vane

Jan Aymamí Villalba_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Oh! no, l’últim dia de la setmana de classes i no he sentit el meu despertador, ja són dos quarts de nou. Fa mitja hora que han començat les classes i l’autobús ha passat.

Bé aniré a esmorzar una fruita i agafaré la bici. No m’ho puc creure! No hi ha fruita ni tampoc llet ni res que pugui menjar per esmorzar, doncs decideixo que avui no esmorzo. Corre-corre!, ai no! No tinc la bici, llavors no tinc cap més remei, hi aniré corrent. Uf! Ja hi soc, espera un moment, m’he deixat la motxilla, i a més és divendres, hi ha intensiu… A veure quina hora és… No! Ja és tard, són les dotze. Sí que soc lent. Quin remei, torno a casa.

Raphael Ducreux Poueymiro_3ème C Lycée Comte de Foix

Últimament, hi havia hagut molts assassinats. Com que soc algú de poruc, sempre he tingut gos a casa, per fer-me companyia. Aquell vespre, em va semblar notar una presència. Per a tranquil·litzar-me, vaig deixar lliscar la mà pel costat del sofà perquè el gos em llepés una mica, com solia fer sempre. Aquell gest em calmava i sovint el repetia quan alguna cosa em neguitejava. Després, amb la boca seca pels nervis, em vaig dirigir a la cuina a beure aigua. El gos no em va seguir com feia sempre. Va ser horrible! A la cuina, vaig trobar el gos dins l’aigüera amb dos ganivets travessant-li el cor. Llavors, què m’havia llepat la mà, al sofà?

Pol Bernard Vilella_3ème C Lycée Comte de Foix

La muntanya és un lloc de tranquil·litat i de serenitat. El primer cop que hi vaig anar amb els meus pares i el meu germà només tenia quatre anys. Vam anar al llac d’Engolasters, no gaire lluny del centre. No ens hi vam quedar gaire, però amb el temps que ens hi vam quedar, ja em vaig quedar entusiasmat pel cant dels ocells i el soroll de l’aigua que picava contra les roques que sortien una mica del llac. Des d’aquell moment, hi he anat molts cops. Hi he pescat, buscat bolets i passejat i descansat. A la muntanya hi ha sempre molta gent, però hi ha llocs on ningú va i s’hi pot estar molt tranquil o només trobar-hi gent del país.

ALEX AGÜERO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Estirat al pis, contemplava les meves possibilitats. Amb l’esperança de trobar alguna resposta amb l’ajuda de les enlluernadores llums blanques. No hi ha ni una gota de dramatisme en el meu plantejament, l’únic que importa és trobar l’escapatòria d’aquest dilema. Quin pal em fa pensar! Per què tot ha de ser tan complicat? He buscat i buscat mil maneres de suïcidar-me ràpidament, sense dolor, però tot necessita molta dedicació. No vull haver de fer res, no vull haver de pensar en conseqüències, solament vull estalviar-me tot aquest mal. Jo no vull un final tràgic, solament vull dormir una mica més, preferiblement una eternitat.

CARMELA TONINO_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

La sensació de fer alguna cosa important és una mica complexa d’explicar. Per una part tens moltes ganes de fer-ho, tens ganes de sentir com et sents fent aquella cosa, portes esperant tanta estona aquell moment que el vols gaudir al màxim i congelar aquell moment tan esperat. Però, per una altra part, no vols que acabi alguna cosa que encara no ha començat, trobes a faltar una sensació que encara no has sentit. És estrany, però el més estrany és que sempre és la mateixa sensació, sempre passa el mateix, tant si fas una competició com si vas de viatge, un esdeveniment o fins i tot coses del dia a dia… Tothom sent aquesta sensació?

ZOE LÓPEZ NINE_3r C COL·LEGI MARE JANER

–No tens res més interessant a fer que venir a visitar-me? –li va preguntar el nen. –Què dius, tu, ara, mai he vingut a veure’t –va considerar ella. –Sí, sí que has vingut. La primera vegada vas vindre per la meva àvia, després per la meva mare i l’altre dia pel meu amic en Bernard. No te’n recordes? –He vist tantes cares, he conegut tanta gent i tinc tants anys que ja no diferencio entre el dol, la il·lusió i la por –li va detallar amb veu apagada. –I com et dius criatureta? –Em dic Albert i no soc una criatura, que ja tinc onze anys! –va replicar mig ofès. –Albert…, em sap greu, però ja és l’hora. Et vols acomiadar d’algú?

MARTÍ VILELLA ARBÓS_3r C COL·LEGI MARE JANER

Un home, orgullós d’una vida molt bona, no feia més que presumir dels seus vins, els seus cotxes, els seus diners, i la seva fama arreu del món. Anava caminant pel carrer com si ningú es pogués comparar amb ell. Però mai ningú no l’havia vist beure’s un d’aquells vins o gastar diners seus. Anant en un vol per fer negocis, de cop l’avió va perdre un motor. L’aparell el portava cap a la mort. Va pensar en tots aquells vins dels que no havia fet més que presumir però mai havia tastat. Tots aquells diners que ell no havia aprofitat. Ara, la seva tomba està acompanyada dels seus vins com ho ha fet tota la vida, amb els taps posats.

Ana Nomen Dalmau_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Estic al lavabo de la quarta planta, tot ha fet un gir. Els professors pugen a sobre les taules i les cadires, mengen a classe, salten, corren… Els alumnes de primer de batxillerat criden l’atenció als professors i cada dos per tres els cau una bona esbroncada. De mentre, els nens de maternal van vacil·lant els més grans de l’escola, van amb una gorra del revés i amb els pantalons baixats fins al cul. Tot està al revés, i no sé què fer, ja que un professor m’ha tancat en un lavabo i fa una setmana que observo tot aquest panorama pel pany de la porta. Ningú m’escolta, així que dormo desitjant que tot això canviï.

Ainara Silva Rodríguez_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Admiració. Amor. Decepcions. Preocupació. Felicitat. Energia. Consells. Empatia. Petita. Escola. Recollida. Berenar. Parc. Riure. Corre. Esbroncades. Casa. Llaminadures. Arribar. Jugar. Fet a amagar. Pares. Adeu. Casa. Parlar. Explicar. Excepció.Tornar. De matí. Esmorzar. Pensar. Estudiar. Dinar. Tarda. Pensar. Timbre. Recollida. Desaparèixer. Decepció. Estrès. Escoltar. Veu. Il·lusió. Abraçar. Parlar. Escoltar. Estimar. Adeu. Sempre. Tristesa. Infelicitat. Ansietat. Decaiguda. Medicació. Psicòleg. Desanimada. Avorrida. Desconsolada. Desgràcia. Enyorança. Sofriment. Caiguda. Paranoies. Preocupació.

Eufòria. Desconsol. Feblesa.

ANDREIA FERREIRA DA SILVA_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

El vaig veure i vaig pensar que ruca que havia sigut pensant que alguna vegada es fixaria en mi, que alguna vegada podríem ser alguna cosa més que amics. Em segueix parlant com si mai hagués passat res i em diu que siguem amics; jo no puc ser-ho. Em vaig quedar pensant dient-me que jo valc més del que la gent ha dit. Em deien: “No serveixes per a res! ” i això em feia mal per dins però mai ho expressava en públic (em feia por). Em pregunto si alguna vegada algú de veritat ha sigut amic meu i si algú m’ha estimat de debò com jo els estimava. Ara em fa vertigen fer amics nous o enamorar-me d’algú pensant tot el que m’ha passat.

ALESSANDRO GIANNINONI POLO_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

L’astronauta flotava per l’espai, amb la Terra davant seu. Era una visió majestuosa i dolorosa. La bellesa del planeta el captivava profundament, però els danys causats per la humanitat l’entristien. En aquell moment culminant de la seva carrera, fixant els ulls a la Terra, va prendre una decisió ferma i decidida. La Laura, que així es deia l’astronauta, es va comprometre a ser l’advocada defensora de la Terra, educant per fer veure la importància crítica de protegir el planeta per a un futur millor. Era una promesa inalterable, mai l’oblidaria, una missió personal que sempre aniria amb ella en els seus viatges a través de l’espai.

ARiadna Badia_3r A Col·legi Sagrada Família

Cada dia de l’hivern em refredo i mil i un medicaments em prenc. Dos abrics em poso i una bufanda també. Detesto l’hivern, i quan creuo el camí caic per culpa del gel. El radiador a trenta graus i mai trobo l’escalfor. Tu també tens algun superpoder? Perquè amb tu sento el foc que sempre he buscat i que mai he sentit. Em sento calenta al teu costat, com si em tapés amb una manta, em dones calor. La veritat no sé com ho has fet per fer-me sentir així, suposo que has arribat a ser tan important per mi, que em sento tan còmoda i calenta amb tu. Ets com un foc que escalfa i dona esperança a tothom, per això tothom et vol al seu costat.

CLOE ARNAUS MORENO_3r A COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

A l’obrir els ulls, l’únic que vaig arribar a percebre va ser el color fosc de les parets. No recordava com havia arribat a estar en aquella situació ni el perquè. L’últim que recordava era estar asseguda amb un vestit verdós en aquella petita església on celebràvem el casament de la meva germana, quan vam haver de sortir tots cames ajudeu-me, per escapar de l’explosió que acabava d’esclatar a l’altar mentre em queien llàgrimes per les galtes. Després la meva memòria havia quedat en blanc. Però no vaig estar pensant-ho molt, ja que al cap d’uns minuts la porta es va obrir amb un cop sec donant pas al qui seria el meu pitjor enemic…

Adam Makni_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan vaig arribar al món, vaig veure una llum blanca, vaig sentir una persona plorant d’alegria, era la meva mare que m’abraçava. Sentia el seu cor bategar, l’alegria va envair el nostre espai. Quan vam sortir de la clínica, vam anar a casa i va començar una nova etapa plena d’il·lusió. Sempre recordaré aquell primer braçalet que em va regalar la meva mare, encara el tinc guardat com un tresor a la meva habitació. Després vindria la meva primera paraula, “Dido”, que seria el meu sobrenom. L’alegria era immensa. Més tard arribaria l’etapa de la llar d’infants, nens plorant, jugant, corrent… I la vida continua, ja tinc 15 anys!

Daniel Domingues_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Havia arribat, era ell, estava aquí. La meva mare ja m’havia preparat per a aquest dia. Em vaig tancar a l’habitació, vaig agafar el mòbil i vaig trucar al 911. Estava desesperat, deien que ja estaven arribant però mai arribaben. Un cop molt fort va sonar, serà la meva mare, no, no, no pot ser. Tot va callar. Uns passos s’apropaven. Estava aquí, em moriré, em moriré. Va entrar, el vaig mirar i ja no recordo res, em vaig desmaiar, això crec. Em vaig despertar a l’hospital. La meva mare estava al meu costat en un llit, tenia tota la roba plena de sang, amb morats. Estava viva, però ell, no sabem res d’ell. Tornarà a passar?

Lucas Demartini_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

El primer pas és estar viu. Aquest pas ha sigut fàcil, els següents es complicaran més. El segon pas és aspirar aire pel nas. El nas se situa entre els ulls i la boca. Has notat com s’ha anat complicant i això només és el principi. Notaràs com entra l’aire aspirat pel nas, entra i recorre els teus pulmons lentament. El següent pas és treure el diòxid de carboni de l’oxigen que has aspirat per la boca. La boca està sota el nas. I per acabar has de repetir aquests passos i en una estona començarà a sortir-te automàtic, és a dir, sense pensar. Si estàs llegint això és que has superat el meu tutorial dificilíssim per aprendre a respirar.

Joan Coll Escales_3r B Col·legi Sant Ermengol

El meu amic Daniel i jo estem amb un banc, sobre d’una gran cascada, sentint el soroll de l’aigua quan cau del barranc. De sobte, aquella aigua del riu es comença a desbordar i no vam tenir temps a reaccionar, i se’ns va emportar l’aigua. Mentre quèiem per la cascada cridàvem: ajuda! ajuda! Vam caure a l’aigua i no trobava el Daniel. Jo m’estava posant nerviós, m’entrava aigua als ulls, al nas, a penes podia respirar, quan de sobte, sento: ajuda! I jo vaig cridar: on estàs? No em va contestar ningú i el temps ja anava passant, hi havia poques esperances que estigués viu, quan bussejant el vaig trobar i el vaig rescatar.

Marc Alís Verdú_3r B Col·legi Sant Ermengol

El soroll de les gavines i del mar em relaxen. Menjar marisc a la vora del mar, no hi ha res millor. Cada dia que passa estic més feliç de poder tindre el que tinc, però hi ha una cosa al meu interior que m’aporta dolor. No sé què és. Cada dia que passa m’entristeixo més, no puc deixar de pensar. He de pensar en l’endemà i… puf, és la por, que s’ha engrandit, demà tornem a Andorra, per la tornada al col·le. Col·le per a mi és aixecar-te aviat per a anar a treballar sense cobrar, i no fer una migdiada d’aquelles després de dinar. La vida bona s’ha acabat.

Bianka Esthefanny Pereira da Silva_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Les germanes Shin sempre han estat diferents de les altres persones. Com? Estaven connectades amb les seves vides passades. Van tenir visions i amb aquestes van descobrir que eren bruixes molt poderoses, però últimament estan tenint més visions de les habituals, en aquestes visions veuen com van trobar el seu primer amor, com van morir i han descobert que els seus xicots les van matar en la seva vida passada. En aquella vida, la Mina tenia la capacitat de veure el seu passat i la Yuna tenia la capacitat de veure el seu futur, però totes dues tenien dues coses en comú. Podien veure com moriries i com et reencarnaries.