vane

Irene Agustin Blanco_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

És impossible descriure el que es pot sentir per aquests membres de la família. Hi ha gent que en té i gent que no. Però suposo que jo els tinc tant d’afecte perquè els veig com un exemple a seguir. M’inculquen els valors d’apreciar la natura, d’aixecar-me si caic, de veure les coses positives, d’estimar, de somiar… En conclusió, de VIURE. Però també m’ensenyen a ser realista i comprendre que les coses no són infinites i que algun dia ells marxaran. Precisament això és el que em fa pensar que he de gaudir de cada moment que passo amb ells, amb la gent que estimo, i aprofitar-lo al màxim. Què seria de nosaltres sense els avis?

Sandra Gómez Ballester_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

Ella feia el seu recorregut de sempre quan el va veure. Se li va fer estranya l’emoció que va sentir en aquell moment. Normalment no li cridava l’atenció cap noi, però la llum dels seus ulls l’atreia cap a ell. Cada dia es veien, se seguien… Però mai es trobaven. Es van enamorar. A tothom li estranyava aquella parella: semblava que s’estimaven, però no s’ajuntaven, no es tocaven, alguns cops s’amagaven. Es podria dir que eren a pols oposats, un a cada punta del món. Ningú ho entenia. Fins un dia, aquell dia de l’any que van poder estar junts. Però solament durant uns instants. Aquell dia es va produir el primer eclipsi lunar.

Nahum Valls Bailen_3ème B Lycée Comte de Foix

Amb l’equinocci de tardor, inicio l’impacient compte enrere fins l’arribada de la temporada d’esquí i el mes de desembre: ignoro si és la sensació de llibertat en lliscar per les pistes o la pau que emana del profund i gèlid silenci de la muntanya, però m’hi sento particularment bé, allà dalt a l’hivern. Simultàniament, em venen al cap aquelles converses íntimes de telecadira amb els companys, sobre temes transcendentals de l’adolescència, i amb el record, sorgeixen els dubtes i reflexions que deuen ser propis de l’edat, així que hi seguiré rumiant i, deixaré que els meus pensaments madurin al meu ritme, de forma lenta però segura.

Caterina Alet_3ème B Lycée Comte de Foix

Per a mi, els caps de setmana i les vacances són el millor. Però no és perquè no hi ha escola, sinó perquè puc gaudir dels avis. Moltes tardes d’estiu escoltant atentament les seves històries, els passejos pel parc, les estones collint tomàquets a l’hort, les tardes de novel·les, i el menjar de l’àvia o els melons de l’avi. Totes aquelles coses, que per molts poden semblar insignificants, han fet que m’adoni que no cal tenir milions d’euros per a ser ric, ni cal tenir el mòbil més modern per ser feliç. Jo sempre he tingut els meus avis presents a la meva vida, i amb això, soc la persona més feliç, més rica i més afortunada del món!

Carla García Céspedes_4t A Col·legi Mare Janer

Em miro al mirall. Observo algunes marques; al front, al genoll, al peu.. i sento certa nostàlgia.
Recordo com vaig caure mentre aprenia a anar amb bici, i com vaig colpejar-me amb un armari. El pare ensenyant-me a nedar i la mare gravant tot el que aprenia; quan jugàvem a cuinar amb la meva germana i l’emoció abans que vinguessin els Reis; com ha canviat tot tan de pressa?
Són les típiques anècdotes que sempre comento amb l’àvia. Me n’adono que les meves cicatrius van més enllà d’una simple marca; guarden records, bons i dolents i m’acompanyen sempre. Ara ho veig tot diferent; estic feta de cicatrius, estic feta de records.

Gabriel Vidal Artigues_4t A Col·legi Mare Janer

Diumenge al matí, a la dutxa, pensant. Sempre havia volgut anar amb helicòpter, més els diners mai m’han sobrat. Ara, de sobte, ha arribat el dia. Soc a l’helicòpter i em tenen estirat mirant al sostre, animat i feliç. No sé on em porten, però al meu voltant tres persones em miren i em pregunten com estic, si tinc son o si estic marejat. Entre ells van parlant de temps. Segur que no parlen del temps que queda per arribar. Començo a trobar-me una mica angoixat, no sé què està passant, estic sol amb persones que no conec. Ja hem arribat. M’han dit que no sentiria res i m’adormo. Un cop despert, m’adono que el meu somni s’ha realitzat!

Claudia Figueroa Samitier_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Aquí em teniu, boja pel meu millor amic i molt decidida per fi a demanar-li de sortir. Avui tinc l’oportunitat perfecta, hem quedat sols per fer un treball per a l’escola. Estic a punt de dir aquelles paraules, quan, de sobte, ell diu: “Carolina, ja no puc aguantar més, t’he de dir una cosa molt important.” El meu cap comença a crear una pel·lícula d’amor perquè estic seguríssima que també sent el mateix que jo. Però aleshores ell continua: “Estimo la teva millor amiga.”

Jaime Filipe Cruz Pereira_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Pom! Quina mala sort. Justament m’ha caigut una poma al cap.
Què és això? Cauen bombes del cel! Em sembla que estem en  guerra. Oh, mira, l’Àlex està combatent contra els americans. Què passa, Àlex? Per què has caigut? Què passa?
Aniré a explorar, soc al bosc, això sembla un laberint. Què és aquella casa?
Pot ser un bon amagatall. Hola, que hi ha algú?
De cop es tanca la porta i des d’aquell dia ningú no ha sortit d’aquesta casa encantada.

Alex HernÁndez Palomares_3r A COL·LEGI MARE JANER

El meu millor amic sempre ha evitat que jo anés a casa seva, fins i tot quan havíem de fer algun treball en grup. Un dia el vaig perseguir fins a casa. A la caseta del seu jardí tenia diferents botons. La curiositat em va poder i vaig decidir prémer el primer. Es va obrir un portal. Vaig entrar-hi, era un portal d’emocions. De sobte, vaig sentir una veu parlant. Vaig sortir i em vaig amagar. Era el meu millor amic, que havia entrat. Quan vaig decidir anar-me’n, vaig veure un botó vermell i vaig decidir polsar-lo pensant que s’obriria un portal especial, però no va fer res. Des d’aquell dia, però, no he tornat a veure el meu amic.

Mireia Teixeira Castro_3r A COL·LEGI MARE JANER

Vaig despertar en un lloc estrany, en el qual mai havia estat. Era còmode i calent, tenia de menjar i beure. Es preocupaven per mi. Era el millor sentiment que havia experimentat mai, ja que abans vivia als carrers, sense ningú que m’ajudés a sobreviure, sense ningú que m’ajudés a trobar menjar entre les deixalles, sense cap mirada amable dirigida cap a mi quan demanava ajuda. Fins que ella va arribar per acollir-me amb els braços oberts cap a la seva família. Amb el seu amor i bondat em va salvar. Això va ser fa temps. Ara l’observo, la meva mestressa, plorant amb una fotografia nostra a les seves mans xiuxiuejant “el meu bigotis”.

Renata Inés Cirami Vallejo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Sentia una punxada a l’espatlla, com si algú m’hagués clavat un ganivet o qualsevol arma afilada. No ho podia entendre. Per què sentia això? Per què!?
No tenia sentit, tot estava anant molt bé! Ho teníem tot perfectament planejat, ni una pedra sense remoure, ni un cable solt, res! Llavors em va venir la idea que podria ser el nostre enemic! Però tot i així no tenia ni cap ni peus! Com ho havia descobert? Ens estava espiant? Ho sabia des de fa molt? Com ho podia estar fent doncs!? Només érem el meu amic i jo! Ningú de més o de menys, sols ell i jo!
Em rodava el cap de tant pensar… Però de cop i volta ho vaig entendre…