vane

LUCÍA SÁNCHEZ PUERTA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia que vaig rebre aquell missatge em vaig quedar immòbil, no m’ho podia creure, el meu malson s’estava fent realitat, quan vaig obrir el missatge tremolava i tenia por, molta por. Pensava que era un somni, i volia despertar del meu pitjor malson, perdre la meva àvia. Les llàgrimes van començar a caure per les meves galtes i vaig començar a ser un mar de llàgrimes. Voldria tirar enrere en el temps, per donar-te tots aquells petons i abraçades que no et vaig donar en el seu moment. Quan vaig anar a la teva casa i no et vaig veure al teu sofà, vaig començar a plorar i sabia que no era un somni, sinó la trista i cruel realitat.

Tiago Gonçalves_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

El nen sempre pintava quadres i dibuixava. Els seus pares no sabien què significaven tots els dibuixos que feia. Ells li preguntaven, però ell mai els ho explicava. Normalment, sempre pintava quan tornava de l’escola, o quan estava trist o enfadat. Ell feia dibuixos sense sentit. El nen no parlava gaire i tampoc tenia gaires amics, solament arribar a casa i es posava a escoltar música i a pintar. Al final, els pares es van adonar que el nen patia depressió i bullying a l’escola, i com que no ho volia dir pintava les seves emocions i com se sentia cada vegada que li feien mal. I quan pintava s’oblidava de tot.

AINHOA SÁNCHEZ _3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Hi havia una noia passejant pel seu poble, com cada dia. Se li feia avorrit caminar sempre pel mateix lloc. Ella va decidir desviar-se cap a un altre camí, fora del seu poble, sense tenir idea del seu destí. Era lúgubre, però bastant tranquil. De sobte, la noia va sentir una ràfega de vent molt fresc. Els calfreds recorrien el seu cos, tot just algú la va enganxar i la va arrossegar cap aquell barranc, ple d’arbres espinosos. Anys abans, es va anunciar que va aparèixer una noia penjada d’un arbre morta, allà mateix! Des d’aleshores no s’ha sabut res, però es diu que encara segueix rondant per allà el seu esperit.

ADRIÀ BERNARDO ALVES BARROS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Vaig entrar al supermercat amb el gos. Volia comprar una pizza barbacoa per sopar i em vaig dirigir als refrigeradors. En aquell precís moment, dues persones van entrar trencant la porta. Em vaig espantar molt. Els dos encaputxats apuntaven amb les armes a les caixeres. Em vaig amagar i vaig pensar: “Si us plau, que el gos no bordi.” Em tremolaven les mans però vaig aconseguir treure el mòbil de la butxaca i trucar la policia. Només sentia crits al meu voltant: “No, si us plau!” o “He dit que em donis els diners ja!”. Mirava el rellotge però ningú no arribava i els atracadors ja estaven posant els diners a la seva bossa i…

CLOE DEVORA ALAYO GONZÁLEZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Soc a l’habitació. La mama penja el telèfon i m’arriba la seva decepció. Moltes paraules es repeteixen al meu cap: “No arribaràs a res”, “segueix així i acabaràs sent…,” “no veus que t’has d’esforçar si vols ser algú a la vida?” Sé que es preocupen pel meu futur però tenen idea del que em fan sentir les seves paraules? Són els meus pares, no se suposa que m’haurien d’intentar entendre i donar suport? Ploro pensant que potser tenen raó, “intentaré millorar”, em dic.

Respiro fons agafant forces i arribo on són ells. Estan seriosos, semblen enfadats però no sé ben bé per què. De sobte, em surt un fil de veu: “Em doneu suport o no?”

MARTA ANDRADE_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

De compres amb una amiga, em va cridar l’atenció una nena petita, sola, enmig del supermercat. Quan m’hi vaig apropar, un calfred em va recórrer tot el cos. Em vaig quedar petrificada, era jo de petita! Vaig rememorar el dia que els meus pares m’havien perdut en una botiga. Recordaria aquell episodi de la meva infantesa sempre més i arrossegaria temors i angoixes durant molts anys. Quan de sobte la meva amiga em va tocar l’espatlla, vaig tornar bruscament a la realitat. Tot allò havia succeït molt ràpidament, acabava de viatjar uns instants al meu passat. No hi havia cap nena davant meu, tot havia estat producte de la imaginació, o no…

DINA ALLA EL OTMANI_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estava molt nerviós, l’endemà era molt important per a mi. No em volia equivocar, m’havia imaginat moltes vegades com havia de ser aquell dia. Això definiria la meva vida, el meu destí. Encara no em sentia del tot a punt, per això m’havia de seguir preparant. Estava a punt de viure quelcom, una situació que, segurament, només em passaria una vegada a la vida. El matí següent, quan em vaig despertar, estava molt agitat i inquiet. Era una sensació de felicitat i angoixa alhora. Vaig sortir de casa amb coratge i em vaig dirigir al lloc on havíem quedat, i allí la vaig veure tan bonica com sempre. La meva estimada m’havia convidat a dinar.

XENA BARRERA RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

No ho sabia, però aquella nit anava d’ocultar-nos les mirades, de no creuar paraula, i em fa dubtar si tot va ser una mentida. Quan em regalaves una ullada, de lluny t’apreciava i sentia que tot tornava: les carícies de matinada, el petó de bona nit, les xerrades transcendents i la connexió especial entre nosaltres. No entenc per què no et vaig abassegar, si tant temps t’havia esperat. No trobaré ningú a qui destinar-li la meitat dels mots que a tu et vaig dedicar. Vaig deixar de birbillejar, però em vas preparar per tornar a lluir amb més poder. Mai ho oblidaré. Si tant temps ho vaig somiar, quants finals pot tindre una història?

AINA MEDEIROS_3r B COL·LEGI MARE JANER

L’adolescent estirat al llit es perdia en la vida mirant cap endavant fins que, sense previ avís, va començar a teixir somnis, amb mirades àvides i el cor palpitant. Se submergia en el futur, escapant del present i entrellaçant realitats imaginades: ara soc milionari, ara m’entrevisten, ara reescric el món. Però l’ara s’esvaïa com la brisa, i els anys s’escapaven com aigua entre els dits. Ell trobava la pròpia felicitat immers en un món utòpic, ple de fantasies; fins que una nit, com qualsevol altra, va somiar profundament. En tornar a obrir els ulls, la confusió li va omplir l’ànima i com un encanteri amnèsic va pronunciar: qui soc?

Ruben Carneiro_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era una nit fosca i de pluja, havia arribat d’una festa de disfresses i estava molt esgotat. Quan vaig arribar a casa solament escoltava les gotes d’aigua caient sobre la finestra. Em vaig adormir fàcilment però una trucada d’un número desconegut em va despertar. Jo no li vaig fer gaire cas però era molt insistent. Així que vaig acceptar la trucada sense pensar-ho dos vegades. Escoltant les paraules em va caure el telèfon a terra, em vaig quedar de pedra amb el que em va dir: “Algú morirà demà.” En aquell moment em crida algú des de fora, vestit de negre, dient-me: “Ja és massa tard per poder solucionar-ho.”

Hèctor Adrià Ribeiro Alves_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

La història comença quan un noi estava assegut en una habitació, quadrada i sense finestres, aquell noi era l’última persona al planeta. Tots es van morir per una malaltia que a ell no l’afecta. Ell ja portava 20 anys buscant si quedava algú, però absolutament tota la humanitat havia mort. Ell va tenir molt de contacte amb gent que tenia aquesta malaltia, però no la va agafar mai. El noi, definitivament, havia pres una decisió, una decisió sense tornada, no valia la pena continuar allà. Es va posar les sabates més noves que tenia, que feien joc amb la seva roba elegant, i just quan anava a sortir, algú va picar a la seva porta.

Ainhoa Alitano Dias_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una nena amb una malaltia que feia que no es pogués apropar a ningú a menys de 10 metres de distància. La noia estava a l’hospital i tenia un millor amic, que també tenia la malaltia. Ells dos eren inseparables, a nivell emocional, eren com germans i sempre feien videotrucades. Un dia fent videotrucada el noi va convulsionar i la noia va sortir de la seva habitació plorant, però el seu amic havia mort. Amb el temps, va fer un altre amic, d’aquest se’n va enamorar, però no podien estar junts. Aleshores, un dia van escapar i van petonejar-se. Allí la noia va adornar-se que ell li donaria l’òrgan que necessitava per curar-se.

Adriana Martinho Segovia_3r E  EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

–Falta un jugador!– va dir l’entrenador. Aleshores una senyora vella que estava a la grada va cridar: –Jugarà ell!– va assenyalar un nen, un nen petit, molt baixet.  L’entrenador va riure i al principi no va voler treure’l al camp, però temps més tard l’àvia del nen va convèncer l’entrenador perquè el nen jugués. Va fer un partit excel·lent, la grada es va quedar impactada, un nen que feia menys d’1,20 estava jugant molt bé. El temps passava, el nen anava creixent, fins que l’any 2001 va ser fixat per l’FC Barcelona. Avui en dia és a l’Inter de Miami, amb set pilotes d’or, cinc botes d’or, un Mundial i quatre Champions.

JOANA NIVOL LOPES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un col·legi com els altres. Assetjament escolar, n’hi havia molt. Però una noia en particular va decidir denunciar-ho. Es deia Lucía. No va ser escoltada per la justícia. Un dia va decidir canviar de col·legi. Es va imaginar que començaria una nova vida, però no! Era com si tot el col·le sabés per què s’havia canviat. Tots menys una noia: la Janna. No li agradava gens l’assetjament escolar. Era molt popular. Es van fer amigues molt ràpid. Com que era molt estimada, tothom la va escoltar quan va dir que no volia que el que va haver de passar la Lucía tornés a passar. La Janna i la Lucía van ser amigues durant tota l’escolaritat.

MARTA VALERO LÓPEZ_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Estimada Emma, avui rebré a la consulta la visita del Carles. Recordes que et vaig explicar el trastorn que pateix i que ha de ser tractat? És trist a fons veure com el cervell es pot autodestruir fins al punt de fer-te perdre consciència de qui ets… En el cas d’en Carles, tota la seva família el rebutja. Sempre intento donar-li medicaments adequats perquè millori i últimament ho està fent. Filla meva, sempre rebo vibracions dolentes. Espero no caure mai en cap mena de malaltia mental. Un moment, acaba d’entrar una dona al meu despatx vestida amb uniforme blanc i porta unes pastilles. Diu que no em puc saltar el tractament.

Nerea Sánchez Villaverde_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Per què dono tants bons consells?, em pregunta la gent. Com sé el que s’ha de fer en cada situació?, es qüestionen els meus coneguts. Has de viure molt feliç!,  afirma la meva veïna. Tothom està d’acord en una cosa: les meves recomanacions sempre els resolen el dia. Tot sembla perfecte, però, realment està tot bé? Si només sé donar el meu parer… però quan jo estic malament no sé què s’ha de fer. Quan em miro al mirall, començo a dubtar. Què m’està passant? Ja no sé com combatre el meu dolor. Digues, què més puc fer Senyor Fictici?, va preguntar asseguda a l’habitació del manicomi.

Lorena Pinto Ricardo_3r A Col·legi Espanyol María Moliner

Aquella tarda, un arc iris ple de moltes emocions va travessar el meu cos, ocasionant-me un somriure d’orella a orella. Tenia a les mans una preciosa rodona de mida mitjana, d’un color que brillava tant com la lluna plena. Sense saber que aquell partit tan extraordinari i inoblidable era l’últim, va fer que els nostres caps no tinguessin consciència de la rapidesa en què va passar el temps, però ja era massa tard per tornar a aquell dia tan especial i únic; tan tard que semblava el final d’un conte amb molts records i històries. Ara soc la noia, la companya i l’amiga que va aprendre molt per començar una de les aficions més boniques.

Gerard Lamelas Tauste_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Sortia de casa, una nit de Cap d’Any. Una nit fosca, una nit de festa. Eren les 23.59, faltaven 12 segons pel canvi d’any nou i encara era ben lluny d’on havia quedat, estava al mig d’un pas de vianants. Feia tard a les campanades i corria com un boig. Un cotxe embalat em va enlluernar. Feia tard i estava estressat. Quan el cotxe em va impactar contra el genoll. El contacte i la fiblada de dolor que em va provocar traslladar vertiginosament un viatge de dotze segons, de dotze moments desaprofitats. Foscor.

Intento obrir els ulls, una blancor m’envolta. Una idea m’obsessiona: la

Jana Haro Manzanares_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Nedes, nedes i ja no saps per què. La suau sensació de l’aigua ara t’esgarrapa la pell. Fa un moment fugies i encara ho fas, tot i que no recordes res. Cada cop tens menys energia, les forces t’abandonen, però tu no pares. Al teu voltant ho veus tot igual, un mar sense fi que t’envolta i t’ofega. Mil idees et passen pel cap, consideres totes les possibilitats, no pots tornar enrere perquè el que deixes és dolent, molt dolent, cada cop més; tampoc pots mirar endavant, la impossibilitat d’una solució immediata et bloqueja. En algun moment has oblidat que havies de continuar nedant. Ara tot s’ha acabat, t’has ofegat en un got d’aigua.

Noa Ccayetano_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Les parets de la cuina, abans blaves com el cel, ara estan tenyides d’un roig viu. Davant meu, jeu inert el cos de la jove a la qual acabava d’apunyalar brutalment. Té les puntes dels cabells negres com la més fosca nit, banyats en sang que li regalima des del lloc on li he donat la primera punyalada. La seva brusa blanca com la neu, és plena de sang, amb diversos forats, que coincideixen amb els forats que té al ventre. Els seus ulls verds com maragdes, estan oberts de bat a bat, amb una expressió d’horror a la cara. No sé què m’ha passat, però he sentit cert plaer per cada punyalada que li he donat. Crec que m’estic tornant boig.