vane

Arnau Tàpies Bernadò_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Eren les onze i deu d’un dia qualsevol, mig adormit tenia un mal pressentiment i no s’equivocava. Lluny, se sent un terrabastall enorme que amb segons arriba. Els mobles es comencen a moure, les parets semblen de gelatina, cada cop augmenta més i més. Tan fort és el moviment que els infants cauen del llit. Quan acaba el retrunyiment, als carrers es palpa el terror, les famílies han perdut les seves llars i no saben com passaran la nit. No han pogut dormir en tota la nit i per sort o per fortuna l’endemà abandonaran el país. Però al mateix temps abandonaran milions de famílies que tindran un futur incert, milions de famílies sense llar, milers de famílies que han patit pèrdues que mai es podran reparar.

SAMUEL ZAPATA GIRALDOE_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un dia abans de marxar vaig estar molt ansiós. Feia més d’un any que no veia la mare i després d’aquell viatge ens podríem retrobar. Però al mateix temps estava trist, ja que m’hauria d’acomiadar de tots els meus amics, familiars i la meva mascota. Vaig acabar de preparar les meves coses. Les últimes hores les vaig passar amb el meu millor amic fent el de sempre. Un cop a l’aeroport, el meu germà i jo ens vam abraçar molt fort i després em vaig acomiadar de la meva mascota. Quan em vaig separar d’ells, em sentia angoixat i ansiós fins que vaig pujar a l’avió, on vaig poder desconnectar de tot esperant el moment d’aterrar a Espanya. Quan finalment va arribar aquell moment, em vaig trobar amb la meva mare. Els dos estàvem molt emocionats per aquell gran retrobament.

José Gregorio Torres_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Ja fa dos anys que vaig tenir el meu primer accident. Quan estic de vacances sempre m’agrada anar en bicicleta per tot arreu. Un 24 d’agost de fa dos anys vaig anar a donar la que seria la meva última volta en bici de l’estiu amb els meus amics. D’un moment a l’altre, durant aquella passejada pels frondosos boscos d’Astúries, em vaig distreure i, pam!, vaig experimentar una caiguda monumental, dolorosa i patètica, com la descriuen els meus “amics”. El resultat d’aquella batzacada va ser un trencament de braços que em va deixar inservible el que quedava d’estiu, i d’any.

MATTÉO RICHARD_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

El gos, amb entusiasme, volia saltar d’una terrassa a una altra per tal de veure què hi havia. Volia escapar d’aquella presó anomenada “casa”, en la qual només succeïen escenes avorrides i monòtones. Va saltar de la terrassa, però amb tanta mala sort que va aterrar malament i les potes se li van doblegar. Va rodolar fent una escena còmica, i va acabar caient de males maneres. Els veïns es van sorprendre de veure aquell gos fent un espectacle com aquell i se’n van riure, mentre que el gos es va quedar amb una mirada derrotada, penedit d’haver fet allò. No s’explicaven quin havia estat el motiu que l’havia portat a ser un fugitiu.

Unai Garcia_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un nen era a casa dels seus avis, al costat d’un bosc. El nen li va preguntar a l’àvia si podia sortir a jugar al bosc. L’àvia li deia que no, que era perillós. En acabar de sopar, els avis i el nen es van posar a mirar una pel·lícula. L’àvia i l’avi es van quedar adormits i el nen va sortir al bosc. Quan va intentar tornar a casa es va adonar que estava perdut. Va estar una bona estona en xoc i es va adonar que tot era culpa seva i no podia tornar al passat. Va córrer per tot el bosc buscant una sortida. De tant corre no va veure que hi havia un precipici i el que és inevitable va passar.

LOLA RIVARÈS_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

La Sofia anava capa a classe. Quan ja havia començat, un noi va entrar. Tenia un aire misteriós. La professora el va presentar, es deia Nick.  El noi tenia hàbits estranys com fer passejades nocturnes, o fins i tot semblava que els seus ulls canviaven de color. Estava disposada a descobrir el secret. Un dia, passejava pel bosc, el seu gos va bordar i va marxar per perdre’s de vista. Quan es va girar, es va trobar amb el Nick.

–Hola, Sofia.

–Què fas aquí? –Vinc a buscar el meu àpat.

De cop, se li va llençar a la nuca, però abans que hi arribés ella el va agafar pel coll.

-No t’has de fiar de les aparences. I li va clavar les dents.

VIVIENNE KYAW WITTIG_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

La nena somiava de pesar 36 kg. Cada dia era una lluita contra si mateixa, calculant calories, evitant menjars, vomitant. Cada dia es deia: “Estic molt grassa”. No veia com n’era, de prima. La seva obsessió amb la bàscula era incontrolable. Fins que un dia, van aparèixer les xifres tan esperades. Va somriure, contenta. Tot el que volia s’havia complert. Però la seva pell pàl·lida, els seus ossos visibles i les vegades que es va desmaiar per haver fet massa exercici revelaven la veritat. Les xifres no volien dir salut, sinó autodestrucció. Es va adonar que no només havia perdut pes, sinó també la seva felicitat. Tenia l’ànima trencada.

Ainara Alves Fernandes_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amistat no és per sempre. Són etapes que tots passarem. Un dia pots estar bé amb aquella persona i al cap de dos minuts pots odiar-la i no tornar a parlar-li, per això has d’agrair sempre el que fan per a tu. La meva experiència és més aviat dolenta, aquella persona que tant estimava em va fallar. Des d’aquell dia no vaig creure més en l’amistat. Però va arribar una persona a la meva vida que hi és sempre. Un dia sense esperar-ho em va salvar d’aquell mal moment i vaig tornar a creure en l’amistat. Va ser gràcies a ella que ara soc feliç, em diverteixo molt amb ella. Li dono les gràcies per tot el que ha fet per mi. L’estimo molt.

Avril Guitard Márquez_3r B Col·legi Sagrada Família

Aquell moment tan especial, tan únic i tan feliç, no el canviaria per res del món. Poder estar tranquil·la, sense cap soroll, i amb qui estimes, és el millor moment. Sentir la remor del mar, anar de cala en cala refrescant-te quan tens molta calor i veure els peixos jugant entre ells, és una sensació que només vius un cop a l’any. Jugar amb els germans, molestant i cridant, i al cap de cinc minuts ja està tot arreglat. Però arriba el final de vacances, ja s’acaba la bona vida, queden els últims dies. I de sobte, el meu pare es tira des del davant del vaixell, cau de mala manera. S’acaba l’alegria. Ve l’ambulància i se l’emporten.

LAIA DOMENE GARCIA_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

S’acostava el final de les vacances i el meu humor no era el més adient per l’època de l’any. El meu germà em feia la guitza i els meus pares em deien que tingués paciència, que ja era prou gran. Cap d’aquelles paraules servien, s’acabaven els dies de sol, platja, diversió, descans, mar, ulleres de sol, onades, calor… Va arribar el dia de marxar, però de cop i volta un fet inesperat em va envair de sentiments i emocions a flor de pell. Aquella notícia canviaria la meva vida i la de la meva família per sempre més. No podia articular cap paraula i el meu cap només podia pensar en una cosa: era un preciós cadell de pastor alemany.

Ameliya Svarovskaya_3r B EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Cada dia obro el meu mòbil i entro a la galeria de fotos. Aleshores em trobo amb un món de records. Aquell portal, on vam estar cinc hores amb el grup d’amics. El pícnic que vaig fer amb les meves amigues, quan de cop va començar a ploure i vam haver de baixar corrent per la muntanya. Quan ens vam perdre per Pyrinées jo i la meva millor amiga. Dansa, Meikres, fa temps que no ballo. Els dies que vaig passar al càmping amb una gran companya. Aquell estiu va ser tan especial… Sé que mai tornaré a passar aquests moments, ni amb algunes d’aquelles persones. Però els records sempre es quedaran al meu cap i al meu mòbil.

Ainhoa Conde Ariza_3r B EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

El 1980, hi havia un nen de cinc anys a qui li encantaven els videojocs. Hi jugava sempre que podia: de nit, de dia, quan s’acabava de llevar, quan venia de l’escola, etc. Fins i tot, quan estava esmorzant, dinant… Els seus pares sempre li deien que no jugués tant, perquè si no, amb tant de vici, li podria passar alguna cosa. Però ell no feia cas de res. Va passar el temps i el nen encara feia el mateix cada dia. Però un dia no va ser com tots els altres. Un dia va arribar a casa i es va posar a jugar, però li picaven molt els ulls. El van portar a l’hospital. Tenia una afecció als ulls que li va durar molt, per culpa de l’addicció.

Zara Simoes_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Persones que creus que són per sempre, que mai et fallaran. Són les primeres que el dia més inesperat et sorprenen amb la seva indiferència. Ja no els fas falta, has d’estar preparada per continuar amb la teva vida. Encara que pensis que el món se t’acaba deixant de tenir aquesta gent amb qui comptaves per a tot, és el moment de demostrar el que vals, de seguir amb la teva vida, perquè no són les primeres ni tampoc les últimes persones que et creuaràs pel camí. Al cap i a la fi, això t’ajuda a adonar-te de les coses que no veies quan les tenies com a prioritat i créixer personalment. Perdre els amics fa mal però la vida continua.

Oriol Serrano_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

És dissabte, em llevo, em dutxo sense córrer, em vesteixo amb uns pantalons curts i xancletes, esmorzo tranquil·lament al jardí. La mare m’ha preparat meló i unes torrades amb fuet. La temperatura és ideal per a un començament de setembre. La piscina em crida. A mig matí vindrà el Pere. Ens banyarem, jugarem a futbol, ens tornarem a banyar… La mare ens prepararà macarrons i de postres gelat. A la tarda tornarem a la piscina. Berenarem les creps amb xocolata que em tornen boig i anirem amb bici. A la nit pujarem a Escaldes al cinema. Sento una veu llunyana… La mare ve ràpidament… –Lleva’t, que faràs tard el primer dia d’escola!

Zoe Abril Carretero Monzó_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Hi havia una vegada un grup de nois i noies, estaven tots junts a una plaça asseguts en un banc i al davant hi havia un altre banc amb una noia asseguda. Un dels nens va dir “mira que guapa aquella noia, m’agrada molt, aniré a parlar amb ella”. De sobte el noi es va aixecar i va anar cap a la noia; li va dir “hola què tal, et puc fer una pregunta?”, i la noia va respondre “és clar que sí, diga’m”. El noi li va demanar “creus en l’amor a primera vista?” mentre passava per davant d’ella i la noia va respondre “no, no hi crec”. Llavors el noi va dir “espera, que torno a passar”, la noia es va posar una mica nerviosa, tota ansiosa estava esperant que li tornés a demanar per poder dir-li que sí, ja que a la noia li va agradar la forma de ser del noi i es va enamorar una mica; el volia conèixer més.

Gael Brousset Sansa_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

L’home no s’ho podia creure: com havia pogut oblidar allò? Si no ho feia a temps, tot estaria perdut! En veure la situació, l’home començà a córrer ràpidament fins a casa. Estava a 20 minuts caminant d’allà, però no podia perdre tant temps, o sigui que va optar per esperar el bus. Després de 10 minuts d’espera, impacient, l’home començà a córrer. A mig camí de casa, va veure com un bus passava pel seu costat, però ja no era moment per pensar en el passat, el temps corria. En arribar davant de casa seva, l’home s’adonà que havia perdut les claus pel camí i que no en tenia de recanvi. Ràpidament, va llançar una pedra a un vidre per entrar a casa, i llavors, dins la cuina, va veure una cosa que mai s’hauria imaginat: ja havia tret el pollastre del congelador aquell matí.

Nerea Fortes Porres_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa sis mesos vaig rebre una notícia que em canviaria la vida. Després de quatre anys, el somni del meu millor amic es va fer realitat. Saber que estic a 700 km d’ell tot un any, sense les seves abraçades, sense les seves bajanades i sense les seves rialles, em trenca el cor. Sabia que seria complicat, però també sabia que en algun moment o altre això havia de passar, que aquest moment havia d’arribar i que és per al seu bé i pel seu futur. Sé que està vivint una experiència única a la vida que l’ha de fer feliç. A vegades, quan estimes algú, t’adones que la distància no és el més important, i has de deixar marxar aquella persona.

Vaitea Foix_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Amor, sentiment per excel·lència envers la família, els amics, les coses que ens agraden, la parella… Ara bé, existeix amor a primera vista? Com pot algú enamorar-se sense saber qui o com és l’altra persona? Un dia, passejant, vaig quedar meravellada i vaig viure en primera persona la força de la passió. La seva fina figura brillava davant meu. Només ens separava una vitrina. Vaig entendre què era encapritxar-se. Vaig entrar a la botiga. Una guitarra vermella em va subjugar. Els meus dits àgils van ballar sobre les seves cordes i el seu so em va emocionar. Des d’aleshores, només pertanyo a aquella guitarra que em va robar el cor.

Malak Sakhraoui_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quan era jove, passava tot el temps amb la meva família, em feien sentir especial i no volia estar lluny d’ells. Fins que un dia vaig haver de marxar a la universitat i quan els anava a visitar, no em volien veure. Això em va fer sentir de tot, era un sentiment molt rar. Era com por i tristesa, era una barreja de tots els sentiments menys d’alegria. Llavors vaig deixar de visitar-los sempre que podia. Fins que es van cansar de mi i em van dir que no em volien veure mai més. He tornat a sentir aquella barreja de sentiments, però aquesta vegada és molt més greu. És un dolor que mai podré explicar.

Marina Cabases Sisteré_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot va començar el 15 d’agost. Allà és quan ens vam començar a conèixer i des d’aquell dia tot va canviar en mi. Vaig començar a sentir alguna cosa estranya cada cop que estava amb ell i no sabia si estava fent el correcte, però sabia que cada dia que passava sentia alguna cosa més forta per tu. Però després arribaven aquells dies en què estaves tan distant amb mi, però ho parlàvem. El 23 d’agost va ser quan va passar tot i des d’aquell dia ets una de les persones que més estimo en aquest món i podràs estar a molts quilòmetres de distància, però et vas emportar un tros del meu cor i això em quedarà marcat per sempre.