Lara Ferreira_3ème A Lycée Comte de Foix
Un dia a l’escola de primària els mestres van organitzar una reunió. Volien parlar de la classe i de les avaluacions dels alumnes. Tots estaven molt contents de nosaltres i ens van felicitar. Sobtadament, uns quants alumnes vam tenir la idea de sortir de l’aula per dirigir-nos cap al pati. De cop i volta a l’aixecar el cap vam sorprendre un pallasso que ens mirava. Portava un ganivet a la mà i estava decidit a fer-nos por. Vam començar a córrer i a cridar per tot el pati, els pares van sortir i ens van intentar calmar. No es creien l’anècdota del pallasso i van pensar que era una invenció nostra. Ara detesto els pallassos.
vane
La meva tieta
Simao da Silva_3ème A Lycée Comte de Foix
Sempre recordaré a la meva tieta pel seu caràcter rialler i agradable. Li agradava parlar amb mi de coses diverses. Encara recordo quan el càncer se la va endur amb cinquanta-dos anys. Tot va començar pels seus hàbits poc saludables a causa de l’alcohol i del tabac i va acabar envaint el seu espai i el nostre. La vida es va convertir en una complicació, ella s’entristia i va deixar de comunicar-se amb la seva família. Ara recordo l’últim pacte que va fer amb els meus tiets i que ens va donar l’esperança d’un futur millor. Però la seva malaltia se la va endur malgrat haver aconseguit deixar les seves addiccions. Sempre et recordaré!
Lliure per sempre
Maria Bonafé Fuentes_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
La Cristina tenia una vida difícil. Vivia interna en un psiquiàtric, degut a una alteració greu en la personalitat. En aquell lloc se sentia presonera, com un ocell engabiat. Una part molt profunda d’ella necessitava alliberar-se. Portava massa temps sent observada com un ésser estrany. Però hi havia una altra part que l’impedia sortir d’allà, unes cadenes invisibles que l’obligaven a quedar-se retinguda. Un dia va decidir sortir d’aquella foscor. La seva vida valia més que allò. Ser tractada humanament la va ajudar a recuperar-se de tot el patit. Se sentia estimada, que la seva existència tenia sentit. Aleshores, va començar a viure.
La gata inspiradora
Noemí Codó Gasa_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Els animals de companyia ens condueixen cada moment de la nostra vida. No sé si teniu animals a casa, doncs jo sí, tinc una gata de raça morisca, és a dir, és molt acolorida. Es diu Lia ja que és molt entremaliada i curiosa. Un dia, al pare se li van caure unes quantes monedes i quan anava a recollir-les va haver de marxar. Després, quan va tornar es va trobar algunes de les monedes desaparegudes, l’endemà les va cercar al cantó de la Lia, dormint tranquil·lament amb la seva manta. Us preguntareu què té a veure aquest títol amb aquest relat, doncs que no sabia de què parlar fins que ve la Lia, es posa a sobre meu i m’inspira.
L’última ruta
Dylan Toribio Moreno_3r E EA Segona Ens. d’Encamp
Anava de camí a l’escola amb la moto com sempre. Ja a classe, estava esperant el meu millor amic, però no arribava. Vaig decidir anar-lo a veure a les cinc amb la moto. En arribar la seva mare plorava i li vaig demanar què li passava amb tota confiança, ja que era com la meva segona mare. Va explicar-me que el dia anterior, quan vam quedar amb les motos, va patir un accident. Per dins era com si una part de mi hagués marxat, tenia el cor trencat. Vaig passar tot el camí plorant. No vaig ser capaç de pujar a la moto perquè em recordava a ell. El funeral va ser el pitjor. M’agradaria haver-lo acompanyat, canviar-me per ell.
Mira sempre endavant
David Da Costa Carvalho_3r E Ea Segona Ensensenyança d’Encamp
Anava caminant pel carrer i vaig mirar al meu costat. De sobte, vaig veure un home que em saludava. Quan vaig respondre amb un gest, em va mirar amb expressió estranya. En veure això, vaig mirar al costat i vaig veure una altra persona. No em saludava a mi. Incòmode, vaig assegurar-me que ningú se n’havia adonat i vaig continuar caminant mirant a terra mentre sentia una gran vergonya pel que havia passat. Per fi, en arribar al meu cotxe, vaig posar-lo en marxa i vaig prendre una decisió: mai més passaria per aquell carrer.
Interrogants
Cristina Rodrigues_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Les set del matí, cau un raig de sol a la finestra de l’habitació i penso què passaria si desapareguessin tots els adults del món, què faríem els nens en un món sense normes ni lleis on poguéssim fer el que volguéssim sense obligacions… Hi hauria algun líder que manés? Què farien els nens petits? Els cuidaríem els més grans? Aniríem a l’escola? Qui ens faria el dinar? D’on trauríem els diners? Tindríem educació? Hi hauria guerres entre nosaltres? Seríem feliços? Com Ens defensaríem dels perills de la terra? Com continuaria la història de la humanitat?
La ment pertorbada
Jordi Marques_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
Estic estirat sobre l’asfalt de la carretera, sento com cauen les pesades gotes del cel impactant de manera agressiva sobre el meu rostre. Em tremolen les mans i sento calfreds molts grans.
La sang regalima i sento sirenes, crits i gent parlant, el caos augmenta en unes mil·lèsimes de segons. Veig com un noi que s’atansa lentament cap a mi em pregunta coses però no l’entenc i el veig borrós. Em deslliga els botons de la camisa i amb les seves dues fredes mans em comença a prémer al pit de manera contínua. Tinc por i estic molt espantat, cada cop escolto menys el caos i el noi se’n va a poc a poc però en realitat qui se’n va soc jo.
Gràcies padrins!
Alèxia Lladó_1ère MCV Lycée Comte de Foix
Gràcies padrins, us voldria donar les gràcies. Gràcies per tot l’amor que m’heu donat, els valors que m’heu ensenyat i la disciplina que m’heu transmès. Recordo la vostra cara de felicitat els diumenges amb la taula plena de nets, aquelles sobretaules llargues, compartint els vostres coneixements. Tots aquests moments culinaris que ens vau dedicar, els panellets a la tardor, els canelons a l’hivern, les mones a la primavera i els arrossos a l’estiu. Quan era petita em vau ensenyar a caminar, i actualment seguiu donant-me consells. Ara us agraeixo els meravellosos moments compartits. Gràcies per la vostra presència avis. Us estimo!
La confusió que em va fer canviar de vida
Rodrigo Mateus_1ère MCV Lycée Comte de Foix
Un diumenge a la tarda vaig sortir de casa per anar a comprar. Era un diumenge d’hivern i feia un fred glacial. De sobte mentre passejava vaig saludar un home que m’aixecava la mà, llavors li vaig tornar la salutació però va resultar que estava saludant una noia guapíssima amb uns talons espectaculars que anava darrere meu. Quina preciositat! I quina vergonya! Aquell dia tornant a casa vaig decidir fer les maletes i marxar del país. Me’n vaig anar a viure a Rússia. Ara mateix intento començar una nova etapa i no pensar en aquella confusió que em va canviar la vida. Suposo que enteneu la meva decisió. Soc extremament tímid!
La pitjor tarda de la meva vida
Lander Teixeira Sánchez_4t A Col·legi Mare Janer
Era un dia d’estiu. Jo, jugant a casa tranquil·lament amb alguns dels meus videojocs preferits i mirant les sèries japoneses recomanades pels amics. Fins que sento el timbre. Era ma mare dient-me que baixés a ajudar-la, perquè aquell era el dia d’anar a comprar. Però no havia comprat menjar…, sinó un moble més gran que l’Empire State. Vam trigar més de trenta minuts per pujar-lo a casa i tota una tarda perduda muntant-lo tot sol. A la nit van venir unes amigues de ma germana i ma mare va sortir a sopar. Amb els amics no hi podia comptar. Vaig decidir sortir, així que vaig marxar de casa. No vaig tornar fins l’endemà.
Submergida
Anna Pueyo Roda_4t A Col·legi Mare Janer
Els ulls volaven com ocells a la nit. Paraula a paraula m’anava submergint en aquelles pàgines amb olor de vell. Cal·ligrafia antiga i una història apassionant en cada capítol. Cada frase i cada lletra em feien ignorar l’infern amb què coexistia.
Però ja era hora d’acabar. Tocava llegir l’última paraula de l’última frase de l’última pàgina de l’últim capítol, d’aquell fantàstic llibre que tant m’havia ajudat. Però aquest cop era diferent, no era un “fins aviat”, no era un “ja ens veurem”. Ja res seria igual, no ens tornaríem a veure, no aquí, no ara, no amb aquest nom o amb aquesta cara.
Ara i per sempre: gràcies i adeu, estimat.
La virtut de valorar
Ivet Torredà_3r E EA Segona ensenyanç d’Ordino
En aquell moment, en el que penses que ho tens tot. Que has trobat la persona que et fa feliç en cada moment, que t’alegra els teus pitjors dies i els bons encara els fa millors, en el que te n’adones que aquella persona és la teva font de felicitat i penses; que trist que això algun dia s’acabarà, algun dia aquesta persona ja no estarà al meu costat i hauré de seguir endavant. Et sentiràs culpable cada dia per no valorar suficient el que un dia vas tenir i ara ja no. Per això valora els moments, els riures, les abraçades, els petons, les bromes de cada persona que et fa feliç perquè quan menys t’ho esperes ja no hi seran. I en aquell moment serà quan veuràs que no valores el que tens fins que ho perds.
Enamorada per Nadal
Renata Rodrigues_3r E EA Segona ensenyança d’Ordino
Un dia de neu la Jana estava avorrida a casa, estava desesperada mirant per les xarxes socials com tothom tenia algú per passar l’estona. És veritat que ella estava enamorada d’un xicot i havien tingut algun petó però no eren res seriós… Així que aprofitant que té casa sola li va trucar i el va convidar a casa seva. El Roger va arribar, la Jana li va ensenyar una mica la casa i van anar a l’habitació, la Jana li va proposar que busqués pel·lis mentre ella prepara alguna cosa per menjar. Es van abraçar i van passar l’estona… la Jana va preguntar què eren i ell va dir: “No ho sé, l’únic que sé és que ho vull seguir sent.”
Els jocs
Juan Martin Manjon_3ème G Lycée Comte de Foix
El meu hobby és jugar a videojocs. Tinc una PS4 i un ordinador. Quan surto de l’escola, el primer que vull fer és arribar a casa per començar a jugar. Quan m’avorreixo de jugar o arriba el meu pare de treballar, em poso a fer els deures. Quan els acabo sopo o, si és d’hora, torno a jugar als meus jocs preferits amb els meus amics. Això és molt divertit, perquè no estàs sol i no t’avorreixes. El meu joc preferit en aquest moment és NBA 2K20 i també m’agrada molt Fortnite. Els meus amics poden jugar-hi fins a molt tard, però jo no puc fer-ho perquè els meus pares no em deixen. No em molesta, però m’agradaria poder jugar més temps.
Trista història del meu aniversari
Paula Moreno_3ème G Lycée Comte de Foix
Tot va començar un dia d’estiu. Era un dia de molta pluja. Estava tot inundat. La meva àvia i jo vam anar a comprar el pastís i una mica de pica-pica per a tota la família. El meu avi, mentrestant, estava a la seva parcel·la verificant que la pluja no hagués fet res malbé. Quan vam arribar a casa i estàvem a punt de berenar, va rebre una trucada molt urgent: la seva parcel·la s’estava cremant, perquè un llamp havia caigut sobre uns arbres. Tot seguit, va agafar el cotxe i va anar ràpidament a la zona afectada. El foc cremava en un radi de cinc quilòmetres. Per aquest motiu el meu avi no va poder assistir al meu novè aniversari.
Monopoly
Soraia Rodrigues _3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Durant un sopar familiar els més petits de la casa van proposar jugar al Monopoly. Volien jugar-hi tots: els fills, el cosí, els pares, els tiets…
Van començar a jugar i la primera partida la va guanyar la tieta. Després, mentre seguien jugant, van picar a la porta. Era el veí, i li van dir si volia jugar amb ells. El veí va dir que sí, però amb la condició que qui perdés hauria de menjar-se una llimona. Tots van acceptar divertits. El primer que va perdre va ser ell i, evidentment, es va menjar la llimona. Es van quedar jugant tots junts durant tota la nit i les rialles i les llimones van acabar sent una bona anècdota familiar.
La memòria
Yasmin Rodrigues_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
En Dani era un noi amb ulls blaus, feliç i rialler. La Laura era tot el contrari i aquella tarda l’havia deixat. Ell, tan feliç i rialler, havia perdut el sentit de la vida i es trobava assegut al bar amb moltes copes de més i amb el Raúl, el seu millor amic.
–Dani, sé que l’estimes, però deixa de beure ja. L’alcohol no et solucionarà res –va dir llevant-li la copa de la mà–. Recorda les paraules de Paulo Coelho: “Quan algú marxa és perquè algú més ha d’arribar.”
–Raúl, no és tan fàcil com creus. El llibre preferit de la Laura també és de Coelho, igual que aquesta frase: “Es necessita un gran esforç per alliberar-se de la memòria.”
El dia de Nadal
Pau Bosch Cañada_3r B Col·legi Sant Ermengol
Era el sopar de Nadal, vaig seure al costat de la meva àvia. A mig sopar, l’oncle Joan va marxar. Aleshores vaig anar al lavabo, que és al jardí. De camí vaig veure uns pèls gruixuts i de diferents colors. Vaig seguir el rastre i vaig veure una manada de rens que estaven menjant però també hi havia el meu oncle i al moment vaig pensar que era un somni, però vaig tornar a taula. Després, algú va tocar una campana i va aparèixer el Pare Noel. -Pau, mira, ja ve el Pare Noel – em va dir l’àvia. Però el que no sabia és que li havia vist la barba postissa i li vaig preguntar:
– Què fa l’oncle disfressat?
L’àvia es va quedar sense paraules.
Silenci
Àlex Orona Solé_3r A Col·legi Sant Ermengol
Desitjar de vegades no és bo. Aquell dia vaig cridar sense pensar. Tan debò no existissis! Al cap dels dies vaig trobar un home de negre que em va mirar fixament i em va dir si recordava el meu desig. Aquell dia t’estava escoltant, semblaves bastant desesperat i convençut amb el que deies, en aquell instant es podria haver parat el món per escoltar la teva petició i aquell instant va ser el que em va convèncer per ajudar-te. Va desaparèixer del tot i al seu darrere, efectivament, hi havia el meu desig, vaig observar atentament el seu cos inert mentre em regalimava una llàgrima pel rostre. Des de llavors no he tornat a obrir la boca.