vane

Aina Torrell Navinés_4t B Col·legi Mare Janer

No hi ha paraules per descriure el moment, per descriure el que sents. Ets allà i tot és diferent, tot és tranquil. Arribes i sempre hi ha algú per guiar-te, algú amb qui et sents segur. Un esport convertit en una passió. Et sents tan bé que, quan surts de l’aigua, l’únic que vols és tornar a entrar-hi i baixar cada vegada més metres per veure nous peixets i noves espècies marines que mai no has vist abans. Tot et fa costat i només sents la teva respiració. Sents pau dins teu i tots els problemes desapareixen, només ets tu. Superes pors i la confiança és màxima en tu mateix. Bombona i submarinista, dualitat estretament lligada.

Ander Canal_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Era una noia que, amb la seva germana, estava mirant les notícies. Van veure que un home s’havia escapat del manicomi i era molt perillós. La noia, que era la germana gran, va voler apagar el llum i anar-se’n a dormir, però va sentir que la porta de casa s’obria. Aleshores, va baixar a la primera planta i el seu món es va apagar. La germana petita, estranyada, va cridar al gos per veure si era ell qui feia aquells sorolls estranys. Aleshores, va veure apropar-se una ombra de manera fugaç i li va llepar l’esquena. Espantada, va baixar a buscar la seva germana, però la va trobar morta. Aleshores, ella va córrer la mateixa mala sort.

Biel Domene_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Era una època dolenta. Un home destinat anar a la guerra per salvar el seu país. Era el 1940, la Segona Guerra Mundial, el van agafar de sorpresa i va haver d’anar a l’exèrcit nazi amb només vint-i-tres anys. Va destacar d’entre tots els seus companys així que el van posar de comandant de primera fila. Quan va ser l’hora de començar la guerra ell estava molt nerviós, ja que veia morir cada dia molts dels seus companys per una bala travessant els seus caps. Així que un dia va decidir donar-ho tot pel seu país i per la seva família, i va liderar un equip per desactivar una bomba en el seu terreny, però va haver-hi una emboscada i va morir.

Quim Gregori_3r A Col·legi Mare Janer
Encara recordo aquell dia tan estrany de fa tant de temps, quan vaig entrar en aquella sala i va entrar la persona a qui no pretenia agradar. Vaig tenir un mal pressentiment. Agafant una galeta, d’aquelles que amb tant entusiasme menjava, i sense parlar-li de vostè, vaig començar a mastegar-la. Li vaig proposar un parell d’idees per a un projecte, de les que menys m’agradaven, sense gaire entusiasme i li vaig escopir mitja galeta a la taula i ho va observar. Va dir que era de les millors idees que havia sentit i que ho havia visualitzat tot als perdigons de galeta. Em va fer director general per la meva “fantàstica idea”, curiós.

Nora Celades Vila_3r A Col·legi Mare Janer
Era dempeus al terrat de l’edifici, a la vora. Pensava i pensava i no sabia si fer-ho. Pel darrere va sentir una veu masculina que deia:
–No ho facis.
–Per què? –va preguntar.
–Perquè no val la pena.
Es va girar i era un noi bastant atractiu. Van estar parlant una estona i després van anar a prendre un gelat. A poc a poc en van fer molt amics. Anaven passant els dies i les setmanes i cada vegada se sentia millor amb ell. Se n’havia enamorat. Un dia li va dir el que sentia i va ser recíproc, van ser molt feliços. Però, és clar, això no havia passat. O sí, però només al seu cap. Ella tenia esquizofrènia i s’estava tirant del terrat.

Ouafa Zidan Ouariachi_3ème H Lycée Comte de Foix
Són les 11 de la nit i no puc dormir. Decideixo sortir a fer un passeig i prendre l’aire. Fa una mica de fred i està plovent, per això em poso la jaqueta i surto. Vaig caminant tranquil·lament quan, de sobte, sento un soroll estrany. No li dono importància i segueixo caminant. Sento algú darrere meu i començo a tenir por. Em giro i veig un gosset que es posa a bordar. M’avança. El segueixo i junts arribem a una casa molt estranya. Em quedo mirant el gosset, però no fa res de res. Decideixo tornar a casa, perquè ja és massa tard; però el gos es posa a bordar insistentment i això m’alerta. Abans de marxar veig una carta a terra…

Pol Castillón Ruiz_3ème H Lycée Comte de Foix
Arribada l’alba, tots els raigs de sol es veuen reflectits en la meva escorça. Estic trist. Ahir va ser un dia dur: dos amics van ser arrencats davant meu per convertir-los en paper. Tinc 568 anys. N’he vists molts caure a les tenebres. Tots els homes que venen a complir la seva missió i em veuen diuen que soc vell. Alguns diuen que soc un Ent, com diria en Tolkien: un arbre amb vida pròpia que vigila els boscos. L’única diferència que tinc amb ells és que ells parlen i jo no. Ells es mouen i jo no. Ells es poden protegir i jo no. També són anomenats Pastors d’arbres. Com m’agradaria ser pastor i protegir-me d’aquestes bèsties.

Yuri Sendon Risco_3r C CEMM La Margineda

El Marc va venir dels Estats Units. Ell va agafar un avió cap a Barcelona on va instal·lar la seva clínica. Un cop instal·lat al seu despatx de l’hospital, va començar a remenar líquids. Tot anava bé, fins un matí que va anar al laboratori. Allà l’esperava una dona amb el seu fill. El nen anava amb cadira de rodes. La dona li va demanar que intentés fer una cura perquè l’Evans pogués caminar. El Marc va acceptar i es va posar a remenar líquids, però un d’ells no va fer una bona reacció. En un instant la barreja dels líquids van provocar una explosió i es va sentir BOOM!
Molta gent va morir aquell dia a l’hospital.

Xuan Zheng_3r B CEMM La Margineda

Tot això comença justament un dia abans del primer dia de col·le. Era un dia normal i jo estava jugant amb el meu ordinador, i de sobte, la meva mare va entrar em va dir: –Xuan, demà comença el col·le, i el tercer d’ESO és molt important, per això, quan comenci, no et deixaré jugar amb l’ordinador. Jo estava una mica trist perquè no podria jugar més, i llavors vaig preguntar a la meva mare: –D’acord, però avui puc jugar mitja hora més perquè és l’últim dia de vacances?
La meva mare em va dir: –No, ja és molt tard i  has de llevar-te molt d’hora. Aquesta nit he somiat que de gran seré un gamer professional i guanyaré molts diners.

Marcel REquesens Miñano_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
El Paco i la Paca es van casar, i ben contents van decidir anar-se’n de viatge. Ho tenien tot preparat, pensaven que viatjar era una cosa senzilla. Però quan van arribar a l’aeroport es van trobar que no podien volar perquè no s’havien vacunat contra la covid-19. Els dos es van enfadar molt, van començar a fer comentaris desagradables als treballadors de l’aeroport, perquè afirmaven que a la pàgina web no s’informava que calia estar vacunat. I era veritat, enlloc hi deia res. Ben enfadats se’n van anar cap a casa. Mentre  miraven les notícies a l’hora de dinar van veure que l’avió que havien d’haver agafat s’havia estavellat.

Eric Moynat Marchan_3r B EA 2A Ensenuança d’Ordino
28 graus, primer campionat internacional, final contra Argentina, selecció espanyola. 90 minuts de joc, un ambient espectacular, no hi ha temps per pensar-hi, pip, comença el partit. Moltes ocasions perdudes, minut 45, mitja part. Es torna a reprendre el partit, el número 9 agafa la pilota, fa una carrera de 20 metres, quanta adrenalina en un sol instant. De sobte, rep un cop al peu esquerre terrible, l’àrbitre ensenya la vermella. En aquell moment el jugador agafa la pilota, es disposa a llançar el penal, fa 3 passes, xuta i… sona el timbre de l’escola, el partit s’ha acabat.

Ana Novo_4t Col·legi Sagrada Família
Arribo a casa, bereno, miro el mòbil, acabo, vaig cap a la meva habitació, entra la Lluna, la meva gossa, que com sempre vol jugar i m’intenta consolar. Faig els deures mentre escolto música. M’estiro al llit, penso, respiro, em poso nerviosa, intento tranquil·litzar-me. Recordo com de malament que ho he passat anteriorment. Voldria canviar un munt de coses però no puc. Vull ser com abans, però no en soc capaç. Vull tornar a ser feliç, com quan anava al parc amb els pares i amb la germana. Però sempre hi haurà un ‘però’ per a tot. Miro una foto antiga meva, penso en el que vull ser, en el que vull fer. Si tan sols pogués tornar a viure…

MARTINA NAVARRO_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Una vídua amb tres filles. La gran es deia Rosaura, la mitjana es deia Rosa i la més jove, Rossor. La vídua va heretar una caixa, que no podia obrir fins fer-se gran. A l’envellir va rebel·lar-ne l’existència a les seves filles. Cada una de les germanes pensava que eren mereixedores de la caixa. Al morir la mare, cada filla va heretar una clau que no podien usar fins que fossin velles. La primera en morir va ser la Rosaura. Dos anys després la  Rosa. La Rossor té les tres claus i obre la caixa. Dintre va trobar un paperet doblegat que posava: “Harmonia”. La Rossor va comprendre la importància del secret en la unió de les tres germanes.

Cristian Fueyo Cordero_3ème J Lycée comte de foix
A l’estiu després de l’ escola jo me’n vaig al poble dels meus avis, on per sant Joan es fan unes festes amb música. Xarangues, molts amics, el poble està repartit per penyes que venen de fora però no passa res, són benvingudes. El primer dia a la tarda hem d’anar a missa però després tenim sangria amb galetes de recompensa! A la nit llencem petards i coets. Després tenim unes fires amb atraccions, uns braus i un grill. L’ últim dia tenim una xocolatada amb xurros que ens encanta. Gaudim de les últimes discoteques mòbils i concerts amb sangries i menjars de tot tipus. Hi trobem molts bars on venen de tot i així fins que es fa de dia.

Fiona Sarasa Sans_3ème J Lycée comte de foix
En Jordi era un nen molt simpàtic, de 9 anys. El seu dia a dia va canviar radicalment. Anava a l’escola, passava el dia estudiant i a la tarda, el pare l’anava a recollir per anar a jugar a bàsquet una estona. Estava a punt d’arribar el moment que esperava, ansiós, des de bon matí, per anar a jugar i a riure. Es va estranyar, ja que el pare sempre arribava puntual. Malauradament aquell moment no va tornar a succeir, ja que van avisar-lo minuts després que el seu pare havia patit un accident mortal sortint del treball. Des d’aquell fatídic dia va caure en depressió. Anys després va dedicar-se al bàsquet en homenatge al seu pare.

Teo Tugues Sorribes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Sentia com els ocells cantaven sobre les meves branques, notava com el vent colpejava el meu tronc, com algun animaló rosegava a les meves arrels o quan la pluja queia i regalimava per l’escorça blanca. Em vaig despertar i no em va agradar el que vaig veure… Una gran fulla metàl·lica i afilada estava donant cops al meu estómac sense parar. També se sentien uns sorolls molt molestos que venien d’uns aparells elèctrics que en deien moto… no sé què. Els assassins d’arbres estaven preparats per fer caure el meu gran cos al terra humit del bosc andorrà. Quan la meva estimada em va dir que no, totes les meves esperances es van esvair.

Dani Da Rocha Pereira_3r C EA Segona Ensenyança D’Encamp
La Lorena volia integrar-se a un grup de nois i noies, però havia de fer una prova. Per tal d’integrar-se, va acceptar allò que li van dir: era entrar en un hospital abandonat per trobar una caixa que hi havien amagat per fer la prova. La noia es va repensar si entrar o no. Va decidir d’entrar i buscava i buscava. La va trobar, però es va quedar en xoc al baixar les escales, en trobar un noi sense vida. Amb molta por, va sortir corrent fins al grup d’amics i va començar a explicar el que havia passat. Es van riure d’ella fins que van veure el cos que es movia. Es van espantar i van córrer, però un cop d’aire va tancar la porta.