vane

ALBERT OLLÉ SERRES_3r A COL·LEGI MARE JANER

Sempre he somiat poder arribar a jugar a futbol professional, segurament com molts nens i nenes. El fet és que jo, ara mateix, estic enmig d’un partit, parlant amb mi mateix i, cada cop, posant-me més nerviós i intentant tornar a concentrar-me. És un penal decisiu. Si marco, guanyem, però si fallo anirem a la pròrroga. Miro l’àrbitre, que està a punt de xiular. Escolto el Benito Villamarín, que m’insulta. Ressona el xiulet de l’àrbitre. Ja puc xutar. Miro el porter. Agafo força. Veig el porter que s’ha llançat  cap a l’esquerra i jo he xutat a la dreta. L’estadi esclata. Pilota al pal. A jugar la pròrroga. Hem

MARIA VIOLA COMES_3r A COL·LEGI MARE JANER

Els pares sempre em van dir que no m’apropés a la costa. Si ho feia, els monstres se m’emportarien lluny. Però ja feia dies que no menjava. Estava sola, nedant enmig del no-res. M’hi vaig apropar. Amb molt de compte. Però no va ser suficient. Ara, em donen menjar. Bé, si no faig els exercicis, em castiguen. Trobo a faltar caçar. Estic sola, des de la mort de l’Hugo, no he parlat amb ningú. La meva aleta s’ha torçat. Ells menteixen, diuen que és normal, però això al mar no passa. Encara no he perdut l’esperança. Algun dia, la rutina canviarà. Oblidaré els aplaudiments i tots aquests ulls sobre mi. Seré lliure, tornaré a viure.

ORIAL CARPA ROJERMAN_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Era de nit. Una parella estava conduint tornant a casa. L’home va posar la ràdio del cotxe i van anunciar una notícia esfereïdora: un boig s’havia escapat del manicomi i rondava per la zona. Quan la dona va sentir allò, va apagar ràpidament la ràdio i van continuar conduint. Uns minuts després, el cotxe es va aturar, s’havia quedat sense gasolina i l’home va sortir del cotxe per buscar una benzinera. Els minuts passaven, l’home no tornava. De sobte, se sentien cops al sostre. La dona va mirar al davant i es va quedar petrificada. Hi havia sang regalimant pel vidre. Més tard, la policia va arribar i va manar a la dona de sortir del cotxe i no mirar enrere. Ella no en va fer cas i es va quedar totalment en xoc quan va veure el boig donant cops amb el cap del seu marit.

IAN BOIX MARIN_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

És el 6 de juny de 1944, els americans es disposen a entrar a recuperar Europa i alliberar França. És per això que primer hauran d’entrar a Normandia per la platja on estan agrupades totes les tropes nazis. M és un soldat de primera d’infanteria que es disposa a fer fora als nazis de França. M està molt nerviós, té molta por que el matin. Clar, qui no en tindria? Quan està dins de la barca repassa el pla de la lluita amb els companys: entrarien per darrere de la platja per agafar els nazis desprevinguts i aprofitar l’ocasió per arrabassar el control de França als alemanys. Quan arriben a la platja, els nazis s’adonen que els americans han entrat i han obert foc contra ells. M s’obre pas per les trinxeres i mata tots els nazis que troba allà fins que acaba la missió i marxa.

Noa Godoy Riba_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

Alta. Cames estilitzades. Glutis rodons. Cintura marcada. Pits voluminosos. Clavícules aparents. Espatlles estretes. Coll llarg. Llavis carnosos i colorits. Dents blanques, alineades. Somriure perfecte. Nas fi, petit. Pòmuls alts i marcats. Ulls grans, estirats. Cabells llargs. Dits fins. Ungles esmaltades. Pell suau, sense pèls ni cicatrius. Joies discretes, però sempre posades. Talons alts, vestit. Elegant, veu dolça… Et deus pensar que és una dona perfecta; doncs no, només és una sèrie d’estereotips que ens destrueixen la vida a totes. El que és bonic és que som totes: diferents. Siguis com siguis, no canviïs. Ets perfecta!

Jan Escofet Lludet_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu final no està lluny. El veig. Em sento trist, però alhora tranquil. Hi ha gent que em cuida, però no sé qui són. Em donen el menjar triturat. Em dutxen. Em canvien els bolquers. Se m’escapa tot i no me n’adono. No ho puc evitar. Passa constantment. Mai no sortiré d’aquí. M’entristeix molt passar el final de la meva vida així. Soc com un nen petit: estic tot el dia assegut sense poder parlar ni caminar. Quan era petit em passava el mateix. Cuidadors que m’eren completament desconeguts em vestien, m’alimentaven, eren amables amb mi. És trist, ho sé. Però, al cap i a la fi, molts naixem i morim cuidats per estranys.

Les borses europees ahir dijous van ser capaces de trencar la tendència iniciada aquest 2024 i van acabar en positiu. Novament, el sector bancari va ser un dels principals contribuïdors de la jornada. Per contra, el sector de consum va tornar a caure; va destacar la companyia de roba i calçat esportiu Adidas, després que dimecres es publiquessin pitjors perspectives per al sector en una de les seves èpoques clau, la temporada de Nadal, després del profit warning de JD Sports, per les expectatives de despesa més cauta dels consumidors aquest Nadal, que va provocar que el sector es veiés ressentit ahir.

Ahir els mercats van rebre sense gaire impacte negatiu la notícia que la inflació d’Alemanya aquest desembre repuntava cinc dècimes, fins al 3,7% interanual. La pujada va en línia amb la registrada per França, del 3,5% al 3,7%. Això fa intuir que la dada agregada de l’eurozona, que es publicarà avui, serà superior a l’anterior. Els analistes esperen que la dada estigui al voltant del 3%, pujant amb força des de la xifra del 2,4% de novembre. Als Estats Units ahir es van conèixer les dades del mercat laboral: es publicava la del sector privat, que ha creat 164 mil nous llocs de treball el mes de desembre, segons l’informe d’ADP. La xifra va superar les estimacions dels analistes i la dada del mes anterior. Avui el mercat estarà pendent de la xifra del mercat laboral que publicarà el Departament de Treball, que serà rellevant perquè els analistes estimen que si el mercat laboral segueix en nivells molt forts, és probable que els tipus es mantinguin en nivells elevats durant més temps, tal com indicaven dimecres les actes de la FED.

Oriol Montané Palmitjavila_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Soc un petit esquirol que viu al bosc. Ja s’acosta l’hivern i he de reunir el màxim de menjar possible per sobreviure. Però hi ha un problema molt gran, busco i busco menjar i l’únic que trobo és brossa. Mai entendré els humans; com poden contaminar la natura, si la natura és de tots? Després vull anar a beure aigua però no puc perquè també està contaminada, els humans són tan animals o més que jo… Contaminen el planeta i si no posem fre a aquest tema, la vida desapareixerà. Per això demano que no contamineu més. Penseu que a la muntanya hi habitem éssers vius i amb les vostres deixalles ens podeu MATAR! Signat: un habitant del bosc, un animal cívic.

Carla López Arruebo_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Una papallona acabada de néixer, brillant i preciosa, s’està apagant. No se sent a gust enlloc, ni amb ella mateixa. Es veu incapaç de tornar a brillar. No sap què fer amb la tristesa que l’envaeix. Ja no pot més, s’està podrint i no sap com revertir l’efecte. Però una papalloneta petita i divertida seguida d’una altra una miqueta més gran, i molt intel·ligent, la fan sentir bé amb ella mateixa. A poc a poc, comença a brillar més i més, fins a arribar a il·luminar més que abans. Gràcies a elles, la seva autoestima, la seva papallona iridescent, torna a brillar. Ha desplegat les ales i torna, ara, més forta que mai.

Dasha Martins_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

En una nit calorosa d’agost a Andorra, vam sortir a fer càmping amb els meus quatre amics, a Engolasters.

Vam arribar allà, ho vam muntar tot. De sobte, vam sentir un soroll al fons del bosc. Hi van anar dos amics i no van tornar. Havien passat 3 hores i no n’hi havia rastre. Vaig començar a plorar perquè m’havia quedat sol. Vaig anar a buscar-los. Vaig veure una ombra, m’hi vaig acostar, les cames em tremolaven. Era un bedoll molt gran. No m’agradava gens aquell ambient i vaig decidir anar-me’n. Quan vaig fer mitja volta… Que bèstia! No vaig haver de tornar a aquell bosc mai més perquè allà em vaig quedar per sempre.

Ariadna de Sousa_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un jove de 17 anys vivia sol al mig del no-res. Ell somiava amb trobar l’amor, però era impossible. No hi havia ningú. Va aparèixer una noia bonica, perfecta. Al noi li va semblar estrany, però tampoc es va queixar. La va ajudar, semblava agradar-li. El temps passava i eren inseparables, enamorats. Cuinaven, decoraven, reien junts i van tenir fills. El noi ja no hauria de morir sol.

El jove es desperta. Era sota del sostre destrossat de sempre, ell recordava haver-lo arreglat. La noia no hi era, res hi era. Al calendari, era el dia solitari de sempre. Era al mig del no-res, era un jove de 17 anys.

Adrià Tarifa González_3r B EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Un dia, amb el meu amic Jaume, vaig muntar en moto, era la seva Kawasaki Ninja. Anàvem a 140 km/h avançant cotxes. Era la cinquena vegada que el meu amic la conduïa, però era la primera que ho feia amb un passatger. En un moment determinat, ens va avançar una Yamaha R7. Això, el Jaume, no estava disposat a deixar-ho passar. I va augmentar la velocitat per tornar a avançar-la. Semblava que estàvem a punt, però no, se’ns escapava de cop. En un moment, semblava que la moto d’en Jaume volava. Unes mil·lèsimes de segons més tard, estàvem estampats contra un cotxe. La moto, aleshores sí que va sortir volant, igual que nosaltres.

Abel Rodríguez Zamorano_3r B EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Era el 1937 i un noi, de família humil i que vivia sol, estava a favor de la República. Un dia estava menjant una mica d’arròs que acabava de comprar quan van picar al timbre de casa. Ell es pensava que eren els seus amics, però quan va anar a obrir la porta es va trobar dues persones musculoses i aparentment amables, si no fos perquè duien un rifle típic de l’exèrcit de Franco. El van arrossegar cap a fora i li van preguntar:

–Estàs a favor de Franco o de la República?

–Franco és un dictador i un mentider. Visca la República!

Sense més dilació, els dos senyors van apuntar al noi i van tirotejar-lo al cap.

Mar Font Roman_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

M’arriba l’olor de xocolata: això significa cuinar. Observo cada detall i cada textura dels ingredients que vaig afegint. Cada segon desitjo veure el resultat final. M’imagino aquelles mossegades plenes de sabor que acaben sent diferents. Obro el forn per introduir-hi la deliciosa i cremosa massa d’un color fosc i m’arriba la calor, una calor diferent a la qual estic acostumada, artificial, però no em desagrada. El pastís ja és al forn, cal esperar uns minuts que es fan eterns, però ho puc suportar. Tota la casa s’omple d’aquella olor familiar que ens uneix a tota la família i que em fa tornar a la meva infància, una olor única i màgica.

Emilia Burgos Osorio_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER

Caminant per la platja vaig recordar els teus ulls blaus com el cel, vaig recordar les teves mans com l’escuma del mar, els teus llavis carmí com el capvespre i, sobretot, els teus braços on em sentia protegida, estimada… No em volies perdre, però tampoc em cuidaves. Si sabessis quant vaig plorar per tu, tu també t’odiaries. Vull un lloc on m’estimin i n’he trobat un. He trobat pau en mi mateixa i n’estic orgullosa. Enyorar no sempre significa tornar, és part de sanar. El mar m’acaricia els peus i el vent m’abraça, m’asseco les petites gotes que cauen per les meves galtes i segueixo caminant per la platja…

Derek Sánchez Teruel_3r C COL·LEGI MARIA MOLINER

Va passar l’abril del 2022. A les 3 de la matinada una dona torna a casa, després d’una festa, es creua amb un home tot vestit de negre i mirant a terra. La dona arriba a casa. L’home havia entrat per la finestra que havia quedat oberta. Només d’entrar, sent un crit. Ningú va saber res més dels dos. 23 anys després, una parella va trobar dues bosses molt sospitoses a la vora d’un llac. Les van obrir  i es va esbrinar que eren l’home i la noia que anys enrere havien desaparegut. Per què l’assetjador va acabar mort?, Qui els va portar fins allí?, Per què van matar la noia?… Moltes preguntes que ni el millor inspector pot resoldre.

Thalia Ferreira_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Era un dissabte qualsevol d’estiu i vaig decidir sortir amb uns amics pel càmping. Ens ho passàvem bé al descampat que hi havia al costat, escoltant música i menjant pipes, però a un se li va ocórrer una idea. Al càmping hi havia unes bicis. Les vam voler agafar però només n’hi havia quatre i érem cinc amics, llavors vam pujar dos en una, érem la Jèssica i jo. No podíem anar al mateix ritme que ells perquè érem dos pesos en una bici i no aguantava tant. Ens volíem refrescar perquè estàvem suant i vam voler anar a la piscina. Mentre baixàvem la rampa llarga i relliscosa de la piscina amb la bici vam caure

Noa Fernández_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Torno a la rutina: m’aixeco, em vesteixo, esmorzo i surto aviat de casa. No sé què és més avorrit, l’escola o la rutina, encara que totes dues van de la mà: tornar a una, suposa tornar a l’altra. Després surto de l’escola, arribo a casa, faig deures, sopo i me’n vaig a dormir… Es repeteix una altra vegada, dia sí i dia també. Trobo a faltar l’estiu, encara que fa poc que ha acabat, sento nostàlgia d’aquells moments i records de quan anava a la platja al vespre o a la piscina amb els meus amics o el simple fet de dormir fins tard. En manca viure en un món paral·lel, ja que tornar a l’escola i a la rutina suposa tornar a la realitat.

MARTINA MUÑOZ_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Vivia en un poblet on sempre feia fred i plovia gairebé cada dia. Treballava al servei de policia i les úniques urgències eren de gent vella que trucava perquè no trobava el seu gat o s’havia oblidat les claus i no podia entrar a casa . Un dia vaig rebre una trucada, va començar a parlar una dona que es queixava que veia ombres. Li vaig dir que s’ho hauria imaginat, que dormís una mica. Uns quinze minuts després dues persones més van trucar dient el mateix i així cada trucada. Vaig pensar que estava delirant, però de sobte, per la finestra del meu despatx vaig veure una ombra. Vaig aixecar-me de cop. Tot havia sigut un malson.