vane

Marta Gasset_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
Un diumenge vaig veure una dona asseguda en un banc. Devia tenir  la meva edat. Em vaig apropar a ella. Tot just acabava de ficar-se el pintallavis. Em vaig quedar allà, bocabadat, tot observant-la. Era la dona més maca que havia vist mai, tenia una pell molt fina i uns ulls amb unes pestanyes impressionants. Vam estar xerrant en aquell banc d’enamorats. La vaig convidar a casa. A la nit quan es va treure tots els quilos i quilos de maquillatge que portava, va aparèixer una adolescent, una nena que havia acceptat anar a casa d’un desconegut! La vaig fer fora de casa. Tenia el bany ple de pestanyes postisses, pintallavis…

Pol Cerdà Cassi_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Em vaig aixecar del sofà, només recordo que la nit anterior va ser un caos. M’havia deixat el meu xicot. Vaig anar a preparar-me un cafè mentre intentava recordar què havia passat la nit anterior, però només recordo l’olor de tabac i alcohol que feia després que ell acabés amb la nostra relació. Va ser una trucada curta però intensa. Tot i així desitjo que estigui bé i feliç. També recordo el moment en què se’l van emportar. Ara em preparo per anar a enterrar-lo, em preparo per dir-li adeu. En canvi, jo seguiré qüestionant per què la nostra relació va acabar així, i per què va marxar sense dir res.

Izan Adran Martinez_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Una vegada el rei va anar a Disneyland amb la seva família. Durant la seva visita, una nit es va despertar perquè va sentir sirenes i trets. Era un atemptat. El rei ho sabia, va agafar la seva dona i les dues filles per salvar-les i van córrer tots junts. Van disparar a la dona i va morir, però van continuar corrent per la seva vida, una filla va morir per causa d’una bomba i a l’altra la van agafar. El rei va continuar corrent fins que va caure dins d’una font i el van disparar.
De sobte, es va despertar i tot era fosc. Va dubtar un moment. Li feia molt mal l’espatlla i, de cop i volta, s’adonà que tot el que havia passat era real.

Jan Jiménez Ferro _3r A Col·legi Sant Ermengol

El meu avi era la llum dels meus ulls, i encara ho segueix sent. Va marxar sense fer soroll, molt discretament. Era i és el meu astre, cada vegada que miro al cel hi ha una estrella que em segueix, quan ho penso m’angoixo, m’empipo, parlo d’ell i reflexiono. La mort no entén de sentiments.

Nicolau Mesalles Campos_3r A Col·legi Sant Ermengol

Hi havia una vegada un petit extraterrestre que vivia en un gran estel. A l’extraterrestre li encantava viure en aquell estel ja que l’estel viatjava per tot l’univers i ell podia veure totes les estrelles, planetes, altres estels… però un dia l’estel va entrar a l’òrbita d’un gran planeta i el petit extraterrestre, sense saber què passava, es va quedar assegut mentre el gran estel s’anava apropant molt de pressa al planeta i d’un moment a un altre…

Noa Seguí_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
S’obre la porta i allà era ell, esperant impacient la meva arribada i amb suavitat m’apropa als seus braços on amb força m’abraça. De sobte, em veig al costat de la seva càlida pell. Corre a poc a poc i dolçament la seva mà des del meu genoll fins a arribar al coll, atansa els seus llavis humits als meus i es van rosant. El que era un tímid contacte ara és un cúmul de sentiments de desig, passió i excitació. Sento cada racó, cada detall, cada moviment del seu cos. Sento la seva calor, la seva i la meva respiració. Entrellaça els seus dits amb els meus, agafant-me fort de la mà i d’improvís tot deixa d’importar perquè estic amb ell.

Hugo González_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Em vaig despertar a la nit a la meva habitació. Em va despertar un soroll molt agradable. Era el soroll de l’aigua que fluïa pel riu. Em vaig dirigir al bosc. Caminava i escoltava encara el soroll de l’aigua que m’atreia. A l’arribar al final del bosc, vaig veure un llac enorme amb aigua cristal·lina i en ella es veia reflectida la lluna plena. En el fons del llac vaig veure una llum, em vaig llençar al llac i vaig nedar. Vaig seguir la llum, fins al moment en el qual va desaparèixer i en aquell moment no sabia com sortir de l’aigua. Em vaig sentir en un estat de melangia i a poc a poc vaig tancar els ulls, mentre m’enfonsava…

Andoni Anaya Sànchez _3r C Col·legi Mare Janer
1.42: el Joan és al lavabo. L’Anna és al magatzem de l’estudi. El Lucas està recolzat al micròfon de la cambra de cant.
1.38: canten, toquen la guitarra, s’ho passen bé.
1.37: a França s’està produint una guerra. Hi ha molts míssils per l’aire. Un es desvia.
1.40: l’Anna es queda sense cafè. En Joan té ganes d’anar al lavabo. El Lucas es queda a la cambra de cant cantant.
1.41: tots senten que alguna cosa s’apropa.
1.43: estan tots morts.
Mentre molta gent està tranquil·la fent la seva vida normal, n’hi ha d’altra que provoca guerres sense necessitat, i això acaba afectant-nos a tots. Aprofita els dies al màxim, no saps què passarà demà.

Aran Rodríguez_3r C Col·legi Mare Janer
M’agradava saber que estaves al meu costat. Lluny, però eres aquí, amb mi. I un dia, de sobte, vas marxar. Així de fàcil. D’un dia a l’altre no hi eres. Era molt difícil estar sense tu. No vaig poder ni dir-te adeu. És molt dolorós recordar que una persona com tu se’n va anar tan ràpid. Per què vas marxar? No paro de pensar en la resposta, però no en trobo cap. Eres una persona agradable, sincera i bona. No t’ho mereixies. Desitjo tornar-te a veure algun dia. Abraçar-te, com sempre. A vegades penso en la meva infància, en tots els moments al teu costat, moments que no valorava fins que te’n vas anar. T’estimo i t’estimaré, avi.

Pirmin Estruga_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Surf era el nom del meu gos. Va morir la setmana passada i ara em sento sol, trist, sense ganes de res. He perdut el meu millor amic; qui m’ha estat ajudant i consolant durant tot aquest temps. La vida és massa injusta. “Tumor a la panxa.” Tan sols tenia set anys i recordo aquell moment a la sala agafant-li la pota i dient-li que estigués tranquil, que només era una injecció, encara que dins meu sabia que no era així. Aquell era l’últim moment que ens veuríem però tot i això dissimulava perquè estigués tranquil. Segons després se li van tancar els ulls per darrera vegada, li vaig dir adeu i vaig deixar de notar el seu pols de la pota.

Biel De Sans_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava al càmping amb el meu millor amic quan arriba la meva mare, neguitosa. Ja sabia que la notícia no podia ser bona: “El teu pare i jo ens separem.” En aquell moment em vaig quedar en xoc. El primer que vaig fer va ser posar-me a plorar. Jo tenia set anys. Era incapaç d’entendre allò que em deia la mare i encara més de gestionar-ho. Era molt dur escoltar les discussions dels meus pares. Va ser molt difícil. El primer mes va ser el pitjor. Et canvia la vida radicalment. Detalls als quals fins ara no donaves cap importància són els que trobes a faltar. Passat un temps, però, em vaig adonar que és el millor que em podia haver passat.

Clara Cardús_3ème D Lycée Comte de Foix
Ho havia de lliurar a finals de setmana. De costum, no tenia problemes d’inspiració, només em calia agafar el full, i el bolígraf lliscava gairebé sol per sobre del paper. Però aquella vegada, era diferent. Passaven les hores i s’atansava el dia i, la pàgina seguia immaculada. Pensava de nit i de dia però cap idea semblava interessant. Només quedaven dotze hores per lliurar el relat. Quan esgotada vaig posar-me a dormir, mil idees m’impedien agafar el son. Em vaig aixecar i vaig començar a escriure. Una, dues, i fins a cinc pàgines. Era quan escrivia l’última paraula de la sisena que vaig recordar que només podien ser 640 caràcters.

Carolina Barreira_3r D Lycée Comte de Foix
En una escola del país, un noi que segurament t’has creuat algun cop al carrer, sempre estava sol i avorrit. Seguia la seva rutina quotidiana, cada vegada que anava a l’institut estava marginat perquè era exageradament tímid. Tanmateix era molt llest i li agradaven les matemàtiques però era dolentíssim en tots els esports. Un dia, però, va arribar un nou alumne que va seure amb ell i se li va presentar. Es deia Juan i ell li va dir que es deia Max. El Max li va explicar per què s’aïllava sempre i que una malaltia incurable li deixava molt poc temps de vida, cinc mesos, més o menys. El Juan li va assegurar que mai més es trobaria sol.