vane

Sofia Andrade_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella estava de vacances. Quasi mai estava a casa. Però aquell dia feia calor i era impossible estar al carrer. Va anar a Facebook, on va veure que tenia un missatge d’un noi desconegut. Tot va començar amb un “hola ens coneixem?” i des de llavors van parlar. Al principi eren una mica distants però al final va canviar: els hola van donar pas als cari… quan va tornar de vacances van quedar; aquella tarda va ser perfecta. Tot era bonic. Però no per gaire temps. Ella tenia por de perdre’l però mai li ho deia. El veia distant. Temia que les coses canviessin i que ell s’oblidés d’ella. Però això mai se sap fins que s’intenta.

Diana Araujo_3r G LYCÉE COMTE DE FOIX

Em poso a pensar com algú pot viure fent mal els altres, perquè se sent superior, quan no ho és… Però com no pot ser-ho, els fa patir. No solament les crítiques fan que els facin sentir malament com també el fet d’assenyar-los amb el dit perquè han errat. Què passa? Aquell algú mai s’ha equivocat? Tothom falla en un moment o un altre, uns més, uns altres menys, però ningú és perfecte…
Som tots iguals, ni jo millor que ells, ni ells millors que jo. Però sí, encara hi ha gent en aquest món que viu de fer patir els altres, que no sap pensar en la seva vida i deixar la dels altres… Potser algun dia canviïn la seva manera de ser…

ALEJANDRO CIAURRIZ _3r C EA 2a ENSENYANÇA ORDINO
Després d’una llarga discussió al sopar me’n vaig anar al llit, i vaig esperar que em vingués a dir perdó. La Carlota em va dir que anés corrent. Jo estava tan enfadat que no estava en condicions d’anar-hi. La Carlota em va dir que hi anés o no podria tornar a veure la meva gossa Lola. En sentir aquelles paraules em vaig aixecar i vaig anar  corrent al menjador. Només arribar vaig veure la mare amb la Lola a les mans i vaig demanar què passava. Ella em va dir que la Lola ja era molt vella. Llavors vaig veure a fora el pare amb el seu cotxe i la mare que marxava dient-nos, acomiadeu-vos de la Lola que no passarà d’aquesta nit.

Albert Torres _3r C EA 2a ENSENYANÇA ORDINO
Evidentment no sóc cap heroi, ni pretenc que la gent m’adori. Però tot apareixia en aquell moment al meu cap i al meu cor. Emocions, sentiments, alegria, satisfacció, però en cap moment feblesa. La força que em va transmetre en aquell moment em va ajudar a superar totes les debilitats que la vida m’havia portat. La mirada de la Summer va ser una de les coses més boniques en aquell moment, de fet la vida es basa en aquests petits detalls que et fan superar qualsevol repte; qualsevol desgràcia així com qualsevol desil·lusió. Sé que la vida no serà sempre igual, però us ben asseguro que sóc feliç perquè tinc amor i el puc donar.

Èric Noreña _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era tard. El sol ja s’havia amagat feia estona. Van passar tota la tarda recollint llenya per a aquell moment. Ara tocava sopar alguna cosa i escalfar-se a la vora del foc. Van agafar la llenya més seca que hi havia. Va saltar la primera espurna. El foc ja estava encès i ja començava a consumir  totes les branques. La flama va començar a créixer. Mentre un dels excursionistes agafava el petit fogó i el poc menjar que podrien consumir,  l’altre es va asseure a la roca del costat de la foguera. Va observar el foc i va començar a recordar els seus records més profunds i estimats, com si la flama obrís les capes de l’ànima del noi.

Clara Moreno _3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Sentia aquella aigua freda sacsejant el meu cos. No em deixava respirar. El meu cor deixava de funcionar, ofegant-me a poc a poc. Cada vegada tenia els sentits més adormits. Ja no tenia respiració, ni cap mena de sensació. Aquell mar blau, sota el cel clar i el sol brillant, indicava que era una tarda de dissabte perfecta, sense cap incident aparent. El que no imaginava era que uns taurons acabarien bolcant la meva barqueta, i que aquella tarda de dissabte, només amb 15 anys, seria la meva última tarda, serien les meves últimes hores! Allò no s’ho podia imaginar ningú; ni els meus pares, que estaven passant la tarda al cinema.

Carlos Arcila _3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP

Cada dia arribava a casa i deixava les coses tirades a l’entrada, feia passar els meus amics a l’habitació i quan entrava la meva mare després de recollir les meves coses tirades i ens preguntava com havia anat el dia i si teníem gana o set, jo li tancava la porta amb clau i li cridava: “Pesada!” Aquest comportament un dia o dos no passa res però quan és tots els dies així te’n pots penedir. Jo no valorava la meva mare fins… fins que un dia ella va morir i jo em vaig sentir molt culpable. El seu fill no la va tractar bé mai i es mor… això són coses que mai s’obliden… És la responsabilitat tan pesada que et queda tota la vida al cor.

Patrícia Araujo _3r A EA 2a ENSENYANÇA ENCAMP

Aquell lloc on aprens a créixer, on aprens a fer amistats, on aprens a cuidar-te i a cuidar. On aprens a viure. Aquell lloc on tots els dies aprens coses noves, aquell lloc on tots els dies penses, aquell lloc que tant si com no et fa imaginar, aquell lloc on tots els dies crees, aquell lloc on t’esforces per tenir un futur, aquell lloc on tots els dies seus, aquell lloc on crees el teu futur. És molt evident que no tots passen per aquest lloc així que tots els que hi passen ja ho poden agrair, perquè hi ha molta gent que no té la possibilitat de seure en una cadira d’una escola i crear-se un futur per si mateixa.

Àngela Cervós _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Les agulles del rellotge es movien, passaven els segons i els minuts, cada cop quedava menys temps. El tic-tac de les agulles ressonava al meu cap. El compte enrere havia començat 10, 9, 8… Una gota de suor em lliscava pel front, què havia de fer? 7, 6… estava espantada, tenia por i un calfred em va recórrer tota l’esquena. 5, 4… tantes pel·lícules vistes i no recordava quin cable havia de tallar, això em va paralitzar. 3, 2… blau, vermell, groc, verd, un embolic de colors ocupava el meu pensament, restava immòbil. 1… No quedava temps! Vaig tancar els ulls i en vaig tallar un a l’atzar…

Patrik Pelegrina _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Feia dies que estava nerviosíssim, esperava ansiosament que arribés el dia. Estava preparat, concentrat i situat a la línia de sortida d’aquell camp d’atletisme tan gran. Quan va sonar el tret de sortida va començar la cursa. La primera part de la carrera li va semblar relativament fàcil però, en el segon tram, el favorit es va imposar guanyant finalment la carrera. Abans del lliurament de premis els van extreure sang, un control antidopatge rutinari de resultats sorprenents. El campió va donar positiu, tenia la sang blava, el van desqualificar i… ell va quedar primer!

Albert Albós _3r D EA 2a ENSENYANÇA ORDINO

Els meus dits noten la lleu frescor del ferro del gallet, que recula a poc a poc fins al topall. La llisa fusta polida em frega la cara, obligant la meva galta a fer una sacsejada mentre la meva rígida espatlla es dispara cap enrere bruscament. Un fort serramball recorre les meves orelles i fa tremolar els meus timpans, just al moment en què el forrellat fa un brusc moviment, obrint la recambra i deixant caure una llarga i daurada bala. El llarg canó, encara calent, treu un diminut núvol de fum negre acompanyat d’una petita ràfega de pólvora que desapareix amb la presència d’una fina brisa d’aire pur. La pau regna altre cop.

Alba Cortés _3r D EA 2a ENSENYANÇA ORDINO

Sentia la música a les meves venes, les envetades em cridaven. Un cop les envetades es van col·locar als meus petits peus, vaig començar a ballar com si res. Vaig sentir aquella gran sensació de satisfacció pel que estava fent. Les hores passaven i jo seguia desconnectada dels problemes diaris. Sentia com si res tingués importància i tots els meus problemes diaris marxessin al ritme de la música. No m’importaven ni les hores ni els minuts i molt menys els segons invertits en aquella gran afició que des de ben petita portava amb mi. L’únic que volia era sentir la gran sensació indefinida de tenir per un instant ales als peus…

Anna Estañol _3r A COL·LEGI ANNA M. JANER
L’ambient a l’aula estava enrarit després de la notícia del suïcidi de l’Ona. Precisament ella, que era tan perfecta i popular. L’exemple a seguir i envejada per tots. Vaig rellegir el darrer treball fet plegades. El to de la redacció em va angoixar. Era un crit d’ajuda; uns crits de socors. En nombrosos fragments del seu diari, únic lloc on era ella mateixa, es veia la por. La por a decebre el seu entorn era massa forta. La pressió per destacar sempre i les expectatives generades i autoimposades li havien posat el llistó massa alt. No es veia amb cor de seguir. Les forces se li havien afeblit. L’obsessió d’agradar l’havia destruït.

Luz Zurdo _3r A COL·LEGI ANNA M. JANER
Aquell estiu, el recordo viu com si fos el darrer. Ràpid, intens, fugaç i meravellós. Mirades gravades al cor. Somnis i esperances impossibles dins les promeses d’amor. Mots verges escoltats per primer cop i sorgits del bes endolcit d’una càlida i tendra abraçada. Inoblidable el record. Paraules i no crits, riures i no plors, afalacs i carícies i no cops. Adéu a aquell estiu. Ha fugit la màgia, i, amb ella, el primer petó, però esdevingut una il·lusió permanent i endinsada i ancorada dins el cor. Un record que no esborrarà cap altre present ni futur petó. Records profunds i fàcils de tornar-los presents i impossibles de repetir.

Mitchell Balleras _3r B EA 2ª ENSENYAÇA ENCAMP

Falten poques hores. Uf, quins nervis, la meva primera festa! Això de sortir als 14 anys de festa, beure, emborratxar-nos i tenir ressaca als matins. Ha sonat el timbre, ja són aquí, me’n vaig, com sempre els meus preocupant-se per mi i jo sempre els ignoro. Ja hem arribat a la festa, quina olor d’alcohol… Bé, a gaudir! No han passat ni 15 minuts i els meus amics ja estan borratxos, de camí a casa… Ja sé per què els pares es preocupen, és per això… Ho sento molt… La culpa la tinc jo, per no fer-vos cas. Aquelles van ser les seves últimes paraules, totes les persones del vehicle van morir en l’acte. Els seus no ho sabien.

Emma Alamany _3r B EA 2ª ENSENYANÇA ENCAMP

La història de la classe de música. Els alumnes ens estàvem burlant del professor. Aquell mestre no ens agradava i sempre li fèiem la punyeta. Un cop es va enfadar tant que ens va començar a cridar i va tirar una amiga meva a terra i es va fer mal. Nosaltres cada setmana ens queixàvem a la nostra tutora però aquella setmana vam anar directament a la directora. Mentre parlàvem amb la directora va aparèixer el professor per queixar-se que li havíem pintat el cotxe i que li havíem trencat la cadira. Ens van fer fora del despatx i van venir els nostres pares. Finalment van nomenar-lo director i ens van expulsar per sempre.

Kika Da Silva Marinheiro _3r D INSTITUT ESPANYOL

Una ratlla, una altra i encara una altra. Em passo els dies dibuixant i dibuixant. No puc parar de fer-ho. A mi m’encanten els meus dibuixos però no m’agrada ensenyar-los perquè no crec que agradin a ningú. Potser, fins i tot els espantaria. Les meves amigues m’ensenyen els seus dibuixos amables de floretes, animalons o rostres en els seus papers blancs pintats amb tota la gamma de colors, mentre que jo, jo faig servir un sol color, el vermell. Adoro i envejo alhora veure com totes elles poden dibuixar obertament davant de tot el món, com si res, però jo no puc treure la meva làmina i posar-me a fer dibuixos sobre la meva pell.

Alba Gomes moreno_3r D INSTITUT ESPANYOL

És el meu moment de glòria. Sento la calor entre les meves cames i com la multitud cada vegada s’excita més i més, el volum de la música comença a pujar, tinc l’adrenalina a punt d’esclatar, em fixo que arriben els meus rivals, ens mirem amb intensitat i fixament durant uns segons. No tinc por de cap d’ells perquè sé que aquí la mestressa sóc jo. M’adono que comença quan una atractiva dona es posa davant nostre i alça la bandera, se senten els motors posant-se en marxa, la gent està exhausta, la bandera toca a terra i és en aquest moment quan t’adones que… TRES, DOS, UN… La carrera ha començat!

Carlota Jordi _3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Només d’escoltar la paraula audiòfon l’estómac se’m remou. Cada cop escolto menys. Sé que necessito ajuda, però només pensar que si els ho dic, me’ls posaran… Puf… Em poso malalt. No sé què fer, la setmana que ve he d’anar al metge, i s’adonarà  que no escolto gaire bé res. I em dirà: “T’hem de posar AUDIÒFONS.” Ja ho he passat molt malament per la meva cara i només de pensar que ara m’han de posar audiòfons no sé què semblaré.
Ha arribat el dia menys esperat de la meva vida. Avui em posen audiòfons. No sé què pensar. El metge obre l’armari i treu els audiòfons, penso dintre meu: “NOOOOO!”