vane

Ariadna Riart Segarra_3r C Col·legi Mare Janer

Qui ho havia de pensar? D’un dia a l’altre va passar a una nova vida, un nou lloc, noves ànimes i nosaltres no la tornàrem a veure més. Això ho havíem pensat molt poques vegades, massa poques. Han passat dos anys i encara no ho he superat. Tot anava perfecte, fins que uns dies abans tot esdevingué negre. Tot va empitjorar en qüestió d’hores.
Va arribar el dia d’acomiadar-nos d’ella per sempre. Va ser molt trist i dur per a tots. Només hi havia llàgrimes i més llàgrimes. Des d’aleshores el meu cel és de color gris, tot i que, a poc a poc, es va tornant més blau.
Tots volem veure-la. Ho verbalitzem. Ho demanem, però sabem que no passarà.

Manel Massip_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA

Era una tarda com qualsevol altra. Estava amb els meus amics als bancs del Prat del Roure i tenia la meva ronyonera penjada a la cantonada del banc, amb la cartera, el mòbil i els auriculars a dins. En anar a buscar el telèfon em vaig adonar que les meves coses havien desaparegut. Estava molt espantat perquè això comportava moltes conseqüències negatives. La pitjor, decebre els pares. Després de buscar durant hores, vaig marxar a casa sense èxit. En arribar a casa meva, vaig veure la ronyonera penjada al moble de l’entrada. A dins hi havia una nota firmada pels meus amics: “Potser així aprendràs a no gastar-nos tantes bromes!”.

Valentí Capdevila_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA

Va caminar amb la mirada perduda fins a arribar a aquell indret. Quan va arribar, va sentir com el vent fred li acariciava la cara. Va recordar quan s’esforçava, i ja no podia més. La impotència la dominava. Ho intentava, intentava ser millor, intentava constantment buscar raons per no fer-ho, però no li servien. No estava segura, però no se sentia estimada ni valorada per ningú. Va fer un pas endavant, el pas que va marcar la diferència. Va fer el pas amb inseguretat i es va deixar caure. Una mà va intentar agafar-la al vol per aturar-la, però no va poder. La brisa de la caiguda, edificis i… Tot seguit, un cop i silenci.

Lea Buherne_3ème D Lycée Comte de Foix

Des de que tinc 9 anys, faig natació artística, coneguda com a natació sincronitzada. Entreno de tres a quatre dies a la setmana, regularment. Però des de l’incendi dels Serradells les coses s’han complicat i he d’entrenar en altres piscines, sense tenir les condicions necessàries per dur a terme un entrenament rigorós, tan necessari. Malgrat aquests darrers inconvenients, la natació artística m’aporta molt i he après a treballar sola, però també en equip. M’agrada aquest esport perquè és una combinació de vàries disciplines tant aquàtiques com artístiques i em dona moltes satisfaccions, com és el fet de tenir moltes amistats.

Diana Martins Fernandes_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Les nits il·luminades per la lluna, el meu pare ens reunia i ens explicava històries, com la de la vella i embruixada mansió, on havia viscut un vell turmentat i sever.
El vell portava una enorme càrrega a l’esquena: la d’haver tancat la seva filla, els pecats de la qual van ser enamorar-se i quedar-se embarassada, en un dels dormitoris.
Pobra senyoreta! El seu futur era incert, però els seus crits de dolor eren constants. El pitjor, però, va ser quan va parir, sense l’ajut de ningú, tancada en aquella habitació.
Ningú sap què li va passar al nen o a la mare, però sovint és possible sentir crits que provenen de la gran mansió.

Naiara Crespo Drets_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

Aquell dia tot va canviar. Vaig tornar i ja no hi eres. Em vaig parar a somiar i et vaig trobar. Sabia que no era real, però em vaig poder acomiadar de tu. No tinc desitjos de tornar a la meva realitat i em pregunto: “Què és somiar? Per què no pot fer-se realitat?” No tinc ganes de viure aquí. Tot és un món negre sense tu. No estava segura de què volia fer, però ja no volia somiar més. Totes les nits et veig i, quan arriba el matí, tot desapareix, però aquell cop va ser diferent. Vaig mirar per la finestra i res havia canviat. Però ja no estava somiant. Ara, cada dia et veig. Per fi he trobat la meva llar. Ja no estic somiant.

Eric Prados Gomez-Landero_4t B Col·legi Mare Janer

Onze de la nit. Avinguda Diagonal en ple novembre, amb un fred d’Antàrtida. Vaig agafar aquell carreró que sempre feia servir com a drecera per arribar al restaurant de mala mort on treballava la meva mare, tot i la misèria que hi havia en aquell racó de la ciutat. La veritat és que no tenia por de passar-hi, ho havia fet molts cops. Fins que vaig notar una trepidant punxada a la zona lumbar, la qual ràpidament es va tornar en un dolor insuportable als ronyons. L’únic que recordo va ser veure tot el món fugint d’entre la foscor. I ara, escolto una veu molt nítida que diu: “Hem d’esperar a veure com evoluciona i resar perquè no mori.”

Laia Burgos Muñoz_4t B Col·legi Mare Janer

Carregàvem les maletes dins el meu cotxe. Finalment, s’hi va afegir ella, la cosina de la Martina, l’Ariadna, una noia que no em queia gaire bé. Es va aturar el cotxe. L’assistència no arribava. Una parada d’autobús en direcció l’aeroport. Por. Nervis. Incertesa. Continuava intentant trucar, elles parlaven i l’Ariadna les mirava incrèdulament. Havien decidit no perdre l’oportunitat d’aquell magnífic viatge. No m’ho podia creure. Van pujar al bus i van marxar deixant-me a mi esperant l’assistència. De sobte, algú em va tocar l’esquena, era l’Ariadna que havia decidit quedar-se amb mi. No va ser un gran viatge, però sí una gran amistat.

Catarina Oliveira_3r E EA 2N ENSENYANÇA D’ORDINO

Un bon dia el Dani es va despertar, es va vestir i va anar a esmorzar. Després va sortir de casa per anar a l’escola però no en tenia ganes. Una vegada que ja havia arribat va anar directament a l’aula, ja que no tenia amics amb qui estar, seguidament un grup de noies va arribar a l’aula i van seure als seus llocs, una noia es va aixecar i va apropar-se al Dani: –Hola, em dic Laia. –Hola, jo Dani. Van continuar parlant fins a l’hora de classes. Quan la classe va acabar el noi ja tenia la Laia com a amiga i gràcies a ella va conèixer nous amics. Ara cada dia d’escola té ganes d’anar per estar amb la Laia i els seus nous amics.

Pol Rivero Rechi_3r E EA 2N ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava estirat en un llit, tenia molt de fred, estava glaçat, l’últim que recordava era que tornava de festa amb uns amics quan alguna cosa va impactar al meu cos. Hi havia molta gent al meu voltant, tots portaven uniformes i bates, un d’ells va venir corrent amb uns tipus de cubs que em va posar al pit, cada cop que aquells objectes impactaven amb el meu pit sentia unes petites pessigolles per tot el cos, l’horrible fredor no se n’anava del meu cos ni amb la calor que sortia de les llums del sostre, vaig tancar als ulls, ja no tenia fred.

Marc Hasnaoui Garcia_3ème C Lycée Comte de Foix

Sempre passa el mateix, per Nadal rebem mascotes, però al cap de poc temps ja n’estem cansats. Per això, aquest any m’han regalat un cadell de drac. Al contrari del que molts pensen, tenir un drac a casa no és tan fàcil ni tan avantatjós. Sempre que tenen ganes de jugar, acabes amb cremades. Tothom diu que és molt còmode viatjar amb drac, però ningú diu mai que tarden un munt a créixer i poder transportar-nos. A l’hora de passejar-los, sempre es distreuen matant mosques o barallant-se amb altres dracs  i fins i tot s’envolen i els perdem de vista. Crec que la pròxima vegada triaré una mascota més senzilla, com ara un llop o un unicorn.

Dhuna Cachafeiro Ferré_3ème C Lycée Comte de Foix

He d’escriure un microrelat de 640 caràcters i no tinc ni idea de què parlar… Potser podria explicar que avui hem anat gairebé tots, nois i noies, amb faldilla al lycée, un acte feminista reivindicant que homes i dones som iguals. Però això és massa recent… També podria parlar de la Covid-19, no? Uf! Ja en tenim prou amb el que estem vivint… I si parlo de la història d’amor dels meus pares? Potser no és bona idea tampoc… És una mica cursi; el meu pare es va declarar a la meva mare en una entrevista a la televisió! Millor no, doncs, ja que dubto molt que una història d’amor sigui un microrelat interessant per als meus companys.

Marc Barbeitos López_3r A Col·legi Sant Ermengol

Era un dia especial, l’aniversari del meu millor amic, en Pol. Estàvem tots al restaurant esperant el pastís, quan vam començar a sentir crits. No li vam donar importància fins que, quan van abaixar els llums, vam veure una ombra projectada en la paret. Tenia forma de pallasso i portava alguna cosa a la mà. Era un ganivet que gotejava sang. S’estava acostant cap a nosaltres, es va posar davant de la taula, va aixecar el ganivet i content va tallar el pastís. Nosaltres, aterrits, vam començar a cantar la típica cançó d’aniversari al nostre amic, sense saber si mai més sortiríem d’aquell maleït restaurant.

Biel Struve Rodríguez_3r A Col·legi Sant Ermengol

És increïble com un virus ens pot canviar la vida. La nostra vida era rutinària: entrenaments, estudis, sortides, abraçades i petons. De cop, distància social i mascaretes, incertesa, por i precaució. Ho teníem tot controlat, ens crèiem els més intel·ligents. Hem comprovat que no, que la natura està per sobre de tot, que nosaltres som uns éssers petits, dins d’un gran univers. Intel·ligents? Tinc els meus dubtes, continuem sent interessats, individualistes i irresponsables. Només hem de mirar les notícies, discussions sense sentit. En fi, interessos polítics… Ben mirat, potser les coses tampoc no han canviat tant, no?

Yaiza Nova_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

“Línia recta que si es prolonga indefinidament, s’acosta progressivament a una corba sense arribar a tocar-la.” Quan per fi el desig aconseguia estar a mil·límetres de la nostra realitat, quan per fi la teva mirada arribava a fixar-se en la meva, quan quasi em feies creure que sí, les nostres línies se separaven de nou. Per art de màgia o del destí, sempre estàvem a un mil·límetre en un gràfic, o dit d’una altra forma, estàvem a un gest, a una mirada , a un “t’estimo”, a un “tant me fa el que pensin” o un pas que les nostres ganes coincidissin. Però els nostres camins, malgrat estar tan a prop, sempre se separen.

Paula Anaya Pons_3r E EA 2A Ensenyança d’Encamp

Sempre m’havia demanat a mi mateixa què era la felicitat, una paraula de nou lletres que sembla fàcil i no sempre ho és. No vaig acabar de sentir-la realment fins al dia que el vaig conèixer. En aquell precís instant, quan les nostres mirades es van creuar d’aquella forma tan especial, vaig saber que des d’aquell moment alguna cosa canviaria en mi per sempre. Tot i no saber que provocaria un gir de tres-cents seixanta graus en mi. Gràcies a ell, al seu somriure perfecte i al que em treu a mi, he sentit la felicitat, l’he viscuda i m’he estimat a mi mateixa.

NIL FONSECA CUCALÓN_3r  COL·LEGI SAGRADA fAMÍLIA

La xarranca, aquell joc que és molt senzill, però que ningú sap per què agrada tant. La pregunta és per què ens agrada tirar una pedra i saltar a peu coix, sembla un joc avorrit i simple, però ens ha tret més d’una vegada de l’avorriment. Pots pensar que és un joc per a nens petits; doncs que sàpigues que estàs equivocat: aquest joc és per a totes les edats. Fins i tot si un dia estàs sol al pati de casa teva, agafes un guix, dibuixes les caselles i ja pots començar… Ningú hi dona importància, però què hauríem fet si mai hagués existit la xarranca? També ens preguntem per què tirem una pedra i no una altra cosa. Què hauríem fet sense xarranca!