vane

Reynante Tenorio_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot s’havia acabat, mai més tornaries al meu costat. Et trobava tant a faltar. M’agradaria que tot tornés a ser com abans. Els dies passen. El record de la teva veu encara ressona dins del meu pensament, viatja al fons del meu cor, no puc oblidar-te. La teva mirada plena de llum, aquell somriure que sempre m’agradava, l’olor que deixaves en mi després d’hores de carícies. Mai s’oblidarà, és el nostre passat. Ara tan sols recordo els bons moments. Quin va ser l’error? Per què  em vas deixar ? Però ja no ets la meva “mitja taronja”, no penso esperar més , mentre arriba la meva “mitja taronja”’… Em menjaré mandarines!

Marc Terrones_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

La vaig veure per primer cop al Schönbrunn de Viena. Era la violinista concertino, interpretaria juntament amb els altres components de l’orquestra Dies Iraes, de Verdi. Ella era alta, prima, rossa, amb els cabells llargs i s’intuïen uns ulls verds maragda. Els seus moviments eren encisadors, la coordinació amb l’orquestra era perfecta. Va passar temps fins que vaig tornar-la a veure, aquest cop a Itàlia. Aquells ulls ja no desprenien la llum captivadora del primer cop, tampoc els moviments propis d’una divinitat que abans li corresponien, havien desaparegut per sempre. Havia estat tot culpa del títol de la primera obra?

Adrián Gallego_3r B INSTITUT ESPANYOL

Aquest és un món insòlit on cadascú va al seu rotllo i tots demostrem i fingim ser feliços. Vivim en una realitat que no existeix, però tots ho sabem i ens neguem a creure-ho. Potser vaguem pel món amb algú al costat, però tenim la impressió que ho fem sols. Quan els problemes greus ens cauen a sobre i sentim que no podem amb ells, percebem que el món és un mentider i també tota la gent que hi resideix. Ens adonem que, com milers de persones al nostre costat, ens seguim sentint sols i això és una cosa que ningú pot canviar i aquests sentiments ja no els podem aturar perquè un resident d’aquest món ens va fallar una vegada.

Alex Coutinho_3r B INSTITUT ESPANYOL

Era l’últim dia de vacances i tots els amics estàvem tristos perquè no ens veuríem durant cinc mesos i ens trobaríem a faltar. Durant l’estiu, havíem estat junts cada dia però l’endemà d’aquell mateix dia ja no ens veuríem en un gran període de temps. A les xarxes socials podríem parlar i dir-nos  què havíem fet o que havíem deixat de fer, però no seria el mateix. Les coses que trobaria a faltar serien els  partits de futbol que jugàvem, les anades a l’estadi a veure les actuacions del nostre equip i els dies assolellats de platja. Sentiria que moltes d’aquelles persones que vaig conèixer aquell estiu estarien molt lluny de mi.

Laura Troitiño_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Et despertes un bon matí. Tot ha canviat. Ja res és com abans. Mires al cel i veus una estrella gran, brillant com un diamant i és especialment bonica. Fins al dia que vas marxar. Després va deixar de brillar per sempre. Vull tornar a ser aquella nena que reia, baixar-te del cel, donar-te la mà i que la nostra estrella torni a viure. Per un instant m’agradaria parar el temps. Tancar els ulls, tirar el temps enrere, tornar-los a obrir i que tot estigués com abans. Però això només ho puc somiar. Sé que ell sóc jo i jo sóc ell, però si ara no hi és… Qui sóc jo?

Paula Pons_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Dins d’aquella habitació hi estem tots: tu, dreta al meu costat. Et sento angoixada, marejada, absent. No saps ben bé què et passa. Et miro, de sobte et perdo, caus desplomada als meus peus. Els teus ulls queden en blanc i el teu rostre pàl·lid ens espanta a tots. No sabem com reaccionar. La teva mare t’agafa en braços amb totes les seves forces. Sents com l’aigua freda et mulla sencera. No reacciones. Aquells segons es fan eterns… Des de fora sento els crits i sé que per fi has despertat.

XAVI PÉREZ_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Tots sota un mateix dit, en una mateixa mà. Humiliats i controlats davant un poder. Sento recordar-los que és la Senyora Aristocràcia qui llença les espurnes vesicants que arriben a la pell de tots i cadascun de nosaltres, els peons, les formigues; fustigant les nostres ànimes, rient-se i burlant-se dissimuladament i cínica. I seguirem veient-nos en l’espill amb cara de guinyols, mai sortint de les guies de la societat. Com ovins. L’un rere l’altre. “Segueixi per aquí, ara mateix li portem una pala perquè comenci a cavar la seva fossa.”
– I de què et sorprens?
– Fa massa olor d’ignorància.
– Fa la mateixa olor de sempre.
– A això em referia…

CARLA BLANCO_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
L’hivern és davant meu, però insisteix que em posi a l’aigua. A l’aigua freda i glaçada d’aquell llac abandonat. Nego amb el cap mentre m’assec, suaument, sobre la pedra. Ell se m’apropa, m’agafa de la mà i de cop em puja a l’espatlla. Somreia mentre corria cap al llac i jo el cridava. Semblàvem dos nens petits esbojarrats. Però saps què? Em va deixar anar massa tard i mentrestant notava un calfred per l’esquena, estava immòbil i no era a causa de l’aigua freda, sinó d’ell. M’havia fet un petó a la galta mentre deia: “És estrany, que hi hagi tantes estrelles al cel i només pugui observar l’única que tinc al costat…”

PAULO MATHEUS pereira_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estàvem els dos a l’habitació. Ella, estirada al llit. Jo la mirava assegut a la cadira de l’escriptori. Amb ella sóc la persona més feliç del món pel simple fet de tenir-la al meu costat. Em fa sentir molt estimat, sento quelcom enorme per ella, no ho puc definir amb simples paraules però sí que ho puc demostrar. Em vaig estirar al seu costat. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. Mirant aquells ulls meravellosos, de sobte vaig treure un penjoll que li havia comprat. Es va quedar de pedra. Li va encantar, i a mi veure-la somriure. Els seus ulls brillaven d’alegria. Donar-li tot l’amor d’aquest món és el que em fa més feliç.

ESTHER MOLINÉ_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Colors, olors, calor, vida… Tot això m’envolta ara mateix i m’inspira un sentiment de llibertat que només té un nom, felicitat! Sento la brisa tèbia acariciant la meva pell, els rajos de sol fregant-me suaument mentre m’escalfen. Veig les fulles dels arbres moure’s interpretant una dansa que només coneixen elles. La vida, amb tot el significat de la paraula, m’envolta, creixent exuberant i preciosa, però a la vegada amb una placidesa que tan sols mirant i sentint et fa ser feliç. Encara que només sigui un instant. I són aquests instants d’intensa felicitat els que fan que valgui la pena viure la vida que ens ha tocat a cadascú.