és molt dolç, i des del primer moment em va acollir. Algun cop he pensat que mai m’arribaré  a adaptar del tot, són tots de la zona. Jo, en canvi, soc més exòtic. Ser estranger em fa sentir diferent, inferior. El mango més d’un cop m’ha dit que quan va arribar de l’Índia li va costar adaptar-se, però que el problema no és el lloc de procedència, sinó la teva manera de ser. Si no em tancava m’acabaria sentint un d’ells.

Gabriela Anca __3ème l lycée Comte de Foix
I-M-P-O-T-È-N-C-I-A. Paraula de sis síl·labes, de deu lletres però amb un gran significat. Què és exactament la impotència? És voler i no poder. Un sentiment de ràbia amb ganes de plorar. Com quan la teva mare està malalta, sense poder moure’s, en una habitació blanca plena de metges. El teu pare treballant perquè no li poden donar més dies i tu plorant a casa d’algun familiar, lluny d’ella, sense saber, desesperadament, si està bé o no. Sense poder saber si tot sortirà bé. Al final vam acabar sortint d’aquella situació. Però aquella impotència, intriga, desesperació que vaig sentir i que encara sento no em desapareixerà fàcilment.

Gabriel Font_3ème l Lycée Comte de Foix
Els pares sempre volen el millor per a nosaltres però, siguem sincers, a vegades són pesats. “Has fet els deures?”, “agafa un jersei, que fa fred”, “estàs sempre amb el mòbil”, “no et quedis a casa”, “surt, que fa bon temps”, “tornes a casa a les 9 eh!”. El pitjor és quan et truquen 20 vegades per dir-te “què vols sopar?” i tu no vols res en concret. Quan veus un amic dels teus pares i et diu “l’últim cop que et vaig veure eres petit com la meva mà” i tu penses “home és clar, no faré mig metre sempre” o et pregunta “què tal el col·legi?”, és la típica pregunta que no pots contestar “doncs molt malament, ho he suspès tot”. Quina ràbia!