Majors de 15 anys

Martina Ferreyra Munin _3r ·E EA 2A Ensenyança Encamp
Tan preciosa. Tan bonica et veig sempre, allà on miri, allà hi ets. Amb aquell preciós vestit blau que jo mateix et vaig regalar, amb la teva cabellera negra, llarguíssima, llisa, preciosa. Tinc gravada la nostra primera fotografia en aquell pont, on miràvem, al fons, el mar. Cada nit dibuixo una porta; una porta que em permet sortir d’aquest lloc horripilant i dir-te tot allò que no vaig explicar-te en aquell moment. Somio que un dia puguis dibuixar tu una porta per venir a visitar-me. Encara trobo a faltar les teves carícies, no entenc per què vas marxar, necessito que tornis aquí, amb mi. Se’m va perdre el cor en el teu últim adeu.

Àlex Rodríguez Baz_3r B Col·legi Sant Ermengol
Em vaig aixecar com sempre, a la mateixa hora, ningú no estava despert. Com cada dia vaig anar al treball i vaig fer les meves hores respectives. Vaig arribar a casa i ningú no estava despert; com cada dia, i així successivament… Fins que un dia em va trucar la meva dona perquè anés a fer la compra… la sentia trista i jo també estava trist i no sabia per què. Llavors vaig demanar cita al psicòleg i li vaig dir que no estava mai alegre i ell em va preguntar si passava temps amb la meva família, si passava temps amb la meva dona, si passava temps amb els meus fills, i el que era més important: si passava temps amb mi mateix.

Biel Cuen Sibila_3r B Col·legi Sant Ermengol
Es podia veure molta gent en aquella plaça, per aquella condemna. Era tan jove i ara moriria per ser d’un altre color. Avançava lentament entre la multitud amb dos guàrdies. Com m’agradaria sortir allà, cridar ben fort i lluitar contra aquella injustícia. Quan estava al lloc de la condemna lligat de cap a peus a una guillotina, vaig sentir una inquietud per aquell noi. Què li esperava després de la mort? Però ja no em quedava gaire temps per pensar-m’ho, la fulla baixava ràpida deixant el meu cos blanc per un banda i el meu cap per una altra mentre la gent negra em mirava.

Laia Jover_3ème D Lycée Comte de Foix
L’Ivan era un noi que se sentia  menyspreat i rebia insults dels seus companys, fins i tot de la Lídia, de la qual estava perdudament enamorat. Però ella tenia parella, el Leo. I mira que n’arribaven a ser de diferents tots dos! Però quan l’Ivan intentava apropar-se-li, l’única cosa que aconseguia eren més humiliacions i insults. L’Ivan ja no podia més i es va acabar llançant per la finestra de casa seva. Va ser horrorós! Sortosament, va despertar-se al cap d’uns dies a l’hospital i l’única persona que era allà, al seu costat, era el Leo. Ara tenen 25 anys i l’Ivan i el Leo continuen estant junts, tot i que costa de creure.

Valentin Hoxha_3ème D Lycée Comte de Foix
Quan tenia sis anys, mentre fèiem classe de gimnàstica, ens dedicàvem a fer tombarelles, el pi, córrer… De sobte, la meva professora, em va preguntar si feia algun altre esport fora de l’escola i com que no en feia em va dir que era una llàstima perquè tenia habilitats, cosa que mai ningú no m’havia dit. La veritat és que em vaig quedar ben sorprès. Vaig fer-li cas i vaig decidir inscriure’m a un gimnàs, tot i que no n’estava gaire convençut. I la veritat és que em va agradar força. Vaig fer gimnàstica cada dia durant quatre anys més i m’ho vaig passar realment bé, tot i que l’únic company que tenia era una mica més gran que jo.

Nico Pérez_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Sempre havia pensat que estaria sol, com aquells altres nens que m’envoltaven. Aquell dia començava un nou viatge. Després d’esmorzar, vaig agafar les meves coses i vaig sortir d’aquella casa. Uns minuts més tard estava en un avió en direcció a Espanya. A mig vol, l’avió va patir turbulències. Alguns passatgers van cridar i jo em vaig posar molt nerviós. No sabia a qui mirar, no coneixia la gent que m’acompanyava i vaig reaccionar tancant els ulls i posant-me a plorar. De sobte, vaig sentir com les mans dels meus pares adoptius estrenyien les meves, fent-me sentir acompanyat i segur. Des de llavors, mai més m’he tornat a sentir sol.

Sergi Atalaya_3r A EA 2A Ensenyança Santa Coloma
Estava dormint. De sobte, vaig sentir un soroll semblant a un lladruc. Era el meu telèfon, una trucada. Amb els ulls mig tancats i atordit per l’ensurt, vaig respondre la trucada. El tacte fred del telèfon contrastava amb la calor recent que sentia d’estar tapat amb l’edredó. Era un cas important i hi havia d’anar urgentment. Encara una mica endormiscat, vaig deixar el telèfon, vaig vestir-me i vaig dirigir-me a la sortida tan ràpid com vaig poder. La feina em reclamava. La idea no m’agradava gens, l’olor que emanen els cossos en descomposició estremeix a la persona més valenta. Havia d’investigar un cas d’assassinat.

Martí Farrero_3r D EA 2A ensenyança Ordino

Em va dir que ja trobaria algú altre que m’omplís el cor d’amor, que tot això l’havia superat, que volia deixar-ho. Tots em diuen que l’oblidi, que les noies van i venen, però no saben el que diuen. Ella és única. Els últims vuit mesos havien sigut els millors de la meva vida. No hi havia dia que no somies amb ella. No entenc per quin motiu ho ha volgut deixar. Que no era el millor xicot que es pot tindre? Li feia regals, li donava les bones nits, deixava de quedar amb els meus amics per estar amb ella… Era perfecte. Semblava que estigués obsessionat. Però no ho estava, veritat? Potser per això ho ha volgut deixar…

Pedro Marinho_3r D EA 2A Ensenyança Ordino

Aquell pobre senyor no recordava res. L’home es va despertar a terra després d’estar inconscient durant 30 minuts. Quan es va aixecar i va mirar al lavabo, va veure que hi havia un cadàver. Era el cos de la seva amiga. En aquell moment, la policia va trencar la porta per entrar i va declarar culpable el senyor que hi havia dintre de l’habitació. Després de dos mesos a la presó, va sortir i va anar al seu pis. En mil·lèsimes de segon, un detectiu va entrar i va començar a fer-li preguntes ximples. L’home se’n va cansar, va acceptar que l’havia matat i que va planejar tot allò per ser innocent.

Naia Álvarez de Eulate Molné_4t B Col·legi Mare Janer
Et miro. Em mires. La teva mirada em traspassa la pell fins a arribar a la meva ànima. Somrius, dirigint-me la mirada. O això em deixes creure. Estava tan enamorat que no vaig voler entendre que aquella mirada no era per a mi. Sinó  per a ell. Per al graciós de la classe. Per al noi de pel·lícula dolenta americana. El noi perfecte. I sense voler m’ho vau deixar molt clar. La vostra complicitat us delatava, estàveu fets l’un per l’altre. I just en aquell moment de mirades en direcció equivocada, em vaig adonar que allò que podria haver estat una bonica història d’amor adolescent, va seguir sent una falsa mirada entre companys desconeguts.

Anna Martín Garí_4t B Col·legi Mare Janer
Què veig? Veig una noia que passeja pels carrers sense sortida, els carrerons de la inseguretat. Veig uns ulls apagats, tristos i empesos per una bogeria que m’està asfixiant lentament. Què veig? Veig desesperació, falta d’autoestima, crits ofegats que busquen ajuda i alhora la rebutgen. Rebre-la suposaria la fi de tot l’esforç de mesos de constant patiment i dolor.
Però, què veig? Veig un mirall fred, brut, gairebé trencat pel que ha de reflectir. Què veig? Em veig a mi. Però ara, en tancar i obrir els ulls, ja no em veig. No. Només puc observar les parets nues d’un hospital silenciós que m’ha acollit per ingressar-me d’anorèxia.

Ada Domene Moraleda_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
Una tarda de final de febrer em va canviar la vida. Em van informar que un virus mortal havia arribat al meu país. Per prevenció no podíem sortir de casa durant dues setmanes. Què faria jo tancada a casa tant de temps? Finalment les dues setmanes es van convertir en dos mesos. Una barreja de sentiments es van anar creant: por, ràbia, tristesa… Vaig aprendre a valorar el que realment importava. Mesos abans era lliure. Just en aquell moment em vaig adonar que era feliç. I jo sense saber-ho!

Iker Arroyo Martins_3r B EA 2A Ensenyança Encamp
El dia que ens van dir que estàvem confinats va ser fantàstic. Al principi vaig sentir molta alegria i felicitat, em sentia especial ja que estava vivint una situació extraordinària. Malgrat passar-m’ho tan bé, a mig matí ja tenia un munt de correus de professors explotant-me l’iPad. En aquell moment vaig sentir veritable terror. Aquella alegria va anar desapareixent a poc a poc cada vegada que llegia un correu dels professors i es va esfumar quan vaig llegir que tenia classes virtuals el dia següent. En aquell moment em va vindre al cap gaudir de les últimes hores de llibertat que em quedaven.

Iria Fernández_3ème G Lycée Comte de Foix
Tenia setze anys, estava pujat a la moto i anava amb presses. Circulava per l’avinguda Salou. Era un dia assolellat. Sentia com l’aire recorria el meu cos. Avançava els cotxes pel carril dret quan, de cop i volta, vaig sentir una veu al meu cap que em demanava que reduís la velocitat. No vaig fer-li cas i, de sobte, vaig veure un cotxe que venia cap a mi. Instantàniament, tot es va tornar fosc. Em vaig trobar estirat a terra. No podia moure les cames. Aquell instant va canviar la meva vida. Em vaig despertar a l’hospital. Sentia la mare cridant, plorant. Em va dir que hauria d’anar en cadira de rodes tota la vida.

Carla Altimir Martin_3ème G Lycée Comte de Foix
Quan tenia deu anys, la mare havia d’anar a treballar tots els caps de setmana, així que cada dissabte em deixava a casa del tiet. Un dia, el tiet em va proposar de jugar junts a l’habitació. Aquell matí va ser el primer cop que va abusar de mi. Des d’aquell cap de setmana, res no va ser igual. Va estar abusant de mi fins als dotze anys. Em pegava i després em violava. La meva mare ho va descobrir gràcies a les marques que em deixava aquell home. Ara ja han passat quatre anys, però encara no ho he superat. Ell seguirà a la presó uns quants anys més, però no vull que en surti. Penso que la seva condemna hauria de ser de per vida.

Frida Jiménez Espin_3r A Col·legi Mare Janer
Pors convertides en malsons. Una habitació, tres nens, el silenci de la nit i els crits de fons. El pensament en blanc i la sensació d’impotència. Veure el costat agressiu, perillós i violent d’algú a qui consideres el teu superheroi. I encara pitjor, observar tota aquesta agressivitat recaiguda sobre la persona que t’ha creat i donat l’oportunitat de viure. Portes trencades, llums cegadores, preguntes com “estàs bé? Què ha passat?” i agraïments per la teva valentia i responsabilitat amb els teus germans. Quan en realitat l’únic que ha estat és viure un malson. La crua realitat.

Álvaro Fernández_3r A Col·legi Mare Janer
Ningú s’ho esperava, semblava estar bé. Ningú havia pogut creure que se li esborraria aquell somriure tan encomanadís, que tota aquella alegria s’havia anat esfumant. Des d’aquell dia no sabia com podia fer-la tornar. Els dies es van tornar grisos. Enyorava la seva veu, les seves carícies, els seus petons. No podia suportar la idea de marxar amb els meus tutors i deixar-la allà, en aquella habitació tan trista, plena de cables i tubs. Cada dia no podia evitar penedir-me de no haver passat més dies en companyia seva. No podia deixar-la anar, que fos un adeu per sempre, d’acomiadar-me amb aquells records tan foscos i freds.

Aina Cubero_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Fa quatre anys que faig vòlei i m’agrada molt però aquest any amb una amiga ens hem animat a fer rugbi, ja que és un esport molt físic i ens agrada. La setmana que ve comencem els entrenaments, els horaris em quadren, és a dir, puc fer els dos esports. El problema ve quan el meu pare em diu que no puc formar part de dues seleccions a la vegada, així que he d’escollir entre vòlei o rugbi. És una decisió molt difícil per a mi. Però com que encara no hem començat els entrenaments de rugbi m’esperaré que comencem i escolliré. Suposo que escolliré vòlei, ja que porto quatre anys de dedicació, però encara he de decidir.

Dilan Lopes_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma
Hi havia una vegada un noi que es deia Sergi. Al Sergi li agradava molt l’esport, concretament el futbol. Ell jugava en un equip que es deia Cadis i estaven a un partit de pujar a primera divisió. El Sergi es va trobar el seu amic i el Sergi li va dir: –Hola Roman, estàs preparat per al partit. –Clar que sí, Sergi, prepara’t que juguem d’aquí a tres hores. Respon en Roman. –Ara vaig cap a casa i ho preparo tot per al partit. –Adeu, ens veiem al partit. Tres hores després va començar el partir més important de la seva lliga. Era el partit per veure qui passava a primera divisió. Després de 90 minuts molt intensos va acabar guanyant el Cadis.

Carmen Rodrigues Hernández_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Aquí estava davant de la universitat, dient adeu al meu xicot. Saber que estarem a quilòmetres de distància em mata. Després d’una hora el moment havia arribat. Havia d’acomiadar-me i dir-li adeu. Ell només amb un petó s’acomiadà. Però el que no sabia és que era l’últim. No sabia que “la distància em mata” seria tan literal. No sabia que l’última vegada que el veuria seria dient-me que tot aniria bé i que em mantingués desperta. No sabia que aquesta última vegada jo no estaria conscient, que el meu cos estaria en una llitera d’hospital i la meva ànima al seu costat sense poder tocar-lo ni consolar-lo. Després, tot va quedar blanc.