vane

Cloe Torres Garcia_3ème G Lycée Comte de Foix
Sí, soc autista. I no per això he de ser “diferent”. Ens costa parlar i socialitzar amb la gent, però no som els únics, tothom té defectes, no? Som persones, éssers vius i no per això ens heu d’excloure de la societat, de vosaltres, del món sencer… La veritat és que m’agradaria ser “normal”, és molt dur ser rebutjat per la societat, però suposo que ser autista també té aspectes positius, la majoria de nosaltres tenim una intel·ligència excepcional, una memòria fotogràfica rellevant i som honestos i lleials. No heu pensat mai que potser els diferents sou vosaltres i no nosaltres?

Isabella Torres_3ème G Lycée Comte de Foix
Quan ens van confinar per la covid-19 fa dos anys recordo que jo estava amb una bona amiga, parlàvem de com havíem canviat en un any, de tot el que havíem viscut, en plena conversació la meva mare ens va trucar i ens va dir que havíem d’anar cap a casa perquè ens confinaven durant “dues setmanes”. Després del confinament, quan podíem sortir lliurement, em vaig sentir estranya, com si l’aire fos diferent, tot era diferent, i vaig recordar la conversació que havia tingut abans de la quarantena, després de tants dies d’aïllament sí que havíem canviat, molt més del que podríem haver canviat en dos anys.

Martina Ferrón Baliellas_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

“Nick, som persones, no animals. Ni tan sols series capaç de tractar un animal indefens de la manera que em tractes. Els homosexuals som persones, igual que tu, igual que tothom, així que no tens dret a jutjar-nos, perquè jo no et jutjo per ser heterosexual, per ser persona.” Aquestes paraules van canviar la meva vida.

Marc Mariano Braz_2nd MTNE Lycée Comte de Foix
Era una tarda ennuvolada, però es veia una mica el sol i feia calor. Aquell dia, al Parc del Senzill, jo estava amb una colla d’amics jugant a futbol. El camp era moll i relliscàvem, perquè feia dies havia plogut; però això no ens importava gaire. El més important era el resultat del partit. En un moment donat, en Marcelo va relliscar, va caure malament i es va fer mal al turmell. El vam ajudar a caminar i vam agafar un autobús per dur-lo a l’hospital. No sabíem què tenia, només que li feia mal el turmell. Vam arribar a urgències, van fer-li una radiografia i li van dir que se l’havia trencat. De seguida va venir el seu pare…

Iker Walterspiel_2nd MTNE Lycée Comte de Foix
Era un dissabte a la nit i estava a casa jugant a la Play. De sobte, el meu mòbil va sonar. Era el meu amic qui em trucava. Vaig agafar el mòbil i li vaig preguntar per què em trucava a aquelles hores. No em va respondre, però em va demanar si volia jugar a futbol amb ell aquella nit. Quan vaig arribar al camp de futbol, em van començar a tirar sabates des d’un arbre molt gran. Vaig pensar que era una broma del meu amic, però em va dir que estava sol. Vam mirar l’arbre, però la foscor no ens deixava veure res. Atemorits, ens en vam anar corrents cap a casa. Junts, vam tornar-hi l’endemà al matí, però no hi havia cap sabata.

Egoitz Gomes_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Respiro i em tranquil·litzo, recordo tot allò que vaig fer malament. Vull tornar enrere i no sé com ho puc fer. Segueixo respirant. Encara recordo aquell moment. El moment de la mort. Encara em demano per què ho havia fet, com vaig poder fer aquella animalada. M’estic estressant, em calmo. Marxo corrents, aixeco la mà per parar un taxi i vaig cap a l’aeroport. No sé on puc anar.
Arribo a Andorra, país de muntanyes. S’hi viu bé, una mica de fred, però s’hi viu bé. Ara que estic lluny intento oblidar el passat. He canviat, ja no soc el mateix. Estic vivint amb un amic i de vegades encara hi penso. No et fallaré mai més, mama.

Iratxe Ferradas_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Eren les quatre de la tarda. Sortia de la feina i en arribar davant de les escales de casa, decideixo pujar-les tot i el mal de cames. Fa poc que he tornat a fer exercici físic. El metge m’ha recomanat fer piscina i forçar una mica per intentar recuperar mobilitat i força després de l’operació de tíbia. De cop, el país sencer tremola, caic i perdo el coneixement. Recordo haver-me despertat sota un munt de pedres i no poder-me moure. Per més que crido ningú contesta i torno a perdre el coneixement. Quan em desperto estic a l’hospital envoltat per la família i un parell de metges amb cares de circumstància. La notícia és espantosa.

M. Flavia Castelhano_4t B Col·legi Mare Janer
Obro els ulls i veig la foscor. M’adono que ja no és un malson, sinó la vida real, la vida on he viscut els meus seixanta anys, on he vist la llum del sol, tan clara i tan brillant, i que ara ja no veuré mai més.
Respiro, ràpid, acabant els meus últims àtoms d’oxigen, que transformo en diòxid de carboni. Aquests àtoms que estan posant fi a la meva vida em deixen sense respiració. Ho sé. Sé del cert que quan tanqui els ulls la foscor serà encara més fosca; la llum mai no arribarà dins la capsa. En els meus moments d’ansietat crido, grato la tapa de fusta, i intento trencar-la. Ho intento tot. Que algú m’escolti. Que algú em salvi.

Marc Atero Castillo_4t B Col·legi Mare Janer
Sents que la suor et baixa pel coll. Estàs nerviós. T’agradaria dir alguna cosa, però no saps què, no tens paraules. Tot és diferent, surts de la realitat. Ella tampoc diu res, també està nerviosa. Asseguts en un banc, enmig del carrer, on veus tothom que surt de treballar, o es disposa a fer-ho. Comença a refrescar, t’adones que està tremolant i li dones el teu jersei. Ella t’ho agraeix i tu treus un somriure. La seva mirada t’observa dissimuladament i tu no saps què fer. De cop t’agafa la mà i els ulls es contemplen els uns als altres. I tu només penses, en la seva bellesa. El seu cabell, la seva boca, els seus ulls…Tot d’ella.

Mélanie Moreira_3r F Lycée Comte de Foix
Un dia va arribar una petita tórtora a la meva vida. Només tenia una setmana de vida i no tenia plomes, era groc i gris. Aquest ocellet va créixer amb mi. Era tan espavilat que sempre anava lliure per casa i quan ens veia volava cap al nostre cap. Una vegada estàvem amb una videoconferència i ell va volar cap al cap de la meva mare, semblava que volia sortir-hi. Quan menjàvem ell volava cap a la taula a menjar una mica de tots els plats. Tenia un lloc que era com la seva casa, era una planta molt llarga a sobre la cadira de color marró. Ens feia molt feliços ja que era un més de la família. I jo li vaig ficar com a nom Petitó.

Jana Pey Busquets_3r F Lycée Comte de Foix
Ja estava sola amb els meus pensaments, per fi. No volia sentir més: “Que voldràs ser després?” “Això no, millor metge!” “No vols tenir una carrera?” Jo deia: “No vull.” Però era diferent quan m’ho demanava la meva mare. “Et fa feliç? Doncs endavant.” Ella m’entenia. I ara només em diuen: “A la teva mare, li hauria agradat més que fossis metge, arquitecta… No t’agradaria que la teva mare se sentís orgullosa?” Però jo sé que ma mare n’estaria igual… tot i que no pugui veure-ho. Estic sola, ella sempre m’havia dit que fos feliç. Tot i que costa ser-ho ara mateix. Ella era l’única que m’acceptava, i ja no hi és.