e_640

Samuel Darmon Abitbol_3r D EA Segona Ensenyança d’Ordino

Estava estirat a la sorra amb una ampolla d’aigua mirant el mar, però s’avorria molt i va anar a banyar-se. Llavors va veure uns nens bussejant mirant els peixos, n’hi havia que estaven nedant. De sobte li van tirar aigua, era el seu germà i van començar a jugar a tirar-se aigua. Van agafar una pilota que havien portat i se la van passar entre ells. De cop i volta va sentir un crit. Es va despertar, estava somiant. Era el primer dia de classe i havia llençat l’estoig a la professora. Van trucar a casa i el van castigar una setmana sense telèfon. 

ADRIÀ BORRACHERO GORAY_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

En Josep, que mai no ha sigut un gran atleta, avui es proposa pujar la gran formació rocosa. Inicia la travessia amb força, amb l’objectiu al cap de poder menjar. Mentre avança perd ritme, però no vol rendir-se. En completar la meitat del camí es troba un company estirat a terra; tot i així, sembla orgullós d’haver millorat la seva marca. Veure’l tan feliç el motiva a seguir endavant. Amb molt esforç aconsegueix arribar a una fresca fulla verda que cau del cel. Ho ha aconseguit, el caragol ha pujat sobre la pedra i ha obtingut el seu premi. 

PAULA VIDA_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Havíem arribat a França, pel viatge de fi de curs. Poc després d’instal·lar-nos a les habitacions, vam arreglar-nos per a la nit. A l’acabar, vam anar cap a l’habitació d’uns amics, una cosa estrictament prohibida. Així que vam haver de sortir per la finestra de l’habitació. Només faltava la Lia per sortir i mentre sortia, va caure, va fer un crit i es va trencar la part del darrere del vestit. Els nens ens feien senyals des de la seva finestra perquè correguéssim: els professors havien sentit el crit. Quan vam sentir la veu dels professors… va començar la diversió, ja que la Lia corria amb la part del darrere del vestit trencada.

Mariia Larkhipova_3ème C LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és el dia que tant he esperat, la meva primera competició. M’he entrenat durant hores i més hores i somiat mil vegades en aquest moment. Aquí estic, amb el maquillatge perfecte i els cabells recollits en un monyo ben alt, sortint a la pista. El meu entrenador em mira amb suport, sona el xiulet i la música comença. Hi ha moments en què faig coses inusuals, i fins i tot quan l’arc m’ha caigut a terra, ho he sabut dissimular. He abraçat l’entrenador i he esperat que em donessin la puntuació. Les meves competidores tenen puntuacions molt altes, sé que serà difícil avançar-les, però no em rendiré i continuaré lluitant per aconseguir-ho.

MARINA GONÇALVES CORDEIRO _3r F EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Diuen els llibres que una noia anomenada Laura somiava a anar a un bosc d’animals que parlen. Un dia jugant al jardí va seguir un gat que va veure. La va portar fins un arbre on tenia una porta i la va obrir. Era tot fosc. Després va avançar, va trobar un bosc enorme ple d’animals en què destacava una àguila daurada que la mirava. De sobte, el cel es va ennegrir i un huracà es va formar, la va aixecar i la va fer volar. El vent va afluixar i va deixar caure la Laura, però l’àguila la va salvar. L’àguila li va parlar, però no va entendre res. Mentre pensava en la veu, va xocar i va caure. De sobte, es va despertar amb la veu de la seva mare cridant-la.

Laia do Nascimento Teixeira_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Un dia, la Julia i la Jana van anar a passejar amb els seus gossos. El Roxi i la Luna es van escapar al bosc nevat. Elles van seguir les petjades. Els gossos van veure uns nens que escalaven arbres. Van veure un os que passejava. Els gossos es van amagar i l’os es va espantar. Es van apropar lentament a l’os. Li van preguntar per què no estava al seu cau i va dir que volia prendre el sol. Després d’intercanviar unes paraules, van començar a jugar.

Quan la Julia i la Jana els van veure, van trucar als foresters. Dos minuts després va arribar el Roxi va mirar la Luna amb cara de tristesa perquè sabien que havien de marxar.

Daniel Carvalho Silva _3ème A Lycée Comte de Foix

Era una nit qualsevol del mes d’agost, era tard i estava tot molt fosc. El meu cosí em va demanar si volia anar fins al poble per viure alguna experiència més engrescadora. Quan tornàvem vam observar al lluny que la porta del veí estava oberta i a dins hi havia el seu gos, un pastor belga negre que es camuflava amb la foscor de la nit. Ens vam endinsar lentament per no despertar-lo però ell ja estava alerta, semblava que ens estava esperant, furiós i a punt d’atacar-nos. En un moment les nostres vides van començar a perillar fins que el buit es va apoderar de nosaltres i el poble es va despertar amb aquella trista notícia…

EDUARTE MANUEL PEREIRA CALDAS_3ème A Lycée Comte de Foix

Semblava un dia tranquil però de sobte RTVA emetia una notícia d’última hora: “La Revolució dels Clavells”, la revolució contra la dictadura portuguesa. Molts anys de censura, de tortura, de patiment, d’angoixa i de desesperació… La població estava cansada d’aquella situació insostenible. Els militars havien decidit sortir als carrers amb un clavell vermell a la punta dels fusells com a símbol de la revolució. La ràdio portuguesa emetia cançons censurades per posar fi a la dictadura. El dictador Caetano fugia cap a Brasil. La societat andorrana es va solidaritzar amb els portuguesos que residien a Andorra. Riiiiing! Quin patiment…

PÀTRIC TOLÓ PÉREZ_3r A COL·LEGI MARE JANER

Em perseguien. Excés de velocitat i carregat de diners. Els de blau s’acostaven, el cotxe no responia i jo volia anar més ràpid. Arribava a la ciutat i era molt a prop de l’amagatall. Feia maniobres massa perilloses, com si estigués en una pel·lícula de curses de cotxes o pitjor. Els de blau enganxats als meus talons, però no arribaven a tocar-los. Era el millor en el meu treball. Però a l’última corba, a l’últim tros, a l’últim bocí, a l’última porció, de lliurar-me d’ells, m’adono que ells no eren els perseguidors, sinó la mort. M’estampo, dono sis voltes de campana sense parar i què ha passat? Fins aquí només? Ho finalitzo tot? 

JOSEP BALLESTER GONÇALVES_3r A COL·LEGI MARE JANER

Dimarts dia 6 de maig comença un dels partits més bonics de tots els temps. L’Inter de Milà té un gran punt a favor, té l’afició que li dona suport. Tot i així, el conjunt culer empata el gran partit sense cap mena de por. Durant tot el partit, s’ha sentit un domini culer del principi a la fi. Però amb uns grans jugadors per part de l’Inter de Milà, aquests han seguit atacant, intentant batre els jugadors culers. Finalment, amb el conjunt visitant dominant, en una jugada sense sentit, l’Inter xuta i acaba el partit. Aquest sentiment d’impotència culer és el sentiment que se sent quan per al diari un microrelat has de fer.

JANA BAL_3ème D Lycée Comte de Foix

Sempre he volgut admirar algú que m’acompanyi a través de la meva vida i no és una tasca fàcil trobar la persona adequada. Després de tres mesos he decidit que ell és el meu destinat. Celebro el seu aniversari com si fos el meu. Veure una nova publicació és la meva felicitat. Escolto cadascuna de les seves cançons en bucle perquè és el que m’apassiona realment. Vaig a les botigues per veure si el seu àlbum hi és, sense importar-me el preu. Voto per ell a totes les competicions, ja que veure’l somriure és la meva pau. Aquell dia el meu somni es va fer realitat, veure’l actuar davant dels meus ulls, sabent que estic on sempre he volgut.

FATIYA VALDÉS RODRÍGUEZ_3ème D Lycée Comte de Foix

Avui he anat a la terra, he vist que els éssers que l’habiten actuen de forma estranya: es llancen boles de metall (de totes les mides) per tal d’agrair les descobertes als altres països, pobres civils! Quan alaben els déus tiren fums negres al cel. Els nens de la meva edat es passen tot el dia en unes caixes molt curioses mig adormits. He vist que hi ha una zona més moderna, on la gent viu apartada, sense llits i amb molt poca roba. Somriuen sense ganes i ploren amb emoció. Quan volen alguna cosa no treballen, ni ho intenten, agafen el que volen dels altres. Les seves disculpes són buides i els seus “t’estimo” són només paraules.

NOA FERRRA_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Hi ha persones que arriben a la teva vida com una gran tempesta, com un tsunami; et capgiren, et desfan, però et fan sentir viva. Ell és això: la calma abans i el silenci després. Marxa i torna, i jo sempre soc allà fent veure que no l’espero. Quan m’abraça, tot el dolor s’apaga; però, quan s’allunya, el món sencer em cau a sobre com una galleda d’aigua freda. A vegades, sembla buscar altres mars però sempre acaba tornant, com la marea quan no sap cap a on anar. No sé si això és amor o un eco mut que no vol morir; però cada cop que el veig, em convenço a mi mateixa que encara no sé respirar sense ell… I, en el fons, tampoc vull.

ISAAC DÍAZ_3r A EA 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Com es pot ser tan desgraciat! Sobrevisc per les almoines de la gent i perquè soc espavilat. Després, que si visc al carrer i un colom se’m caga a sobre; miolo per queixar-me però ningú m’entén. Quan plou, em mullo però tinc el pèl que protegeix el meu petit cos. Tinc una vida detestable! No em sembla just que alguns visquin amb una família ben calentets i jo tot sol autoproveint-me del que trobo a la brossa. Si jo visqués en una casa, la meva única preocupació seria roncar de gust. Tot i que m’agradaria canviar de vida, haig d’estar agraït perquè encara puc dormir pels racons i menjar allò sobrant; si no ja estaria mort i acabat. 

RAYAN CHEMLAL KHALIFI_3ème G Lycée Comte de Foix

M’aixeco del llit, surto de l’habitació i no trobo els meus pares. Els truco als mòbils, però trobo el de la meva mare a sobre del llit. Em desespero, em dic: on estan? Surto a fora per buscar-los, però hi ha alguna cosa molt estranya: NO HI HA NINGÚ! Truco als meus amics però ningú em contesta. M’estic desesperant. De sobte, trobo una dona. Començo a parlar amb ella i em diu que no hi ha ningú perquè el món ja no és habitable. Li demano si sap on és tota la gent, però quan em giro per mirar-la i escoltar la seva resposta ja no hi és. M’espanto. Començo a cridar, però no em respon. De sobte sona el despertador: Uf!, quin ensurt.

POL CAUBET FRESNO_3ème G Lycée Comte de Foix

Em desperto, surto de l’habitació i prenc un cafè. Em vesteixo i surto de casa. He d’anar a la feina amb metro. Mentre espero a l’estació, veig que la gent em mira estranyada. No li dono gaire importància i l’agafo amb normalitat. Arribo a la feina, i mentre pujo a l’ascensor, el vigilant em para i no em reconeix, li ensenyo la carta credencial i em dona pas. Pujo a la 6a planta. M’assec davant de l’ordinador quan apareix el meu cap exigint-me la identificació, li dono i em diu que me’n vagi a casa. No entenc res, però obeeixo. Però abans passo pel bany, mentre em rento les mans, miro al mirall i veig el cap d’un colom amb braços.

ANA FERNÁNDEZ ESPINOSA_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Ens hem vist avui, però ja no ens veurem mai més. 

Aquest dia amb tu ha estat el millor de la meva vida i t’estaré sempre agraït per això. Ens vam conèixer al tren i, encara que jo no estava segur de com començar la conversa, vaig preguntar l’hora. Em vas mirar estrany, però vas riure. Vam acabar parlant de la vida. Va ser una bogeria i, sense conèixer-nos, vam decidir baixar en una parada i visitar el poble mentre ens explicàvem anècdotes. Et vaig parlar de coses que no havia dit ni a la meva família, però no ho hauria d’haver fet, ja que sense dir res vas desaparèixer i mai més et vaig tornar a veure. Gràcies per aquesta única vivència.

JESSICA FERNANDES AMORIM_3r  COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

En Ton desperta a l’habitació d’un hospital, en un instant apareix una infermera que l’atén. Un cop recuperat, surt al carrer i troba uns grans edificis avançats en tecnologia que estan davant d’ell, a més s’adona que els preus són més elevats, no troba els seus amics i quan torna al seu apartament pot veure una família a la terrassa esmorzant. No sap què està passant. Tanca els ulls per relaxar-se, i quan els torna a obrir un altre cop, desperta una altra vegada a l’habitació de l’hospital. S’adona que tot havia estat un malson o això semblava, perquè quan mira per la finestra de l’habitació torna a veure aquella gran ciutat futurista.

LARA COSTA DA SILVA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em llevo recordant que ja no ets al meu costat. Vaig a rentar-me la cara i recordo tot allò que vam fer juntes. Intento deixar de pensar en tu, perquè he de continuar amb la meva vida fingint que ja he superat la teva pèrdua, quan en realitat em dol saber que ja no estàs. Els meus pensaments es tornen foscos, busco obsessivament una raó que expliqui per què ho vas fer. Començo a notar com em tremolen les cames i perdo l’equilibri, caic a terra mentre unes llàgrimes llisquen per les meves galtes i, lentament, perdó la consciència. Obro els ulls mentre recupero la vista, en voltar el cap assimilo que sola no ho podré superar.

LAIA CABANILLAS TORRENT_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Caic, m’aixeco. Ho intento però em rendeixo. Em comparo i em deprimeixo. Què és? Què és aquesta pressió que no surt del meu cap? Un núvol negre; paraules que no em deixen avançar. D’on surten? Per què no les puc treure? Soc jo? És l’esport? Cada dia m’ho pregunto i penso… segueixo? I si ho deixo? Cada dia a entrenar, estic estancada. Ells aconseguint els seus somnis i jo intentant treure-m’ho del cap. Quin dia ho superaré i m’ho trauré? Espera, soc suficient? Una abraçada muda. De qui? Respiro. Entre núvols negres i boira espessa torno a veure un punt de llum…