vane

Anna POY_2e A LYCÉE COMTE DE FOIX

Em dic Bic i tinc quatre anys. Sóc llarg i prim, amb un barret blau i la meva pell translúcida permet veure’m la sang blava. Quan vaig néixer era bonic i molt útil, però el meu amo un dia em va agafar el barret i me’l va destrossar amb les dents, potser estava enfadat. Ara ja sóc gran i el meu amo cada dia s’enfada més amb mi, però jo no entenc per què. És ell qui em gasta. Avui no em trobo massa bé, el meu amo m’està deixant sec. M’estic buidant. Les meves últimes gotes de sang són el que ara em mantenen viu. Escric unes últimes paraules i se m’acaba la tinta.

Raquel OLIVEIRA_2e B LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella m’ha donat la vida, una educació, amor, i mai a la vida m’ha deixat sola. Alguns cops m’ha esbroncat, però jo li ho agraeixo molt, perquè gràcies a ella no he engegat a dida els meus estudis ni el meu aprenentatge, com fan avui en dia molts adolescents de setze anys. Mai m’ha sigut fàcil expressar els meus sentiments vers la mare. Per això li escric aquest microrelat farcit de bons sentiments. Vull que sàpiga que les sensacions que sento per ella no es poden explicar amb paraules, això vol dir que és la persona més important per mi. Jo per ella donaria tot el que fos necessari, fins i tot la vida.

Ingrid Estrada Favrel_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan som petits, la nit ens fa por perquè se’ns amaguen monstres sota el llit. Quan ens fem grans, els monstres són diferents. La manca de confiança en un mateix, solitud, penediment i encara que siguem més grans i més savis, ens segueix fent por la nit. Dormir. És el més fàcil de fer. Només hem de tancar els ulls. Però per a molts de nos­altres dormir sembla que està fora del nostre abast. Volem fer-ho però no sabem com aconseguir-ho. Però una vegada que ens enfrontem als nostres dimonis, ens enfrontem a les nostres pors i ens lliurem als altres per ajudar. La nit no fa tanta por perquè ens adonem que no estem completament sols en la foscor.

David Pérez Compte_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

M’aturo en un banc, al camí del rec de l’Obac, des d’on veig tot el paisatge d’Andorra. Al primer pla de l’esplèndida vista hi ha unes branques d’arbre que van despullant-se de les fulles mortes. El cel comença a enfosquir-se i es confon amb l’altra banda de la vall. La ciutat està plena de cotxes amb els fars encesos, però no sento el seu soroll. Observant millor es pot veure com es van encenent els llums de cada casa al fons de la vall. Encara es pot distingir algun pi en un parc ple d’herba i d’enllumenat. Me’l quedo mirant com absorbit mentre somio, de cop sento una veu que em diu murmurant: “Desperta que fas tard…”

Eric Torrontera Ruiz_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Ara visc a Andorra, vaig venir de Madrid per buscar pau. Després del que m’havia passat, fugia amb el meu fill per començar una nova vida. Ara estic millor. Vam començar casant-nos, estimant-nos, respectant-nos, després la cosa va anar canviant i vaig començar a sentir por, odi i ràbia, fins que em va pegar. Vaig pensar que tenia la culpa de tot. Aquella tarda d’estiu al balcó on hi havia una posta de sol preciosa em va demanar perdó. Jo vaig acabar pensant que havia canviat… Acollidor, agradable i afectuós. Però tot va tornar a ser com abans: em va tornar a pegar i humiliar. Vaig decidir afrontar la realitat i fugir del meu passat.

Gisela de Carvalho_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

M’acabo de llevar. Però, què és això? On sóc? Miro el meu voltant i estic enmig d’una selva. Decideixo anar a fer un volt i veure on sóc realment. Caminant trobo un munt de roques que em dificulten el pas. M’he trobat mil i una espècies de plantes que mai no havia vist i crec que ni es coneixien. Mentre penso en el Nobel, algú em toca pel darrere. Ai! Una formiga gegant! Començo a cór­rer sense mirar enrere, i em refugio en un tronc. Quina sort, ha marxat. De sobte em ve al cap la fabulosa idea de pujar a una d’aquestes plantes estranyes i veure on em trobo exactament. Quan aconsegueixo arribar a dalt, puc veure casa meva. Oh, no! M’he encongit!

Míriam Daravano_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Camino per un passadís llarg i fosc, sense cap raig de llum ni de color. Miro enrere, imatges tristes i doloroses es reflecteixen nítidament sobre la superfície de les parets, com una pel·lícula; davant, les parets estan buides però lluminoses i alegres. M’intento apropar, però una força lligada al meu peu em reté. Una cadena amb una bola gegant d’acer em força perquè no pugui avançar més. Intento trencar-la, però és massa dura. M’assec en aquell terra dur i fred, només sóc una presonera dels meus records i del meu passat. I amb un pas lent i feixuc, arrossegant aquella bola, intento dirigir-me cap a un futur indefinit.

Esther Regada_4t ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo aquell dia que ens vam conèixer. Jo estava sola i trista, sentada en un racó. Recordo com vas posar la teva mà sobre la meva esquena, com vas seure al meu costat sense pensar-ho dues vegades i com vas començar a parlar-me. Em sentia tan bé que la tristor va desaparèixer en un instant. Recordo que em vas agafar la mà i ens vam posar a cór­rer i a cridar com si ens coneguéssim de tota la vida. Mai no m’has preguntat què em passava aquell dia, només vas voler que fóssim amigues per sempre. Recordo la nostra amistat i la visc, perquè aquells bons temps, encara ho són, encara existeixen i seguiran existint en els nostres cors.

Marc Tarruell Roma_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estimada persona. La meva timidesa fa que cada dia pensi més en el teu somriure, en la teva mirada, en els teus cabells daurats que m’enceguen d’amor. Des que et conec no puc viure sense que, de tant en tant, em saludis amablement. Un, dos, tres segons és el que dura aquesta fantàstica sensació, després, tot és desesperació. Desesperació perquè veig que amb mi no canvies. Que cada dia sents el mateix per mi, que cada dia estic més a prop del precipici. Sentir una cosa tan profunda per tu és el que fa que dia sí, dia també, jo sigui la persona que més t’estima en aquest mocador verd i blau amb el qual eixugo les meves llàgrimes.

Xavi Pérez Torrent_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Trobo el teu rostre en el llòbrec. La teva mirada enreda la meva. Només vull existir si és al teu costat, vull viure per sempre en aquest somni. Mai no em sentiré tan lliure com en aquest etern moment que, consumint-se, cada cop és menys. Únicament vull sentir els batecs del teu cor. Ritme constant, harmonia exuberant. Cada carícia em fa delirar. No necessito ni vull temps per a discórrer, només em fa falta l’alè del teu somriure. Cap vocable arribarà a declarar-me mai qui ha estat el faedor del meu anhel, només tu em revelaràs l’arcà que amaga aquesta ànima. Necessito dir-te quelcom ètic, amb sentit, però no puc. T’estimo, ho sento.