Ada Domene Moraleda_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
Una tarda de final de febrer em va canviar la vida. Em van informar que un virus mortal havia arribat al meu país. Per prevenció no podíem sortir de casa durant dues setmanes. Què faria jo tancada a casa tant de temps? Finalment les dues setmanes es van convertir en dos mesos. Una barreja de sentiments es van anar creant: por, ràbia, tristesa… Vaig aprendre a valorar el que realment importava. Mesos abans era lliure. Just en aquell moment em vaig adonar que era feliç. I jo sense saber-ho!
vane
Alegria?
Iker Arroyo Martins_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
El dia que ens van dir que estàvem confinats va ser fantàstic. Al principi vaig sentir molta alegria i felicitat, em sentia especial ja que estava vivint una situació extraordinària. Malgrat passar-m’ho tan bé, a mig matí ja tenia un munt de correus de professors explotant-me l’iPad. En aquell moment vaig sentir veritable terror. Aquella alegria va anar desapareixent a poc a poc cada vegada que llegia un correu dels professors i es va esfumar quan vaig llegir que tenia classes virtuals el dia següent. En aquell moment em va vindre al cap gaudir de les últimes hores de llibertat que em quedaven.
Un instant
Iria Fernández_3ème G Lycée Comte de Foix
Tenia setze anys, estava pujat a la moto i anava amb presses. Circulava per l’avinguda Salou. Era un dia assolellat. Sentia com l’aire recorria el meu cos. Avançava els cotxes pel carril dret quan, de cop i volta, vaig sentir una veu al meu cap que em demanava que reduís la velocitat. No vaig fer-li cas i, de sobte, vaig veure un cotxe que venia cap a mi. Instantàniament, tot es va tornar fosc. Em vaig trobar estirat a terra. No podia moure les cames. Aquell instant va canviar la meva vida. Em vaig despertar a l’hospital. Sentia la mare cridant, plorant. Em va dir que hauria d’anar en cadira de rodes tota la vida.
Una marca de per vida
Carla Altimir Martin_3ème G Lycée Comte de Foix
Quan tenia deu anys, la mare havia d’anar a treballar tots els caps de setmana, així que cada dissabte em deixava a casa del tiet. Un dia, el tiet em va proposar de jugar junts a l’habitació. Aquell matí va ser el primer cop que va abusar de mi. Des d’aquell cap de setmana, res no va ser igual. Va estar abusant de mi fins als dotze anys. Em pegava i després em violava. La meva mare ho va descobrir gràcies a les marques que em deixava aquell home. Ara ja han passat quatre anys, però encara no ho he superat. Ell seguirà a la presó uns quants anys més, però no vull que en surti. Penso que la seva condemna hauria de ser de per vida.
La realitat d’un malson
Frida Jiménez Espin_3r A Col·legi Mare Janer
Pors convertides en malsons. Una habitació, tres nens, el silenci de la nit i els crits de fons. El pensament en blanc i la sensació d’impotència. Veure el costat agressiu, perillós i violent d’algú a qui consideres el teu superheroi. I encara pitjor, observar tota aquesta agressivitat recaiguda sobre la persona que t’ha creat i donat l’oportunitat de viure. Portes trencades, llums cegadores, preguntes com “estàs bé? Què ha passat?” i agraïments per la teva valentia i responsabilitat amb els teus germans. Quan en realitat l’únic que ha estat és viure un malson. La crua realitat.
Comiat
Álvaro Fernández_3r A Col·legi Mare Janer
Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.
La gran decisió
Aina Cubero_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Fa quatre anys que faig vòlei i m’agrada molt però aquest any amb una amiga ens hem animat a fer rugbi, ja que és un esport molt físic i ens agrada. La setmana que ve comencem els entrenaments, els horaris em quadren, és a dir, puc fer els dos esports. El problema ve quan el meu pare em diu que no puc formar part de dues seleccions a la vegada, així que he d’escollir entre vòlei o rugbi. És una decisió molt difícil per a mi. Però com que encara no hem començat els entrenaments de rugbi m’esperaré que comencem i escolliré. Suposo que escolliré vòlei, ja que porto quatre anys de dedicació, però encara he de decidir.
Un partit important
Dilan Lopes_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un noi que es deia Sergi. Al Sergi li agradava molt l’esport, concretament el futbol. Ell jugava en un equip que es deia Cadis i estaven a un partit de pujar a primera divisió. El Sergi es va trobar el seu amic i el Sergi li va dir: –Hola Roman, estàs preparat per al partit. –Clar que sí, Sergi, prepara’t que juguem d’aquí a tres hores. Respon en Roman. –Ara vaig cap a casa i ho preparo tot per al partit. –Adeu, ens veiem al partit. Tres hores després va començar el partir més important de la seva lliga. Era el partit per veure qui passava a primera divisió. Després de 90 minuts molt intensos va acabar guanyant el Cadis.
El torb
Martín Cañada Barrera_3r Col·legi Sagrada Família
Ja fa dos dies des que ens vam estavellar contra els Alps, però semblen dues setmanes. Haver sobreviscut deu haver estat un miracle, ja que l’avió estava totalment destrossat i tots els meus companys eren morts. Portava quaranta-vuit hores sense poder dormir i gairebé ni menjar. Començava a patir hipotèrmia, degut a la temperatura quasi polar i a la neu que em mullava els peus i les cames, produint-me una terrible sensació de congelació. L’única esperança que tenia era que, per gràcia divina, trobés algun senyal de civilització, com un avió, un helicòpter, una carretera… Però no, continuava igual de sol que feia dos nits. Moriria.
La solitud
Andrea Fernández_3r Col·legi Sagrada Família
Què és? Tots en tenim un concepte. Però és cert? I si ens equivoquem? La solitud és un sentiment de tristesa o enyorança cap a algú o quan estem sense companyia. Molts cops ho veiem com alguna cosa dolenta. Quan veiem una persona sola pensem que no té amics, que està marginada o està trista. I si vol estar sola? Per conèixer-se, per trobar-se o simplement perquè li agrada. La solitud també pot ser bona; pot ser pau, tranquil·litat… El problema és quan et sents sol però estàs envoltat de gent i sents que no encaixes, simplement estàs allà per estar. L’únic que vols és plorar. Aquí és on està el problema. I sembla que ningú se n’adoni.
La vida o la mort?
Sofia Pinto_3ème B Lycée Comte de Foix
Què ens passarà després de la mort? És una bona pregunta. Tots ens preguntem què ens passarà però ningú ho sap fins que arriba l’hora. Ens reencarnarem? Ens n’anirem a un altre món? O simplement morirem, entenent que desapareixerem d’aquest món i ens quedarem en la foscor. Sentirem alguna cosa? Pressentirem la nostra mort? Sovint la mort és una experiència propera per pèrdues de familiars o d’algun amic estimat. Hi ha gent que diu que no hi pensa, en la mort, i que quan arribi, com que ja no sentiran res, els és igual, però, interiorment els preocupa, com a tots, el fet de morir i, tot i que no es vulgui reconèixer, s’hi reflexiona sovint.
El funeral
Anna Lopez_3ème B Lycée Comte de Foix
Després d’haver sentit uns crits de dolor de dona ben esgarrifosos, l’home va entrar al vestidor, va obrir el seu armari i va trobar-hi un vestit de marca, negre i elegant. -Què fa això aquí? -es va preguntar a ell mateix. Una ombra que semblava de noi d’uns quinze anys va entrar a la petita estança. -És teu -va respondre el seu fillastre, -te’l posaràs demà, aniràs a un funeral. -Funeral!? Digues-li a l’estúpida de la teva mare que no penso anar a cap funeral! El noi va empunyar un objecte de la seva butxaca. En veure allò, el padrastre va quedar horroritzat. -Creu-me, no tens cap altra opció. Si no, què anirem a fer els altres allà?
Red Hole
Clara Carrera Pushong_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig escoltar un so sord. De cop vaig sentir fred. Feia mal. Però el fet d’estar en xoc em va ajudar a no sentir tant dolor. Els següents segons ho vaig veure tot a càmera lenta. El meu company va disparar a aquell home i es va apropar a mi corrent, cridant el meu nom amb desesperació. Vaig posar-me la mà al pit, quan la vaig veure se’m va parar el cor. Estava plena de sang, mullada, així com la placa de policia. El meu company, quan vaig caure, va impedir que el meu cap toques a terra i com va poder, va començar amb els primers auxilis. Però veient aquell forat vermell sagnant, jo sabia que la meva vida havia arribat a la seva fi.
L’última carícia
Carmen Rodrigues Hernández_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp
Aquí estava davant de la universitat, dient adeu al meu xicot. Saber que estarem a quilòmetres de distància em mata. Després d’una hora el moment havia arribat. Havia d’acomiadar-me i dir-li adeu. Ell només amb un petó s’acomiadà. Però el que no sabia és que era l’últim. No sabia que “la distància em mata” seria tan literal. No sabia que l’última vegada que el veuria seria dient-me que tot aniria bé i que em mantingués desperta. No sabia que aquesta última vegada jo no estaria conscient, que el meu cos estaria en una llitera d’hospital i la meva ànima al seu costat sense poder tocar-lo ni consolar-lo. Després, tot va quedar blanc.
L’últim passeig
Júlia Noguer Gili_3ème F Lycee Compte de Foix
Com cada nit vaig sortir a passejar el meu gos. Notava que un home em perseguia. Aquell home no tenia gaire bon aspecte, anava mal vestit i molt fosc i tapat. En aquell moment vaig sentir diferent el meu gos, no solia grunyir a ningú però a aquell senyor sí. Em vaig espantar perquè sabia que l’actitud del meu gos no era normal i vaig pensar que aquell senyor em faria mal. Vaig marxar corrents cap a casa, sense mirar per on anava, i a l’arribar a casa em vaig adonar que el meu gos no hi era. Vaig anar ràpidament al lloc on havia començat a córrer i vaig trobar el meu gos allà mort d’un tret…
La pluja
Guillem Vila_3ème F Lycee Compte de Foix
La pluja és el fenomen que consisteix que caigui aigua del cel en gotes petites o més grans. Quan plou normalment, nosaltres, els humans, ens quedem a casa i es podria dir que ja no hi ha vida pels carrers o almenys és mínima. Però que nosaltres no sortim de casa no vol dir que ningú o res no surti, quan plou els cargols, les granotes i d’altres animals es troben a tot arreu! Ells et veuen allà com a gegants, si per la pura casualitat no ets a casa. Depèn de l’època de l’any plou més o menys i depèn de la temporada de l’any pots anar a buscar bolets. Compte! No tots els bolets són bons i alguns no són comestibles.
Tot és una coincidència
German Rodríguez da Silva_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Per molt que no creiem en la sort o en les coincidències segur que en algun moment de la vida ens n’ha passat alguna. La vida simplement sembla que ens faci la guitza en els pitjors moments. Estava al balcó bevent un bon cafè de grans de Colòmbia i la brisa de l’aire em colpejava els ulls mentre llegia un llibre que es titula El banquet. És un llibre bastant antic, filosòfic, que tracta sobre Déu i el seu últim àpat abans que els romans el sepultessin amb els lladres. Recordo que era una tarda de tardor. Al meu balcó la coincidència existeix i jo segueixo creient en ella. Per molt que no ho sembli, el teu cos sempre t’avisa.
Un dia de partit
David Martin Abetbol_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Són les set del matí d’un dia molt important per al Jon, ja que té el partit més transcendental de la seva vida. Està nerviós i amb ganes que arribi el gran moment. Va passant el temps i cada vegada està més a prop d’aconseguir un somni per a ell i la seva família. Una hora després arriba el moment que decidirà tota la seva carrera. Per fi arriba al camp de futbol. Entra al vestuari amb els seus companys d’equip. L’entrenador els dona les consignes per poder acabar guanyant el partit i complir el seu anhelat desig. Ell i la resta de companys de l’equip es posen l’equipació del partit, surten al camp i el despertador sona.
El poder de la natura
Albert Garcia Moles_3r A Col·legi Sant Ermengol
Han passat la nit al refugi després d’un magnífic dia de pesca. Amb els prismàtics a la mà comencen el descens cap al poble d’Arinsal. Senten un crit: un os enorme s’alça sobre les potes, té la mirada clavada en els dos nois. S’inicia una persecució i alhora una fugida trepidant. Sortosament arriben a temps al refugi. S’hi tanquen. Alleugeriment i nerviosisme. La natura, salvatge i bella alhora.
De camí a la fi del joc
Rebeca Arias Navarro_3r A Col·legi SAnt Ermengol
Amb tan sols 14 anys de vida he entès les regles del Joc: l’única manera d’aconseguir-ho és estar a una jugada de perdre, a una única jugada d’abandonar. El difícil no és llançar els teus daus, allò veritablement difícil és com ho faràs i quan decideixes avançar sense pensar en el que passarà… Quan ho fas, llavors és quan te n’adones de debò, quan sents el que és la felicitat, el poder respirar de veritat i sobretot quan entens que en aquest joc al que anomenem “vida”, el més important no és el resultat, ja que tots acabem en la mateixa línia de meta i tu ja ets el guanyador de la partida perquè així està decidit des del mateix inici.