e_640

AXEL QUEIRÓS_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Era una tarda tranquil·la. Estàvem a casa avorrits i els meus pares van decidir d’anar a la platja. Em va semblar bona idea. Vam anar a fer maletes i ens em vam anar. Quan vam arribar a la costa, ens em van anar directes a la platja. El mar estava calmat. Tanmateix, quan vaig trepitjar per primera vegada la sorra calenta, una sensació que soc incapaç de descriure, certa angoixa em va envair. Vaig tenir un mal pressentiment. Vam anar-nos a banyar. Jo seguia nerviós sense saber per què. Vaig notar que quelcom em tocava la cama i, amb ulls esbatanats i sense ser capaç ni de cridar, vaig veure que era una medusa petita i inofensiva.

SOFIA MOREIRA_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls i mentre m’habituo a la llum de l’habitació, em venen petits flaixos de la nit anterior. Recordo que estava espantada i cansada, i que un grup de persones m’estava perseguint. Després d’haver recordat allò, intueixo que aquell grup de persones eren d’una secta de traficants i que em buscaven perquè els havia denunciat a la policia feia uns mesos. Van aconseguir agafar-me i tancar-me en un soterrani. Allí, em van torturar fins que em vaig desmaiar. I ara, ja completament acostumada a la llum, m’adono que en realitat estava mirant una pel·lícula i que només m’havia adormit davant la televisió creient-me la protagonista. 

CRISTINA NAVARRO CERCÓS_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

En entrar a l’habitació era tot diferent, tot estava fora de lloc i res era el que jo tenia. Vaig trobar el meu ordinador. Estava encès i l’únic que vaig veure va ser un missatge que deia: “Ves al menjador”. Hi vaig anar, però estava tot fosc; era com si casa meva estigués encantada: les llums pampalluguejaven i el terra cruixia al meu pas. Vaig pensar que em passaria alguna cosa, que no en sortiria d’aquella i que algú em devia estar esperant en aquella sala. Estava sol a casa i ja m’estava fent idees de com acabaria. Amb por, vaig obrir la porta i l’únic que vaig trobar van ser els meus amics darrere d’un pastís dient-me felicitats.

ARNAU MARTÍ VILA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Un dia vaig anar a un partit de futbol amb el meu equip i jo havia de portar la bossa de les pilotes, però me la vaig deixar a la plaça. La policia va pensar que era una bomba i van evacuar i blindar la plaça. Nosaltres vam anar a buscar la bossa i els policies no s’ho creien. Vam sortir a les notícies! D’aquest succés se’n va assabentar tot Barcelona, però no se n’ha parlat mai més. Aquesta anècdota és 100% real i li va succeir al meu pare l’any 1991. Més tard, quan anava explicant-ho a la gent, no s’ho creien, però jo tinc la intenció que vagi passant de generació en generació fins que Déu vulgui.

NIL FERNÁNDEZ VIEITEZ_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia previ al partit, tot l’equip vam anar a l’estadi per visitar el camp. Vam al·lucinar amb les dimensions. Ens van deixar veure els vestuaris. Però en cap  moment vam trepitjar la gespa del camp perquè els guàrdies de seguretat no ens ho van permetre. Em preguntava per què no ho podíem fer si l’endemà havíem de jugar el partit allí. Després de la visita al camp, vam tornar a l’hotel on estàvem allotjats i tots el jugadors ens demanàvem el mateix. A l’hora del partit, tots dos equips estàvem ansiosos per saltar al camp. En entrar-hi, cada jugador era engolit per la gespa. El camp ens devorava, ens convertia en gespa natural.   

ADRIÀ MÁRQUEZ_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

T’aixeques del llit, esmorzes, et prepares perquè tens partit a la tarda. T’entrenes per al  partit d’aquesta tarda amb els teus amics. Menjar en família. Després vas al partit més important de la teva vida. Et poses nerviós perquè això pot determinar el teu camí com a futbolista. El teu entrenador parla de les tàctiques amb el teu equip. Jugues el partit i ho fas molt bé. Guanyes el partit i la lliga i els millors equips  s’han fixat en tu. 

IZAN CHINCHILLA_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada en Marc, un nen curiós que vivia en un poble envoltat de boscos plens de misteri. Cada tarda, després de l’escola, sortia a explorar camins amagats. Un dia, es va trobar una petita capsa rovellada a la vora del riu. A dins hi havia una clau antiga amb una inscripció que deia: “Per a qui gosi descobrir el secret.” Intrigat, va passar setmanes buscant alguna pista. Finalment, va trobar una porta oculta darrere d’una roca coberta per la vegetació. Amb el cor bategant, va inserir la clau. La porta es va obrir i en Marc es va trobar un món màgic el qual mai s’hauria imaginat. En aquell moment va decidir abandonar el món dels humans i viure en aquell nou món màgic tan somiat.

RAUL CALDAS_3r C EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En Pau era un pobre adolescent amb els pantalons esquinçats i les sabates foradades. Sentia les rialles dels nens que jugaven al carrer. Ell no tenia joguines, però cada tarda se’ls quedava mirant. En veure que no podia jugar amb ells, s’estirava a la gespa del parc, mirava el cel i començava a imaginar-se formes amb els núvols. Un dia, va veure una forma d’un núvol que semblava un drac i somrient va tancar els ulls i es va dir: “Potser no tinc res, però la meva imaginació vola més lluny que qualsevol joguina.” Finalment, va sentir la llibertat d’aquells somnis que ningú li podria robar mai.

ONA FOLCH LINARES_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

L’estiu passat, vaig anar a Itàlia amb la meva família. Vam visitar Roma, Florència i Venècia. Un dia mentre passejàvem pels carrerons de Venècia, vam decidir fer un passeig en góndola. El gondoler, un home encantador anomenat Marco, ens va explicar històries fascinants sobre la ciutat. Durant el recorregut, vam passar per davant d’un altre gondoler que cantava una cançó tradicional italiana. En Marco va començar a cantar amb ell, i aviat, tots els gondolers que ens envoltaven s’hi van unir. Era com una escena d’una pel·lícula! Estàvem envoltats de música i rialles, i va ser un moment màgic que mai oblidaré i que tornaria a repetir.

ÀLEX BARRAGAN_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Mai t’ha passat que havies de fer alguna cosa i sempre et dius: ja ho faré després? Doncs això és la procrastinació, no fer deures i obligacions quan toca, no començar projectes personals, no parlar a  algú, o potser sí però quan és massa tard… Arribarà un moment a la teva vida en què t’adonaràs que ahir tenies 18 anys, que anaves de festa i perdies el temps, i que ara, 10 anys després, amb 28 anys, no has fet el que un dia et vas proposar d’acomplir, d’aconseguir, de lluitar… Bé, doncs, a tots els lectors del Diari, feu les coses que tant desitgeu.Comenceu- les, feu-les ara. Perquè demà és el vostre 38è aniversari.

ELBA PÉREZ AGUSTÍ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Torno d’un dia molt dur. Cansada, agafo el bus. Baixo a la parada i vaig cap a casa. Pujo a l’ascensor. Busco les claus mentre sento l’emoció darrere de la porta. Quan l’obro ja sé qui m’està esperant. Em rep feliç i emocionada. L’abraço amb totes les meves forces i se sent aixafada. És com si s’hagués d’acabar el món, cada dia és especial. És un sentiment que no sé expressar i que molts no entendran. La connexió que pots arribar a tenir amb qui no et pots comunicar i aquest amor infinit que no t’has guanyat. Això és l’estima i el que compta de veritat. No sé què faré el dia que no hi siguis, però sé que m’acompanyaràs sempre.

Noa Vieira Coelho_3r B EA Segona Ensenyança d’Encamp

Soc una noia de 14 anys i tinc por de sortir al carrer. Passejo pels passadissos i em miren, parlen a l’orella i riuen. És la samarreta? O potser les sabates. Intento passar pel costat i ignorar els riures que sento. Sense cap raó, el pensament m’envaeix, com sempre. Estic farta de sobrepensar. Estic cansada que m’afecti tant el que la gent pensa de mi i vull que aquests pensaments s’acabin ja. Arribo a casa i no puc estar tranquil·la. No hi ha soroll, però el cap em ressona. No puc deixar de sentir els riures i, malgrat que no sé si són cap a mi, em sento observada. A l’habitació em sento segura, puc ser jo sense por del que diran.

Pau Garrallà_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

L’olor de la xocolata calenta et desperta. Sents el gust de les galetes que fa la teva mare ja abans de menjar-les. Surts de casa, fa un dia radiant. Després de la pausada pujada ve la baixada. Un descens ràpid, amb poques corbes que et dispara l’adrenalina. Sents el vent a la cara. Tots els ossos et tremolen. Vas tan ràpid que deixes els altres al darrera. Et sents lliure, ple d’energia, olores l’hivern, la neu, l’aroma de pi. Cada vegada estàs més cansat però les ganes et poden.Tens el tacte dels pals a les teves mans. Veus el paisatge nevat, taronja gràcies a les teves ulleres d’esquí.

Bryan Maia_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al petit llogaret de Sant Martí, cada any, el llac brillava a la nit de Sant Joan. La gent deia que eren les ànimes dels seus avantpassats celebrant. Una nit, en Marc, un jove inquiet, va decidir investigar. Va entrar al bosc i, a l’arribar al llac, va veure una figura lluminosa emergint de l’aigua. Era la seva àvia, qui li va dir que els records mai moren, només esperen a ser recordats. Emocionat, en Marc va prometre que cada any celebraria amb la seva família, mantenint viu el llegat dels que havien estat. El misteri del llac es va convertir en una tradició.        

ARNAU RODRÍGUEZ-ESCALONA CASTRO_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

L’estiu és quan fa calor, això fa que hi hagi gent a qui li agrada i gent a qui no. Tots volem anar de vacances a la platja o a algun altre lloc. La tardor és de colors: ataronjats, grocs, marrons…Cauen les fulles dels arbres, fa fred i calor i no saps què posar-te. A l’hivern fa fred i el paisatge és blanc. Ens hem d’abrigar per no agafar un refredat. Hi ha gent que va a esquiar i altres es queden a casa. Durant la primavera els camps s’omplen de flors i fa una temperatura bona, però si tens al·lèrgies ja no és tan agradable ni la gaudeixes gaire. Cadascuna de les estacions és especial tal com és. 

ARIADANA RODRÍGUEZ COSA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Pensant en els moments que hem compartit, m’he adonat que la persona que soc és gràcies a tu. Quan estava perduda, tu m’acompanyaves i trobaves el camí; en els moments més foscos hi veia gràcies a tu. Amb tu, els problemes desapareixien com si se’ls hagués emportat el vent i solament hi hagués lloc per a futurs records plens de diversió i alegria. No només ets la persona amb qui puc comptar, ets l’escut que em protegeix. M’encanten aquestes estones en què a través de la mirada sabem el que ronda per la curiosa ment de l’altra. Ets la persona amb qui comparteixo sang i la persona que em defineix. A tu, germana meva, t’ho dec tot. 

Luciano Richards_3ème D Lycée Comte de Foix

Hi havia un noi que es mirava al mirall, ell sentia molta tristesa, s’odiava a si mateix. Va començar a plorar tapant-se la cara. Mentre plorava, però, el seu reflex li va començar a preguntar: “Per què plores? Et fa vergonya que et vegin plorant?”, però el noi va cridar al reflex: “Calla! No em diguis coses així…” Ell seguia plorant, però el seu reflex li deia coses negatives: “No ets res… no tens res… no ets capaç de res…”, però el noi ,amb ràbia, li va cridar per últim cop: “T’he dit que no em diguis coses així!” Finalment, el noi va trencar el mirall amb el puny dret per després

Alvaro fraguas_3ème D Lycée Comte de Foix

Era una nit, era al llit, tenia moltes ganes de dormir, però en aquell moment em vaig posar a pensar, de què serveix la vida? En aquell moment no tenia res de por a la mort, però vaig pensar com seria el món quan ja no hi fos i vaig pensar què passaria quan tot allò s’acabés, em va entrar una gran por i vaig pensar que no volia morir Del que sempre he tingut més por és que m’oblidin, per això vaig començar a plorar. El temps és el millor i el pitjor de la vida perquè passa molt ràpidament. Aleshores, vaig anar plorant a la cambra dels meus pares per abraçar-los i dir-los que els estimava moltíssim.

ANNA HERCE CASANOVAS_3r B COL·LEGI MARE JANER

Eres meravellós, però cada dia em tractes pitjor. Em dius que m’estimes i després no em tractes gens bé: em fereixes, m’insultes, em crides, em dius que les meves amigues són millors, que no saps com t’has pogut fixar en mi. Em recrimines que et necessito massa i que només estic amb tu perquè no tinc ningú més. Mai em demanes acompanyar-te, és com si et fes vergonya sortir amb mi al carrer. Al principi ho aguantava perquè m’agradaves molt, estava massa enamorada de tu i no n’era conscient. Ara m’agrades menys. M’has ajudat a enamorar-me del teu millor amic. Ell sí que em tracta bé. M’ha ensenyat  el que de veritat és estimar. Adeu. 

ANNA CAPORALI GARCIA_3r B COL·LEGI MARE JANER

Era la darrera tarda i, darrere d’aquell silenci inquiet que hi havia, era una història bastant confusa. Ell era algú bastant complicat de portar. Ells es miraven i ella dubtava, de veritat m’estima? Seixanta motius per pensar. M’estimarà de veritat? Serà només un joc? Serà una relació per sempre? Ell tenia els seus llavis a pocs centímetres de la boca d’ella, però no va passar res, perquè ella seguia amb el mateix dubte. Val la pena tenir un amor com aquest? Serà només una pèrdua de temps? Serà l’últim missatge seu que rebré? Només volia una relació bonica, pensava. Serà el seu últim missatge dient-me bon dia? O un t’estimo?