vane

CLOE ARNAUS MORENO_3r A COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

A l’obrir els ulls, l’únic que vaig arribar a percebre va ser el color fosc de les parets. No recordava com havia arribat a estar en aquella situació ni el perquè. L’últim que recordava era estar asseguda amb un vestit verdós en aquella petita església on celebràvem el casament de la meva germana, quan vam haver de sortir tots cames ajudeu-me, per escapar de l’explosió que acabava d’esclatar a l’altar mentre em queien llàgrimes per les galtes. Després la meva memòria havia quedat en blanc. Però no vaig estar pensant-ho molt, ja que al cap d’uns minuts la porta es va obrir amb un cop sec donant pas al qui seria el meu pitjor enemic…

Adam Makni_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig arribar al món, vaig veure una llum blanca, vaig sentir una persona plorant d’alegria, era la meva mare que m’abraçava. Sentia el seu cor bategar, l’alegria va envair el nostre espai. Quan vam sortir de la clínica, vam anar a casa i va començar una nova etapa plena d’il·lusió. Sempre recordaré aquell primer braçalet que em va regalar la meva mare, encara el tinc guardat com un tresor a la meva habitació. Després vindria la meva primera paraula, “Dido”, que seria el meu sobrenom. L’alegria era immensa. Més tard arribaria l’etapa de la llar d’infants, nens plorant, jugant, corrent… I la vida continua, ja tinc 15 anys!

Daniel Domingues_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Havia arribat, era ell, estava aquí. La meva mare ja m’havia preparat per a aquest dia. Em vaig tancar a l’habitació, vaig agafar el mòbil i vaig trucar al 911. Estava desesperat, deien que ja estaven arribant però mai arribaben. Un cop molt fort va sonar, serà la meva mare, no, no, no pot ser. Tot va callar. Uns passos s’apropaven. Estava aquí, em moriré, em moriré. Va entrar, el vaig mirar i ja no recordo res, em vaig desmaiar, això crec. Em vaig despertar a l’hospital. La meva mare estava al meu costat en un llit, tenia tota la roba plena de sang, amb morats. Estava viva, però ell, no sabem res d’ell. Tornarà a passar?

Lucas Demartini_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

El primer pas és estar viu. Aquest pas ha sigut fàcil, els següents es complicaran més. El segon pas és aspirar aire pel nas. El nas se situa entre els ulls i la boca. Has notat com s’ha anat complicant i això només és el principi. Notaràs com entra l’aire aspirat pel nas, entra i recorre els teus pulmons lentament. El següent pas és treure el diòxid de carboni de l’oxigen que has aspirat per la boca. La boca està sota el nas. I per acabar has de repetir aquests passos i en una estona començarà a sortir-te automàtic, és a dir, sense pensar. Si estàs llegint això és que has superat el meu tutorial dificilíssim per aprendre a respirar.

Joan Coll Escales_3r B Col·legi Sant Ermengol

El meu amic Daniel i jo estem amb un banc, sobre d’una gran cascada, sentint el soroll de l’aigua quan cau del barranc. De sobte, aquella aigua del riu es comença a desbordar i no vam tenir temps a reaccionar, i se’ns va emportar l’aigua. Mentre quèiem per la cascada cridàvem: ajuda! ajuda! Vam caure a l’aigua i no trobava el Daniel. Jo m’estava posant nerviós, m’entrava aigua als ulls, al nas, a penes podia respirar, quan de sobte, sento: ajuda! I jo vaig cridar: on estàs? No em va contestar ningú i el temps ja anava passant, hi havia poques esperances que estigués viu, quan bussejant el vaig trobar i el vaig rescatar.

Marc Alís Verdú_3r B Col·legi Sant Ermengol

El soroll de les gavines i del mar em relaxen. Menjar marisc a la vora del mar, no hi ha res millor. Cada dia que passa estic més feliç de poder tindre el que tinc, però hi ha una cosa al meu interior que m’aporta dolor. No sé què és. Cada dia que passa m’entristeixo més, no puc deixar de pensar. He de pensar en l’endemà i… puf, és la por, que s’ha engrandit, demà tornem a Andorra, per la tornada al col·le. Col·le per a mi és aixecar-te aviat per a anar a treballar sense cobrar, i no fer una migdiada d’aquelles després de dinar. La vida bona s’ha acabat.

Bianka Esthefanny Pereira da Silva_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Les germanes Shin sempre han estat diferents de les altres persones. Com? Estaven connectades amb les seves vides passades. Van tenir visions i amb aquestes van descobrir que eren bruixes molt poderoses, però últimament estan tenint més visions de les habituals, en aquestes visions veuen com van trobar el seu primer amor, com van morir i han descobert que els seus xicots les van matar en la seva vida passada. En aquella vida, la Mina tenia la capacitat de veure el seu passat i la Yuna tenia la capacitat de veure el seu futur, però totes dues tenien dues coses en comú. Podien veure com moriries i com et reencarnaries.

Ainhoa Varas Garcia_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Rodrigo, un apassionat jove de la velocitat, somiava guanyar la carrera de Fórmula 1 més important de la seva vida. Tenia aquest somni des de ben petit. Ningú creia en ell, però no l’importava. Ell tenia un objectiu i el pensava seguir. Després d’anys de dedicació i entrenament, finalment va arribar el dia. Va guiar el seu cotxe amb destresa i valentia, durant tot el circuit. A l’última volta, després d’una batalla intensa va avançar el líder i va creuar la línia de meta, amb llàgrimes d’emoció als ulls. Rodrigo havia complert el seu somni, demostrant que la perseverança i el talent poden portar la victòria a l’escenari més gran.

Daniela Blanco Martínez_3r C Col·legi  María Moliner

Les ombres de la nit cauen sobre la ciutat, i jo, perdut en un mar de records amargs. Els carrers que abans eren plens de colors i somriures ara són grisos i buits, com el meu cor. Recordo aquells dies quan érem inseparables, quan el teu somriure era la meva llum. Però ara, tot això és un record, una il·lusió que es va esfumar com el fum d’un cigarret que s’apaga. Has deixat cicatrius profundes en la meva ànima. Els teus records em persegueixen i cada racó de la ciutat em recorda a tu. Intento oblidar-te, però m’és impossible. El desamor em consumeix lentament, com una ferida que mai no cicatritzarà.

Ariadna Lopes da Costa_3r C Col·legi María Moliner

… i vaig arribar al punt que em vaig preguntar qui era aquella persona. No la reconeixia, era completament estranya i era a casa meva. Mai va poder dirigir-me la paraula, només m’observava i no deia res. Cada vegada em qüestionava més. Qui era aquella noia que no em treia la mirada de sobre. Pensava i pensava i no trobava cap resposta a aquella pregunta que no em podia treure del cap. Jo tampoc volia preguntar, es veia insegura. La meva expressió facial va canviar completament en adonar-me que era només el meu reflex al mirall del lavabo. Ara la pregunta no és qui era aquella persona, sinó, on havia anat l’antiga jo…

Erika Font Álvarez_3r D Lycée compte de foix

1914, la guerra esclata a França. Tothom té ganes d’anar a lluitar per protegir el seu país. Crèiem que seria fàcil i que no duraria gaire. Tot això eren mentides dites pel govern. Les famílies, els militars, tot Europa enganyat. Quan em van enviar a Armènia em vaig adonar de la tristor tan gran d’aquell país. No hi quedava res. Tot estava mort. Només hi havia persones mortes o mutilades. Tocava anar cap a Rússia i, en canvi, jo tenia ganes d’anar cap a casa. De cop i volta vaig sentir un dolor molt fort. Em van disparar. No veia ni sentia res. Tot al meu voltant era destrucció i soledat. Només quedaven totes aquelles mentides.

Sara Navarro_3r D Lycée comte de foix

El pitjor sentiment que es pot tindre és llevar-se amb la gola rasposa i més els dies d’escola. Tindre el nas tapat és odiós. Que et comenci a fer mal la panxa, millor ni ho comento. Són els dies en què la meva mare em cau malament per no deixar-me dormir. Perquè escoltar el professor i mantenir els ulls oberts és bastant complicat. Després em sorprenc quan no entenc res de l’examen. En dies com aquests, no val la pena anar a la infermeria de l’escola. Ja que tinguis el que tinguis et donen el mateix medicament fastigós. Si et deixen trucar als pares és miraculós. Han d’estar de bon humor per fer-ho. Aquests dies no m’agraden gens.

BIEL CUITO ROSAS_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Cada matí penso en quina obra d’art puc pintar: una posta de sol, una parella davant el mar, una imitació de la nit estelada… Un dia em van dir que pintava molt bé i vaig pensar que seria un pintor famós, com Picasso, i que seria reconegut per les meves obres. Quan vaig entrar dintre d’aquella sala de l’Acadèmia de Belles Arts estava content, animat, però quan vaig saber que no havia passat la prova d’admissió, vaig quedar molt sorprès. Sembla mentida que des d’aquell dia sempre tingui el mateix somni. És molt impactant com he canviat el meu futur des d’aquell dia. No soc pintor, soc líder del Partit Nacionalsocialista i dictador.

MARTA CABASES SISTERÉ_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era el moment. Els nervis a flor de pell, no podia dubtar. Era allà dalt, i l’alçada no la deixava pensar amb claredat. Ara no era el moment de qüestionar les seves decisions. S’acabava el temps. Però i si… No, ja prou. Respirà fondo, calmà la ment. Feia temps que s’havia plantejat fer-ho i no trobava les forces. Però ara estava decidida. Notà la tènue brisa, i sentí calma. Aquesta sensació la reconfortà, i la suavitat d’aquell quasi imperceptible vent l’empenyé a acabar d’una vegada per totes. 3, 2, 1… es deixà caure al buit. Ho havia fet. Ho estava fent. Amb les ales obertes, per fi, com la resta d’ocells, havia après a volar.

VALERIA AMBOR CARBALLUDE_3r B Col·legi Sagrada Família

Recordo un dia que estava amb els meus amics, ens ho estàvem passant molt bé. Un temps després ens vam decidir d’anar a buscar uns entrepans i una mica de beure, vam agafar l’ascensor i de cop i volta es va parar. Em vaig espantar una mica. Ens havíem quedat més de mitja hora tancats. Dos minuts abans de sortir de l’ascensor, es va obrir la porta, es veia tota la paret negra, i en aquell moment em vaig espantar bastant i a més tenia calor… però per sort vam poder sortir. Quan vaig arribar al carrer tenia molta calor i estava impactada, però de seguida m’ho vaig continuar passant molt bé amb els meus ami

BLANCA CARBONELL MONRÓS_3r A COL·LEGI MARE JANER

Temps. Tot es resumeix en temps. En els anys que volies que passessin ràpidament per fer pública la nostra relació. En els mesos que portàvem estimant-nos. En els dies que quedaven per a les vacances. En les hores que passaven volant si estàvem junts. En els minuts que parlàvem. En els segons que ens besàvem. El temps ha passat. Els anys ja no importen. Els mesos me’ls passo viatjant, com anàvem a fer. Els dies transcorren i m’adono que no ens acceptarien. Les hores són eternes. Em pregunto què hauria passat si haguessis sigut valent. Sovint passejo pels llocs que coneixíem i penso: i si aquell estiu no hagués acabat mai?

NÚRIA PADRÓS GÓMEZ-LANDERO_3r A Col·legi Mare Janer

Trobo a faltar aquelles nits d’estiu a la casa de la platja. Quan ballàvem tots plegats al jardí. Enyoro com l’àvia deia que eres l’amor de la seva vida i jo replicava perquè pensava que eres el meu. Com la teva olor recorria tota la casa, com amb un somriure feies desaparèixer tots els meus malsons i amb una mirada el cor se m’accelerava. Recordo els teus invents, les tardes de pesca, els passejos amb bicicleta, com jugàvem a les cuinetes al saló i els litres de te imaginari que ens vam beure. Tot era perfecte. Fins que aquella nit de tardor va arribar, i em vaig adonar que aquelles havien estat les últimes nits d’estiu junts.

Ona Maso Vilaplana_3r B EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

A l’escola em fan bullying, a casa els meus pares mai hi són. No tinc germans, soc filla única. La meva vida segueix una rutina avorrida que sempre és igual. Un dia tornant de l’escola, noto una mà que m’agafa i m’adormo. Em desperto dins d’una sala fosca, negra, freda sense res ni ningú. Sento cotxes, sé que estic al costat d’una carretera. Crido molt fort i sembla que ningú em sent. Mentre ploro intento obrir la porta. Ho aconsegueixo, surto d’aquella sala, ja és fosc. Truco als meus pares des d’una cabina telefònica, no em contesten, ningú es preocupa per mi, tothom segueix amb la seva rutina sense saber res del que ha passat.