vane

Alexandra De Sousa _1ère Commerce Lycée Comte de Foix

Fa dos anys que jugo a rugbi i m’encanta. Quan vaig començar no m’agradava gaire, més que res perquè no coneixia ningú i perquè jo era la novella; però a poc a poc vaig guanyar una família, molts partits i valors humans. El rugbi és conegut com un esport violent, però en realitat no ho és; només és un esport de contacte vigilat i reglamentat. A Andorra, el meu equip ha fet història perquè hem aconseguit crear un equip sub-18 femení amb noies valentes. També hem aconseguit fer el nostre primer Europeu femení i jo em sento orgullosa d’haver format part d’aquesta experiència. Gràcies a aquest esport m’he convertit en una millor persona.

Arnau Gómez_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma

En Víctor havia fet aquest mateix camí centenars de vegades, però aquest cop seria el més llarg de tots perquè, quan arribés, havia de donar una tràgica notícia a la seva família: s’havia quedat sense feina. Durant tot el trajecte, va estar pensant i repensant com els explicaria allò que tant l’angoixava, però de sobte, i sense adonar-se’n, ja estava al portal de casa seva. Va picar a la porta tres o quatre cops i la seva dona el va obrir. Va entrar tot pàl·lid, blanc com un fantasma. Va reunir tota la família i els va dir la notícia amb veu tremolosa. En Víctor, que només esperava un retret, va rebre una forta abraçada.

Dídac Torra_3r C EA 2a Ensenyança Santa Coloma

Era un dia de pluja, més o menys eren dos quarts d’onze de la nit. Al carrer no hi havia ningú, i a més, feia molt fred. Caminava per un carrer molt estret, tornant cap a casa. De sobte, em va sonar el mòbil. Vaig pensar: “qui em truca a aquestes hores?”. Vaig rumiar el fet de no contestar, però al final, vaig clicar el botó verd i me’l vaig posar a l’orella. “Si?” vaig preguntar expectant. “Què hi ha algú?” vaig insistir. Quan estava a punt de penjar, una veu ronca, com si ja no tingués forces ni per parlar, va dir: “Corre, escapa, fuig!” De cop, em vaig adonar que algú estava respirant darrere meu. Ja era massa tard per córrer.

Ariadna Rossell _3r A Col·legi Anna Maria Janer

Tothom crea a la seva ment un món de fantasia, tot posant-se al cap una idea fantàstica de vida. Una vida perfecta, una vida reeixida, sortosa, sense desventura. Però cada matí, la majoria de gent, esmorza cafè mirant les notícies. Cafè amb desgràcies humanes, cafè amb problemes econòmics, cafè amb desavinences polítiques, cafè amb morts. Les notícies ja es podrien dir males notícies. I així, un món blau el convertim en un món vermell. Tacat. Posar sucre al cafè pot dissimular el seu gust amarg, però el cafè sempre continuarà essent amarg. Igual que els problemes, si els en poses, de sucre, continuen essent problemes.

Sandra De Sousa _3r A Col·legi Anna Maria Janer

Tothom li té por, la veu com quelcom aterridor. I potser ho és. Ens serà difícil aclarir la incògnita. Normalment, la gent la viu com una circumstància negativa. Jo, depèn de la situació, puc arribar a ser molt pessimista; encara que em costa trobar-hi la part fosca. Pot, inclús, representar un deslliurament del sofriment de la vida, un descans del patiment diari. I si t’espera alguna cosa millor i tu ho estàs menyspreant perquè és quelcom inexplicable? Pot ser tant o més fascinant que la pròpia vida. Sempre ens ho han presentat com una cosa espantosa. Segons et vagi la teva vida, en podràs fer una valoració més o menys favorable.

Anais Celie _3ème H  Lycée Comte de Foix
Vull marxar? Marxar sense dir adéu? Sense donar explicacions? Em faig moltes preguntes de les coses, però al final sempre acabo amb la mateixa conclusió: que de totes maneres, tot­hom marxarà. L’ésser humà creu que ho domina tot, però no és així, ja que ningú domina el temps, ningú sap què passarà demà ni d’aquí a vint anys. La gent vol ser coneguda, que la gent parli d’ells, però les coses no són així, ja que aquestes persones no canviaran el món. També hi ha la imatge que tenim d’algunes persones, però tampoc s’adonen que això no farà que siguin els millors. La gent vol ser estimada però han de pensar que algun dia marxaran…

Alexandra Segura _3ème H Lycée Comte de Foix
Sempre desitjava tornar a casa, tornar a gaudir d’aquella terrassa. Allà tot era diferent, tot m’inspirava, ja fos el soroll lleuger de les fulles durant l’època de tardor o el suau cant dels ocells. Dibuixava, llegia, en aquell lloc podia fer el que volgués. En acabar l’escola corria per arribar.hi, i relaxar-me. Res m’ho impedia, per molt fred o per molta calor que fes, jo estava allà asseguda a la meva còmoda cadira de fusta. Era una addicció, hi podia passar minuts, hores… Sempre hi passaven coses diferents, algun ocell diferent, algun núvol amb forma estranya… Jo obria el meu diari, i escrivia tot el que em passava pel cap.

Txell Escoda_3r D  EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

En un món egoista que veia la felicitat en els diners, la gent creia que com més diners tenia més coses podia obtenir. El que no sabia aquella gent, és que en baixar d’aquell tren cap a un univers desconegut, el Tercer Món, on creien que la felicitat no existia, trobarien individus més units i feliços que en el seu propi món. Va ser llavors quan van veure que en aquell Tercer Món, fins ara aliè, la societat gaudia del que tenia sense pensar en tot allò que no posseïa. En aquells instants, van prendre consciència per primera vegada que realment els diners no poden ser la base d’una societat.

Alexandra Verdugo_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

“Què és l’amor?”, em demanava sovint. Cada vegada que veia una noia, fugia. No sabia què sentir, en aquells moments tenia por que ella no m’estimés o més aviat que la meva companyia no li agradés. Em tremolaven les cames, com si ja no poguessin aguantar el meu pes. La por d’equivocar-me em bloquejava i no podia pronunciar cap paraula. En aquells moments, vaig adonar-me que allò que realment sentia per les noies no era res. Tot el que tenia era por d’enamorar-me i res més.

April Alionar_3ème E Lycée comte de foix

No et rendeixis mai si encara vols intentar-ho. No t’eixuguis mai les llàgrimes si encara vols plorar. No et conformis mai amb una resposta si encara vols saber. No diguis mai que no l’estimes si no pots deixar-lo anar. Però de vegades, el veritable acte d’amor cap a una persona és desaparèixer de la seva vida per sempre més. Potser la gent digui que soc una indecisa. Que m’insulti qui em vulgui insultar, que em critiqui qui em vulgui criticar: la gent no sap el que diu. Però el que jo sé i ells no és que no vaig ser creada per a entretenir ningú. Així que val més no dir res fins que no hagis reflexionat amb la teva ment.

Rita Prazeres_3ème E Lycée comte de foix

Europa pateix la crisi dels refugiats, però qui pateix realment? Si Europa és el continent de la llibertat i la igualtat, per què tractem els refugiats de forma tan horrible? Ells també són persones: són fills, nets, pares, germans, cosins… quina és, doncs, la diferència entre un europeu i un refugiat? El país de naixement? L’idioma? La religió? El color de la pell? Puc assegurar que passar anys sense veure la família o els amics és molt difícil. En un país diferent, amb una llengua i una cultura diferents. Si som la famosa Europa, és la nostra obligació fer que aquestes persones trobin finalment la pau i una mica de felicitat.

Inés Pinto Da Silva_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Vaig notar una gota sortint del meu ull.  Vaig veure que estava plorant. No sé per què plorava. En aquell moment em feia mal el cor. Era un mal al cor, no ho sabia. La tristesa em portava amb ella. Em feia mal, molt de mal, no sé per què, no ho entenia, la veritat. Aquell mal era interior. Cada cop queien més llàgrimes, no ho sabia, la veritat. Mentrestant, algú m’eixugava les llàgrimes, no sabia qui era. Una persona que em feia sentir molt bé amb la seva presència. Crec que era una persona que venia d’un altre món, del cel, crec, que era molt propera. Ja no estava al meu costat. De sobte, havia desaparegut. Em va deixar un buit al cor.

Anna Vázquez Moreno_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino

Havia sortit a una plaça. Hi havia molta gent i un home que portava un vestit de torero i una capa. Vaig córrer cap a ell posant les banyes endavant i em va esquivar amb la capa. La gent va començar a cridar “olé”. Vaig continuar corrent i la gent continuava cridant “olé”. L’home tenia dues banderilles a les mans. Vaig passar pel seu costat i me’n va clavar una. Feia molt de mal. Vaig començar a sentir que em sortia sang. La gent va començar a cridar més fort. Vaig tornar a envestir-lo amb totes les meves forces i me’n va clavar una altra. Vaig caure rendit. L’únic que vaig veure va ser la gent felicitant l’home per haver-me matat.

JOAO COIMBRA_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

Avui és un altre dia en aquest món desolat sense cap soroll, melodia ni cap so per escoltar; per això l’avui és el mateix que l’ahir i serà el mateix que el demà. En 24 hores el món acabarà per la guerra energètica, on totes les nacions volen extreure tota l’energia mundial sense pensar en les conseqüències. Avui, el 25 de desembre del 2100, és el dia en que morirà la Terra. Els estudis indiquen que serà una mort ràpida, però jo no n’estic segur perquè l’espera és la pitjor manera d’esperar la mort. Però morir amb el meu planeta és la cosa més maca i santificant del món. Respiro profundament i miro l’horitzó ja amb nostàlgia: adéu.

Raquel de Melo_4t D EA 2a ENSENYANÇA STA COLOMA

La telecinesi és un poder que consisteix a moure objectes amb la ment sense cap contacte físic. Què faria jo si tingués aquest superpoder? Crec que, primer de tot, seria el més lògic, moure tants objectes com vulgui (amb un límit, és clar) Per què els mouria? Doncs, per exemple, ho faria per ajudar en algun accident que hi hagués, on possiblement estigués caient algun mur, cotxe, etc. O, simplement, si ets una persona molt mandrosa, agafar els objectes sense aixecar-te; això estaria bé després d’un dia llarg a la feina i que, quan arribes a casa no tens ganes de fer res. Encara que, si anem més lluny, es podria controlar el món?

Marta Mateu_4T D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Es va tancar la porta. No es tornarà a obrir. El cor se’m fa petit. Em pregunto: i si es tanquen més portes? La foscor m’atrapa, m’envaeix els pensaments. La incertesa no em deixa pensar. Aquest futur inexistent, desconegut, pren de mi totes les forces. Tenim un futur? Una incertesa que mai acabarà. Ens esforcem per planificar-ho sempre tot, a la vida. I aquests esforços potser no serveixen de res si es tanquen més portes. Hem d’aconseguir obrir-les. Segur que en trobarem més. Obrir o tancar una porta que no correspon, en qualsevol moment ens pot fer triar un camí equivocat. Ara només puc pensar en el futur. Quantes portes hi haurà?

Marcel Estévez_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Un tret trencà el silenci. Ell caigué a ter­ra. En el primer moment vaig sentir-me impotent davant aquell perill. Fou una sensació que sabia que amb el pas dels segons havia d’acabar; si no, jo també moriria. En aquell precís instant vaig ser conscient que estava sol, totalment sol. No obstant això, de cop i volta, entre el núvol de pols vaig distingir una silueta. Era una persona corbada de tres cames. Jo, petrificat de sorpresa, vaig mirar-la. Ella s’aturà davant meu, elevà la mirada i digué: “Nét meu, en la pau els fills enterren els seus pares; la guerra altera l’ordre de la naturalesa i fa que els pares enter­rin els fills.

Kilian Folguera_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Hola, em dic Kilian i la meva afició per la bici de muntanya i de carretera va començar aproximadament fa menys d’un any. La passió per aquest esport és gràcies a l’afició, que la sents viva abans, durant i després de les curses, ja que   tothom és molt amable i agradable. També, com que estàs a la muntanya, estàs contínuament en contacte amb la natura i, quan es fan sortides conjuntes, pots socialitzar-te i parlar amb la gent que hi ha allà, en comptes d’haver d’estar amb la nova tecnologia. Encara que és un esport molt dur, quan acabes les curses et sens satisfet de tu mateix ja que has fet un esforç i ha servit d’alguna cosa.

Judith Montilla_4t B EA 2a ENSENYANÇA sta. Coloma
Ja han passat dos anys. Tot ha estat ràpid. No pretenc obtenir cap resposta sobre això. Només volia fer el que tenia pensat fer si estiguéssim junts, així que aquí està el teu regal. He intentat començar a escriure alguna cosa semblant dies enrere però el full es quedava en blanc. I en blanc. I jo igual que jo sense tu. Després de sis mesos d’haver-ho deixa’t, encara no sóc capaç d’acostumar-me a això. No m’acostumo a la idea. Que ja no ets meu, em dic. Que ja no hi ha un nosaltres. L’únic que puc assegurar-te és que he après a superar-me dia rere dia, des que te’n vas anar. I ho sento: un altre cop, segueixo quedant-me en blanc.

Xavier Vilalta_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Era una nit de pluja i amb molta boira. Just aquella nit era Halloween, el 31 d’octubre. Quan vaig sortir a celebrar Halloween amb els meus amics vam veure que era perfecte per Halloween, era com una pel·lícula de ter­ror com Malson al carrer de l’Om. Quan vam arribar tots al lloc on havíem quedat, ens vam adonar que no hi havia ningú al carrer, tot i ser el dia de Halloween. No li vam donar importància i vam anar a fer un tomb, però jo tenia una sensació… com si algú ens seguís. De cop, algú es va llançar contra nosaltres perquè tinguéssim un ensurt i em vaig despertar a la dutxa de casa meva amb l’aigua calenta i molt vapor.