vane

Abel Rodríguez Zamorano_3r B EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el 1937 i un noi, de família humil i que vivia sol, estava a favor de la República. Un dia estava menjant una mica d’arròs que acabava de comprar quan van picar al timbre de casa. Ell es pensava que eren els seus amics, però quan va anar a obrir la porta es va trobar dues persones musculoses i aparentment amables, si no fos perquè duien un rifle típic de l’exèrcit de Franco. El van arrossegar cap a fora i li van preguntar:

–Estàs a favor de Franco o de la República?

–Franco és un dictador i un mentider. Visca la República!

Sense més dilació, els dos senyors van apuntar al noi i van tirotejar-lo al cap.

Mar Font Roman_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

M’arriba l’olor de xocolata: això significa cuinar. Observo cada detall i cada textura dels ingredients que vaig afegint. Cada segon desitjo veure el resultat final. M’imagino aquelles mossegades plenes de sabor que acaben sent diferents. Obro el forn per introduir-hi la deliciosa i cremosa massa d’un color fosc i m’arriba la calor, una calor diferent a la qual estic acostumada, artificial, però no em desagrada. El pastís ja és al forn, cal esperar uns minuts que es fan eterns, però ho puc suportar. Tota la casa s’omple d’aquella olor familiar que ens uneix a tota la família i que em fa tornar a la meva infància, una olor única i màgica.

Emilia Burgos Osorio_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER

Caminant per la platja vaig recordar els teus ulls blaus com el cel, vaig recordar les teves mans com l’escuma del mar, els teus llavis carmí com el capvespre i, sobretot, els teus braços on em sentia protegida, estimada… No em volies perdre, però tampoc em cuidaves. Si sabessis quant vaig plorar per tu, tu també t’odiaries. Vull un lloc on m’estimin i n’he trobat un. He trobat pau en mi mateixa i n’estic orgullosa. Enyorar no sempre significa tornar, és part de sanar. El mar m’acaricia els peus i el vent m’abraça, m’asseco les petites gotes que cauen per les meves galtes i segueixo caminant per la platja…

Derek Sánchez Teruel_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER

Va passar l’abril del 2022. A les 3 de la matinada una dona torna a casa, després d’una festa, es creua amb un home tot vestit de negre i mirant a terra. La dona arriba a casa. L’home havia entrat per la finestra que havia quedat oberta. Només d’entrar, sent un crit. Ningú va saber res més dels dos. 23 anys després, una parella va trobar dues bosses molt sospitoses a la vora d’un llac. Les van obrir  i es va esbrinar que eren l’home i la noia que anys enrere havien desaparegut. Per què l’assetjador va acabar mort?, Qui els va portar fins allí?, Per què van matar la noia?… Moltes preguntes que ni el millor inspector pot resoldre.

Thalia Ferreira_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era un dissabte qualsevol d’estiu i vaig decidir sortir amb uns amics pel càmping. Ens ho passàvem bé al descampat que hi havia al costat, escoltant música i menjant pipes, però a un se li va ocórrer una idea. Al càmping hi havia unes bicis. Les vam voler agafar però només n’hi havia quatre i érem cinc amics, llavors vam pujar dos en una, érem la Jèssica i jo. No podíem anar al mateix ritme que ells perquè érem dos pesos en una bici i no aguantava tant. Ens volíem refrescar perquè estàvem suant i vam voler anar a la piscina. Mentre baixàvem la rampa llarga i relliscosa de la piscina amb la bici vam caure

Noa Fernández_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Torno a la rutina: m’aixeco, em vesteixo, esmorzo i surto aviat de casa. No sé què és més avorrit, l’escola o la rutina, encara que totes dues van de la mà: tornar a una, suposa tornar a l’altra. Després surto de l’escola, arribo a casa, faig deures, sopo i me’n vaig a dormir… Es repeteix una altra vegada, dia sí i dia també. Trobo a faltar l’estiu, encara que fa poc que ha acabat, sento nostàlgia d’aquells moments i records de quan anava a la platja al vespre o a la piscina amb els meus amics o el simple fet de dormir fins tard. En manca viure en un món paral·lel, ja que tornar a l’escola i a la rutina suposa tornar a la realitat.

MARTINA MUÑOZ_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Vivia en un poblet on sempre feia fred i plovia gairebé cada dia. Treballava al servei de policia i les úniques urgències eren de gent vella que trucava perquè no trobava el seu gat o s’havia oblidat les claus i no podia entrar a casa . Un dia vaig rebre una trucada, va començar a parlar una dona que es queixava que veia ombres. Li vaig dir que s’ho hauria imaginat, que dormís una mica. Uns quinze minuts després dues persones més van trucar dient el mateix i així cada trucada. Vaig pensar que estava delirant, però de sobte, per la finestra del meu despatx vaig veure una ombra. Vaig aixecar-me de cop. Tot havia sigut un malson.

LUCÍA SÁNCHEZ PUERTA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia que vaig rebre aquell missatge em vaig quedar immòbil, no m’ho podia creure, el meu malson s’estava fent realitat, quan vaig obrir el missatge tremolava i tenia por, molta por. Pensava que era un somni, i volia despertar del meu pitjor malson, perdre la meva àvia. Les llàgrimes van començar a caure per les meves galtes i vaig començar a ser un mar de llàgrimes. Voldria tirar enrere en el temps, per donar-te tots aquells petons i abraçades que no et vaig donar en el seu moment. Quan vaig anar a la teva casa i no et vaig veure al teu sofà, vaig començar a plorar i sabia que no era un somni, sinó la trista i cruel realitat.

Tiago Gonçalves_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

El nen sempre pintava quadres i dibuixava. Els seus pares no sabien què significaven tots els dibuixos que feia. Ells li preguntaven, però ell mai els ho explicava. Normalment, sempre pintava quan tornava de l’escola, o quan estava trist o enfadat. Ell feia dibuixos sense sentit. El nen no parlava gaire i tampoc tenia gaires amics, solament arribar a casa i es posava a escoltar música i a pintar. Al final, els pares es van adonar que el nen patia depressió i bullying a l’escola, i com que no ho volia dir pintava les seves emocions i com se sentia cada vegada que li feien mal. I quan pintava s’oblidava de tot.

AINHOA SÁNCHEZ _3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Hi havia una noia passejant pel seu poble, com cada dia. Se li feia avorrit caminar sempre pel mateix lloc. Ella va decidir desviar-se cap a un altre camí, fora del seu poble, sense tenir idea del seu destí. Era lúgubre, però bastant tranquil. De sobte, la noia va sentir una ràfega de vent molt fresc. Els calfreds recorrien el seu cos, tot just algú la va enganxar i la va arrossegar cap aquell barranc, ple d’arbres espinosos. Anys abans, es va anunciar que va aparèixer una noia penjada d’un arbre morta, allà mateix! Des d’aleshores no s’ha sabut res, però es diu que encara segueix rondant per allà el seu esperit.

ADRIÀ BERNARDO ALVES BARROS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig entrar al supermercat amb el gos. Volia comprar una pizza barbacoa per sopar i em vaig dirigir als refrigeradors. En aquell precís moment, dues persones van entrar trencant la porta. Em vaig espantar molt. Els dos encaputxats apuntaven amb les armes a les caixeres. Em vaig amagar i vaig pensar: “Si us plau, que el gos no bordi.” Em tremolaven les mans però vaig aconseguir treure el mòbil de la butxaca i trucar la policia. Només sentia crits al meu voltant: “No, si us plau!” o “He dit que em donis els diners ja!”. Mirava el rellotge però ningú no arribava i els atracadors ja estaven posant els diners a la seva bossa i…

CLOE DEVORA ALAYO GONZÁLEZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Soc a l’habitació. La mama penja el telèfon i m’arriba la seva decepció. Moltes paraules es repeteixen al meu cap: “No arribaràs a res”, “segueix així i acabaràs sent…,” “no veus que t’has d’esforçar si vols ser algú a la vida?” Sé que es preocupen pel meu futur però tenen idea del que em fan sentir les seves paraules? Són els meus pares, no se suposa que m’haurien d’intentar entendre i donar suport? Ploro pensant que potser tenen raó, “intentaré millorar”, em dic.

Respiro fons agafant forces i arribo on són ells. Estan seriosos, semblen enfadats però no sé ben bé per què. De sobte, em surt un fil de veu: “Em doneu suport o no?”

MARTA ANDRADE_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

De compres amb una amiga, em va cridar l’atenció una nena petita, sola, enmig del supermercat. Quan m’hi vaig apropar, un calfred em va recórrer tot el cos. Em vaig quedar petrificada, era jo de petita! Vaig rememorar el dia que els meus pares m’havien perdut en una botiga. Recordaria aquell episodi de la meva infantesa sempre més i arrossegaria temors i angoixes durant molts anys. Quan de sobte la meva amiga em va tocar l’espatlla, vaig tornar bruscament a la realitat. Tot allò havia succeït molt ràpidament, acabava de viatjar uns instants al meu passat. No hi havia cap nena davant meu, tot havia estat producte de la imaginació, o no…

DINA ALLA EL OTMANI_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava molt nerviós, l’endemà era molt important per a mi. No em volia equivocar, m’havia imaginat moltes vegades com havia de ser aquell dia. Això definiria la meva vida, el meu destí. Encara no em sentia del tot a punt, per això m’havia de seguir preparant. Estava a punt de viure quelcom, una situació que, segurament, només em passaria una vegada a la vida. El matí següent, quan em vaig despertar, estava molt agitat i inquiet. Era una sensació de felicitat i angoixa alhora. Vaig sortir de casa amb coratge i em vaig dirigir al lloc on havíem quedat, i allí la vaig veure tan bonica com sempre. La meva estimada m’havia convidat a dinar.

XENA BARRERA RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

No ho sabia, però aquella nit anava d’ocultar-nos les mirades, de no creuar paraula, i em fa dubtar si tot va ser una mentida. Quan em regalaves una ullada, de lluny t’apreciava i sentia que tot tornava: les carícies de matinada, el petó de bona nit, les xerrades transcendents i la connexió especial entre nosaltres. No entenc per què no et vaig abassegar, si tant temps t’havia esperat. No trobaré ningú a qui destinar-li la meitat dels mots que a tu et vaig dedicar. Vaig deixar de birbillejar, però em vas preparar per tornar a lluir amb més poder. Mai ho oblidaré. Si tant temps ho vaig somiar, quants finals pot tindre una història?

AINA MEDEIROS_3r B COL·LEGI MARE JANER

L’adolescent estirat al llit es perdia en la vida mirant cap endavant fins que, sense previ avís, va començar a teixir somnis, amb mirades àvides i el cor palpitant. Se submergia en el futur, escapant del present i entrellaçant realitats imaginades: ara soc milionari, ara m’entrevisten, ara reescric el món. Però l’ara s’esvaïa com la brisa, i els anys s’escapaven com aigua entre els dits. Ell trobava la pròpia felicitat immers en un món utòpic, ple de fantasies; fins que una nit, com qualsevol altra, va somiar profundament. En tornar a obrir els ulls, la confusió li va omplir l’ànima i com un encanteri amnèsic va pronunciar: qui soc?

Ruben Carneiro_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era una nit fosca i de pluja, havia arribat d’una festa de disfresses i estava molt esgotat. Quan vaig arribar a casa solament escoltava les gotes d’aigua caient sobre la finestra. Em vaig adormir fàcilment però una trucada d’un número desconegut em va despertar. Jo no li vaig fer gaire cas però era molt insistent. Així que vaig acceptar la trucada sense pensar-ho dos vegades. Escoltant les paraules em va caure el telèfon a terra, em vaig quedar de pedra amb el que em va dir: “Algú morirà demà.” En aquell moment em crida algú des de fora, vestit de negre, dient-me: “Ja és massa tard per poder solucionar-ho.”

Hèctor Adrià Ribeiro Alves_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

La història comença quan un noi estava assegut en una habitació, quadrada i sense finestres, aquell noi era l’última persona al planeta. Tots es van morir per una malaltia que a ell no l’afecta. Ell ja portava 20 anys buscant si quedava algú, però absolutament tota la humanitat havia mort. Ell va tenir molt de contacte amb gent que tenia aquesta malaltia, però no la va agafar mai. El noi, definitivament, havia pres una decisió, una decisió sense tornada, no valia la pena continuar allà. Es va posar les sabates més noves que tenia, que feien joc amb la seva roba elegant, i just quan anava a sortir, algú va picar a la seva porta.

Ainhoa Alitano Dias_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una nena amb una malaltia que feia que no es pogués apropar a ningú a menys de 10 metres de distància. La noia estava a l’hospital i tenia un millor amic, que també tenia la malaltia. Ells dos eren inseparables, a nivell emocional, eren com germans i sempre feien videotrucades. Un dia fent videotrucada el noi va convulsionar i la noia va sortir de la seva habitació plorant, però el seu amic havia mort. Amb el temps, va fer un altre amic, d’aquest se’n va enamorar, però no podien estar junts. Aleshores, un dia van escapar i van petonejar-se. Allí la noia va adornar-se que ell li donaria l’òrgan que necessitava per curar-se.