vane

Roser Alsina_3r D EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Hola, tinc un cervell, l’utilitzo poc, tampoc el necessito gaire, el suficient per sobreviure. Tampoc tinc… Com es deia…? Ah sí, sentiments. L’única funció que tinc és sobreviure, alimentar-me salvatgement. No sé la raó de la nostra existència: només provoca desgràcies, morts, soledat… Si em morís faria un favor al món. Però no puc ni matar-me, només visc per un instint! L’instint de matar, menjar, només puc controlar aquesta merda!
La veritat és que no crec que el món es creés perquè jo existeixi, sóc l’error de l’existència d’aquest món on estic sol amb altres com jo, i pocs que valguin la pena.
Signat: Un zombi més.

Jana Prats_3r D EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Sento com el sol m’il·lumina, un nou dia comença, m’agrada molt aquesta sensació de saber que encara tinc tot el dia per endavant. M’aixeco i surto, no fa fred ni tampoc calor, tanco els ulls i sento el lleuger cant dels ocells, la brisa del matí que m’enreda els cabells, vaig descalça i sota els meus peus puc sentir la fusta humida a causa de la rosada, que d’aquí poc el sol assecarà. Torno a obrir els ulls i intento gravar aquest moment a la memòria perquè sé que no durarà gaire, o potser sí, però tard o d’hora les coses s’acaben per començar-ne unes de noves, perquè la vida és això: moments que comencen i que s’acaben contínuament.

Jan Visent Armengol_3r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Plovia, plovia molt, massa per al meu gust.
Sóc un home senzill, molt senzill… Puc estimar i odiar, menjar i dormir, riure o plorar.
Realment, sé que dins meu hi ha alguna cosa que fa que jo sigui especial, encara no ho he trobat, però sé que hi és. Tothom en té alguna…
I aquesta és la idea que em va passar pel cap mentre mirava per la finestra, plovia, plovia molt, massa per al meu gust.

Adrià López_3r C COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per fi arribo al cim, el vent em fereix la cara. Intenta restar-li encant a aquest màgic moment, però no pot. L’encant del paisatge és indescriptible. El roig de l’alba lliura una batalla amb la llum blanca dels estels, i a l’oest la negra nit segueix ferma i estable amagant totes les impureses d’aquest món. De sobte, el reflex de la neu em fa tornar a la realitat. Potser encara em puc fer enrere, no ho sé. Tres segons al cim de la muntanya perduda han valgut més que seixanta anys de vida junts. Però ja és massa tard, faig un pas endavant i començo a caure quan la foscor comença a esvair-se. L’obscuritat guanya, ara només hi ha silenci.

Aaron Ruiz_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent és addicta a moltes coses: a les drogues, al menjar, a dormir, a comprar… Però jo sóc addicte a una afició, o més ben dit, a un altre tipus de vida. Addicte al joc d’aixecar-me i tornar a començar, a continuar esforçant-me fins a ser el millor. La gent em diu que he de ser realista, que no m’aficioni tant i que em centri en les coses més importants, com els estudis. Però jo penso: “Va ser realista la persona que va inventar Internet? O la que va inventar el telèfon?” Tota aquesta gent va imaginar coses impossibles, però hi van creure igualment. Per això em continuo entrenant sense parar i sóc addicte a aquest esport. El futbol.

José Lopes_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa uns dies que un actor que apreciava molt va morir de manera tràgica i inesperada. Estic trist. Aquell actor tenia una filla i una dona. Elles sí que deuen estar tristes, han perdut el pare i el marit. És molt important l’amor que la família et dóna. S’ha d’aprofitar l’amor del pare, la mare i els germans, si en tens, abans que aquells a qui tu estimes se’n vagin de veritat. A mi el meu pare i la meva mare m’han ajudat molt en la vida i també els meus dos germans, que tot i que són una mica pesats, són bons germans. Els meus oncles també han estat un suport així com la meva àvia. La família és important, t’ajuda. Ajuda’ls tu també.

Otilia Fernandes_1ère SB STG LYCÉE COMTE DE FOIX

“Hola àvia! Com va tot? Per aquí tot igual. Ja no em mossego les ungles, com tu volies. L’escola em va molt bé, és el primer cop que tinc tan bones notes. A casa ja estem bé, els pares ja no discuteixen i… Saps què? A dansa  m’han fet ballar amb les grans! Aprofito aquests deu minuts per escriure’t. Et trobo molt a faltar. Espero veure’t aviat! De moment, un petó molt gran!” I amb aquesta, la vuitantena carta que escric a l’àvia. La vuitantena carta que cremo, la vuitantena vegada que llenço les cendres al mateix lloc on vam llençar les seves, la vuitantena vegada que desitjo que la llegeixis… et necessito Julieta.

Daniela Ferreira_1ère SB STG LYCÉE COMTE DE FOIX

La gent, a vegades, es demana coses que sovint no tenen resposta. Jo, per exemple, ara mateix no sé com inspirar-me per escriure aquest microrelat. És per això que començo a mirar per la finestra i veig caure la neu. Només em passa una cosa pel cap: saber per què la neu és blanca. Aquesta és una de les moltes preguntes que no tenen resposta o potser sí que la tenen però no ho sabem. No us demaneu a vegades per què la taronja és de color taronja? O per què el plàtan és groc? On fins i tot, per què la pluja mulla? I a mi em passen moltes coses pel cap, però em fa pal escriure-les totes. Final d’aquest microrelat.

Júlia Ribera_3r G EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

L’amistat és una cosa molt important. Sempre penses que estaràs amb una persona, que mai us enfadareu, que no us separareu… Però sempre hi ha un dia que, malauradament, l’amistat en què sempre havies confiat es trenca i et sents molt malament, perquè la vols recuperar d’alguna manera. Moltes vegades, l’amistat se’n va quan es coneix algú amb qui se sent millor. La veritat és que, quan perds l’amistat amb algú, és com si et travessés una fletxa el cor i has de continuar, més tard la ferida se’t pot curar, però sempre hi haurà una cicatriu, en la qual encara pensaràs amb amistat.

Sandra Ribó_3r G EA 2AENSENYANÇA ENCAMP

A vegades, quan m’estiro al llit, penso en tot: el perquè de cada cosa, per què la meva vida és així i no d’una altra manera, per què no és com la de les pel·lícules on sempre hi ha un final feliç o, fins i tot, els contes que llegia de petita. Quan era petita sempre somiava de fer-me gran i tenir la vida perfecta que tothom desitja. I ara que ho sóc penso aprofitar cada moment com si fos únic perquè sé que aquell instant potser no tornarà a passar mai més. Tots els moments dolents agafa’ls i aprèn de l’error. No miris el passat, viu el present i no pensis en el futur; recorda això cada dia.

Andrea Andújar_2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Llums, focs d’artifici, calor, estiu, gent, molta gent i, el més important, música. Ella i jo, ningú més, enmig de la gent ballant. Verd i rosa, els colors de la vida. Ahir és història, avui és un regal i demà és un misteri. El somni de tota una vida, després de tres anys d’espera per fi som aquí. 2016, un nou món, la llibertat. Sentiments i emocions estranys, agradables, eufòria, felicitat. Que siguem aquí demostra que si lluites pel que vols, ho aconsegueixes. Només somia de nit i lluita de dia. I espera, sense desesperar-te, vivint el dia a dia perquè cada dia és un regal.

Remedios Miró_2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

La vida és una cosa que ens té penjats d’un fil, hem de seguir les regles al peu de la lletra, no tenim cap altra alternativa, la vida és néixer, créixer, reproduir-se i morir. Hem d’estudiar, treballar per poder continuar les etapes. Hi ha un moment de la nostra vida on volem canviar, trobar l’amor de la nostra vida, tenir il·lusions i desil·lusions, som cada dia diferents, canviem a poc a poc. Jo crec que la clau de la vida és l’amor, si encara hi ha gent al nostre món és ben bé per l’amor, pel nostre company o pels nostres fills, la cosa és així. L’ésser humà està fet per estimar i no per ser una màquina de treballar.