vane

Marc Mariano Braz_2nd MTNE Lycée Comte de Foix
Era una tarda ennuvolada, però es veia una mica el sol i feia calor. Aquell dia, al Parc del Senzill, jo estava amb una colla d’amics jugant a futbol. El camp era moll i relliscàvem, perquè feia dies havia plogut; però això no ens importava gaire. El més important era el resultat del partit. En un moment donat, en Marcelo va relliscar, va caure malament i es va fer mal al turmell. El vam ajudar a caminar i vam agafar un autobús per dur-lo a l’hospital. No sabíem què tenia, només que li feia mal el turmell. Vam arribar a urgències, van fer-li una radiografia i li van dir que se l’havia trencat. De seguida va venir el seu pare…

Iker Walterspiel_2nd MTNE Lycée Comte de Foix
Era un dissabte a la nit i estava a casa jugant a la Play. De sobte, el meu mòbil va sonar. Era el meu amic qui em trucava. Vaig agafar el mòbil i li vaig preguntar per què em trucava a aquelles hores. No em va respondre, però em va demanar si volia jugar a futbol amb ell aquella nit. Quan vaig arribar al camp de futbol, em van començar a tirar sabates des d’un arbre molt gran. Vaig pensar que era una broma del meu amic, però em va dir que estava sol. Vam mirar l’arbre, però la foscor no ens deixava veure res. Atemorits, ens en vam anar corrents cap a casa. Junts, vam tornar-hi l’endemà al matí, però no hi havia cap sabata.

Egoitz Gomes_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Respiro i em tranquil·litzo, recordo tot allò que vaig fer malament. Vull tornar enrere i no sé com ho puc fer. Segueixo respirant. Encara recordo aquell moment. El moment de la mort. Encara em demano per què ho havia fet, com vaig poder fer aquella animalada. M’estic estressant, em calmo. Marxo corrents, aixeco la mà per parar un taxi i vaig cap a l’aeroport. No sé on puc anar.
Arribo a Andorra, país de muntanyes. S’hi viu bé, una mica de fred, però s’hi viu bé. Ara que estic lluny intento oblidar el passat. He canviat, ja no soc el mateix. Estic vivint amb un amic i de vegades encara hi penso. No et fallaré mai més, mama.

Iratxe Ferradas_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino
Eren les quatre de la tarda. Sortia de la feina i en arribar davant de les escales de casa, decideixo pujar-les tot i el mal de cames. Fa poc que he tornat a fer exercici físic. El metge m’ha recomanat fer piscina i forçar una mica per intentar recuperar mobilitat i força després de l’operació de tíbia. De cop, el país sencer tremola, caic i perdo el coneixement. Recordo haver-me despertat sota un munt de pedres i no poder-me moure. Per més que crido ningú contesta i torno a perdre el coneixement. Quan em desperto estic a l’hospital envoltat per la família i un parell de metges amb cares de circumstància. La notícia és espantosa.

M. Flavia Castelhano_4t B Col·legi Mare Janer
Obro els ulls i veig la foscor. M’adono que ja no és un malson, sinó la vida real, la vida on he viscut els meus seixanta anys, on he vist la llum del sol, tan clara i tan brillant, i que ara ja no veuré mai més.
Respiro, ràpid, acabant els meus últims àtoms d’oxigen, que transformo en diòxid de carboni. Aquests àtoms que estan posant fi a la meva vida em deixen sense respiració. Ho sé. Sé del cert que quan tanqui els ulls la foscor serà encara més fosca; la llum mai no arribarà dins la capsa. En els meus moments d’ansietat crido, grato la tapa de fusta, i intento trencar-la. Ho intento tot. Que algú m’escolti. Que algú em salvi.

Marc Atero Castillo_4t B Col·legi Mare Janer
Sents que la suor et baixa pel coll. Estàs nerviós. T’agradaria dir alguna cosa, però no saps què, no tens paraules. Tot és diferent, surts de la realitat. Ella tampoc diu res, també està nerviosa. Asseguts en un banc, enmig del carrer, on veus tothom que surt de treballar, o es disposa a fer-ho. Comença a refrescar, t’adones que està tremolant i li dones el teu jersei. Ella t’ho agraeix i tu treus un somriure. La seva mirada t’observa dissimuladament i tu no saps què fer. De cop t’agafa la mà i els ulls es contemplen els uns als altres. I tu només penses, en la seva bellesa. El seu cabell, la seva boca, els seus ulls…Tot d’ella.

Mélanie Moreira_3r F Lycée Comte de Foix
Un dia va arribar una petita tórtora a la meva vida. Només tenia una setmana de vida i no tenia plomes, era groc i gris. Aquest ocellet va créixer amb mi. Era tan espavilat que sempre anava lliure per casa i quan ens veia volava cap al nostre cap. Una vegada estàvem amb una videoconferència i ell va volar cap al cap de la meva mare, semblava que volia sortir-hi. Quan menjàvem ell volava cap a la taula a menjar una mica de tots els plats. Tenia un lloc que era com la seva casa, era una planta molt llarga a sobre la cadira de color marró. Ens feia molt feliços ja que era un més de la família. I jo li vaig ficar com a nom Petitó.

Jana Pey Busquets_3r F Lycée Comte de Foix
Ja estava sola amb els meus pensaments, per fi. No volia sentir més: “Que voldràs ser després?” “Això no, millor metge!” “No vols tenir una carrera?” Jo deia: “No vull.” Però era diferent quan m’ho demanava la meva mare. “Et fa feliç? Doncs endavant.” Ella m’entenia. I ara només em diuen: “A la teva mare, li hauria agradat més que fossis metge, arquitecta… No t’agradaria que la teva mare se sentís orgullosa?” Però jo sé que ma mare n’estaria igual… tot i que no pugui veure-ho. Estic sola, ella sempre m’havia dit que fos feliç. Tot i que costa ser-ho ara mateix. Ella era l’única que m’acceptava, i ja no hi és.

Edgar Correia Rodríguez_3r A EA Segona Ensenyança Santa
Coloma
Després de més de 12 hores de cotxe vam arribar a Mirandela, Portugal, on hi havia el meu avi, però aquell dia no el vam poder visitar perquè era molt tard. Estava molt nerviós perquè feia tres anys que no el veia, vam haver d’esperar una mica ja que l’avi s’estava fent una prova. Després el van fer descansar i el vam veure. Ell va plorar i nosaltres també perquè feia molt temps que no el veiem. Després de parlar amb ell el volíem portar a un restaurant perquè prengués l’aire. Tot seguit, li vam donar uns regals i es va emocionar, el vam tornar a la residència i el vam anar a visitar l’endemà.

Javier Comerma Díaz_3r A EA Segona Ensenyança Santa
Coloma
Era un dissabte al matí, era el campionat de skate internacional. A primera hora començava la categoria femenina i després començaria la categoria dels nois, seria quan em tocaria competir. Quan va començar la competició dels nois jo era el segon a sortir, al veure el primer participant em vaig posar molt nerviós perquè ho va fer molt bé i això em donava inseguretat, però vaig pensar amb positiu. Quan va acabar vaig sortir a competir i vaig fer el possible per guanyar, al principi estava nerviós, però em vaig esforçar. Quan van acabar tots els participants els jurats van decidir el guanyador.

Dan Grama_3r B Col·legi María Moliner

Tot va començar un dia de tardor, quan tenia deu anys. Vaig anar al camp amb l’avi, havíem de dallar l’herba per una vaca que estava a punt de parir. El meu avi em va dir que la deixés a terra. Poc després, vaig saber que havia sigut un vedell. Des del principi, s’alimentava amb la llet de la mare. Passat un any, estava gran i fort. L’avi el va vendre a un home ric que tenia una finca immensa. No m’imaginava que el nostre bou seria el més fort i el pitjor de tots. Un dia, l’amo va arribar a la finca i el va fer competir amb altres bous per veure quin era el més fort. Finalment, el va perdre ja que va ser el més fort de tots.

Andrés Gladkov Diaz_3r B Col·legi María Moliner

Estava a casa, quan el meu gos es va pixar a la catifa. El meu pare, molest, va trucar al meu avi perquè inventés alguna cosa per fer el gos més llest. Ràpidament, se’n va anar al laboratori i va crear un casc que fa els animals superdotats. El va posar al gos i va començar a parlar. Es va fer de nit i ens vam acomodar al sofà per veure la tele. Feien un programa en el qual s’explicava com els gossos van passar de ser llops a mascotes. El gos, molest, ens va raptar i en uns dies va formar un exèrcit de gossos. Els gossos han pres el control de la humanitat. A les notícies diuen que l’era de la superioritat humana ha arribat a la fi.

Samuel Alexander Gonçalves_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Era una tarda molt tranquil·la, estava en una pista jugant amb els amics. Cada cop marxava més gent, fins que vam quedar només dos. Jugàvem un contra un. De sobte vam veure que s’apropava algú i ens va desafiar a fer un partit dos contra un. Per compassió el vam deixar començar. Però va ser un error molt gran. Era molt bo en tots els sentits: robava molt bé, tirava com un professional, driblava a la velocitat de la llum i era molt millor que els dos junts. Era un partit a set punts i anàvem cinc a un. Ens va deixar enrere amb un moviment molt ràpid i va fer una esmaixada. Estàvem molt cansats. Però al final vam defensar bé i vam remuntar…

Diego Fernandes Antunes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Des de sempre m’ha agradat jugar a futbol. Ja des de ben petit, sempre em passava les hores jugant amb els meus amics. Al cap d’uns anys vaig aconseguir entrar a l’equip on sempre havia volgut jugar. Un dia teníem un partit molt important de final de copa i tot anava molt bé. La primera part vam fer dos gols i ells zero. Mentre estàvem als vestidors, els aficionats cridaven el nom del nostre club. Després del descans vam sortir al camp, tots estàvem eufòrics. De cop i volta després de quinze minuts de partit em van fer una falta molt greu. Em van entrar per l’esquerra tot provocant-me que caigués i que se’m creuessin els lligaments.

Madina Bobekar Ouabri_3ème A Lycée Comte de Foix
Quan era petita tenia un gran complex amb el meu color de pell. Em sentia diferent als altres, em demanava com podia ser així havent nascut en un país de “gent normal”, em sentia sola perquè per als negres era massa blanca i per als blancs massa negra, no m’agradava com era. Anava creixent i el meu complex es transformava en una ràbia que jo no podia contenir. No em deixava viure. A les nits abans d’anar a dormir la solitud m’envaïa. Durant el meu viatge a Algèria vaig fixar-me en una dona berber. Era una dona fascinant, es va apropar a mi tot dient-me: “Quin color de pell tan bonic, ets preciosa.” Sense voler em va alegrar el dia.