vane

Julen Santiago Calvo_3rB EA 2A Ensenyança d’Ordino

És una nit freda, tot és a les fosques, només sento la meva respiració. Soc a casa meva quan de sobte sento passes molt a prop meu, noto que el meu cor batega cada vegada més fort, estic suant i alerta pel que pugui passar. De cop, darrere meu, sento una arma que es carrega i noto l’alè d’un desconegut al meu clatell, no sé ni què fer ni què dir, però estic disposat a plantar-li cara, encara que el meu esforç sigui en va. L’home no té cap mena de pietat i de cop dispara. Tot seguit, torno a carregar una nova partida; ara, però, arreglaré el que ha sortit malament a la partida anterior.

Lara Ribeiro_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino

A l’escola hi havia una classe que no parava de cridar. Érem nosaltres, 3r B. Ningú sabia per què cridàvem tant, fins que els vam explicar que al costat de la finestra hi havia un niu de vespes. Uns especialistes van venir per poder-les matar, els alumnes no podíem entrar a classe per la mala olor de l’esprai que posaven. Avui quan hem arribat a classe totes les vespes estaven mortes. Nosaltres pensàvem que ja no n’hi havia més, fins que de cop una ha començat a volar per l’aula i hem tornat tots a cridar. Han començat a reviure algunes vespes més, han començat a donar voltes per tot arreu. Fins que han vingut els bombers.

Maria Paris_3ème E Lycée Comte de Foix

Són les deu del matí d’un calorós dia d’agost i sento una veu cridant: “Desperta!” De cop obro els ulls i el primer que veig és la meva mare. Era un dia molt especial, ja que era el meu aniversari, tota emocionada, em vaig llevar i em vaig dirigir cap al menjador, allà hi havia la resta de la meva família, jo que no sabia res em vaig quedar paralitzada. De cop el meu pare ens va comunicar que passaríem un dia en vaixell a les illes Medes. Tot seguit vam anar a esmorzar a la terrassa davant de la piscina. Més tard vam agafar el cotxe i ens vam dirigir cap a la cala on teníem el vaixell. Aquell va ser el millor dia de la meva vida.

Marcel Permuy_3ème E Lycée comte de Foix

Un dia a Andorra la Vella, més concretament a la meva llar, em vaig despertar de bon matí. Em vaig despertar fatal, no tenia ganes de fer res. Però vaig anar a la cuina i vaig fer-me per esmorzar: un colacao, uns cereals i també unes galetes Maria. Després, cap a les dotze, vaig sortir a veure un partit del meu entrenador que juga a l’inter d’Escaldes, que és sènior. Va ser increïble, va marcar dos golassos. Després, quan el partit va finalitzar, vaig anar a entrenar amb els meus companys d’equip. L’entrenament va anar molt bé i vaig anar a casa a descansar pensant en el gran dia que havia viscut i tot el que falta per gaudir.

Carolina Jiménez_3r A EA 2A Ensenyança de Santa  Coloma

Recordo que solies riure de tot, que jo t’ajudava en tot. Vam tenir bon moments, sí,  sovint t’enfades amb mi per tonteries, si no et contestava als missatges. Recordo de tot el que va passar amb tu, del bo i el dolent, però finalment vaig fer-te fora de la meva vida perquè em feies patir i em sentia poca cosa amb tu. Fer-te fora de la meva vida va ser el millor que em va passar. Que vaig patir? Sí, i molt. Que sàpigues que no et desitjo mala sort, però tampoc el millor. Ara som dos desconegudes amb records bons i dolents. Espero que estiguis bé amb les teves noves amigues i amics. Jo et guardo, malgrat tot, bon record.

Alba Martín_3r A EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Parlaré del temps, no del temps que fa, si no del temps on estem. El temps és temps, però per a tots molt diferent: per a uns molt curt, per a altres molt llarg. De vegades és molt injust però també molt apreciat. És molt modern per als més grans, diferent per als joves però molt difícil per a tothom. Són temps de guerra, prejudicis, por, injustícia, divisió, política, egoisme, canvi, vergonya, intriga, problemes… Són temps difícils. Per això, és temps d’ajudar la gent que realment necessita ajuda. Hem d’ajudar-nos els uns als altres o entre nosaltres, ens hem de donar suport tots junts com en la societat que un nen petit imagina.

Pol Rosillo Costa_3r A Col·legi Mare Janer

En Jan tenia onze anys, tenia instal·lada al mòbil aquella xarxa social que és tan famosa: INSTAGRAM. Des que tenia el dispositiu, va deixar d’anar a jugar al parc, va deixar els estudis de banda i els seus pares no estaven precisament pendents de l’educació del seu fill. Un dia, una persona va començar a mantenir comunicació amb ell, li va agafar confiança i li va anar explicant tot de coses, fins i tot les personals. El nou contacte comentava que feia temps que no tenia amics i que en buscava, que tenia més o menys la seva edat; suposadament. Van quedar per anar a jugar junts al parc i des d’aquell dia no el van tornar a veure més.

Urgell Remolins Planes_3r A Col·legi Mare Janer

Mai no m’ho hauria imaginat. D’allò que de petita em feien creure, ara en sabia tota la veritat. Sabeu aquelles barbaritats que ens explicaven? Doncs sí, els vaig enxampar. Personatges imaginaris, em deien, tan estranys que alguna cosa no em quadrava. Va ser quan feia els nou anys, exactament aquella nit, la més màgica de l’any, que vaig voler actuar. Em vaig amagar darrere el sofà i el meu pare, amb paquets a les mans, es va acostar a l’arbre de Nadal i allà els va deixar. Ho vaig veure tot, però mai no vaig dir res. Hauria estat un delicte. Però ara ho seria més, si no digués que tinc la mateixa il·lusió de quan era petita.

Martina Areny Alcobé_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp

Érem cinc: els nostres pares i nosaltres. Anàvem de vacances i el meu pare conduïa. De cop vam tenir un accident. No sé com va passar, només recordo despertar-me en una habitació d’hospital plena de metges i tubs. Se’m va acostar un metge i em va dir que només havia sobreviscut jo. Després d’uns dies en observació, em van deixar marxar. Vaig anar a casa de l’àvia i ella em va consolar, però no vaig deixar de viure a casa meva. A les nits tenia malsons. Quinze anys després, vaig decidir crear una família. Quan el meu fill tenia onze anys, em vaig adonar que era igual que el meu germà quan vam tenir l’accident. Serà tot un bucle?

César Manuel Bardales Esquivel_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp

El Josep era addicte a posar la música molt alta. Els seus veïns n’estaven farts, perquè no podien dormir tranquil·lament a les nits a causa de la música tan alta i li demanaven que n’abaixés el volum. Però ell mai feia cas. Els veïns van tramar un pla per culpar-lo d’un assassinat i així fer-lo fora de l’edifici. Van començar el pla, que era fer un cadàver fals per a inculpar-lo. Però, quan van obrir la porta, van trobar el Josep mort i una nota en la qual explicava que s’havia suïcidat perquè sempre discutia amb la seva mare i que, per això, posava sempre la música tan alta, perquè els veïns no els escoltessin quan discutien.

Soraya Pires_3ème A Lycée comte de Foix

Era una noia de 14 anys, amb una vida marcada per un passat molt dur, una infantesa trista que cap nen desitjaria. Des de petita va haver de patir moltes situacions desagradables i injustes. Tant la família com els amics sempre van fer-li costat. Malgrat la seva fragilitat, sempre la veien amb un somriure, contenta, parlant, saltant, ballant, etc. A la Sònia li agradava molt donar i rebre amor, abraçades, petons i sobretot sentir-se estimada. L’única cosa que desitjaria ara mateix és sortir del mig perquè ja no hagi de patir més les coses que han passat, passen i potser passaran. Ara la solució està en les nostres mans, reaccionem!

Isabell Torres_3ème A Lycée Compte de Foix

Són les 23.30 h i queda mitja hora per a l’any nou, la gent parla dels seus projectes, que com sempre quedaran escrits en un paper. La gent corre, parla, beu, riu, i jo pensant en el dilluns que no podré anar al gimnàs com m’havia proposat, tampoc tindré ganes de començar aquell llibre de 500 pàgines que fa un any em vaig comprometre a llegir ni canviaré els meus hàbits. Sento les campanades per tota la ciutat i en tots els canals de televisió. A la sala tothom s’aixeca per celebrar l’any nou, i jo em demano: per què tot aquest entusiasme si l’únic que canvia és un número? La resta seguirà igual que els anys anteriors, res NO canviarà.

Lara Sofia Monteiro_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Vet aquí una vegada que hi havia un jove, de nom Lucas, que es passava la vida buscant el seu amor perfecte. El primer dia de classe va veure una noia que es deia Lara i que li va agradar molt. La noia encara no s’havia fixat en ell, però després d’unes setmanes es van fer amics i va sorgir una relació molt bonica. Van descobrir que compartien mes de naixement, signe del zodíac, costums familiars… I, a poc a poc, es van anar enamorant. Aquella història d’amor que havia començat amb l’adolescència es va convertir en la història d’amor de les seves vides.

Èric Martínez_3r D EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Un esquirol que buscava un refugi i alguna cosa per menjar per poder passar l’hivern es va trobar un ocell que també buscava el mateix. Es van fer molt amics i van decidir buscar junts un espai prou gran per a tots dos. Amb l’agilitat escaladora de l’esquirol i el desenvolupament pel cel de l’ocell, van trobar un refugi a la copa d’un pi. Havia arribat el moment de buscar provisions. Ho van aconseguir i durant aquell hivern s’ho van passar molt bé junts. Gràcies a aquell dia que es van trobar i l’amistat que es va anar consolidant durant aquell hivern sent companys de refugi, es va crear una amistat per a tota la vida.

Carla Puig_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino

Feia hores que estàvem en aquell cotxe. El viatge se’m feia llarguíssim. Els núvols eren negres i el cel s’enfosquia. El sol brillant que coneixem podia notar que tot era fred. No sentia cap ocell cantar: tot era foscor en els meus pensaments. Quan vaig arribar al meu destí, ho vaig entendre. Em vaig fer la pregunta que feia hores que rondava pel meu cap. Era això un somni?  Vaig baixar del cotxe i vaig veure la llum. M’hi vaig endinsar i, per fi, ho vaig entendre. No era viva, la meva consciència descansava en pau i el famós viatge acabava d’acabar amb el meu cos enterrat sota una terra calma. I aquí acabo jo: dins d’un túnel de foscor.

Max Peris_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino

Recordo quan era jove i començava batxillerat. Tenia una colla d’amics amb la que passava el temps. Quan estava amb ells em sentia lliure, no tenia cap preocupació. A l’escola no era el millor; era un nen problemàtic a qui no li importaven els estudis. Una nit vaig tornar a casa, però, i vaig acabar discutint amb els meus pares. Vaig agafar la moto per intentar fugir d’allà, per ser lliure, però enmig del túnel la roda de darrere va patinar i vaig sortir disparat. En aquell moment va semblar que es parés el temps. Quan vaig tornar d’aquell somni vaig entendre el valor de la meva vida i què havia de fer per aprofitar-la.

ADA MARTÍNEZ_3ème LYCÉE COMTE DE FOIX

Sé que els de dalt manen, menteixen i decideixen amb la finalitat de controlar-nos. També sé que la ignorància i la manca d’informació estan més que presents en el món. La por i el silenci d’alguns també hi són presents i arruïnen els esforços dels altres. També sé que hi ha gent que lluita per aconseguir un món més just i més lliure. També sé que hi ha moltíssima gent que diàriament passa fam, que mor per malalties i que si visqués en un altre lloc encara estaria viva. Hi ha molta gent pobra i amb dificultats en les seves vides. Però la vida és així, injusta i plena de complicacions, i pocs són els que poden fer-hi alguna cosa.

IAN MARCOS CUMBRERAS_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Hi havia una vegada un Charmander sol sota la pluja, la flama de la seva cua s’estava apagant. El vaig anar a rescatar perquè em feia pena i el vaig posar en un lloc calent. Vaig trucar a un amic que sap de medicina, em va dir que el posés vora el foc i li fes un xarop amb herbes medicinals. El dia següent ens vam fer molt amics i vam anar cap a casa meva. Un dia jugant a futbol al pati de casa ell no arribava a agafar les pilotes de dalt del teulat… Aleshores va passar una cosa màgica, es va fer més gran, més alt i ara sí que hi arribava. Després de veure aquella sorprenent escena vaig decidir canviar el seu nom pel de Charizar.

POL MORA ARRUFAT_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Sense consultar les previsions meteorològiques, un grup de familiars i amics ens vam aventurar a fer una caminada al Casamanya. Tot anava bé, faltava poc per arribar al cim, quan a l’horitzó vam veure un núvol que amenaçava de cobrir Andorra. Era una tempesta fortíssima. Havíem de girar cua immediatament. Vam començar a córrer avall. Afortunadament, uns campistes ens van mostrar un camí més curt. Al cotxe, la ràdio advertia d’unes pluges torrencials i forts vents huracanats. Ja a casa, i encara espantats, esperàvem que la tempesta s’esvaís. Calmat el temporal, vam veure a les notícies que tot havia quedat en un ensurt, sense víctimes.

BILAL EL AMRAOUI_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui he somiat… Treballo en una cafeteria i avui l’amo no hi era a l’hora de tancar. Normalment, plego a les deu però com que havia de tancar jo, he hagut d’esperar dues hores més. Estava cansadíssim i només tenia ganes d’estirar-me. Visc lluny de la feina, així que arribant a casa, sense ganes ni de sopar i rebentat, m’he adormit. No m’he ni adonat de quan ni d’on he jagut. Somiava que estava en un supermercat abandonat, de nit. He pogut veure alguna cosa que es movia dos passadissos més enllà, m’hi he apropat. Un personatge desfigurat amb cara de pocs amics s’ha abalançat sobre mi i m’ha clavat un ganivet. De sobte, he despertat.