Majors de 15 anys

Albert Garcia Moles_3r A Col·legi Sant Ermengol
Han passat la nit al refugi després d’un magnífic dia de pesca. Amb els prismàtics a la mà comencen el descens cap al poble d’Arinsal. Senten un crit: un os enorme s’alça sobre les potes, té la mirada clavada en els dos nois. S’inicia una persecució i alhora una fugida trepidant. Sortosament arriben a temps al refugi. S’hi tanquen. Alleugeriment i nerviosisme. La natura, salvatge i bella alhora.

Rebeca Arias Navarro_3r A Col·legi SAnt Ermengol
Amb tan sols 14 anys de vida he entès les regles del Joc: l’única manera d’aconseguir-ho és estar a una jugada de perdre, a una única jugada d’abandonar. El difícil no és llançar els teus daus, allò veritablement difícil és com ho faràs i quan decideixes avançar sense pensar en el que passarà… Quan ho fas, llavors és quan te n’adones de debò, quan sents el que és la felicitat, el poder respirar de veritat i sobretot quan entens que en aquest joc al que anomenem “vida”, el més important no és el resultat, ja que tots acabem en la mateixa línia de meta i tu ja ets el guanyador de la partida perquè així està decidit des del mateix inici.

Odei Espasa_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Tot comença amb l’1 i acaba amb el de… 1. Aparèixer, ser estimat per tots, “SER EL CENTRE D’ATENCIÓ” 2. Somiar, pensar en el que voldràs “SER”. 3. Entendre, pensar en l’1 com en el 2 i pensar en els “SEGÜENTS NOMBRES”. 4. Torna a ser l’1,“PERÒ NO ETS TU” 5. “AJUDA, ENTENDRE, APRENDRE…” 6. Ser rebutjat però… “CONTINUAR” 7. Tot l’esforç ha tingut el seu mèrit però notes que et falta quelcom, ho trobes, és “AMOR” 8. Creixes i ara tot té sentit, la “VIDA” 9. Saps que el 10 arribarà però no tens por, saps que ho has fet “BÉ” 10. Per fi, saps que és el moment tot això haurà acabat. Escoltar el seu plor et fa mal, però ella sap que estaràs bé “ADEU”. 1…?

Niko Canlas_3r A EA 2A Ensenyança Encamp
Una noia, que és assetjada en línia, decideix marxar de casa seva intentant trobar consol a la natura. Puja a un turó proper i veu una bella i acolorida papallona, plena de vida, que passava suaument de flor en flor. Segueix la papallona amb l’esperança d’acostar-s’hi. Ella continua caminant, hipnotitzada pel moviment del ball de la papallona. Però després, sense previ avís, la papallona s’esvaeix a l’aire. S’adona que tot és fruit de la seva imaginació. De sobte no es troba en un turó, sinó en una carretera desconeguda. Un cotxe s’acosta cap a ella. El mira amb por. Ràpidament és envoltat de papallones. Ella corre i fuig lluny…

Alexia del Moral_3ème H Lycée Comte de Foix
Era un dia normal a la neu. Tot anava com estava previst fins que em va trucar la meva mare. Deia que s’apropava una tempesta molt forta. Vaig avisar a tothom i vam fer mitja volta. La baixada anava bé, fins que vaig veure la tempesta arribar. Tenia molt mala pinta i ens vam apressar més encara, però ja era massa tard… Es va posar a nevar molt fort i un bloc de neu baixava cap a mi. No vaig tenir temps de reaccionar. Vaig perdre la visibilitat i vaig caure. Vaig començar a cridar amb totes les meves forces, però ningú no em responia. Tot va passar molt de pressa i en uns segons em vaig trobar tancada, sense poder respirar bé.

Miquel Colom Torné_3ème H Lycée Comte de Foix
La vida ens ofereix moments dolents i moments bons. Jo vaig tindre uns moments molt dolents fa exactament tres dies. Al meu escamot i a mi ens van convocar i traslladar a la guerra de Vietnam. Quan vam arribar-hi, vam haver de saltar de l’helicòpter, perquè ens estaven disparant per totes bandes. En saltar, vam perdre dotze homes i vint-i-tres van resultar ferits. Va ser una massacre. Els meus amics cridaven, sofrien… No ho desitjo ni al meu pitjor enemic. En instal·lar-nos, ens vam dividir en dos grups. Allà vam tindre una gran tragèdia, un dels escamots va ser rodejat i quan ens en vam adonar , vam tindre una gran sorpresa.

Dot Frases Codina_3r D EA 2A Ensenyança santa Coloma

Hi havia una vegada un nen que tenia molts problemes tant familiars com escolars. Un dia d’excursió aquest nen va anar a fer un riu. En aquell moment va veure des de lluny una llum i amb cosetes volant. El nen va decidir anar a veure què era aquella cosa. Un cop arribat, era un lloc on ell se sentia molt còmode, per fi se sentia en llibertat. El nen cada cop escoltava menys els seus companys, així doncs va decidir anar-hi. Al cap d’uns dies va tornar-hi, i aquell dia se li van curar tot els mals de cap i les ferides. A partir de llavors va anar cada dia abans d’anar a l’escola fins al punt que ja el van acceptar.

Ainé de Lima Val_3r D  EA 2A Ensenyança santa Coloma

Obro els ulls. Escolto la gent parlant al meu voltant. Em sento sola i tancada. Està tot fosc. Tinc por, no sé pas on soc, l’únic que sé és que la gent parla d’una noia. Una noia que era en un hospital per patir una forta depressió, una jove que només pensava a sortir d’allà, ser lliure i no haver de prendre medicaments o patir més atacs. Quan de sobte escolto el meu nom, parlen de mi? On soc? Sento que estic en un funeral però que la morta soc jo. Sento un moviment en mi, què és? No ho sé. M’aixeco, obro els ulls, veig llum, soc viva! Però aquella llum no és de l’habitació, és del meu final. Soc lliure per fi…

Noemí Codó Gasa_4t Col·legi Sagrada Família
En una nit d’estiu, la brisa del ponent passava pels meus cabells, més enllà vaig veure el sol que s’amagava en una llum tènue. Vaig tancar els ulls i en tornar-los a obrir vaig trobar màgia en el meu interior, el cor em bategava fort. Finalment, em vaig trobar enfront d’un panteó antic i derruït. A dins hi havia boira, sentia voletejar mussols a l’interior. L’ambient era fred i humit, vaig posar-me neguitosa mirant sense parar el rellotge que duia a la mà, les agulles del rellotge giravoltaven ràpidament. De sobte, em vaig trobar a la meva habitació i vaig ser conscient que havia estat en una altra dimensió temporal.

Ainhoa Casas_4t Col·legi Sagrada Família
No pots pretendre que oblidi tots aquells records que envaeixen la meva ment quan estic tota sola. No pots pretendre que oblidi les nostres carícies plaents acompanyades de mirades i de somriures. No pots pretendre que faci com si res hagués passat, perquè no puc. No puc oblidar aquella persona que ho va ser tot per a mi. No puc oblidar-te. Sembla irònic que aquella persona que ho era tot per a mi s’ha convertit en un record. Tantes promeses incomplertes per part de tots dos no s’obliden. Espero que aviat recordi els nostres records amb alegria i no amb tristesa perquè encara que no estem junts, t’estimo com no ho he fet mai amb ningú.

Jan Ebri_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Una tarda a casa de la Lucía. Ella estava a casa estirada al llit quan li va començar a fer molt mal el cap. Al principi pensava que tenia covid-19 i, sense pensar-s’ho, es va fer una prova PCR de les que et pots fer a casa. Va inserir el pal pel nas i va sentir com alguna petita vena del seu nas li petava i li començava a sagnar el nas. Va baixar corrent a la farmàcia i va comprar un nou test. Aquesta vegada va anar amb més cura i va inserir el pal fins que va plorar una mica, el va extreure i va ficar el pal dins de mostra; va sortir negatiu, però el mal de cap persistia així que va prendre un suc de poma i ara es troba millor.

Leire Domínguez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Ell sempre havia volgut ser una formiga, perquè sempre estaven acompanyades, inclús amb els del seu voltant. Perquè sempre s’ajudaven entre elles i tenien algú sobre qui recolzar-se. Però uns anys més tard, va entendre que no es tractava d’això. Es tractava més de ser com una papallona. De ser única, de no trobar ningú com tu. De no haver de dependre de ningú per a poder estar bé, per a poder gaudir dels millors moments. Que no havia d’estar sempre acompanyat, que la companyia d’un mateix fos més que suficient, de no tenir la necessitat de recolzar-se sobre ningú sinó tenir la suficient força per fer-ho tu sol.

Nuno Delgado_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot anava bé, anava sobre rodes. Però va arribar aquell viatge. Després res tornaria a ser igual. Barcelona, hotel, treball i una dona. Era l’únic que feia falta per enganyar la família. Era un dimarts, a les 22.30 h, i ja intuïa què passaria. Estava a punt d’adormir-se, però va escoltar allò que mai hauria volgut sentir. –Me’n vaig de casa! Va dir el pare. Llavors el nen es va aixecar i es va posar a plorar. Va cridar son pare i li va dir: –Pare! No te’n pots anar ara. –Deixa’m! va dir el pare. El nen es va tirar per terra i va començar a plorar. Es preguntava el perquè, però va entendre de seguida que tot aniria millor sense el pare.

Tristian Conde Méndez_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sabeu el que és estar nerviós? Aquell dia, on jo debutava com a competidor de boxa, em sentia molt sufocat. A mesura que avançava el temps em trobava pitjor, però quan més malament em vaig trobar va ser a l’hora de canviar-me: em tremolava el cos, el cor bategava cada vegada més ràpid, sentia que sortia del pit, no podia posar-me els guants, estava patint molt. De cop, l’àrbitre ens va informar que començaria el combat, no podia sortir, sentia com si m’anés a desmaiar. L’entrenador em va animar tant que de sobte em va envair l’adrenalina que em va donar la suficient força per pujar al ring, i va sonar la campana.

Ada Aran Cirera_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

“Dutxa’t!”, deien a la pobra Pilar. La gent del poble, que la coneixien des de petita, no entenien la fòbia que tenia darrerament, ja que sempre li havia agradat l’aigua i s’hi passava l’estiu. Ara els seus pares havien mort i no tenia fills ni marit, cosa que els semblava completament normal perquè amb aquella olor qui en té? Tot i que hi havia gent que la coneixia molt, feia temps que la Pilar no parlava de la seva vida. Un dia va decidir acabar amb tot allò i va invertir tots els diners que li quedaven a comprar xampú. Tot seguit va anar al riu i es va dutxar, però el riu se la va emportar i ningú va aconseguir veure-la neta.

Georgina Al Khoury_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

Eren les 12.00 del migdia. Ens van acompanyar a la nostra nova casa. Res a veure amb el paisatge que veia al Líban, on a l’horitzó veia el mar. Aquí, ara només hi havia muntanyes. Tothom em deia que havia d’estar bé, però jo no ho estava: no coneixia ningú i no parlava la llengua. D’això fa 3 anys. Avui conec gent i parlo la llengua del meu nou país. Continuo enyorant el mar i la meva gent, però he entès que puc somiar el meu futur. Vull ser mestra, i explicar als nens que la tristesa passarà i es transformarà en il·lusió per un futur millor. El més important és desitjar que tot estigui bé.

Briana Touceira Pinto_3ème C lycée comte de foix
Un diumenge al matí vaig anar amb la meva família a casa d’uns amics dels meus pares que tenen cavalls. Jo faig equitació i per això em van donar l’oportunitat de viure allò. Vaig muntar un cavall negre, alt i molt bonic. Era la primera vegada que muntava aquell animal majestuós i noble. Vaig anar a donar un tomb, trotant, i llavors, sense esperar-m’ho va començar a galopar. Al principi em vaig espantar bastant però a mesura que m’anava calmant i em deixava portar, va resultar ser una experiència brutal. Avui dia sé què significa la complicitat entre cavall i humà. Hi ha moments valuosos i preuats que són inoblidables i irrepetibles.

Lluïsa Babi Molné_3ème C Lycée Comte de Foix
La vida passa per davant nostre tan de pressa que ni ens n’adonem i llavors, l’únic que ens queda són els records. Aquells esmorzars de bon matí queixant-nos perquè no volíem anar a l’escola, els dinars a casa de l’àvia, les tardes de diumenge jugant amb els cosins, les nits de contes amb els germans. És per això que hem de gaudir de cada moment mentre el vivim i fer que sigui al més especial possible per tenir-ne el millor record. Hem de crear records bonics, que ens dibuixin un somriure a la cara cada cop que hi pensem, que siguin com aquelles cançons o aquelles olors que ens transporten als millors moments de la nostra infància.

Paula Gonzàlez_4t C Col·legi Mare Janer
Avui és la cursa definitiva. La meva rival va aparèixer un dia qualsevol, quan ningú s’ho esperava. Només tenia un objectiu, desafiar la meva vida en una carrera que jo no estava disposada a perdre. M’he estat entrenant a la pista cada setmana i deixant-me la pell a cada moviment. Ningú t’assegura la victòria però en els moments de dubte, tinc una espatlla on recolzar-me cada vegada que em rendeixo, la meva amiga Mar, que porta en aquesta batalla molt més temps que jo i que si no guanyo la cursa d’avui, possiblement serà l’última vegada que la vegi, ja que la meva pista d’atletisme és l’hospital i la meva infernal rival és la mort.

Pol Badell_4t C Col·legi Mare Janer
Havíem passat els últims dies junts abans d’haver-nos de dir adeu per una llarga temporada. De camí a l’aeroport, cap dels dos deia res. Només ens agafàvem de la mà amb força, i certa por pel futur. Cada vegada ens apropàvem més a la terminal. Els dos ens miràvem amb la mateixa cara. Vam descarregar les maletes del taxi. Vam entrar a l’aeroport. Ens vam dirigir cap a la porta d’embarcament, tot i que cap dels dos ho volia. Vam aturar-nos just davant d’aquesta. Llavors ens vam fer un petó. Un petó que els dos volíem que fos etern, però no va ser així. Era hora. Vam pronunciar aquella paraula que ningú volia pronunciar. Adeu.