Majors de 15 anys

Rubí Rocha_BTS B LYCÉE COMTE DE FOIX

1942, els nazis irrompen a la frontera. Nosaltres travessàvem el port d’Envalira cercant seguretat. Res deixava imaginar que aquell país, allunyat i desconegut de tothom, amagués tanta sang. 03.45 h., em llevo bruscament cridant i suant com un porc. Tots em miren, em miro, giro el cap i descobreixo l’Anton cobert de sang. Tothom calla, i de sobte, sense adonar-nos-en, som en un camió en direcció a l’entrada del poble, de camí cap al coll de les Abelletes. Allà mateix, aquell passador desgraciat ens roba i d’un tret sentencia la nostra mort. D’ençà, sempre que fosqueja, apareix una creu per sobre la vall del Pas de la Casa. L’heu vista mai?

Raymond Cortez_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL

Planifico: demà acabaré aquest projecte… Imagino: un cop acabi els estudis, treballaré d’advocat… Projecto: demà parlaré amb el cap per demanar-li un augment de salari… Preparo: demà cuinaré un plat per a tota la família… Invento: demà, demà, que no me n’oblidi cap dia més, serà un dia important perquè li diré que l’estimo. Construïm un munt de demàs. Vivim per tal d’assolir els nostres objectius, sempre en el demà; però, i si acabem perdent la salut per guanyar diners i perdem els diners per recuperar la salut?; pensem tant en el futur que no gaudim el present i morim com si no haguéssim viscut. Encara, –demà…?

Lloyd ganal_BP XARXES FORMACIÓ PROFESSIONAL

Són curioses les reaccions tan diverses de les persones properes quan mor un familiar. Alguns, com si poguessin reviure el difunt, ploren desesperadament sense que ho puguin evitar. Uns altres, eviten les llàgrimes però pateixen en silenci. Altres persones, com jo, no ploren, simplement el recorden. Em vaig quedar de peu al tanatori, davant del cos del meu avi. Em semblava estrany veure’l. Sabia que no el veuria més, però semblava dormir tranquil·lament dintre del taüt. Em sentia més aviat feliç, m’alegrava veure que l’avi no havia perdut la rialla i, el més important, ara, descansava en pau.

Lukas Guillem_1r SB LYCÉE COMTE DE FOIX

La Pepa té dues gates i li agrada molt el suc de llimona. Sovint, surt al carrer per fer judo però la veïna és d’origen australià. Per això, està a favor de la protecció del medi ambient. La Pepa fa sudokus al llarg del dia i també pastissos de maduixa. Tot i així, voldria comprar-se una aspiradora de color taronja a Ikea. Avui fa bon temps, com havia previst el gos del mossèn: quina alegria per a les dones africanes. Finalment, la Pepa sap fer malabars amb taronges madures i no amb ovelles perquè se’n fa samarretes de llana. Quin malson, el president s’ha dutxat: gràcies, Pepa!

Maria Duró_1r SB LYCÉE COMTE DE FOIX

Els carrers estaven nevats, il·luminats de llums de colors. Tothom era feliç per Nadal. Els nens sortien contents de les botigues de joguines. Però enmig d’aquest ambient, una nena petita, caminava perduda. Mirava les vitrines amb uns ulls plens d’esperança. No tenia on anar, per passar aquesta meravellosa nit. Les persones passaven davant seu sense dedicar-li el mínim interès. La gent, per Nadal, es torna cega per no mirar la injustícia del món i gaudir d’aquesta festa. Però de sobte, algú li va somriure. Era un noi de la seva edat. I només amb aquest signe li va fer entendre que, avui, no estaria sola.

Óscar Gómez_Terminale Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Raquel, una nena petita, va matar la seva mare. Una vegada morta, li va obrir el pit i li va treure el cor. La nena va marxar corrent, va caure i va rodolar per les escales de casa. El cor li va sortir rodolant i, fent bots, va anar a parar al pis de sota. El cor de la seva mare, amb el record invisible del naixement de la filla petita i del cordó umbilical que les unia al seu naixement, va fer un bot, va  vibrar i va dir molt suaument: –T’has fet mal, filla meva? L’amor d’una mare no es perd mai, estigui viva o morta. El sentiment d’amor d’una mare estarà sempre present sigui on sigui.

Sergi Moreno_Terminale Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Dissabte, com de costum, en Jaume va sortir de festa. Després d’una dutxa d’aigua freda s’arregla i agafa el cotxe. Baixant cap a la ciutat es troba una noia que fa autoestop i la recull. De camí la noia li explica que vol sortir de festa i conèixer un noi especial. En Jaume para el cotxe de sobte i li fa un petó, la noia sent un calfred. Entre els dos decideixen ­quedar-se al car­rer ja que per a ells és un lloc molt especial. La noia, que es diu Laura, abraça el Jaume i es juren amor etern. I en aquell carrer va quedar marcat el dia en el qual es van conèixer. Un mesos més tard es van casar.

Toni Pardo_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Un altre cop espero el bus, deu minuts, i no passa. Fa un fred que ni a Sibèria. Els cotxes passen, mireu-los, amb la calefacció engegada no s’estaran congelant. Ja era hora, per la cantonada veig el bus apropant-se. M’aixeco, busco el carnet doblegat, únic al món gràcies a la Yoli, aixeco la mà per aturar el bus i NMLC! (No me lo creo!) Fora de servei! Torno a seure i deu minuts després, veig el potent taronja del bus, ploro, no sé si pel fred o per l’aparició del misericordiós bus. S’apropa, l’interior negre, els vidres entelats, s’obre la porta i entro. Déu meu, està ple! Però bé, s’està calent dins.

Anna_2n A batxillerat INSTITUT ESPANYOL

El got mig ple. O mig buit. Ja no ho sé, però crec que no m’importa gaire. L’únic que sé del cert és que el fons del got és de color blau i és dolç, molt dolç. M’agrada. Sóc al mig del local, em moc amb la música. Hauria de buscar els meus amics, han dit alguna cosa d’una altra ronda, però a mi encara em queda beguda i per ser sincera no sé per on queda la barra. L’únic que sé és que el noi que m’ha invitat a aquest combinat m’està mirant. Uns preciosos ulls blaus em miren. Un somriure li emmarca la cara i avança en la meva direcció, lentament, mesurant els passos. M’abraça i el puc olorar. Somiaré dies aquest perfum.

Joana Besolí_3r ESO B COL·LEGI JANER

La Marta estava trista, creia que ja res tenia sentit. Ja no tenia cap motiu per poder somriure, així que se’n va anar a caminar pel bosc. Es va anar fent fosc i no trobava el camí de tornada. Al cap de poc, va veure una llum, es va pensar que hi havia algú. La va seguir. Després va anar tot molt ràpid. Va sentir com l’aire fred li congelava la cara, i ja no notava el  ter­ra sota els seus peus. Després va sentir l’ambulància i els seus pares i familiars plorant. Es va acostar i va veure el seu cos sense vida a terra, amb un trau al cap i sagnant. Els metges van dir que ja era massa tard per salvar-la. Què li havia passat aquella nit?

Andre Gonzalez_3r ESO B COL·LEGI JANER

Era un dia assolellat, un llebeig suau em fregà el cos mentre m’ajupia enmig del desert, perduda, desesperada, al pensar que era impossible trobar alguna cosa entre aquelles immenses muntanyes de sorra que m’envoltaven. De sobte, una sentor deliciosa em penetrà pel nas, emocionada, amb cara de felicitat em vaig girar, vaig veure un cúmul d’objectes i menjar apilat a la tercera muntanya, més enllà d’on era jo, no sabia què fer. Després d’una nit de lluna plena vaig decidir anar-hi, vaig començar a caminar o millor dit a córrer, em quedava tan sols dos metres aproximadament per tocar aquell munt de delícies, quan vaig obrir els ulls.

Laura Pinson_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

És el moment, l’exposició comença. Estic nerviosa com un flam. Miro les cares dels meus companys, la majoria fan cara de fàstic. A l’última fila puc veure com els quatre creguts estan rient, no sé si de mi o d’una altra cosa. De cop un d’ells em mira, em senyala i es posa a riure. Ignoro les seves rialles i continuo explicant la meva exposició. Canvio de diapositiva. Es bloqueja l’ordinador, i sembla que no es vagi a acabar mai la meva exposició. Intento acabar al més ràpid possible i demano si hi ha dubtes. Quan estic a punt de marxar, un dels que reien aixeca la mà i diu: Jo tinc una pregunta, més o menys, quina hora és?

Alèxia Zamora_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà està. La cosa més bonica que podria haver vist mai. M’hi dirigeixo i passo per davant sense dir-li res, com si no existís, només el miro de reüll. Ja ha passat un dia. Surto de l’escola i aquest cop vaig acompanyada d’una amiga, li indico on és, el veu i es posa a riure. Però jo segueixo impassible. Respiro profundament, tanco els ulls i me n’hi vaig. Tot­hom em mira, però jo segueixo caminant amb un únic objectiu, tenir-lo a les meves mans, que sigui meu per sempre. I de cop hi sóc, just davant. Allargo la mà i l’agafo, una sensació estranya em recorre tot el cos. Veig la caixa i me’n vaig a pagar el mocador que tant m’agrada.

Andrea Méndez_4t A secundària e. andorrana santa coloma

Poca gent ho sap però quan algú com jo sent aquell fred gèlid, sap que és el seu moment. Al principi tens por, és normal, saltaràs al buit i cauràs. T’has passat el dies d’un lloc a l’altre, no has tingut temps d’arreglar-te, estàs cansat però no t’importa. És el teu moment i el gaudiràs. Saltes al buit i caus, comences a veure les coses d’una altra manera. No tot és tan gran com pensaves. Ni tan bo. Però és bonic, especial. Poca gent s’adonarà que estàs caient i et veus invisible, però quan alguna persona se n’adona i la sents cridar: “Mira, mare, neva!”, et fa sentir especial, que ets el record de Nadal perfecte.
Signat: un floc de neu.

Tatiana Martín – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Recordes com ens vam conèixer?
Segurament no te’n recordis però jo ho tinc molt clar.
Aquell dia tot eren mals: vaig perdre el bus, els pares em van renyar, les classes van ser avor­rides i estressants…
Però topar amb tu als passadissos de l’escola em va fer somriure.

Sara Tapia – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Les onades balancejaven el petit vaixell de fusta tot murmurant un poema d’amor.
Ella, asseguda a la proa, es deixava portar pel vent i tancava els ulls per sentir-lo millor.
La lluna, com un director d’orquestra, dirigia la brillantor dels estels i les ombres del capvespre. Ella, emocionada, deixà caure una llàgrima que, a cop de lluna, semblava un diamant perdent-se en les profunditats.

Patricia Marin Nieto_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El verb sortir: sortir és llibertat, no preocupar-se dels problemes, fer el que es vol sense tenir algú al costat dient-te el que has de fer o el que no: sortir amb els amics, explicar anècdotes, estar amb la teva gent, sentir-se molt a gust, no fixar-se en el que diran els altres. Així doncs, viu el present, no pensis en el passat ni en el futur ja que el que hagi de passar passarà. Per tant, passa més temps fora, surt i aprofita el temps. Fora sempre tens alguna cosa a fer. A casa ho tens tot fet, l’únic que pots fer és mirar la televisió, estar a l’ordinador o dormir. Resumint, perdre el temps, doncs surt i gaudeix el moment.

Aicha Faouzi Bentahar_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El treball és imprescindible per poder viure, fins i tot necessari per al benestar físic i mental de la persona. Hi ha milers d’opinions sobre el treball, però és una necessitat i malauradament és una rutina molt pesada. Avui dia la crisi que sofrim no ajuda gaire a l’obrer que es lleva sempre ben d’hora per anar a treballar i torna tard a casa seva. Tot això, per aixecar la seva família i malviure en aquesta època tan dolenta que passem. Un treball normal, molt mal remunerat i fins i tot on la gent és sotmesa a coses inaguantables però cal aprofitar-lo. Per tant, cal estudiar, nois! Busqueu un bon lloc en aquesta vida tan complicada!

Manel Quintana_Tle BPR Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls, però no veig res. Tot al meu voltant és fosc, desconegut… I  penso… on sóc? Com he arribat fins aquí? Per què em trobo en aquesta situació tan estranya? Faig memòria però no recordo res. Començo a espantar-me. Tinc por. Què hi faig aquí? Per què jo? De sobte, una sèrie de sorolls i records em bombardegen el cervell. Tot va molt ràpid, sento com si el meu cervell estigués a punt d’explotar. I per fi, descobreixo on sóc i com he arribat fins aquí. I un pensament. Un pensament per a la meva mare. Hauria d’haver-li fet més cas quan em deia insistentment que no creués la carretera amb el semàfor de color vermell.

Van Pereira_TERMINALE BPR ELEC. LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un matí d’hivern i vaig sortir de casa molt aviat. El sol encara no es feia visible. Vaig agafar el cotxe com de costum per anar a passejar. Anava sol. La carretera estava seca i no anava gaire ràpid. Poc després vaig començar a augmentar la velocitat. Em vaig trobar una carretera llarguíssima i sense revolts davant meu. Hi havia gel, però quan em vaig adonar vaig perdre el control del cotxe. Se me n’anava, no podia amb ell. Mentre intentava controlar-lo, vaig fer quatre voltes de campana i vaig sentir com xocava amb un obstacle. El cotxe es va parar i quan vaig sortir vaig pensar que després de tot havia tingut sort.