vane

Daniel Carrillo Benítez_3r B Col·legi Sant Ermengol
Estàvem tirant petards com bojos, gent que feia volar cons, gent que saltava fonts, gent que explotava papereres i nosaltres que estàvem fent soroll. Al cap d’una estona tirant petards, el Carles va tenir una idea: ens va proposar si volíem tirar coets dins d’una sala que hi havia al costat i, òbviament, vam acceptar.
Vam començar a tirar els coets cap a la sala i vam veure que quan els coets entraven i explotaven no passava res. Llavors vam decidir apuntar als ascensors. Al principi no n’entrava ni un, però després… Boom! Un dels ascensors va acabar negre i nosaltres vam haver de sortir corrent d’aquella sala.

Mireia Moreno Carbonell_3r B Col·legi Sant Ermengol
Intento creuar el carrer. Hi ha força trànsit. Em mira i jo a ell. No fa el gest, ni tan sols, de frenar. Li dono les gràcies per no deixar-me passar, creuem mirades pel retrovisor. Frena en sec.
–Què et passa?– em crida des del cotxe.
–Tinc prioritat i estic en un pas de vianants!– jo també puc ser descarada, què s’ha pensat!
Tinc raó i ho sap, accelera i marxa…
Beneït civisme!

Aitana da Cruz Martínez_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
Soc la Shadow i us explicaré com vaig canviar la meva forma de veure les coses. Fa un temps el meu únic amic era el meu petit conillet, a qui li explicava. Ell era el meu conseller i, encara que no parlés, jo sentia que m’entenia. El noi de qui em vaig enamorar es deia Noah. Un dia vaig tenir la brillant idea d’anar a parlar amb ell, m’hi vaig apropar i, amb la veu tremolosa, li vaig dir: “Hola.” Òbviament, ell no em va contestar i després d’un breu silenci se’n va anar. Amb molta tristesa vaig arribar a casa i vaig dir-li al conillet: “I si canvio el meu aspecte?”L’endemà vaig anar al col·legi amb roba nova i talons.

Maria Vizcaíno Rodríguez_3r A EA 2A Ensenyança d’Encamp
El Raül tenia una moto, sempre estava de festa i no feia cas als seus pares. Era el malote de la colla. Un dia se’n va anar de festa amb els amics i va conèixer una noia molt bonica, es van passar la nit parlant i ballant junts fins que es va acabar la festa i cadascú va marxar a casa seva. L’endemà, el noi no podia deixar de pensar en ella i va començar a investigar qui era i on podia trobar-la. Finalment, va esbrinar on estudiava i va decidir esperar-la a la porta de l’institut. En sortir, ella va veure la moto i es va quedar gelada. Ell s’hi va apropar i li va plantar un petó. Se’n van anar junts i feliços.

Antonella Laise Criado_3r Col·legi Mare Janer
Estàs bé, et comenten. Penses en el que t’han dit. Passes. T’ho repeteixen. Et xoca. No li dones gaire importància. T’ho diuen més cops. T’ho creus. No t’acceptes. No t’agrada el teu cos. Et fan més comentaris. Dines. Demanes anar al lavabo. Et mires al mirall. No t’agrades. Vomites. Surts. Et rentes la cara. Te’n vas. No ha passat res. Et tornen a molestar. Ara t’afecta. Tornes a anar al lavabo i repeteixes el procés. Creus que et va bé. Després d’un temps, perds quilos. Te n’alegres. Ho continues fent. tots se n’adonen. T’ingressen. Et fan menjar. Et quedes a l’hospital. Et donen l’alta. No et sents bé. Decideixes acabar amb tot.

Judit Paez Mauri_3r Col·legi Mare Janer
L’Albert és un nen amb una família peculiar. El pare els abandonà, la mare es va refugiar en la beguda i l’únic que el manté en vida eren aquelles sessions de quimioteràpia. Els metges li havien diagnosticat una leucèmia aguda i necessitaven un donant per fer el trasplantament de medul·la al més aviat possible. Van passar dies, setmanes, inclús mesos i no n’aconseguien cap. Es trobava molt aixafat, dèbil… Un dia, el metge li va comunicar que havien trobat un donant que, a més, li havia deixat una carta. La carta deia: “Hola fill, tot em sap molt greu, la mama, tu… Espero que algun dia em puguis perdonar.
T’estima, el teu pare.”

Paula Franco Armisén_3r C EA Segona Ensenyança d’Ordino
Es diu que fa molt temps va existir un monstre marí que vivia en les profunditats del mar i atacava a tot el que se li apropava. Fa un parell de mesos es va trobar una cova marina amb els ous d’un animal estrany i enorme, els ous mesuraven un metre i estaven oberts. A l’interior d’un d’aquests ous es va trobar un animal mort, que mesurava quasi 2 metres i estava cobert per un exoesquelet que semblava fet d’ossos; es va fer una anàlisi de l’animal i es va trobar que només s’alimentava de carn. Fins avui s’han enviat diversos equips a buscar més proves, però ningú no n’ha tornat. Potser el monstre dels contes és més que una llegenda?

Zoe Folch Ayala_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Entra al lavabo. Després de connectar l’altaveu, es despulla, deixant caure la roba a terra a poc a poc; es mira al mirall. Una silueta perfecta es reflecteix, perfecta a la seva manera, única. Un rostre bonic, jove. Un cos prim i llarg, una cintura petita i poques corbes. Segueix observant i unes calors comencen a pujar-li al cap, la cara se li comença a enrogir, amb un vermell rosat profund, de preocupació. Els ulls arriben a les cames, però només n’hi ha una. Torna a pujar la mirada, els ulls, plorosos, reflecteixen ansietat i inseguretat. Fa 5 anys ja. Segueix sent perfecta i sempre ho serà, única i preciosa. Però ho ha d’acceptar.

Kilian Elsen Munuera _4t A Col·legi Mare Janer

Eren les set quan va sonar l’alarma, igual que sempre. En destapar-me vaig notar un fred glaçat. Un vegada despert,  vaig notar una estranya claror provinent de la finestra, però en aquell moment encara no n’era del tot conscient, així que no li vaig fer ni cas. Vaig agafar un got i la llet. Més tard, en començar a vestir-me, va venir el meu pare i em va dir: “Abriga’t bé, que fa fred´´. Vaig decidir fer-li cas. Aleshores vam baixar al garatge, vam obrir la porta i vam posar en marxa el contacte del cotxe. En obrir la porta de l’exterior, un mur enlluernador ens barrava el pas. Havia esborrat tot el rastre de la carretera.

Asier Martínez Gil _4t A Col·legi Mare Janer

M’aixeco nerviós. És un dia en què m’havienn de donar una súper bona notícia que quedaria marcada a la meva vida. Gairebé no puc esmorzar dels nervis. Empasso els cereals amb llet i quan acabo em dirigeixo al col·legi amb l’autobús. Arribo i vaig fent les hores. Passa el dia i arriba l’hora de la sortida. Agafo el bus per tornar a Andorra.  Són les 16:58, desitjant que arribin les 17:00. Penso en com de bona pot ser la vida. Estic relaxat esperant els dos minuts més llargs de la meva existència. Em començo a ficar més nerviós del compte i, de sobte, arriba l’ho…pi-pi-pi-pi, ja em toca aixecar-me com un dia més. Això és normal?

Gorka Coutinho Puente_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Diuen que un grup de nois que eren a la muntanya van trobar una mena de disc amb una màquina. Se’n van anar a casa d’un amic i van connectar la màquina, que semblava un aparell de videojocs. Quan van introduir el disc enmig de molt soroll es va obrir un portal. Els nois van entrar-hi i van descobrir un món de fantasia. Hi havia un castell al capdamunt d’un turó. Era fàcil pujar-hi i allà van trobar un cartell on hi deia: “El més ràpid sobreviu.” Aleshores van aparèixer en un circuit d’obstacles i van començar a córrer instintivament. Els quatre amics volien sobreviure, però només hi podia haver un guanyador. Els altres van morir.

Alex Lema Zammarelli_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Era decisiu. Si no fèiem aquell últim punt estaríem desqualificats. Gran tensió en l’ambient amb aquells ulls llagrimosos i tristos que reflectien l’emoció que sentíem en el moment. Decidit! L’entrenador demanà descans. Tots teníem el cor a mil, grans notables tambors ressonaven de fons amb la melodia típica d’animadors que requeia sobre els nostres cossos, empunyat per grans sentiments. S’acabà el descans, tal com indicà el xiulet de l’àrbitre: Piiiip! L’entrenador ens envià a jugar. Jo jugava poc perquè tenia problemes a les mans i això m’impedia tindre el mateix rendiment que els altres. Malauradament vam perdre.

Laura Sala Soler_4t Col·legi Sagrada FamÍlia
Lliure com una fulla moguda per la brisa primaverenca. Sense cap deute però sent conscient de la realitat i acceptant-la. Inefable i magnífica. Superba igual que un petó. Fugaç com un record de la infància. Sense dependre de cap amo. Sense lligams del passat ni preocupacions del futur. Respecta tot el que passa pel seu costat. Viu en pau com un ocell que vola pel cel blavós. Somia un futur prometedor i s’esforça per aconseguir-lo sense fer mal a ningú que es trobi pel seu camí. Sense prejudicis ni odi. Sense seguir modes ni persones que no mereixin la pena. Així podria haver estat la meva vida, la vida que mai vaig viure.

Naiara Del Rio_4t  Col·legi Sagrada FamÍlia
No és un any com qualsevol altre, aquest any hi ha una nova experiència, la Covid-19. Hem d’anar tots amb mascareta, complint unes mesures de seguretat per no contagiar els altres ni contagiar-nos nosaltres mateixos. Quan vaig arribar al setembre de nou, tot havia canviat, ja no eren abraçades, ara eren cops de colze, ja no podíem estar tots barrejats, anàvem per grups de convivència. Ha estat una nova experiència a tot arreu del món, però si cadascun de nosaltres fica una mica de la seva part podrem aconseguir a poc a poc que tot això s’acabi. És un desig que acabi això i d’aquí a uns anys explicarem l’experiència als pròxims.

Ana Martos_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Tot va començar a la Xina, quan l’aparició d’un nou virus va posar en risc la salut mundial. Aquell virus es va expandir, obligant gran part de la població a un confinament total que va durar mesos. Allò va fer que persones tan mogudes com jo es tornessin boges tancades a casa, sentint que mai res tornaria a ser igual. Molta gent va morir, d’altra es va empobrir, molts negocis van tancar… Tothom es va acostumar a sentir-se en un perill constant, inquiets davant d’una malaltia que s’expandia ràpidament. Va ser molt dur, però, si alguna cosa vam aprendre de tot allò, va ser que la vida sempre continua. Lea, supervivent. (2050)

Alan Cubillo_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Estava assegut al sofà de casa. Va rebre un missatge. Era d’algú que havia conegut feia poc. Havien estat parlant durant les últimes setmanes, però no es coneixien personalment. Ell se sentia molt content de tenir la seva amistat. Li havien trencat el cor moltes vegades i no estava disposat que tornés a passar, però no podia negar el que el cor sentia. Va llegir aquell missatge on ella s’acomiadava sense donar més explicacions. Sorprès i desconsolat, es va submergir en un mar de llàgrimes que semblaven no acabar-se mai. S’havia tornat a enamorar i no ho havia sabut evitar. Es va prometre que no tornaria a enamorar-se, fins que…