vane

Berta Tomás Cardona_3r C Col·legi Anna M. Janer
El temps va passant, les agulles del rellotge no s’aturen i la classe encara no s’ha acabat. Ella fa estona que ja no hi és. Ni aquí ni allà ni enlloc. Està distreta, capficada on ningú pot arribar. No n’és conscient, ella està en el seu increïble món on només ella pot accedir. Els seus pensaments són il·limitats. Els crea i els transforma tots al seu gust independentment del temps. No sé fer-la tornar. I la seva realitat està lluny de la meva; simplement, ella és diferent. Sona el timbre, però quan m’hi atanso lentament, ella ja no hi és. Llavors, vull dir-li una paraula que arribi al seu més enllà. Massa lluny. No hi arriba.

Martí Cabanes_3r D EA 2a Ensenyança Santa Coloma
Quedaven uns 70 quilòmetres per arribar al meu destí, ja portava unes quantes hores al volant i em sentia cansat. Els ulls se’m tancaven però no podia adormir-me. Cada vegada el son m’anava atrapant més. Tot d’una, les meves parpelles es van rendir, i poc després, quan les vaig tornar a obrir, vaig veure un cotxe davant meu. És l’última cosa que recordo. Vaig entrar en un son profund del qual no em vaig poder escapar. Era molt estrany, una sensació molt rara. Després, vaig despertar en un llit però no era el meu. Era un llit d’hospital. Vaig aixecar la vista i vaig veure la meva família. No havia mort, només havia estat un malson.

Maria Isabel Dos Santos_3r D EA 2a Ensenyança santa coloma
Porto una setmana en una illa i no entenc com he arribat fins a aquí. Estic sola i no sé per on començar. Em desanimo amb facilitat però no vull perdre l’esperança, així que em disposo a fer un petit refugi per no passar fred. M’endinso al bosc més proper, agafo uns quants troncs i intento construir quelcom semblant a una casa. De sobte, tinc una idea: pujar a un arbre per agafar cocos i així superar una mica la fam. No em sobren les forces però intento grimpar; un peu aquí, una mà allà… Quan estic a dalt, hi ha una vista espectacular, i de sobte veig… un avió! Faig senyals amb les mans però el cocoter es comença a moure.

Noa Gonzalez _3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
–Ja t’ho vaig dir: s’ha acabat, cada vegada que et miro ho recordo com si fos avui. Per què? Per què ho vas fer? Què va passar? Jo t’estimava! I dolorosament sempre ho faré, perquè vas ser qui em va ajudar a superar els sots que s’interposaven en aquest camí tan meravellós que em vas ajudar a crear. Però ja està, malauradament fins aquí vam arribar. Adeu Har… –I se’n va anar… Se’n va anar perquè li vaig fer mal i no vaig saber curar-lo, se’n va anar perquè m’estimava i no ho suportava. I és que no sempre són ells que ho trenquen tot sinó nosaltres i les nostres idees de nenes malcriades. Només puc dir una cosa: perdona’m.

Rhea Manwani_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
No sabràs que estic malament. No estic així perquè m’hagis deixat, estic així perquè m’has deixat per algú que no et mereix. Algú en qui no pots confiar. No ho sabràs ja que no hi ets… no hi ets perquè no vols estar amb mi, però no la deixes a ella per no estar sola, però per no fer-te mal tu me n’has fet a mi. Tant tu com jo sabem que no estàs bé. Per això no sabràs que jo estava malament. I encara som amigues, em dius coses que no li diries a ningú, que ningú sabria mai. I he comès errors que mai perdonaries encara que diguis el contrari. Però a ella l’has perdonat tantes vegades que ja he tornat a perdre el compte.

Hanna Dimaun_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
Avui és el dia, el dia que sempre he estat esperant… Avui veuré l’amor de la meva vida en persona. No és el mateix estar davant d’una pantalla que estar davant de la seva mirada, sentint la seva veu sense interrupcions per la connexió, sentint els batecs dels nostres cors emplenant el nostre entorn. Simplement, vull que entengueu que tinc moltes ganes de veure’l, fa uns 2 anys que vivim una relació a distància. Estic preparada, vestida i ben perfumada. Sé que troba a faltar la meva aroma i jo la seva frescor a llimona. Estic dreta, dins de l’aeroport, amb una bossa de plàstic a les mans amb els seus bombons preferits, els de Milka.

Duna Martin_3r A EA 2a Ensenyança  encamp
Dimarts, el rellotge torna a sonar dient-me que faré tard. Em llevo, escalfo l’aigua per dutxar-me, l’aigua cau lentament com la pluja, el soroll em provoca tranquil·litat; avui serà un llarg dia. Surto de casa corrents, se m’escaparà el tren. Em poso a córrer i l’agafo pels pèls; agafo seient i descanso després d’haver cor­regut com si estigués en una cursa dels Jocs Olímpics. Encenc el meu mòbil i connecto els auriculars, està sonant Starman, de David Bowie. Unes cançons més tard arribo a la fi del trajecte, en baixar em giro i veig una senyora que em diu que m’he oblidat la cartera al seient, faig un bot cap al tren per recuperar-la i se’m tanquen les portes. M’he quedat atrapada i el tro que em caurà a sobre serà el de la mateixa tempesta de cada dia.

Lorena Puente Serena _3r A Col·legi Anna maria janer

Així era la meva vida, la vida d’una dona vídua amb dos fills, en Marc i la Sara. El meu dia començava despertant-los, preparant l’esmorzar i acompanyant-los a l’escola. Aquell dia no vam poder esmorzar, teníem pressa.
Passàvem, de camí a l’escola, per un carrer de Barcelona on hi havia paradetes de menjar. A en Marc li entrà gana i, sense avisar, se’n va anar directe a una de les que hi havia a l’altre costat de la via. Va passar un cotxe. No li va donar temps d’aturar-se. La Sara i jo vam córrer a ajudar-lo. Ja era massa tard, en arribar no respirava. Aquell dia i aquella dolça olor sempre ens recordaran en Marc, petit i agosarat.

Elsa Elrington Samaniego_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Trobo a faltar aquelles nits en què mirava dins l’armari o sota el llit, per assegurar-me que no hi hagués cap monstre. Les nits en què la por que tenia en apagar el llum es convertia en l’ombra dels arbres que es reflectia dins l’habitació. Les nits en què m’amagava sota la meva manta protectora de pors. Les nits en què cridava la mare perquè amb la seva veu calmada em llegís un conte que màgicament em fes dormir. En despertar-me cada dematí, tots els monstres de la nit desapareixien fins a l’acabament del dia, quan de nou em retrobava amb tots els meus enemics. Un dia es van acomiadar, i, des de llavors, ja no els he vist. Enlloc.

Jordina Caminal Santuré_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Ho sento, sento la brisa que em frega el coll. Una brisa fresca i suau que al seu pas arrossega petits cristalls. Miro al meu voltant: muntanyes, muntanyes recobertes d’una boira espessa. Un home al meu costat em diu que em prepari. Clac! Un ganxo. Clac! Un altre ganxo. Canvio de peu i clac!, i un altre clac!, l’últim ganxo. Em poso les ulleres, clavo els pals i escolto, escolto cada soroll. De cop el mateix home em diu: tres, dos, un, ja! I jo surto, surto disparada, inclino l’esquí, clavo el cantell, giro, m’accelero, segueixo avall, segueixo girant. De cop i volta, pum! Em desperto, era un somni. Res no era veritat.

Mariona Bustos Marques_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Era la nit. Sentia la neu que em queia al cap i com n’era de freda. Sentia l’aire que feia. Vaig engegar la xemeneia. Vaig ficar les mans a dins. Sentia com la vida passava cada cop més ràpid. Vaig sortir a fora. Sentia com les campanes sonaven cada cop més ràpid. De cop vaig sentir un clàxon, em vaig girar i vaig veure com un cotxe cada vegada més ràpid s’apropava. Se’m va portar per davant. Vaig sentir com si la meva vida passés en un segon. Al cap d’un any vaig sentir com la neu queia sobre el meu cabell i com cada vegada el cabell quedava més blanc de la neu. Al final vaig despertar-me i sonava una veu molt dolça. Algú marxava…

Albert Tubau_3r B CoL·legi Sant Ermengol
Era una tarda freda d’hivern, i jo i quatre amics vam anar al bosc. La nostra intenció era passar el cap de setmana al bosc, però vam ensopegar amb una pedregada. Vam trobar refugi en una cova fosca i amb gravats a la pedra de fora. Hi vam entrar i vam obrir el llum del mòbil per veure l’interior de la cova. Quan vam encendre el llum vam veure marques d’ungles gegants i la marca d’un ullal molt gran. De sobte vam sentir un xisclet i un rugit que no vam saber reconèixer. Vam voler marxar corrent però un ésser gegant i horripilant ens va barrar el pas i…

Pablo García Cobo_3r B COl·LEGI SANT ERMENGOL
La família conill estava de celebració, quan la filla del senyor de les terres que passava per allà se li va acudir agafar-ne un com a mascota per presumir al col·legi. Tot i que el va tractar molt bé, massa i tot, la nena es va cansar d’ell perquè a ningú li importava i va pensar de matar-lo per fer-se un clauer. L’endemà va presumir del seu clauer per tot el col·legi, havia triomfat! Tothom la va felicitar. Però, les crueltats acaben sortint a la llum, l’endemà els companys van saber com l’havia aconseguit. De l’èxit al fracàs en qüestió d’hores.

Paula Azcurra_3ème F Lycée Comte de Foix
El Japó es un país d’Àsia, que està envoltat d’aigua. Hi vaig anar aquest estiu, en tenia moltes ganes. El viatge és bastant llarg i fas escala a Xina des de Barcelona, són més o menys 15 hores d’avió. Quan vaig arribar em vaig sorprendre perquè tot estava molt net, no hi havia cap paper a terra i tampoc papereres. La gent quan veu algun turista que es perd, com nosaltres, t’ajuda a trobar el que busques. El cas és que no tots saben anglès, i això és un hàndicap, tot i que ho intenten. Si t’agraden les tradicions, el Japó està ple de temples, però si prefereixes edificis moderns també hi ha molts centres comercials de tot tipus.

Marta Gonçalves de Sousa_3ème F Lycée Comte de Foix
El ball és només un esport, un passatemps? Ballar no és només una activitat, és sentir la música com recorre les teves venes i cada gest que fas et fa sentir en un altre planeta. És transmetre-ho a la persona que tens davant i fer-li entendre el missatge. A l’hora de pujar a l’escenari, el cor et batega tan ràpid que t’angoixes. Quan acabes de ballar et sents satisfet i penses: tornaria a ballar. No és un passatemps, és el moment en què  pots desconnectar de tot, i pots demostrar què ets i què vals. És el moment per fer noves amistats que es converteixen en la teva segona família, el moment de fer una pausa i sortir de la rutina.

Oriol Maldonado_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Tabac? Sí? No per fumar estaràs més integrat a un grup, de fet qui et valori només per això, no és realment el teu amic. A més, per què fumes? És la despesa més ximple d’aquesta vida i et fas mal a tu mateix. No fumar té moltíssims avantatges: tenir més resistència quan practiques esport, tenir les dents blanques i una pell cuidada, respirar millor; entre moltes altres. No et tornis addicte, no caiguis en aquest error i valora la teva salut perquè de vida només n’hi ha una. Moltes persones pateixen problemes de pulmons, laringe o càncer… Per què jugar-te-la amb el tabac? És un mal vici que no et portarà res de bo.

Adriana Oliveras_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Una nit, deu dies abans de Nadal, jo estava mirant una pel·lícula de por quan de sobte vaig veure quelcom molt gros caure al meu jardí. Vaig sortir ràpidament per saber què era. Vaig estar una bona estona donant voltes, intentant esbrinar de què es tractava. No vaig trobar res i, passats quinze minuts, vaig entrar de nou a casa.
Tot seguit, vaig veure caure un estel; després, un segon i un tercer… Allò devia ser el misteri que no havia arribat a entendre. Vaig alçar la mirada cap al cel i queien estrelles per tot arreu. Tots sortien a la finestra i demanaven desitjos. El meu va ser que mai acabés aquella nit. Era espectacular!

Gonçalo Rodrígues_3r C Col·legi María Moliner

Hi havia una vegada un advocat que es deia Hazan. Estava a la platja quan va veure un gran amic seu que es deia Mazoc. Estava amb la seva família. Hazan va anar a saludar-lo i quan li va presentar la seva noia, Hazan es va enamorar. La noia el mirava i com més el mirava més s’enamorava. Passaven els dies i Hazan no aconseguia dormir. Un dia, Mazoc va anar a parlar amb Hazan d’un petit problema: Hazan va atendre’l en tot i Mazoc per agrair-li, li va demanar que anés a sopar a casa seva. El dia del sopar, Mazoc va haver de sortir a comprar sal i Hazan es va quedar sol amb la noia. Van mantenir relacions i Mazoc es va adonar de tot…

Irina Paredes_3r C Col·legi María Moliner

Un dia, una militar que es deia Laia, jove, de vint anys, la van convocar a una batalla de guerra. La noia, molt espantada, va haver d’acceptar. Va acomiadar-se deels seus pares i del seu germà i se’n va anar a un país d’Àfrica. Van agafar un avió ella i els seus companys militars però els motors de l’avió van deixar de funcionar i van caure a poca distància del terra. La Laia va sobreviure, però alguns dels seus companys no. Ferida i espantada va buscar ajuda pel bosc. Portava dies sense menjar i sense dormir, buscant algú que la pogués ajudar. Poc després va trobar una base militar abandonada. En entrar es va trobar molts militars morts.

David Rogé_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava caminant tranquil·lament per les Rambles. Havia d’anar a fer un encàrrec per a la mare. En aquell moment no tenia ganes d’anar-hi perquè el carrer estava a petar. Hi havia molta gent, turistes i gent d’aquí, de Barcelona. De cop i volta vaig sentir molt soroll, em vaig girar i vaig mirar enrere. Hi havia una furgoneta blanca. No entenia res, des de quan passaven furgonetes per aquí? La furgoneta s’apropà i atropellà la gent. M’escapo corrent. Va massa ràpid. Ja està aquí, està molt a prop, ja no veig la gent que abans estava al meu costat. Ja no tinc temps! Sento un fregament a la cama dreta i una escalfor al cos…