vane

CARLOTA GARCIA LI VOLSI_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Soc futbolista professional, tothom m’adora i tots els equips em volen contractar. Però això no ha estat sempre així. Jo vaig néixer a un petit poble del Marroc i a vegades no en teníem ni per menjar. En canvi, ara tinc una casa a cada continent. Sempre he volgut ajudar els altres i per això la meitat dels diners que guanyo els dono a les ONG més importants, perquè igual que ara tinc tants luxes, jo també vaig ser un d’aquells nens que esperava que algú es fixés en mi i m’ajudés. Per això vull que la resta s’adoni que els diners i la fama no ho són tot i que no tothom té les mateixes oportunitats per aconseguir allò que necessita.

JAN FERRERES PÉREZ_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Allà et trobes tu. Tens tota la pressió de la gent del teu voltant, càmeres gravant-te i tothom esperant a la teva resposta. Estàs tan sorprès que ni les paraules et surten. La vida et pot canviar depenent de la decisió que prenguis. Tens el cap fet un embolic, però finalment acabes dient el “sí” que tots esperaven. Acabes d’escollir el teu company de viatge, el que t’acompanyarà tota la vida. No és la persona que havies triat, la que tu somiaves. Passen els anys i decideixes acabar la història, te’n vas a l’altra punta del món per començar una nova vida, però almenys has après una valuosa lliçó: val més estar sol que mal acompanyat.

MADANE MARWA_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Vam passar el dia al bosc amb els amics; érem sis i volíem acampar per passar la nit allà. Havíem caminat molt durant tot el dia i exhausts havíem de començar a plantar les tendes. Els veïns de la zona ens havien avisat que hi havia molts animals per la zona però no vam parar gaire atenció. Vam instal·lar-nos les tres noies en una tenda i els tres nois en l’altra. Cansats, no vam trigar a anar-nos-en a dormir. Però no gaire més tard, ja vam començar a sentir sorolls i, espantades, les noies vam cridar els nois. Els nois van donar tombs per les vores del campament, esperant trobar algun animaló, però només van ensopegar amb

LUCAS LAPIDO_3r I LYCÉE COMTE DE FOIX

Pensava que aquell dia només anava a un simple entrenament de futbol i mai m’hauria imaginat que acabaria amb un tal disgust. Quan millor m’ho estava passant, em vaig trencar la cama. Em va saber molt greu haver de perdre’m el següent partit i no poder disputar-lo amb el meu equip. El meu germà em va convèncer d’anar a veure’l des de la grada. No em van ni deixar entrar als vestidors per saludar els jugadors. Ara bé, en acabar el partit, em vaig sentir molt orgullós del meu equip, que, tot i no guanyar, tampoc no va perdre. Havien empatat el marcador. Jo havia confiat des del principi fins al final en el meu equip, el Real Madrid.

MARINA DONCEL BOTARGUES_3r A COL·LEGI MARE JANER

Ni un bon dia, ni un bona nit, ni un com estàs..? Res. Tu vas ser qui ho vas decidir, qui va posar el punt final a la nostra història, a totes les rialles, a tots els petons, a tots els moments bonics. Tots aquells anys que ens havíem anat acompanyant, ajudant… Havíem estat quasi dos anys un al costat de l’altre. Agafo la bicicleta i pedalejo fins al nostre llac. Un antic record em va venir, érem allà, els dos sols, abraçats, junts. Aleshores tots els problemes desapareixien, érem feliços… si més no, jo. T’estimava i per aquest motiu vull que siguis feliç. Sol em queda agrair-te tot el que has fet per mi. Fins sempre, Joan. 

NICOLÁS REVUELTA CUBILLAS_3r A COL·LEGI MARE JANER

Eren quarts de vuit i ja havíem arribat als barris més marginals de la ciutat. Anàvem a les firetes amb els amics. Als autos de xoc una colla de nens es van posar amb nosaltres i després van anar a parlar amb els seus germans grans. Volien barallar-se amb nosaltres. Vam sortir corrents cap als afores de la ciutat. Ens vam amagar on vam poder, però ens havien seguit. Vam girar un carreró i els vam trobar de cara. No ens ho podíem creure. Per sort, vam sortir corrent fins a un edifici abandonat on ens vam amagar. Al cap d’una hora vam sortir i ja no hi eren. Salvats. Quan vam arribar a casa ens vam adonar que faltava un company. 

OLIVIA ORDOÑEZ KOFFI_3 ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

De vegades trobo que la vida és dura, que ser humà és difícil. Per què? Els animals només: dormen, cacen i la vida és lliure per a ells. En canvi, nosaltres tenim tantes coses a fer, penso que quasi sempre, el dediquem al treball. De vegades també em dic que em vull morir per poder ser un altre astre. M’agrada que el món evolucioni però el d’abans potser era millor, no? Estaríem vivint les nostres pròpies aventures o passions i tindríem la sensació d’estar lliures, estar lliures com ells… Però tots aquests coneixements del món d’avui que aprenem cada dia, com la tecnologia, no la trobaríem a faltar?

UNAI GALLEGO BASSO_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia d’estiu, uns amics estaven al seu vaixell i de sobte van sentir un soroll de dins de l’aigua, semblava un animal gegant que no coneixien. Llavors es van cabussar per buscar-lo, però no van trobar res. Més tard van decidir de tornar a casa per assegurar-se que no estiguessin en perill. L’endemà, van tornar amb els vaixells de seguretat de la policia Marina i, després de molt temps de cerca, no van trobar res. Llavors van decidir deixar de buscar-lo. Els dies passaven i la curiositat de les persones augmentava per descobrir-lo, però en el moment menys esperat el monstre de joguina tornava a atacar el vaixell de Playmobil.

GIL REIG DÍAZ_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo quan la meva àvia em preparava galetes de nata. Recordo la il·lusió dels meus pares en veure néixer els meus germans. I la meva.  Recordo tots els dies del meu aniversari. Recordo quan jugava a futbol al parc de Sant Julià. Recordo els amics. Recordo els meus avis, el meu equip de futbol, els meus companys d’equip. Recordo quan es va morir la meva besàvia, no vaig deixar de plorar. Recordo la il·lusió de quan vam guanyar la lliga andorrana. Però també recordo l’accident que vam tenir cap a Grècia. I recordo l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, on em van portar. On crec que soc ara. Ja no recordo què va passar després.

ENZO LAUTARO QUIROGA_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

El Roger i el Leo són tots dos els millors atacants de la lliga. El Roger, carismàtic i simpàtic, el Leo, més reservat i prudent, però tots dos amb la mateixa passió. La final els situa en camps contraris, el partit comença i el Roger es prepara per xutar i marcar el primer gol, seguit del segon. El Leo està entre l’espasa i la paret. Ha de remuntar i sap que no serà cosa fàcil. Arriba el contraatac. l el Leo marca el 2 a 1, inesperadament arriba l’empat al minut 90. L’àrbitre afegeix 2 minuts, una ocasió insòlita per als dos contrincants, el Leo aconsegueix ubicar-se dins de l’àrea, una oportunitat única per aconseguir la victoria. Oh NO!

AARON SALGADO_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ell estava confós, no sabia on era ni què feia fins que un dolor insuportable als dits el va despertar. Amb un primer pensament de por va mirar-se les mans i es va dibuixar un somriure al rostre sabent el que passava, per què li feien mal els dits, on era i de què escapava. Va ignorar el dolor i va seguir tocant la guitarra fent una melodia relaxant, res pausada, sense parar, cap error, cap pertorbació. Ell i el seu instrument, el transportava a un altre món, on tot era tranquil i no hi havia problemes. Quan va acabar de tocar va tornar al món real, un món ple d’inquietuds, no es va preocupar, sabia que tenia la clau per escapar.

CARLA VÁZQUEZ_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Abans d’anar a dormir es comencen a notar els nervis, no puc dormir. El matí del dia següent  m’aixeco molt cansada, amb els mateixos nervis que a la nit. S’atansa l’hora i els nervis són més forts, arribo al camp i entro al vestuari, començo a preparar-me. Els entrenadors ens comencen a dir l’estratègia i també ens diuen les titulars i soc una d’elles, també em donen la sorpresa. Soc la capitana i comença la pressió dels primers minuts. Va ser aterrador però a poc a poc els nervis van minvar, totes juntes fent un equip. Vam aconseguir uns dels millors partits de la lliga. I vam ser primeres. Ens van felicitar.

NOA MOREIRA_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir al matí em vaig aixecar del llit i em vaig trobar un ocell petit i molt graciós a la finestra, em mirava sense parar i em perseguia per tot arreu, semblava que em volia parlar però no l’hi vaig donar importància. Vaig baixar a la cuina, on el pare m’estava preparant l’esmorzar, vaig sortir de casa corrent per no perdre el bus. Mentre anava a la parada de bus l’ocell em va començar a parlar, em va dir que a partir d’aquell dia la meva vida canviaria però no li vaig fer cas. A l’arribar a casa em vaig trobar el pare a fora i li vaig demanar què passava, em va dir que la mare havia mort. Em va ensenyar la foto de la mare morta…

JOSEP MARIA SAMSÓ_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

El dimarts, 15 de novembre del 2015, va haver-hi un atracament al banc de Santander a les 10.30 h del matí. Van portar al jutjat un possible sospitós que rondava pels voltants. “Senyor jutge, ho prometo, jo no he sigut, no he ni ajudat, ni fet cap tipus d’acte que hagi contribuït a l’atracament del banc.” “Doncs si no has col·laborat en l’atracament del banc, tot i que estaves a prop del lloc dels fets de manera sospitosa, i se’t titlla de còmplice, donat que no tenim cap prova, et declararé innocent. Per tant, no tindràs cap tipus de condemna.” “Gràcies, senyor jutge, pot estar tranquil, que ha fet bé en declarar-me innocent. No ho tornaré a fer…”

LUCAS PELÁEZ GÁMEZ_3r B Col·legi Sant Ermengol

Estàvem de càmping i volíem anar a PortAventura, però plovia molt i hi vam anar l’endemà. Un cop allà, feia molta impressió. Senties una mena de pessigolles a la panxa. Hi havia molta cua, però l’espera va valdre la pena, perquè un cop has pujat al Dragon Khan, el cervell se’t desmunta, i al Shambala sembla que cauràs. També hi ha l’atracció de la caiguda lliure. Des de dalt veus tot el parc: quines vistes! Quan puges a una muntanya russa, un festival d’emocions t’endinsen en l’atracció. És un tipus de por, d’adrenalina, de llibertat. Un cop te’n vas, ja no t’ho treus del cap.

MARTINA NAUDI ARENY-PLANDOLIT MARTÍNEZ_3r B Col·legi Sant Ermengol

Una tarda freda, el carrer ple de llums, passejo per la ciutat, amb xocolata desfeta a la mà, l’olor de dolços envaeix la ciutat. Les mans ben fredes, el nas ben vermell. És Nadal i ho veiem als carrers; avingudes plenes de felicitat, vida i il·lusió. La gent somriu d’orella a orella. Les rialles se senten pels carrerons, tothom està content. De sobte, un soroll intens ressona pels carrers, que s’inunden d’un silenci absolut que en poc temps es transforma en crits de desesperació. Unes llums blaves i vermelles es veuen al fons, i aquella cinta groga característica comença a rodejar el perímetre. El Nadal s’ha acabat.

Eva Franco Garcia_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Una tarda d’estiu, amb els amics vam decidir anar a un hotel abandonat. Vam haver de pujar la muntanya. Quan vam entrar, un amic que era davant i que ja hi havia estat abans ens va espantar. Després vam seguir per l’hotel, quan de sobte vam sentir uns sorolls. Pensàvem que era el nostre amic, però ell va jurar que no ho era, i algú va dir que faltava un del grup i vam sentir un crit. Ens vam espantar tots, i el nostre amic va decidir anar-hi. Li vam dir que no hi anés perquè podia ser perillós. Però com que era un tossut hi va anar igualment, el vam buscar tota la tarda i no els vam trobar a cap dels dos mai més.

Rafel Calero_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Havíem quedat al parc, com tots els diumenges. Durant el trajecte anava pensant en què faríem. Quan vaig arribar al meu destí i després de saludar els meus amics, vaig veure que un d’ells no hi era, el Raul. Era estrany que no hi fos. Sabíem que tenia problemes a casa i a l’escola, però no sabíem com ajudar-lo. Havíem anat a buscar-lo, fins a casa seva. La sorpresa fou tan gran!! Hi havia ambulàncies i estaven cobrint un cos. En aquell mateix instant, vaig trucar al meu amic. El so del mòbil provenia de la llitera. Era del nostre amic, que s’havia suïcidat i nosaltres no vam poder fer res per ell. Ja era massa tard.

NEREA ALBEROLA HERRERO_3r A COL·LEGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

La mare em va dir que podia viatjar a París per veure la família. Tothom em deia que París és la ciutat de l’amor. Jo només m’havia enamorat una vegada i m’havia trencat el cor. Un dia, vaig pujar a la Tour Eiffel, i quan era a dalt, vaig tenir vertigen. El que jo no sabia era que hi havia algú més mirant-me de reüll. Vaig veure un noi que em recordava algú que ja havia vist, però no li vaig dir res, em va mirar amb aquells ulls blaus que em van enamorar. Vaig estar pensant en ell. De sobte, sento que algú em xiuxiueja a l’orella i em diu que s’alegra de veure’m però que no podem estar junts. Em tornava a trencar el cor.

MARC FERREIRA LOPES_3r A COL·EGI ESPANYOL MARÍA MOLINER

Quan tenia deu anys el meu pare, la meva madrastra i la meva tieta ens havien comprat entrades al meu germà i a mi per anar a PortAventura. Jo estava molt content i esperava amb ànsies que arribés el dia tan esperat. Quan va ser el dia estava molt eufòric. Un cop al lloc, vam dir que primer aniríem a totes les atraccions d’aigua. A les dues de la tarda vam anar a menjar uns kebabs. Jo tenia por de pujar al Shambala  i em vaig quedar esperant amb la meva madrastra. Quan marxàvem, em vaig penedir molt de no haver-m’hi tirat. Em sap greu ser tan poruc!