e_640

GERARD LÓPEZ FONTANALS_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Arribo. Tanco. Apago. Preparo. Tapo. Dormo. Truquen. Dormo. Truquen. Dormo. Truquen. Em desperto. Contesto. Amenacen. Volen segrestar. Nego. Suplico. Amenacen. Por. Bloqueig. Suplico. Neguen. Suplico. Ploro. Silenci. Pregunten. Responc. Sorprenen. Pregunten. Responc. Sospiten. Neguen. Sorprenc. Silenci. Xiuxiuegen. Silenci. Xiuxiuegen. Pregunto. S’enfaden. Criden. Em disculpo. Es tranquil·litzen. Intento. Pregunto. S’enfaden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Criden. Josep! Josep? Jo no em dic Josep. Responc. Silenci. Incomoditat. Silenci. Es disculpen. Equivocació.

OT COMAS MARTÍNEZ_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig rebre una trucada a les quatre de la matinada. Era un número anònim. Vaig contestar i resulta que era un assassí. Em va dir que em mataria a mi i a tota la meva família si no li donava diners a canvi. Vaig penjar ràpidament, però va tornar a trucar. Una vegada, dos, tres. No parava de trucar. Van picar a la porta, vaig deduir que era ell. Vaig apropar-me discretament a la porta. Per l’espiell, em va semblar veure una ombra. Vaig intentar fugir, impossible. Vaig trucar als meus pares, no hi havia ningú. Em vaig disposar a sortir, de manera silenciosa, per la porta de darrere. Era allà. El vaig mirar. Era el repartidor.OT

NIHAD RUCHDI EL MOHMOUH_3ème F Lycée Comte de Foix

Ens coneixem des de ja fa anys, però no va ser fins aquest estiu que vam començar a parlar, dia i nit. Cada dia sense descans, però em té confosa, a vegades era molt afectuós, però altres bastant distant, em tenia pensant cada nit. M’agraden els seus ulls, els seus cabells, el seu somriure, m’agrada ell… Però només el puc veure a les fotos que m’envia, la distància és el pitjor. Pensava en ell a cada hora, a cada classe, no deixa concentrar-me mai! De sobte, un dia em va dir: “Tinc moltes ganes de veure’t”, i em vaig emocionar, em vaig il·lusionar molt, però vaig recordar que no el podia veure fins a l’estiu que ve…

Clàudia Soldevila Sardà_3ème F Lycée Comte de Foix

El Joan era un senyor de noranta anys i era bastant peculiar. No sabia llegir ni escriure, però es passejava sempre per la plaça a les cinc amb un diari a la mà. Un dia estava sortint del seu habitatge i es va trobar a terra una carta amb un sobre molt brillant. L’home el va obrir i a dins hi havia un text molt llarg. Com que no sabia llegir, va pensar que era una carta d’amor, ja que aquell paper platejat era tan bonic! Va sortir de casa dirigint-se cap a la plaça, disposat a trobar el seu amor. No hi havia ningú. Va sentir un soroll darrere seu i algú el va disparar al cor. Sarcàsticament, podem dir que va morir del cor trencat.

LILIA AMIGÓ_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada, en una estació de tren molt antiga i solitària, una dona d’uns trenta-tres anys, aproximadament. Estava completament sola quan, de sobte, va aparèixer un mim amb cara de pocs amics que resulta que la podia controlar. Aquest va fer que la noia comencés a dirigir-se amb petits passos fins al davant de la via del tren. Ella es va posar a plorar perquè no volia morir, però ja era massa tard, el mim va fer que saltés i el tren la va atropellar. Finalment, resulta que tot això tan sols era un terrorífic malson. Per consegüent, si no s’aixecava, arribaria tard al treball.

ARIANA MACHADO_3r D EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Tot va començar l’any 2024 amb una noia anomenada Laia. Era fanàtica de l’atletisme i competia representant tot el seu país. Va arribar el dia més esperat, el de la competició. Ella estava molt contenta i tenia il·lusió de poder representar el seu club d’atletisme. Però a l’inici dels 100 metres va fer un mal gest que li va provocar una lesió. Els metges li van dir que no podria tornar a competir, però ella no els va fer cas i en aquells dotze mesos de recuperació va fer el possible per poder tornar a competir. Finalment, va decidir no recordar el que li van dir els metges i continuar perseguint els seus somnis de jove atleta.

Vicky Galeran_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Semblava que anava a ser un dia perfecte, dia solejat, neu dura, feia fred, però podia estar sense jaqueta i els entrenadors estaven de bon humor. Vaig deixar caure els esquís sobre la neu, me’ls vaig posar i vaig tirar cap a la cadira. Mentre pujava, podia sentir els meus companys picant els piquets, era un soroll tan perfecte, em relaxava. A l’arribar a dalt em vaig dirigir cap a la sortida del traçat, em vaig preparar, em vaig cordar les botes, vaig dir el meu nom per la ràdio i vaig tirar. Cada cop sentia més el cansament a les cames, però m’era igual, em sentia còmoda, estava gaudint la meva primera baixada del dia.

ANAÍS AMIGÓ_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

La nit del 24 de desembre, sentia aquells nervis mentre decorava l’arbre de Nadal amb la família. Preparava unes galetes, un got de llet, xocolatines per al pare Noel. Anar a dormir d’hora perquè arribés el moment, com més aviat millor. Era impossible, no aconseguia adormir-me. Esperava sentir-lo, trobar pistes o petjades al menjador. Despertar-me l’endemà d’hora per veure què m’havia portat. Fer trampes i obrir el regal, després tornar-lo a tancar perquè no se n’adonessin. Aquella era la meva jo de la infància que esperava tot l’any aquella època. La raó és que quan som nens tenim una il·lusió que mai tornarem a experimentar.

Amaya Besnier_3ème H Lycée Comte de Foix

S’està apropant el ball de final de curs i encara no tinc parella per anar-hi. Si no trobo algú avui mateix i m’hi presento sola, serà vergonyós per a mi! He decidit d’escollir-la jo mateixa. A l’escola, hi ha molts nois, però, us parlaré de tres opcions que m’han cridat l’atenció. M’he fixat en un noi que es diu Caden Wilson i parla molt bé l’anglès, però és molt egocèntric i orgullós. El noi que acaba de passar per davant meu és en Vladimir Ivanov i li agrada la neu, però es baralla amb tothom. Crec que escolliré el noi del meu costat. És en Jan Arreny-Plandolí, és pagès a l’estiu i monitor d’esquí a l’hivern. He triat Andorra.

ALEJANDRO BEJARANO_ 3ème H Lycée Comte de Foix

Un d’aquells pocs dies que feia el trajecte de tornada de l’escola a peu, em vaig adonar que algú em seguia. Sentia una presència darrere meu que avançava al meu ritme. Ja estava gairebé arribant a casa, però, com que no volia que aquell desconegut sabés on vivia, vaig passar de llarg el portal. Va ser precisament llavors quan vaig notar que se m’acostava més. De l’ensurt, vaig començar a córrer intentant fugir-ne, però ell també va accelerar. Estava nerviosíssim. Vaig girar-me i la seva cara em va semblar familiar.  I tant que ho era! Era el meu pare. “Per què corres, nen? On vas?”, em va demanar. Em vaig sentir tan alleujat que fos ell.

THAIS FERNANDES _3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Vaig anar amb els meus amics a una casa del terror, a l’entrar vam deixar els telèfons a una taquilla i ens vam separar en 2 grups diferents, amb el meu grup vam entrar a una habitació i d’un cub vermell va caure un paper, deia que havíem de trobar una clau. En trobar-la vam entrar en una habitació amb un vidre i vam veure els meus amics, estaven a una habitació amb algú disfressat de pallasso. En sortir de la casa els vam esperar i quan van sortir ens van explicar que van veure un cos. Uns dies després a les notícies va sortir que a aquella casa del terror havien matat un grup d’amics que havien anat una mica abans que nosaltres. 

ELISENDA PLAZAS_3r E EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Surto de casa d’hora. Miro el meu rellotge, marca tres quarts de tres. Avui no penso arribar tard de cap de les maneres. Tinc una reunió molt important i no puc arribar tard de nou, podria perdre la meva feina. Tinc quaranta-cinc minuts. Pujo al cotxe i consulto el rellotge, són les tres en punt. Què està passant amb el meu rellotge? Veig una senyora passejant el gos. Li pregunto l’hora. “Són les tres en punt.” Mig camí, miro el rellotge, dos quarts de quatre. Obro els ulls com plats, normalment només trigo 15 minuts. He arribat, em fa por mirar el rellotge. Les tres trenta-un? Entro a la sala de reunions, al primer pas em fan fora. 

DANIELA DE JESÚS CHÁVEZ _3r E EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Hi havia una vegada una noia que es deia Samantha, era una noia molt feminista. Un dia es passejava pel carrer de nit fins que quan estava a punt d’arribar a casa, va sentir un mocador a la boca. La va deixar immòbil i es va quedar inconscient. Dues hores després, es va despertar prop d’un escombriaire, li feien mal les seves parts íntimes. Llavors es va adonar que la van violar. Finalment, va anar a denunciar-ho a la policia i va contactar amb la premsa per comentar que no pararà d’investigar fins que trobi les persones que li van fer allò.

AHIDÉE VILLACAMPA_3r E EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi havia una vegada un grup d’amics, tots eren de la mateixa edats menys un que era més petit, el Martí.

Un dia, van voler sortir a la festa major de Sant Andreu a Girona. Van quedar tots a les 18  hores a la plaça del centre del poble i tot seguit van anar cap a una casa abandona. Quan van arribar-hi, van sentir crits i el Martí va desaparèixer. El van buscar durant tota la nit. L’endemà el Martí va aparèixer a l’escola i els va explicar que va desaparèixer perquè es va espantar en aquella casa abandonada. Llavors va marxar cap a casa.

Finalment, va demanar disculpes per no haver avisat ningú i se’n va anar a esmorzar a l’hora del pati.

HÉCTOR RODRÍGUEZ GÓMEZ _3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot va començar una nit fosca d’estiu en un hospital. Jo era molt petit, només tenia sis anys, no sabia què passava. Els metges s’havien emportat la meva mare a una habitació. El meu pare era amb mi esperant molt nerviós i preocupat. Van passar minuts, hores, i jo ja estava cansat d’esperar. L’ambient era tens i tot estava en silenci, fins que la porta es va obrir i els metges van sortir, i ens van deixar entrar a dintre de l’habitació, on era la meva mare. Quan el meu pare i jo vam entrar a l’habitació em vaig sentir molt feliç. Als braços de la meva mare hi havia una nena molt petita i desconeguda, la nova membre de la meva família. 

GISELA ESPARZA MUÑOZ_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

M’aixeco en un país estranger, no sé on soc. Miro al meu voltant, hi ha molta gent, soc en una pista. Miro el marcador que hi ha, punt de partit a favor. Ja sé on soc! Estic tremolant, busco suport d’alguna cara coneguda, res, no trobo a ningú. El cor em batega a mil, és punt de partit i trec jo. Amb tota la meva valentia, tiro la pilota enlaire i… “OUT”. No pot ser! He fallat! Ara tinc molta més pressió, em queda una oportunitat. Veig com a la meva contrincant se li escapa un somriure. Torno a mirar… sí! La meva mare és allà. Agafo ben fort la raqueta, inhalo, exhalo, llenço la pilota i… “ACE”. Sí, partit a la butxaca.

GIL MESALLES _3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un bon matí, en un poble andalús, agafava la bici amb dos amics i marxàvem cap a un poble proper volent tornar amb una gallina. En arribar, veiem gran quantitat de granges, una en especial que semblava abandonada, però que tenia animals. El Sergi salta la tanca de filferro, agafa una gallina negra i, com un sac de patates, me la tira. Com que no teníem una altra alternativa, vam ficar la gallina dins de la meva motxilla, amb el cap per fora perquè pogués respirar. Mentre tornàvem a casa per aquell camí fangós, rèiem i imaginàvem el que devia pensar la gent que veia tres criatures amb una gallina a la motxilla. 

JOE HEVIA_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

–No sé què posar·me! 

–Tranquil·la, ja trobarem alguna cosa. 

A la nit de les noies, Halloween és l’únic dia de l’any en el qual podem ser nosaltres mateixos sense que ningú ens digui res. Així que vam decidir disfressar-nos dels cantants més icònics, que són The Weekend, Lana del Rey, Taylor Swift i Billie Eilish. Vam quedar amb la Sabrina, Lionnel, l’Elisabeth i l’Olivia de vestir-nos tots junts per anar tots junts a la superfesta del Jack, sempre fèiem la festa de Halloween a casa del Jack, ja que ell sempre contractava els millors DJ del país. Després de la festa vam anar a dormir a casa de la Sabrina.

ELOI CRESPO MANUBENS_3r C Col·legi Mare janer

L’agafo, escolto i penjo. Sona, l’agafo i penjo. Sona, m’enfado i no l’agafo. Sona de nou, l’agafo i penjo. Era un anunci publicitari. Sona, l’agafo, crido, no sento res i penjo el telèfon un altre cop. Penso qui podria ser. Espero. Sona, inspiro, expiro, l’agafo, escolto, em preocupo, crido i el deixo. Era l’escola. Estic nerviós. Sona, l’agafo i el deixo caure a terra. Sona de nou, el recullo del terra i el llenço contra la porta. Penso en el que ha passat. Obro la porta, tanco la porta, pujo al cotxe i vaig a l’escola. Busco el meu fill, però no hi és. Pujo al cotxe, vaig a casa i intento trucar-li. El telèfon ja no funciona.

Núria Alonso_3r C COL·LEGI MARE JANER

Era vuit de desembre. Menjava galetes de xocolata amb l’àvia i els cosins, com cada any. Veníem de passejar i el clima de fora era fred i gèlid. Havia estat nevant. La neu cobria els carrers amb un mantell blanc. Vam fer una volta pel poble, decorat amb llums brillants i tions de fusta. No sabíem que l’àvia ens tenia preparada una sorpresa. Vam tancar els ulls. Els vam obrir. L’àvia ja no hi era. Ens vam mirar als ulls, eren tristos. Els vam tancar. Els hem obert de nou. És vuit de desembre. Ha passat un any. Som tots al mateix lloc, però falta algú. La calefacció és encesa, però no se sent el mateix caliu. Et trobo a faltar, àvia.