e_640

LLUC FONT VILA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Era diumenge, no un diumenge qualsevol; aquell diumenge s’havia aconseguit que el coet més gran de la història aterrés. Eren les vuit del matí a Houston: cinc, quatre, tres, dos, un… llançament! El coet s’enlaira fins a l’atmosfera, la primera part es desenganxa i torna a terra sense problemes. La segona part surt a l’espai i es queda en òrbita. Al cap d’una estona, el coet torna a entrar a l’atmosfera, la carcassa està molt calenta, es forma plasma i entra a dins del mecanisme, però no passa res. Tot segueix amb normalitat, el coet es posa en posició vertical per aterrar al mig del mar. Ho aconsegueix i uns segons més tard explota.

EULÀLIA MASJOAN VILELLa_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Arribar a casa i enviar un missatge. Pensar en cada moment en aquella persona. És una emoció increïble que consideraves que mai et passaria, enamorar-te a través d’un mòbil. És l’única persona que et comprèn, ajuda… Et va començar a xatejar fa 3 mesos, al principi no li donaves importància, però cada cop era més intens. Un dia vau decidir quedar, tenies ganes de veure’l. Quan el vas veure amb el jersei vermell com t’havia dit, et vas preguntar, però no tenia 16 anys? Portava barba i tenia arrugues per tota la cara, moltíssimes… S’apropava a mi. El seu somriure era de psicòpata… Vull sortir d’aquí. Està arribant. Què faig ara? 

ALEIX LÓPEZ RODRÍGUEZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’anava apropant als matolls per descobrir si hi havia algun signe de vida, em semblava molt  rar que no aparegués res, no sabia si era perquè estava en una mala zona o, en realitat, sí que hi havia alguna cosa i esperava el moment exacte per atacar-nos. Com més m’hi endinsava, més por acumulava. De cop va aparèixer un animal desconegut, el guia es va espantar i va cridar  que aquell era l’únic animal que podia sobrepassar la barrera del vestit. Va dir que correguéssim, però per a ell ja era massa tard, l’animal amb dos cops de pota va matar-lo. En acabar la seva presa, l’ésser es va dirigir cap a mi i, quan estava a punt d’agafar-me…

MARGAUX BUFFA_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

En un poble, un jove anomenat John va somiar de construir una màquina per viatjar en el temps. Cada dia després de la feina entrava al seu garatge i treballava.Un dia mentre treballava en un cotxe vell, va activar accidentalment la màquina. Va aparèixer una llum i en un instant es va trobar a l’any 3000 en una ciutat on volaven cotxes.Sorprès va explorar aquesta ciutat increïble amb les seves noves tecnologies.Tanmateix, es va adonar que havia de tornar a casa, però la seva màquina estava trencada. Va buscar ajuda i va conèixer un vell que treballava en el mateix projecte i va ajudar el John a reparar-la i tornar a la seva època.

ILIAN PLAZA_3r D EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

En un petit poble, va aparèixer un dia un monstre amb l’únic desig de trobar una llar i viure en pau. No volia fer mal a ningú, només buscava ser acceptat i viure tranquil. Però la gent del poble, espantada per la seva aparença, el va rebutjar immediatament. No obstant això, amb el temps, la seva paciència es va esgotar. Ple de ràbia i patiment va desfermar la seva força i va destruir el poble sencer, matant a tots els habitants. Finalment, en aquell lloc tan sols hi ha el silenci, on abans hi havia ple de vides i crits de por.

LEILA MORALES_3r  D EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada dos amics que es deien Efrem i Manel. Un dia van decidir marxar de viatge a Irlanda, agafaven el vol a les 7.45 i ho tenien tot preparat. L’endemà, l’Efrem es va adormir i van perdre l’avió. El Manel es va enfadar amb ell i dues hores després va sortir a les notícies que el vol de les 7.45 havia tingut complicacions molt greus i havia caigut. Van quedar molt sorpresos de la sort que havien tingut. Anaven caminant pel costat de la carretera quan de sobte van veure un cotxe que va derrapar cap a ells. Semblava que anaven a morir, però un cop més van tindre sort. Van entendre que de vida en tenien una i que s’havia d’anar amb precaució i cuidar-la al màxim.

MATILDE ROSARIA_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Jugaven a futbol al parc, com de costum. Ella, amb el cor a mil, lluitava per guanyar contra ell, el noi que li robava els pensaments des de feia mesos. En una jugada ràpida, es va trobar cara a cara amb ell, les mirades es van creuar i, sense pensar-s’ho, es van aturar, es van apropar i es van fer un petó que va marcar aquell instant màgic. En aquell moment, el món es va detenir, quan va obrir els ulls estava en una habitació desconeguda. Era l’hospital, amb la cama enguixada i un dolor persistent. Ell, assegut al seu costat, li va somriure. “Hem guanyat?”, va preguntar ella. “El petó sí”, va respondre ell amb un somriure tendre.

ARIANNA ALVES_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què dos anys sembla molt i poc al mateix temps?
Perquè 14 i 16 sembla molt però 20 i 22 no tant. Perquè no consisteix en números sinó en diferents etapes de la vida. Tu i jo no vam coincidir en la mateixa etapa, i no en vas tenir prou amb ferir-me dues vegades que en vas necessitar una tercera! La tristesa, el sentiment de necessitat, la temptació d’agafar el telèfon i trucar-te o enviar-te un missatge. Les meves amigues deien que t’havia d’oblidar, però no era tan fàcil. M’agradaria dir que no et trobo a faltar, però et mentiria. Ara, sempre em pregunto el mateix: els sentiments van ser sincers o feien part del teu joc?

ADHEMAR S. ROMERO ASCONA_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

–Està boig, no confieu en ell! Ell només volia demostrar que era veritat, que l’església mentia.

–Vinga, nois, sé que esteu mentint… Si us plau, creieu-me, nosaltres no som, és ell! Va intentar treure la veritat a la llum, però ningú n’era conscient.

–Només volia que veiessin la veritat i no la mentida que deia l’església. Al final, els habitants que van veure la veritat no van dir res al respecte, no els volien matar, però n’hi va haver un que es va delatar a l’església. Al noi el van detenir, però al judici va poder convèncer el jurat perquè no el matessin. Així i tot, va estar condemnat tota vida, empresonat a casa.

NOAM PERISSE PONS_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig anar al desert. Vaig veure un noi i em deia: “treu-me d’aquí”, però el vaig ignorar. Em moria de set. De sobte, vaig veure un llac al fons. Em vaig posar a córrer, però no avançava. Vaig parar a descansar. Vaig començar a enfonsar-me. Vaig entendre que estava en sorra movedissa. Vaig aconseguir sortir. Vaig caminar per arribar al llac. Hi vaig arribar. Vaig començar a beure aigua. Vaig omplir l’ampolla. Dos minuts després no n’hi havia. Em vaig girar al llac, però ja no hi era. Vaig pensar que era un desert infinit de sorpreses. Vaig anar al cotxe, però no hi era. Vaig veure un noi i li vaig dir: “treu-me d’aquí”, però

JANNA TORRES LÓPEZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Aquell dia, un noi comprava una rosa i va fer que recordés l’última que em va donar. Una nit que, entre la foscor, tot em semblava rosa. Però d’un dia a l’altre, aquell rosa es va tornar negra. Tant com els seus preciosos ulls. Aquells ulls que, al principi, em miraven com la rosa més bonica del món. Definitivament, m’estava anant de roses. Aquell dia estava ple de records que mai podria oblidar. Com el record de la teva rialla tan especial. Aquelles paraules que van sortir de la seva boca no paraven de ressonar cada cop més fort dins el cap. Ningú va ser capaç de consolar-me. Vaig saber que només et podria imaginar. JA

IVAN DOMÍNGUEZ HINOJOSA_3r A COL·LEGI MARE JANER

Fa tres anys, pels volts de Nadal, la família no podia retrobar-se. Nadal era cada vegada més a prop i el resultat de la prova que decidiria el retrobament no arribava. Passaven les hores, els minuts, els segons… Arribà un missatge, la podíem anar a buscar. La mare hi va anar sola. Mentre, la resta de la família esperava impacientment. Quan arribà a casa, obrí la carta amb el resultat de la prova. El vam llegir amb neguit i saltàrem d’emoció. La prova havia sortit negativa. La mare avisà la resta de familiars. Aquests vingueren ràpidament. En retrobar-nos, començà una pluja d’abraçades que reflectia un any sense veure’ns.

ANDREA BUFFA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia, mentre caminava pel bosc, vaig veure, a terra, un llibre vell molt brut en el fang en què es gargotejaven dibuixos en unes pàgines amb una mena de silueta, també estaven esquinçades. Em vaig endur el llibre a casa, no va passar res fins que vaig anar al llit i vaig sentir uns passos seguits d’una finestra trencant-me a casa meva. Vaig saltar des del segon pis de casa meva i vaig córrer cap al bosc per refugiar-me amb aquesta estranya llibreta, vaig ensopegar i el vaig veure, aquest home aquí vaig gargotejar la seva silueta en una de les pàgines per avisar la següent i vaig deixar caure el llibre.

MARTÍ BESADA MIRALLES_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un matí com qualsevol altre, però aquest tenia quelcom inusual, tinc un gos que sempre em trobo al peu del meu llit però avui no hi era, sinó que estava mirant al meu armari quiet en silenci, però de sobte va començar a bordar, em vaig apropar i ell va parar. Ell es va girar, tenia els ulls blancs i gotejant sang, vaig caure al terra, i vaig notar alguna cosa que em tocava l’esquena, em vaig girar, eren els meus pares, tenien els ulls igual que els del meu gos. Em deien que no tingués por, quan de sobte es van apropar a mi.

Karel Ramirez_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un jove que es deia Ander. Li agradava el món de l’astronomia. El seu somni era treballar a la NASA i fer un reportatge de la Lluna. Un dia, l’Ander estava a classe i per conèixer-se entre ells es van demanar a què es voldrien dedicar en un futur. L’Ander va dir que li agradaria treballar a la NASA, viatjar a diferents planetes i el més important és que aniria a la Lluna per gravar un reportatge. Tots els companys es van riure d’ell. Finalment, al cap de vint anys, van anunciar al diari que el 23 de setembre es va enlairar un coet cap a la Lluna amb la presència del famós astronauta Ander per gravar un reportatge.

Fiorella d’Amico_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Un dia l’Arya volia pintar la seva creativitat en un mur, així la gent podria contemplar el seu mural artístic. L’Arya va anar a un mur ple de terra, ella sabia que hauria de netejar el mur per després pintar-lo. Dia rere dia, l’Arya va netejar el mur i va preparar-se per crear un món ple de creativitat. Va començar a pintar i, encara que no tenia una idea gaire clara, pintava amb confiança. L’Arya va utilitzar colors lluminosos que representaven els bons moments de la seva vida i els foscos expressaven els pitjors moments. Al final va fer un mural molt gran i meravellós. Però l’Arya va escoltar la veu del seu pare. Tot era un somni… 

Alejandro Antonio Changmarín Melendez_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Les alarmes sonaven per tota la ciutat. El meu avi, amb el rostre descompost, es va apropar a la finestra i em va mirar: els alemanys havien sobrepassat Varsòvia. Sense paraules, va empaquetar el que va poder. Tremolant, em va dir:  –Empaqueta  les teves coses! Marxem d’aquí cinc minuts. Vaig anar a la meva habitació i, amb presses, vaig recollir la poca roba jueva que tenia i la vaig posar en un maletí. El cor em bategava fort. Els carrers, plens de vida feia poc, ara eren silenci. El meu avi, trist, va girar el pom i, sense mirar enrere, vam sortir cap al fred, endinsant-nos en un infern desconegut.

Emma Casadellà Sorbellini_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Pujo amb l’ascensor, sisena planta. Quan s’obren les portes fingeixo milers de reaccions pensant que seràs allí dedicant-me una de les teves mirades, un dels teus somriures de sempre, tot i el dolor que tinguis, o potser, m’estaràs contant una de les teves anècdotes. És a dir, comptava que hi series però, s’obren les portes de l’ascensor i el que no veig de tot això és a tu. És el que em passa pel cap quan intento afrontar aquesta solitud que crec que m’està emmalaltint. Internament desitjo que estiguis amb mi regalant-me totes aquelles experiències viscudes i que  mai podran tornar. 

Naiara Granero_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX

Arribant a casa, sento com el veí del segon parla amb la veïna del primer. Li anuncia que la meva veïna de replà s’ha mort a principi de tarda. Obro la porta i, ràpidament, corro a dir-li a la mama. No tinc gaire temps, així que agafo la motxilla per anar a repàs i torno a sortir de casa. Just quan pico l’ascensor, surt de casa la veïna que, suposadament, havia mort feia poques hores. No puc respirar, tremolo. Li cedeixo el pas a l’ascensor i entro darrere seu. Ella, que s’adona com m’afecta veure-la, m’abraça. Panteixo, ploro però no puc cridar. Llavors m’explica que també està trasbalsada per la pèrdua de la seva germana bessona.

IZAN GAYOSO COUSILLAS_3ème I Lycée comte de foix

Quan vaig arribar al refugi, la tempesta ja rugia amb força. Les llums tremolaven i l’aire era fred, més del que estava previst. Em vaig asseure al costat del foc, però no m’escalfava. De sobte, vaig sentir passes a l’exterior. No esperava ningú. Vaig mirar per la finestra, però només veia la foscor. Les passes es van acostar i la porta va grinyolar. Vaig córrer a tancar-la, però ja era massa tard. Una ombra es va colar a dins. Quan em vaig girar, el llum del foc es va apagar i el silenci es va fer pesant. Sabia que no estava sol. Amb el cor bategant, vaig prendre un pal del terra. Però llavors, l’ombra va parlar: – Hola, tens wifi?