vane

Paula Benites Ganal_3r A ea 2a Ensenyança d’Encamp
Això diuen tots els pares. Raó no els falta, però informació, sí. En ple segle XXI, fins i tot els que no tenen estudis superiors tenen feines admirables. Ara, fent un vídeo a les xarxes socials es pot cobrar més que treballant en oficis importants. No entenc com la societat pot ser fanàtica d’una persona que penja fotos a Instagram abans que d’una altra que ajuda les persones o ensenya els seus coneixements. Cal anar a la universitat per ser important? No. I per ser algú que vol treballar amb el seu propi esforç? Sí. La veritat és aquesta.

Edith Prieto Campanario_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
La dansa sempre ha sigut la meva passió, em feia desconnectar, era la meva escapatòria, com estar en un altre món. El hip-hop és molt relaxant i et deixa molta llibertat, ja que li pots donar el teu propi estil a cada moviment. Quan dic que de gran vull ser ballarina, la gent comença a dir que no serveix de res. Puc entendre que no tothom té els mateixos gustos, però a vegades aquests comentaris em feien replantejar els estudis. Però un dia em vaig dir a mi mateixa: si és el que m’agrada fer, he de fer el que jo vulgui, és la meva decisió i de ningú més, i per això ara estic estudiant dansa, perquè sempre ha sigut el meu somni…

Aaron González_4rt A Col·legi Mare Janer
Tu, tu que sempre has viatjat, no sent un dels passatgers de cada vagó, sinó sent el conductor del tren, com el capità que governa el seu vaixell o com el pilot que enlaira el seu avió. Tu, només tu, que vas néixer entre carbons que s’incineraven per alimentar el motor, que de petit ja portaves el tren com qui porta una joguina. Tu, juntament amb els teus 86 anys, després d’haver portat tants passatgers al seu destí i d’haver visitat més de 26 països diferents…, tu, que has estat des del 1928 en el tren heretat del teu pare, el teu mestre, avui, avi, dia 6 de gener del 2014 has baixat del vagó arribant a l’última parada. T’estimo.

Inés Caubet Ascaso_4t A Col·legi Mare Janer
M’he adonat que les teves abraçades, càlides com el foc, ara són fredes com la neu. El teu somriure, acollidor com un vespre a la costa mediterrània, ara és gèlid com les glaceres del Pol Nord. Els teus petons, que sempre m’han semblat com si fossin el primer de tots, apassionats i esplèndids, acompanyats amb llavis de maduixa, ara em semblen una fosca càrrega. La teva mirada, d’ulls verds maragda, com una joia acabada de polir, ara és grisa i opaca com una ombra perduda i errant. Abans eres el sol que il·luminava el meu dia a dia, ara ets la nit d’hivern que ho enfosqueix tot. M’he adonat que ja no t’estimo com ho vaig fer ahir.

Beth Aznar Rossell_3r  EA 2a Ensenyança d’Ordino
Notava el ferro fred a la meva pell, mentre pensava en què passaria si ho fes, quines repercussions tindria? Bé portava al meu quarto tancat, hores i hores, i ningú se n’havia adonat, així que tampoc no crec que els importés molt després de tot. Així que vaig decidir fer-ho. Abans, però, vaig voler sortir de l’habitació i acomiadar-me com cal dels meus familiars. Fet això, vaig tornar a l’habitació, vaig agafar el ferro i vaig començar a tallar. Quan la meva mare va entrar i em va veure estirat a terra, es va espantar tant que va trucar a l’ambulància. Però ja era tard.

Dani Bringué Bach_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino
El noi estava sol en els seus últims moments de vida. El doctor només passava 2 cops al dia per veure com estava i controlar el dolor. Però un dia una infermera va notar que estava sol i va començar a parlar-li i fer-li companyia. El noi no li va dir que estava morint. Estava molt content i feliç, notava que la infermera era molt empàtica i sabia el que li havia passat tota la vida; a ella també li passava. Passaven el dia i la nit parlant. Una nit el noi no es trobava bé, s’estava morint, però amb força de voluntat va dir les seves últimes paraules: “La soledat és dolenta, i tu no ho mereixes. Esforça’t per no estar sola. Gaudeix”.

Laia López Colillas _3ème H Lycée Comte de Foix

La Carla era una noia apassionada per l’esquí. Estava molt contenta, perquè els seus pares li havien comprat material nou aquell any. El primer dia, en arribar a casa estava cansada i tenia mal als bessons, però era normal. L’endemà, feia fred i la boira abundava. Els monitors van prendre la mala decisió de fer-los saltar tot i l’estat pèssim de la neu. Tots saltaven sense pensar en les conseqüències duna caiguda. En arribar el seu torn, la Carla va explicar a un dels monitors que no podia saltar a causa d’un problema als genolls. Ell la hi va obligar. El primer salt va anar bé però al segon, ningú no s’esperava el que li passaria.

Maé Ferre Desrats _3ème H Lycée Comte de Foix

La vida d’un alumne és més dura del que pensen els professors i els pares. La nostra vida a l’escola consisteix a treballar, escoltar, treballar i seguir treballant. Al llarg del dia, tenim vuit hores de classes en les quals els professors parlen de les seves coses i nosaltres sempre ens demanem de què ens servirà saber tot això per a la vida. I no parlem del menjador: tothom espera aquell deliciós tros de pizza que sabem que mai no apareixerà. Un cop a casa, no estem salvats, ens tocar fer els deures quan només volem mirar Netflix i descansar. L’únic bo del dia són els macarrons de la mare, perquè l’endemà, tornem a començar!

Elsa Giribet Borràs_3r  Col·legi Sagrada Família
Jo soc l’amiga de molta gent i tinc moltes identitats, per a totes les persones soc diferent, algunes m’han oblidat i d’altres mai m’han conegut. Començo com una petita idea que, a poc a poc, es va fent gran, va agafant forma i, finalment, cobra vida. Faig companyia a aquells que es troben sols, que són somiadors o imaginatius, estic allà on em criden, xiuxiuejant paraules d’ànims i deixant l’alegria a l’aire. Per a algunes persones existeixo tota la vida, per a d’altres existeixo durant la infantesa. Aquells que són més extravertits no tenen vergonya d’anunciar-me, els més introvertits se’m guarden per a ells. Jo soc l’amiga imaginària.

Claudia Iglésias_3r Col·legi Sagrada Família
Estic acostumada a escoltar els avis amb les seves històries de la guerra i de la gana que van passar. Fa uns anys pensava: i jo què explicaré? Què els explicaré als meus nets? A mi no m’ha passat res d’original! Però llavors va arribar el 2020. I ara que fa uns mesos que estem enmig d’una pandèmia, que de moment no té solució. Quan sigui una velleta explicaré que un bon dia ens van fer tancar a casa durant uns quants mesos. Que no podíem ni anar a l’escola, que sortíem a aplaudir els metges i les infermeres al balcó. I que de cop vam perdre les nostres llibertats, els parcs estaven tancats i les famílies van deixar de veure’s.