Majors de 15 anys

Oscar Raya_3r D EA Segona Ensenyança Santa Coloma
La guineu, un animal amb esperança de vida, però que en la majoria de les vegades no acaba com s’espera. “Mama, per què ens amaguem de la gent?”, diu el petit animalet.
“Perquè són dolents amb nosaltres, que no et vegin”, diu la mare amb to desesperat. “Oh, no, mama, estan venint a la nostra guarida!”, diu el fill mitjà plorant. “Fill, estaré en un lloc millor, no pateixis per mi”, diu la mare, perquè ja l’han esbrinat. El fill es queda molt trist perquè s’han emportat la seva mare. No es pot imaginar on pot estar, solament per complaure capritxos de dones i homes. No es pot imaginar el que està patint.

Manon Pinchon _3ème C Lycée Comte de Foix

Cada any, els meus avis organitzen un viatge arreu del món convidant dos cosins diferents. Aquest estiu ens ha tocat al meu cosí Pinet i a mi mateixa. Ens han dit que aniríem a un creuer d’aquests tan moderns. Però clar, ens va sorprendre una cosa. Aquest any hi ha la Covid! Llavors, ens van trucar i vam haver d’anar a un lloc ben precís. Amb cotxe, pujant per la muntanya, però el creuer està a dins del mar i la muntanya no és el mar! En Pinet i jo ens vam trobar amb els iaios davant d’un estany. I endevineu què? Vam pujar en una barca, vam remar amb només dos rems mentre els iaios estaven estirats fent la migdiada. Quines vacances!

Clàudia Maestre Viver _3ème C Lycée Comte de Foix

La rítmica des de fora sembla un esport fàcil i tranquil. Però la veritat és que és complicat i de tranquil no en té res! Jo practico aquest esport entrenant-me onze hores a la setmana, dues dilluns i dimecres, divendres en faig tres i dissabte, quatre. I a més a més cada dos caps de setmana, dissabte o diumenge tenim competició. I és clar, després hi ha les esbroncades de les entrenadores quan ho fas malament. Que si no has estirat una punta, que si has fallat el llançament, que si ho has fet lleig… Per a la rítmica es necessita esforç i disciplina. Doncs, com podeu constatar, la rítmica és de tot menys un esport tranquil!

Ruben Vieira Fernandes_3r B Col·legi María Moliner
Aquesta història explica com tres amics es dediquen a robar dins de les cases. El pare d’un d’ells és el director de l’empresa de seguretat especialitzada en antirobatoris de cases. Un dia com qualsevol altre, els tres van anar a assaltar una casa, però aquest edifici era diferent, tenia un aire psicòpata. Els joves van entrar a la casa. Un cop a dins van veure que hi havia màquines de tortura i de sobte la porta es va tancar. Se’ls va aparèixer una velleta amb un ganivet a la mà. Va començar a matar-los fins que no va quedar ningú viu. La vella era la rebesàvia dels tres. Quan va acabar de matar-los va deixar una carta de comiat i es va suïcidar.

Piero Valentino Cortez Yabar_3r B Col·legi María Moliner
Hi havia una vegada un nen que naixia en un país molt pobre. Degut a això, patia una malaltia de desnutrició i problemes respiratoris. El nen sofria molt, la família no tenia recursos i ningú els ajudava. Al cap de poc el metge els va donar una mala notícia, estava a punt de morir. La família estava molt trista. Quant dolor i patiment! El cinquè dia encara havia empitjorat més i, a la matinada, va morir.
La veritat és que és una història molt trista però és la realitat, és el que passa als països pobres del tot el món. Cada minut moren moltes persones per gana i desnutrició, hauríem d’ajudar-los per tenir un món més just.

Iram Gelabert_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Actualment, vivim en una societat on la gent no se sent acceptada per por a ser jutjada. Descobrir qui ets i acceptar-ho no és fàcil, però no ha de fer por. És impossible anar cap endavant i mirar cap enrere; qui viu en el passat no pot avançar. La pau no és només l’absència de la guerra; mentre hi hagi pobresa, racisme i discriminació difícilment podrem assolir un món de pau. Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, o el seu origen, o la seva religió. Abans de res l’amabilitat amb les persones, tots som diferents però mereixem ser respectats.
Què passaria si tothom fos acceptat tal com és?

ARNAU FERRER_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
S’apropaven les nou de la nit, en Joan ja no sabia què, ni com fer-ho, sentia com que una cosa el perseguia anés on anés. Els carrers estaven mig buits en un capvespre de tardor en els que el sol ja es ponia cada cop més d’hora. Es girava i es girava, i per molt que no veiés res, ell sabia que allò seguia darrere seu. El pobre nen era molt solitari, a més de viure en un poble on hi ha quatre gats comptats, li feia tenir al·lucinacions sovint.
De sobte, una idea li va brillar al cap va decidir de quedar-se quiet per veure què passava.
Va esperar nit i dia com un estaquirot, fins que el fred el deixés inconscient.

Lara Ferreira_3ème A Lycée Comte de Foix
Un dia a  l’escola de primària els mestres van organitzar una reunió. Volien parlar de la classe i de les avaluacions dels alumnes. Tots estaven molt contents de nosaltres i ens van felicitar. Sobtadament, uns quants alumnes vam tenir la idea de sortir de l’aula per dirigir-nos cap al pati. De cop i volta a l’aixecar el cap vam sorprendre un pallasso que ens mirava. Portava un ganivet a la mà i estava decidit a fer-nos por. Vam començar a córrer i a cridar per tot el pati, els pares van sortir i ens van intentar calmar. No es creien l’anècdota del pallasso i van pensar que era una invenció nostra. Ara detesto els pallassos.

Simao da Silva_3ème A Lycée Comte de Foix
Sempre recordaré a la meva tieta pel seu caràcter rialler i agradable. Li agradava parlar amb mi de coses diverses. Encara recordo quan el càncer se la va endur amb cinquanta-dos anys. Tot va començar pels seus hàbits poc saludables a causa de l’alcohol i del tabac i va acabar envaint el seu espai i el nostre. La vida es va convertir en una complicació, ella s’entristia i va deixar de comunicar-se amb la seva família. Ara recordo l’últim pacte que va fer amb els meus tiets i que ens va donar l’esperança d’un futur millor. Però la seva malaltia se la va endur malgrat haver aconseguit deixar les seves addiccions. Sempre et recordaré!

Maria Bonafé Fuentes_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
La Cristina tenia una vida difícil. Vivia interna en un psiquiàtric, degut a una alteració greu en la personalitat. En aquell lloc se sentia presonera, com un ocell engabiat. Una part molt profunda d’ella necessitava alliberar-se. Portava massa temps sent observada com un ésser estrany. Però hi havia una altra part que l’impedia sortir d’allà, unes cadenes invisibles que l’obligaven a quedar-se retinguda. Un dia va decidir sortir d’aquella foscor. La seva vida valia més que allò. Ser tractada humanament la va ajudar a recuperar-se de tot el patit. Se sentia estimada, que la seva existència tenia sentit. Aleshores, va començar a viure.

Noemí Codó Gasa_3r COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Els animals de companyia ens condueixen cada moment de la nostra vida. No sé si teniu animals a casa, doncs jo sí, tinc una gata de raça morisca, és a dir, és molt acolorida. Es diu Lia ja que és molt entremaliada i curiosa. Un dia, al pare se li van caure unes quantes monedes i quan anava a recollir-les va haver de marxar. Després, quan va tornar es va trobar algunes de les monedes desaparegudes, l’endemà les va cercar al cantó de la Lia, dormint tranquil·lament amb la seva manta. Us preguntareu què té a veure aquest títol amb aquest relat, doncs que no sabia de què parlar fins que ve la Lia, es posa a sobre meu i m’inspira.

Soraia Rodrigues _3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
Durant un sopar familiar els més petits de la casa van proposar jugar al Monopoly. Volien jugar-hi tots: els fills, el cosí, els pares, els tiets…
Van començar a jugar i la primera partida la va guanyar la tieta. Després, mentre seguien jugant, van picar a la porta. Era el veí, i li van dir si volia jugar amb ells. El veí va dir que sí, però amb la condició que qui perdés hauria de menjar-se una llimona. Tots van acceptar divertits. El primer que va perdre va ser ell i, evidentment, es va menjar la llimona. Es van quedar jugant tots junts durant tota la nit i les rialles i les llimones van acabar sent una bona anècdota familiar.

Yasmin Rodrigues_3r D EA 2A Ensenyança d’Encamp
En Dani era un noi amb ulls blaus, feliç i rialler. La Laura era tot el contrari i aquella tarda l’havia deixat. Ell, tan feliç i rialler, havia perdut el sentit de la vida i es trobava assegut al bar amb moltes copes de més i amb el Raúl, el seu millor amic.
–Dani, sé que l’estimes, però deixa de beure ja. L’alcohol no et solucionarà res –va dir llevant-li la copa de la mà–. Recorda les paraules de Paulo Coelho: “Quan algú marxa és perquè algú més ha d’arribar.”
–Raúl, no és tan fàcil com creus. El llibre preferit de la Laura també és de Coelho, igual que aquesta frase: “Es necessita un gran esforç per alliberar-se de la memòria.”

Pau Bosch Cañada_3r B Col·legi Sant Ermengol
Era el sopar de Nadal, vaig seure al costat de la meva àvia. A mig sopar, l’oncle Joan va marxar. Aleshores vaig anar al lavabo, que és al jardí. De camí vaig veure uns pèls gruixuts i de diferents colors. Vaig seguir el rastre i vaig veure una manada de rens que estaven menjant però també hi havia el meu oncle i al moment vaig pensar que era un somni, però vaig tornar a taula. Després, algú va tocar una campana i va aparèixer el Pare Noel. -Pau, mira, ja ve el Pare Noel – em va dir l’àvia.  Però el que no sabia és que li havia vist la barba postissa i li vaig preguntar:
– Què fa l’oncle disfressat?
L’àvia es va quedar sense paraules.

Àlex Orona Solé_3r A Col·legi Sant Ermengol
Desitjar de vegades no és bo. Aquell dia vaig cridar sense pensar. Tan debò no existissis! Al cap dels dies vaig trobar un home de negre que em va mirar fixament i em va dir si recordava el meu desig. Aquell dia t’estava escoltant, semblaves bastant desesperat i convençut amb el que deies, en aquell instant es podria haver parat el món per escoltar la teva petició i aquell instant va ser el que em va convèncer per ajudar-te. Va desaparèixer del tot i al seu darrere, efectivament, hi havia el meu desig, vaig observar atentament el seu cos inert mentre em regalimava una llàgrima pel rostre. Des de llavors no he tornat a obrir la boca.

Miquel Angel Català _4rt Col·legi Sagrada Família

Un dia poc solejat com de costum, vaig sortir de casa amb l’objectiu d’aconseguir alguna cosa per poder passar el dia, des de que es va iniciar la guerra civil les coses han canviat molt, s’ha d’anar amb molt de compte amb el que dius perquè podria ser perillós. Abans de la guerra era fuster però quatre mesos després d’iniciar-se vaig  tancar el taller i vaig sortir de la capital per anar al poble dels meus pares però els soldats també han arribat fins aquí, visc amb l’esperança de poder passar el dia sense que em donin un tret, com van fer amb la meva dona que en pau descansi, espero que algun dia tot pugui tornar a la normalitat.

Cloe Grandvallet _4rt  Col·legi Sagrada Família

I sense donar-me compte estàvem a casa tancats. Sortíem de festa, amb els amics i amigues. Les noies quedàvem abans per maquillar-nos les unes a les altres mentre decidíem el nostre vestuari. Sortíem de casa amb un abric perquè encara era hivern, però a l’arribar allà tot anava fora. Ballàvem fins suar; rèiem fins que ens feia mal la panxa; després arribàvem a casa, els meus pares encara eren desperts, i em deien sempre el mateix, que no els agradava que sortís fins tard; agafava alguna cosa de la nevera, en aquella hora tot era bo. I sense donar-me compte estàvem a casa tancats, encara no sabíem que tot allò acabaria per un temps.

Fiona Pou_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
El temps s’acabava. En aquell moment cada segon era or i estàvem nerviosos. Aquella calavera ens mirava fixament mentre muntàvem el puzle. Sentia el batec del meu cor anant a mil per hora. Va sonar el timbre que indicava que el temps s’havia acabat. Quinze cops eren els que havíem intentat fer aquell Room Escape i mai ens en sortíem.

Carlos Aumatell_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Quan no quedava res al seu voltant, quan veia que no podia fer res per salvar-se, va fer el seu últim sospir.
Tot va començar el 13 de setembre. Es va aixecar del llit, va esmorzar, va anar amb els amics a veure una pel·lícula i la van comentar mentre tornaven cap a casa. Quan va entrar a casa, va anar a dutxar-se i es va posar roba neta per anar a sopar amb els seus amics. La seva mare li va dir: “Torna d’hora!” Va riure, era estiu. Un cop a l’ascensor es va adonar que era l’últim dia d’estiu.

Laia Rodríguez_3ème F Lycée Comte de Foix
Un dia d’estiu molt calorós la meva cosina i jo vam decidir anar a banyar-nos al riu per refrescar-nos, vam veure que hi havia suficient aigua per poder baixar pel riu amb un flotador. Quan ens estàvem apropant a la paret del riu vam veure que el corrent era massa per poder remuntar el riu i vam veure que l’única sortida que teníem era saltar, però hi havia massa aigua. A la meva cosina el corrent la va arrossegar i tot allò que duia, les polseres, les ulleres, les arracades…li van caure amb la força de l’aigua i jo vaig quedar atrapada, de cop vaig sentir una veu:
–És hora de llevar-se!…Tot havia estat un somni.