Majors de 15 anys

Gerardo Vizmanos Alegre_3r D Lycée Comte de Foix
És l’únic esport en què estàs en contacte amb un animal, molts pensen que no és un esport, quan mai hi han posat el cul al damunt. Suposo que sabeu de què parlo. Parlo de l’equitació, diuen que es maltracta l’animal i que simplement tens de seure al damunt i esperar. Cada cop que puges corres perill, perquè mai saps què et pot passar, en qualsevol moment el cavall es pot espantar, pots caure i tenir un accident que et perjudiqui la resta de la teva vida. Però ningú és conscient que quan practiques l’equitació,  no solament és seure i fer, sinó que també construeixes una relació amb l’animal i el consideres el teu millor  amic.

Emma Casas­_3r D Lycée Comte de Foix
El humans tenim el mal costum de comparar-nos amb els animals com “ets una porca” o “ets ruc”, aquestes comparacions solen ser dolentes. Jo sempre he pensat que som com una papallona, al principi som un fetus, estem protegits a la panxa de la nostra mare. Com la papallona, que primer és una petita eruga protegida per la seva pell. Al cap del temps, tots dos evolucionem, l’eruga es converteix en una bonica papallona i nosaltres naixem; la diferència és que si tot va bé, viurem mes de 50 anys. La pobra papallona no té aquesta sort, ella viurà només un any. El temps en el que nosaltres veiem una petita part de la realitat de la vida.

Inés Fernández Álvarez_3r A Col·legi Mare Janer
Fa molts anys en un poble molt llunyà hi havia dos nens. Cada dia, anaven al bosc a jugar. Una tarda, un d’ells se’n va anar de viatge i l’altre nen va decidir anar-hi sol. Ningú va tornar a veure’l mai més. Quan l’altre nen va tornar del viatge li van dir el que havia passat. Ell, enfadat, va anar al bosc però tampoc va trobar-lo mai. Després d’això el poble es va tornar trist i apagat. Tothom tenia por del que hi podia haver al bosc. La gent va començar a dir que potser  al bosc hi havia els esperits dels nens… La gent va anar marxant però alguns es van quedar i cada cert temps aquesta història es torna a repetir.

Erica Cruz da Silva_3r A Col·legi Mare Janer
Fa dies que sento coses estranyes; objectes que es mouen de lloc sense cap explicació, el so d’una persona plorant perquè no l’escolten; com si intentés parlar amb mi, però no pot, i plora per poder cridar l’atenció. Sincerament no tinc por, per dues raons: la primera, perquè si és un fantasma no em pot fer res, perquè està mort, i la segona raó és perquè sento que és la meva millor amiga i no em faria mai de la vida mal.
Sincerament m’agradaria que fos ella, per poder-hi parlar i explicar-li tot el que he viscut aquest dos anys des que va morir. També m’agradaria saber què se sent quan et mors. L’espera m’inquieta.

Gerardo Vizmanos Alegre_3ème G EA Segona Ensenyança d’Encamp
11 de juliol de 2010: és la final del Mundial de Sud-àfrica. Comença el partit, em seleccionen, és el meu moment. Si no ho sabíeu, em dic Andrés Iniesta. Després d’escalfar entrem a escena. Espanya contra Holanda, un partit difícil, però no per a nosaltres. Durant la primera part del partit, els rivals amenacen en diverses ocasions de marcar un gol. L’afició em mira esperant que faci alguna cosa. L’entrenador confia en mi. Durant la segona part la cosa empitjora i l’afició riu. Comença la pròrroga, m’arriba la pilota i… gol! Tot Espanya crida i acaba el partit. De sobte m’he convertit en l’heroi.

Gerard Fernández Membrive_3r E EA Segona Ensenyança d’Encamp
Era un dia calorós de novembre, vaig agafar l’autocar de la meva selecció. A l’autobús ningú va dir res, els nervis intensos ens envaïen. Estàvem més segurs que les altres seleccions, ja que havíem guanyat l’anterior Copa del Món a Rússia, però això no significava res. Al vestidor era impossible ficar-me els mitjons, al passadís, entrant al camp, em plantejava què hi feia jo allà…
Al final tot es veia perdut, fins que a l’últim minut Kilian Mbappé em va passar la pilota dins de l’àrea. Estava terroritzat! Vaig xutar la pilota amb totes les meves forces, la vaig veure passar la línia de gol i… GOL!

Pau Estruch_3ème E Lycée Comte de Foix
Aquell gat no era un gat qualsevol. Arribàrem a urgències i ell estava miolant, era a la porta. Entre eterns moments callava. No entrava, fins i tot rebutjava el menjar d’una nena. L’observava per hores, els seus miols eren estranys, semblava que demanava alguna cosa o esperava per alguna cosa. La meva pregunta era: “Què esperava?” Els seus miols eren cada vegada més forts, van passar uns instants. Va sortir un metge per donar la notícia a una dona, el seu espòs havia perdut la vida. El gat va deixar de miolar, es va tranquil·litzar. Va ser en aquell moment que vaig entendre per què miolava. Esperava alguna cosa. Esperava una ànima.

Cholée Bartoli_3ème E Lycée Comte de Foix
Què hi haurà després de la mort? No podem certificar res, però hi ha moltes opinions sobre què hi haurà després. Uns pensen que hi haurà el paradís, la felicitat, que veurem els nostres familiars, que també van passar per aquesta etapa, o l’infern, que és on pagues per l’autoculpabilitat. D’altres pensen que començarem una nova etapa, una nova vida i que ens reencarnarem en algun altre ésser viu, altres pensen que no hi haurà res, simplement la foscor, el buit, la soledat, que tot el que hem viscut: tots els nostres records, els sentiments… el contacte amb les persones que més hem estimat, desapareix i simplement queda en l’oblit…

Ana Martins_3rC Ea 2A Ensenyança S. Coloma
Hi havia un nen que estava a prop d’un pou amb la seva mare. Ella li deia: “Cauràs cap a dins, para!” Però el nen no va fer cas i va continuar donant voltes al pou. La mare el renyava, però ell la ignorava, “cauràs!”. Després d’un llarg temps avisant el nen, aquest cau. “Què t’he dit!?, que cauries!”, diu la mare. Era fosc, feia olor d’humitat de l’aigua, s’escoltaven les gotes caure de dalt, es veia una ombra fosca al fons, allà hi havia massa eco, era bastant profund. Es veia un peu per baix, uns dits bruts i les parets estaven llardoses. Quan encén la llanterna era ell, estava mort.

Lidia Canades_3rC EA 2A Ensenyança S. Coloma
Sabeu qui és la Mia? Doncs una gossa molt especial per a mi.
Quan la veig em transmet alegria, és molt divertida i amb les cares que fa sembla un pallasso.
Camina com una model, puja a sobre i em comença a petonejar.
És gran i de color marró. Té el morro negre, té unes dents molt afilades i té una cua llarga. Quan em ve sempre puja corrents, em tira a terra i em llepa la cara. Agafa pals llargs i fa molta gràcia perquè camina amb el cap encorbat i corre com un guepard. És com la meva millor amiga, em mira amb una cara com si fos una persona. La vaig veure quan era un cadell i ara és un monstruet. La gossa Mia.

Noemí Gil_4t Col·legi Sagrada Família
Érem allò, dues persones que sempre han tingut una connexió especial. Que des del primer instant que van creuar mirades, als tres anys, en aquella sala de l’escola, i amb tota aquella innocència, van sentir que estaven fets per estar tota la vida l’un al costat de l’altre. Vam saber, en una mil·lèsima de segon, que compartiríem cada moment de la nostra infància, de l’adolescència, i que arribaríem fins al final de les nostres vides units, malgrat totes les circumstàncies possibles. Des del primer moment vam saber que viuríem, junts, dues històries completament diferents, ja que, de moment, érem únicament els millors amics.

Nil Fonseca_4t  Col·legi Sagrada Família
El futbol a primera vista sembla un esport tan normal com els altres esports, però no, no és com altres esports. El futbol és molt capaç de reunir milions de persones alhora, tots atents al mateix terreny de joc. Aquest esport consisteix en la connexió d’onze persones a la vegada, no és només donar puntades de peu a la pilota, cada jugador ha de saber els moviments que farà el seu company i saber exactament la capacitat dels teus companys per jugar de la millor manera. Molts pensen que els jugadors de futbol cobren molts i molts diners per només jugar amb una pilota però hauríem de pensar en com és de divertit aquest esport.

Xènia Moliné Calero_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp
En David i la Sara eren germans. La seva família tenia molts problemes relacionats amb les drogues. Un matí es van aixecar per anar a l’escola i van haver d’agafar el bus. Els dos germans es tenien molta confiança i, en el moment de sortir de casa, el David li va dir que n’estava fart dels pares, que sempre l’esbroncaven per tot i que ja no volia saber res més d’ells. Es volia escapar de casa. Tot i això, van anar a l’escola i van fer les seves activitats escolars. Quan van tornar a casa van discutir, com cada tarda, tots entre tots. El dia següent el germà i la germana es van escapar al matí i no es va saber res més d’ells.

Laia Esteve Caelles_3r C EA 2a Ensenyança d’Encamp

Quan la senyora Antònia es va llevar, va decidir que havia de ser un dia bastant productiu. Va pensar que seria una bona idea anar a la platja i es va posar el banyador, un vestit lleuger i el seu barret de palla. De camí a la platja es va trobar la seva amiga Maria, la va convèncer perquè anés amb ella i ràpidament va pujar a casa per canviar-se. Un cop van arribar a la platja es van posar un quilo de protecció solar i se’n van anar a l’aigua. Aleshores, a la Maria la va picar una medusa i va ser tot un drama. Van anar ràpid cap a l’hospital espantades. Encara sort que li van dir que no havia estat res i es van quedar tranquil·les!

Gabriel Ben Amor_2nde MTNE Lycée Comte de Foix
Tenia setze anys, anava amb la moto amb uns amics i tenia moltíssima pressa. Havia d’anar a dinar a un restaurant, al costat de Caldea. Jo sortia de la Massana i feia tard. Era de nit i estava plovent molt fort. Avançava tots el cotxes per la dreta quan, de cop i volta, un cotxe se’m va creuar. Vaig tenir molta sort, perquè el cotxe anava bastant lent; però no vaig poder-lo esquivar. L’ambulància va arribar ràpidament. A l’hospital em van fer una radiografia. Deu minuts després, em van anunciar que tenia els dos braços trencats. La meva mare i el meu pare estaven molt preocupats. Vaig estar quatre mesos sense poder pujar a una moto.

Tom Gallego_2nde MTNE Lycée Comte de Foix
El Pas de la Casa és com Sibèria, un lloc fred ple de turistes a l’estiu i a l’hivern. En aquesta estació hi fa molt i molt fred, el terra es gela i patina molt. A la nit, baixa la boira i no s’hi veu res, perquè és molt densa. Hi ha molta gent que hi va a esquiar i altra que hi viu tot l’any. Al col·legi del Pas de la Casa hi ha l’Escola Andorrana i l’Escola Francesa al mateix edifici. Hi ha pocs alumnes, però tenen mal rotllo entre ells. Un dia vaig veure una baralla al pati. Un noi d’11 anys i un de 10 es pegaven i es tiraven boles de neu. Els seus amics els envoltaven formant dos grupets i cridaven com animals, animant-los.

Noelia Acosta Vásquez_4t B COL·LEGI MARE JANER
Sentir-se sol al món. Sense ningú, en uns instants llargs. Pensar que t’ha deixat és sentir un buit dins teu i no saber com omplir-lo. Recordar tots els moments és pensar en tot allò que no vas poder dir-li i que mai més podràs. Ni tocar-lo, ni sentir-lo. Viure la pèrdua és recordar com cau, i és recordar el seu cos estirat a terra sense vida. Segueixo veient-lo en pau. Tranquil, sense que ningú el molesti. I segueixo escoltant les sirenes de l’ambulància. I recordo tot el que fa un moment acaba de passar. Si no m’hagués enfadat i hagués pogut controlar les meves emocions, possiblement, no l’hauria precipitat per aquell penya-segat.

Xavi Celades Vila_4t B COL·LEGI MARE JANER
Esgarrifança, alegria, tristesa… Sentiments que se senten en endinsar-te en un guió. Viure’l, sentir-lo. Moments de tensió, d’eufòria; d’altres de ràbia, fins i tot d’odi. Ser tu i la pantalla. La mires amb concentració, captant tots els detalls sense deixar-te’n cap ni un. El volum està alt, molt alt, i això fa que t’hi endinsis encara més. Veus el teu personatge preferit, i li analitzes cada detall: com va vestit, com va pentinat, la forma de ser… T’inspires en el seu estil. Arribes a l’escola l’endemà, i comentes amb els companys cada escena i cada sentiment viscut des de la butaca de les dolces crispetes de la pantalla gran.

Marwan Karami_3ème C Lycée Comte de Foix
Un dia em vaig aixecar del llit i en mirar per la finestra vaig descobrir com tot el paisatge estava nevat. Durant la nit, aquella capa blanca havia anat cobrint els colors de tardor. Estava encantat de tornar a veure la neu. Vaig sortir a jugar al jardí amb els meus germans. Ens vam tirar boles de neu i també vam fer un ninot bastant gran que ens va quedar molt divertit. L’endemà va seguir nevant, i vam tornar a sortir a fora amb els meus germans. Vam fer una altra guerra de boles de neu, però, me’n van tirar una al bell mig del cap. Vaig caure i em vaig quedar uns segons inert. Des d’aquella vegada, ja no m’agrada jugar amb la neu.

Gabriel De Carvalho Mouta_3ème C Lycée Comte de Foix
Un bon dia d’estiu al matí, quan jo tenia vuit anys i estava de vacances al poble, vam anar a casa del meu tiet. Un cop allà, vam decidir anar a collir fruita a l’altre costat del poble. Quan vam tornar cap a casa, ho fèiem corrents amb les fruites a les mans, i cap a mig camí se’m va caure tota la collita. Aquesta va començar a rodolar carrer avall, i jo vaig córrer-hi al darrere però no vaig aconseguir agafar-les a temps. En arribar a casa, vaig entrar per la part de baix, malauradament per a mi, vaig ensopegar. Quan em vaig aixecar, tenia els genolls sagnant. Així és com va ser l’ultima vegada que vaig córrer a casa del meu tiet.