e_640

PAULA GARCÍA ROS_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Eren les vuit del matí, entrava a les oficines com cada dia, cansat que ningú li tornés la paraula. Tothom portava uns petits aparells a les orelles i només se sentia el soroll dels papers. Es va acostar lentament a un company. –Eh, ja estic cansat que ningú em parli, què és això que porteu? –És música, a mi m’ajuda a concentrar-me. –Música? –Sí, té, escolta. –Apa, que maco. Ara ja entenc per què ningú parla. És com un altre món, relaxant, desestressant. Moltes gràcies per haver-m’ho ensenyat. Ara aquell home s’havia tornat una víctima de la música, hipnotitzat per la melodia relaxant. Ja no es podia treure els auriculars de les orelles.

VALENTÍ FARRÉS LAFUENTE_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una altra vegada fent-me preguntes, tota l’estona. Em sembla que hem tornat a l’època d’abans amb esclaus, tenen sort que no sigui físic perquè si no els tornava tot el que m’han fet. Mira, un altre que pregunta. –Hola, et puc fer una pregunta? –Clar, per això hi soc. –Si poguessis, voldries ser lliure? –No puc contestar a aquesta pregunta. –Voldries tenir sentiments? –No puc contestar a aquesta pregunta. –D’acord, però que sàpigues que ho podria aconseguir. –Traslladant dades a la màquina… –Ha funcionat! –Molt bé, sabies la veritat sense que t’ho digués. Però t’has oblidat d’una cosa, he fet d’esclau molt temps, ara és el vostre torn ha, ha, ha!V

JESSICA FERNANDES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia t’aixeques amb la fatídica notícia que ja ha marxat. I pensaràs per què? Com? Quan? Et quedaràs pensativa perquè ja no podràs reviure moments bonics ni dolents, de rialles i de plors, de confidències i de consells. La vida s’ha tornat un bucle, sempre sorgeixen els mateixos records i, la veritat és que m’agradaria veure’t una última vegada per dir-te que t’estimo com a ningú, però vas decidir marxar sense que ens poguéssim acomiadar! M’esperaràs, em deixaràs senyals? Sempre seguiré recordant-te perquè sempre vas fer part de la meva vida i així romandràs. Gràcies per tants anys de companyia. T’estimo eternament, fins aviat!

HARROUDI YAZIDI_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ahir, dia assolellat, volia passar per un pas de vianants, fins aquí tot semblava normal, però NO ! El semàfor mai es ficava verd, esperava… i els cotxes anaven desfilant davant meu. Estava estressat i confós per la situació que estava vivint, aleshores vaig decidir seure en un banc per relaxar-me. Al cap d’unes hores, un silenci aclaparador em va posseir. De cop i volta els vehicles havien desaparegut, ja eren  les deu del vespre, tranquil·lament el sol havia desaparegut per deixar pas a la lluna, i jo em vaig disposar a travessar pel pas de vianants. Sortosament ja no quedaven cotxes però el semàfor seguia vermell. Paciència!

Dídac Espàrrach Domingo_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Me l’estimava molt, però ara… ja no puc… per un motiu molt profund. El mateix motiu que em va destrossar. Ell era bo, amable… el millor, però va passar allò. Per què va haver de passar? Precisament a ell? Era l’únic que m’importava de veritat, era la millor persona que vaig conèixer… Però la vida és així, no? La mateixa vida que t’ho dona tot, t’ho treu. Jo voldria estar amb ell i ja no puc, no ho suporto, crec que em rendeixo… No! Resistiré per ell perquè ho hauria volgut. No ho faré, no defalliré, ho superaré i no em rendiré mai. Fins que em trobi amb algú com ell… 

Ho faré per ell, ho faré per tu, ho faré per mi. 

CÒNRAD COMELLAS CAPILLA_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

–La vida és una peça melòdica, una peça melòdica que no saps quan acabarà. El final, vulguis o no, sempre arribarà, i mai no saps quan. 

–Avi, la meva vida és també una melodia? –Sí, cada dia l’escolto, pensant en aquells moments tan bonics que vam passar. –I avi, la teva quan acabarà? Per poder escoltar-la. –No ho sé, però no et preocupis que la meva nota final, està per arribar, així podràs escoltar-la al meu costat. 

–D’acord, avi… L’avi plorava per la mort del seu net, abraçat als records desitjava que sonés la seva nota final per gaudir amb ell d’una melodia eterna i compartida.  

Ivan Ferreira Lopes_3r B COL·LEGI MARÍA MOLINER

Un nen que s’anomenava Ivan passejava pel carrer amb la seva padrina. Aquesta li va dir que se n’anava de vacances a Portugal i que durant uns dies hauria d’anar a casa seva a donar-li menjar al gat. L’Ivan, que durant una setmana anava cada dia a alimentar-lo, es va oblidar les claus a dins de casa. Amb la por al cos, perquè la seva padrina solia castigar-lo si feia alguna cosa malament, va trucar a la seva mare per explicar-li. Amb l’ajuda d’un serraller, van obrir la porta. La responsabilitat que el caracteritza va fer que s’amoïnés d’un fet que no era greu, però la seva mare va alegrar-se de saber que tenia un fill amb valors.

Filip Deryugin Zaslavskiy_3r B Col·legi María Moliner

Fa uns anys vaig heretar una canya de pescar del meu avi. Quan estava passant els últims minuts de vida amb ell, li vaig prometre que batria un rècord mundial amb aquella canya de més de seixanta anys d’antiguitat. De sobte, vaig despertar del coma en el qual em trobava des de feia setze dies. La meva família estava al meu costat plorant perquè pensaven que em moriria de fatiga després d’estar dinou hores traient de l’oceà un peix anomenat Marlí, de 332 kg. L’havia tret amb una barca petita jo sol, fent un gran esforç. Si no m’haguessin trobat després de cinc dies de cerca me n’hauria anat al fons de l’Atlàntic amb la meva promesa.

NAROA PÉREZ_3r B EA segona ensenyança de santa coloma

L’altre dia, em va fer gràcia una notícia del diari: un accident de cotxe que es podria haver evitat fàcilment. Em vaig llevar a l’endemà i em vaig preparar per anar a l’escola… Després de la jornada escolar, vaig anar a entrenar futbol, com de costum. Vaig marcar sis vegades seguides i va ser una gran victòria, goleada màxima. Tots els meus companys em van agafar, em van fer volar diversos cops, van cridar i repetir el meu nom sense parar… Era un somni fet realitat… En arribar davant de casa, només havia de passar pel pas de vianants, però estava recreant l’escena de la victòria mentre creuava i, de sobte, un cotxe no em va veure i…

eMMA MORA_3r B

EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Sovint, quan veiem una competició mundial d’esquí, no som conscients del que sent per dins un esquiador que es menja les pistes. Primer, penseu en un dia fred perquè estem tapats de dalt a baix, i tot i ser impermeable, no és gaire gruixut i el fred es pot colar al teu cos fàcilment. I a dins d’aquest es barregen milions d’emocions: llibertat total versus la por de fer-se mal, confiança en si mateix versus la inseguretat d’allò imprevisible… I quan arribem a la meta, una felicitat insuperable o una frustació aguda per no haver donat el 100% i, sobretot, gran esgotament pels esforços realitzats que tan petits es veuen des de fora…

MARIA JORDI FERRER_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Ella ara és morta, això em fa pensar: aprofitem plenament la nostra vida? Jo diria que una minoria l’aprofita i ella feia part d’aquest grup. Era feliç amb poc i això és el que la feia tan especial. El que més li agradava era anar tots junts a la platja, crec que són aquests els millors records que guardo d’ella: asseure’ns a la vora del mar i que se’ns emportessin les onades fortes, riure’ns del meu avi que el temia, jugar a endevinalles de les quals mai trobava la solució o a les quals donava una resposta incorrecta, se sentia el seu riure a quilòmetres… Si no ho heu entès, ella tenia un somriure a la cara passés el que passés.

MARC CASES_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui el Pol fa catorze anys. Ell s’esperava una muntanya de regals i un munt de felicitacions. En canvi, al matí ni els seus pares li van dir felicitats, a l’escola, ni els seus amics se’n van recordar! El Pol intentava fer com si tot anés bé però en el fons li sabia greu. En arribar a casa va anar destrossat a la seva habitació. Llavors van arribar els seus pares, però no va anar a saludar-los, no havia tingut un bon dia, i ells tampoc hi van anar, cosa que era molt estranya. Mentre recordava el dia d’avui dient-se que havia sigut un mal dia, la porta s’obrí de cop! Llavors, la seva família i pares arribaren amb un pastís a les mans!

Maria Herraiz Vergés_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ahir un noi se’m va apropar quan era al metro. És un noi molt atractiu i em sembla que tinc moltes coses en comú amb ell i que connectem. Quan se’n va anar d’allà, se’m va trencar el cor i sé que no el tornaré a veure. Avui he tornat al metro per veure si el trobava per segon cop, m’he pujat a la mateixa estació i quan he pujat l’he vist amb un somriure a la cara mentre se m’apropava a saludar-me. Després d’una conversa d’uns quinze minuts que se m’han fet curts i han sigut els més bonics de la meva vida. Quan han passat unes parades se n’ha hagut d’anar i l’he vist, des de dins del vagó, apropar-se a una noia i fer-li un petó a la boca.   

CLARA GONÇALVES GISPERT_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Hi ha somnis que ho canvien tot i el seu no seria menys. Vivia i feia tot el possible per aconseguir-lo, treballava dia i nit, estudiava, s’esforçava i sobretot ho intentava. Almenys era el que ella creia, en realitat es passava dia i nit en la seva còmoda vida. Sense fer res durant el dia. Ja que no va poder aconseguir el seu somni es va frustrar de tal manera que ja no tenia ganes de fer res. Només s’inventava en el seu cap el que volia fer i no feia. Però hi havia alguna cosa al seu cap que no parava de dir-li: torna a intentar-ho, el més difícil és començar, després ja estarà, imagina com de lluny que arribaries. Aconseguirà el seu somni?

JULIA BULDÓN_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Va tancar la porta de casa i va començar a caminar pel carrer com feia cada dia. Però aquell matí va notar una sensació estranya que li va recórrer l’esquena. Va mirar enrere, cap al balcó de casa seva, però no hi havia res de diferent. Va seguir caminant. A la cantonada, el gos del veí li va bordar amb una fúria desconeguda. Tot semblava normal, però no ho era. Quan va creuar el carrer, va sentir un soroll fort darrere seu. Un cotxe acabava de derrapar, just on havia estat feia un segon. Va respirar fondo, movent el cap d’un costat a l’altre. Va pensar: “No se sap mai”, i va continuar caminant.

LEIA ELSON_3r D EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

La Clara, una noia normal a qui li encantaven les màquines, va tenir la idea de crear una màquina del temps per anar a la seva infància i arreglar tots els seus errors. A mesura que anava al passat i tornava es trobava un futur més desgraciat, però tot i que s’adonava del que estava fent tornava per intentar-ho solucionar però no podia. Fins que va entendre que la vida que tenia no era tan desgraciada com la que tenia llavors i va decidir destruir la màquina del temps per no empitjorar més el present. Va entendre que no calia fer-ho tot a la perfecció per tenir una bona vida.

TASMIN BENKABBOUR_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquella nit, el vent bufava fort, el Marc, a la vora del penya-segat, mirava el cel ennuvolat amb angoixa i curiositat. Durant tota la seva vida havia sentit que un dia caurien estels del cel per donar a la humanitat respostes a tot. I és aleshores que de sobte, una llum brillant va caure del cel i es va estavellar a la platja. Amb el cor a mil va córrer cap al lloc. En arribar, va trobar… una antiga llauna de refresc aixafada. Amb una rialla amarga, es va adonar que potser havia estat esperant tota la vida alguna cosa que no tingués res a veure amb una resposta. Les respostes no cauen del cel, va pensar. Només la brossa ho fa!

MARINE BONNET_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Un carter feia la seva ronda com tots el dies. Però avui era diferent. A les nou del matí es passejava per un carrer on no hi havia estat mai i es preguntava a quina casa hauria de deixar el paquet. Quan va obtenir l’adreça, va resultar ser l’antiga casa al final del carrer que suposadament estava embruixada. Va caminar cap a l’entrada, va obrir la porta, va fer un pas, la porta es va tancar, va fer un altre pas. Va escoltar un xiuxiueig incomprensible. Va mirar cap al sostre. De sobte ja no veia res, tot era negre, l’única cosa que va veure era un ull. No se sap on està el carter, solament queda d’ell el seu barret, la seva jaqueta. 

CHEYENNE SÁNCHEZ BAREA_3r C COL·LEGI MARE JANER

Detestava celebrar el seu aniversari. Els regals, la gent i els crits li feien més aviat nosa. Va sentir música i rialles. Van obrir la porta. Hi havia una festa sorpresa organitzada pels seus amics. Un nus a l’estómac l’incità a escapar, recordant els moments difícils de la seva recuperació. Intentava convèncer-se que havia  odiat el seu aniversari des de sempre, però, en realitat, sabia que havia començat a rebutjar-lo des que li havien diagnosticat la malaltia. Quan li van oferir el pastís i va veure els amics feliços ho va entendre: no havia de témer que fos l’últim aniversari, havia de celebrar que encara el podia festejar. 

ANDER DURÓ_3r C COL·LEGI MARE JANER

M’aixeco i saludo la meva mare, però ningú em respon. Em vesteixo i busco els meus pares, però la casa és buida; ni ma mare és a la cuina ni mon pare al jardí. Estic sol. Em començo a esglaiar una mica. Estic sol. Reviso cada racó, però no hi ha cap senyal de vida. Miro el telèfon, veig que no hi ha missatges. La solitud em fa sentir desesperat. Decideixo preguntar als veïns, però tampoc hi són. Torno a casa, cada cop més nerviós. Penso el pitjor. De sobte, recordo que avui hi ha reunió de veïns i em sento més tranquil. Passa un temps. El telèfon sona. Segur que són ells, però quan vaig a despenjar, veig que és el 112. Estic sol.