Majors de 15 anys

Bernat Camps Ros_3r A EA 2 ENSENYANÇA D’ORDINO
Tothom parla sobre que els somnis es poden fer realitat, diuen que només t’hi has d’esforçar per aconseguir-los. Jo no hi estic gaire d’acord. Molta gent posa d’exemple els viatges a l’espai i fites històriques que fa pocs anys la humanitat no veia possibles. Però sempre hi ha casos contradictoris que ens fan veure que tot això que ens ensenyen des de petits és mentida. És ara el meu cas, que el meu somni és esquiar però que per culpa del canvi climàtic es va perdre aquest esport fa molts anys. Ja no puc esquiar perquè ja no hi ha neu natural i és un esport per a les persones privilegiades que tenen molts diners. Quin disgust.

Alexandra Saraiva_3r C Col·legi Mare Janer

Estic enamorada. L’hi vull dir i a la vegada no. Tinc por. M’agrada molt. Ho tinc decidit, l’hi diré. Li truco. Espero impacient. Arriba. Toca el timbre. Puja a l’habitació. Comencem a parlar. Retrets. Preparada per llençar-m’hi. Li faig un petó. M’aparta. Se’n va. Ploro. Torna. Entra penedit. No el miro. S’apropa. L’aparto. Intenta tornar-me a abraçar. Li deixo que ho faci. Explica. L’entenc. Perdono. Em mira. Em poso vermella. Em besa. Em poso feliç. Em mira. Somriu. Marxa. Salto d’alegria. L’endemà. Impaciència. Em truca. Afirmo. Em vesteixo. Em preparo. Quedem. Parlem. Marxem. Ens besem. Li truco. Tornem a quedar. Ens comprometem. Èxit total.

Cristian Duedra_3ème D Lycée Comte de Foix

Clic, clac; botes posades, ulleres abaixades, esquís damunt la neu. El cor em batega tan fort que no puc escoltar els altres. L’adrenalina m’envaeix el cos, des dels peus fins al cap, donant-me unes ganes boges de saltar. És l’hora, la sensació de baixar la pista i gaudir de la llibertat durant uns minuts, em sento més viu que mai. La gent que m’envolta comparteix amb mi l’afició per l’esquí, ens dona força i vitalitat. Tornar a ser-hi és diversió i intriga, quan encalça el dia i ens permet deixar enrere els mals moments de la setmana. Al final del dia, quan tanquen pistes, l’entusiasme continua, i ja pensem en allò que viurem demà.

MIGUEL CORREIA_3r COL·LEGI sAGRADA fAMÍLIA

Un gos molt especial per a mi, me’l vaig trobar un dia al barri del meu poble, era molt petit, tan petit que me’l podia posar a la butxaca, algú l’havia abandonat. Trist i sense esperança me’n vaig anar cap a casa, sabent que el meu pare em diria que no me’l podria quedar però una sorpresa m’esperava a l’arribar a casa. Els meus pares em van deixar, em vaig poder quedar amb aquell animalet però, aquella no era l’única sorpresa. Després de cinc anys de tenir-lo, aquell petit gos es va tornar més gran que jo. Ara és enorme, però sempre serà el meu petit gos al qual sempre recordaré per la seva mida quan el vaig trobar.

Rafael Araujo_3ème A Lycée Comte de Foix
El meu passatemps preferit és jugar a la Play amb els companys. Cada divendres i dissabte a la nit ens reunim per jugar tots al mateix joc. Abans de començar a jugar sempre agafo un bon fuet, un suc i unes patates per si la nit s’allarga. Sovint juguem fins a les quatre o les cinc de la matinada i aleshores no em puc despertar fins a l’hora de dinar. Són uns moments increïblement importants, sobretot en aquests temps que corren. La companyia dels meus amics (tímids, amables o graciosos) és un regal per a mi. La nit de joc es converteix en dia de cansament però no canviaria aquestes partides per res del món. Visca l’amistat.

Iker Queirós Monteagudo _3ème A Lycée Comte de Foix
Tot va començar el dia que un camió va envestir en David quan anava amb bicicleta. Es va despertar del coma al cap de dues setmanes i es va adonar que no tenia cames, estava desesperat, desconcertat i espantat. El camió l’havia deixat sense cames però estaven preparant un prototip de cames biòniques. Aquest estat emocional de tristesa el va abocar cap a una depressió insòlita.
Un dia un amic el va anar a visitar, li va explicar que la
vida són dos dies i que no se la pot passar plorant. El David va reaccionar ràpidament, es va aixecar, va agafar la bicicleta, va començar a pedalar, a respirar l’aire fresc, a viure…

Kenai Ambor Sancho_4t A Col·legi Sagrada Família
En tenia ganes, moltes ganes, però quan va arribar el moment no pensava el mateix. Ho havíem tingut clar i ara tot havia canviat. Teníem els nostres dubtes. Ho havíem pensat molt i li vàrem demanar si ens volia acompanyar. Li va agradar la idea. La vàrem portar a una residència per a gent gran. Estava amb els de la seva edat i era ben acceptada i cuidada per tots. Semblava com si conegués tothom i ningú al mateix temps. Allí va coincidir, entre d’altres, amb gent de la infantesa i, a nosaltres, ja ens agradava que fes noves amistats. I sí, aquesta és la meva padrina, que avui en dia té 103 anys. I per molts més, padrina!

Alex Barbado Carpi_4t A Col·legi Mare Janer
Un altre dia amb aquest infern desert a dins. He perdut la noció del temps, em moro de gana i de fred. Hem millorat el refugi, però la inseguretat ens segueix anem on anem. Aquest matí, una colla de feres ens ha sorprès i ha destrossat l’entrada. Dos companys han deambulat per la zona en busca d’auxili i no han trobat res. Els dies en aquesta avorrida i angoixant glacera ens acabaran trastornant a tots. Una franctiradora de canó llarg queda inhabilitada per falta de munició. Només desitjo que una allau no ens obligui a fugir com el mes passat. No sé per què escric això, no crec que ningú ho llegeixi. A més, no crec que això acabi bé.

Laia Fernández Serravinyals_3r A EA 2A Ensenyança Ordino
Per a nosaltres, els pares són molt pesats durant l’adolescència, són els que ens renyen, els que ens diuen de parar taula, de fer-nos el llit… Per a nosaltres, els adoles- cents, tot és dolent, tot el que ens diuen ens ofèn. Per això hem de vigilar amb el que diem; a vegades parlem malament a algú que ens estimem i després ens sentim malament, però pel nostre orgull no volem demanar perdó. El perdó és molt important, no ens podem tancar a la nostra habitació enfadats i començar a escoltar música o mirar la tele, hem de demanar perdó.

Nerea Fernández_3r A EA 2A Ensenyança Ordino
En Martí, com cada matí, estava assegut a l’última fila de la classe. Un calfred infinit però agradable li va recórrer l’esquena en veure-la arribar, i va començar a suar. Suor calenta com si fos en una cassola a punt de bullir. En veure la seva cabellera i els seus ulls foscos, al seu rostre se li marcà un somriure d’orella a orella. Una senzilla olor a perfum penetrà en les seves fosses nasals. En aquell breu moment ell era feliç, mai havia sentit aquella sensació. Els seus ulls brillaven com en una nit estelada quan de sobte la mestra digué: “Obriu la pàgina 5.” La seva veu també era dolça.

David Adran_3r Col·legi Sagrada Família

És la final. Trenta segons per ser el guanyador o haver fet tot l’esforç per a res, encara que haurà valgut la pena. El  company treu des de la banda esquerra.
Agafo la pilota i començo a votar-la. Els companys estan ben col·locats, em dirigeixo cap a ells. Li passo a l’escorta de l’equip, tallo cap a cistella, avanço al meu defensor, ell me la torna i jo faig una entrada, la fallo. El pivot del meu equip agafa el rebot i encistella. L’equip contrari treu, queden quinze segons i anem empatats. El contrincant es dirigeix a mi, li robo la pilota i voto cap a cistella. Queden tres segons, tiro i la fico. Havíem guanyat la copa Catalunya.

Carla Giribet Borràs_3r Col·legi Sagrada Família

Vaig ser fet amb molt amor anys enrere, un amor inimaginable que dia rere dia em traçava amb una excepcional paciència. L’únic que vaig conèixer va ser aquell somriure càlid que em donava una benvinguda cada matinada, quan m’agafava del racó de les joguines per continuar la feina; però, quan la labor va ser finalitzada, vaig quedar arramblat en un racó. Els dies passaven i tot era igual, fins que em van redescobrir.
Vaig trobar el meu paper en la societat i vaig desenvolupar-lo. Sempre que m’agafaven posaven cara de curiositat, i en acabar-me es veia la satisfacció en els seus rostres.
La meva vocació era la de ser un llibre, un bon llibre.

Julià Pintat_3ème G Lycée Comte de Foix
Un dia de Nadal, a punt d’anar a dinar, em va agafar una tos i un cansament terrible. Jo pensava que tenia la grip, però em vaig fer la prova de la Covid. L’endemà, em van trucar dient que era positiu. Em pensava que no em passaria res, però em va agafar mal de cap, tos i mal per tot el cos: era inaguantable! Un dia, mirant el televisor, va sortir un anunci de voluntaris per provar la vacuna de la Covid feta per un laboratori científic andorrà. Tan bon punt que vaig sentir aquesta notícia vaig anar a presentar-m’hi. Em van posar la vacuna i l’endemà ja estava curat. Andorra havia trobat la vacuna que salvaria moltes vides el segle XXI!

Marc Tomàs_3ème G Lycée Comte de Foix
Quan arriba divendres al vespre l’alegria em corre per les venes. Per fi arriba l’hora d’anar cap al poble! Hi arribo tard i me’n vaig a dormir. A les quatre de la matinada em venen a buscar per anar a caçar i no torno a casa fins a les quatre de la tarda, l’hora d’anar a veure els animals i acabar de passar la tarda. Diumenge acostuma a ser un dia de relax tot i que quan arriba la tarda, la pena i el mal humor m’envaeixen. He de tornar a Andorra! Dilluns al matí arriba de seguida. No m’ho puc creure! Seré aquí fins divendres… La setmana passa i els dies també. Divendres torna a arribar i la història es repeteix.

Elisa Campos Hidalgo_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
“Bon dia, reina”, em desperta dient la meva mare. Obro els ulls lentament i veig la meva habitació buida i unes capses de cartó en un racó. Vaig recordant la meva trista realitat, em mudo, vaig a viure a un país que no he visitat mai. Em vesteixo observant les parets que m’havien vist créixer. Anem a l’aeroport i en un obrir i tancar d’ulls tot allò que jo coneixia canviaria per sempre, tot allò que era el meu present acabaria sent el meu passat. M’han obligat a tornar a començar de nou. Un altre cop, just quan havia tornat a acceptar la meva realitat. El destí havia decidit que aquell no era el meu lloc, però, on és el meu lloc?

Biel Planellas Estebe_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Un dia el col·legi va decidir ser Escola Verda. Tothom s’hi va implicar: alumnes, profes i personal. Fins i tot els alumnes van proposar idees per aconseguir l’acreditació. S’havien proposat reduir la despesa destinada a paper. Fotocòpies i més fotocòpies, paper i més paper malbaratat. Era el moment, la situació mundial que els havia tocat viure facilitava el traspàs. Impossible, va ser impossible.
La primera generació d’Escola Verda està jubilada i no poden dir que ho van aconseguir.

Saray Pires Rocha_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
Vaig obrir els ulls després de sentir un fort cop a la cuina. Tot era fosc en aquella negra habitació. No veia res, però vaig poder sentir algú buscant alguna cosa pels calaixos. Primer vaig pensar que podia ser la meva companya de pis i em vaig tranquil·litzar una mica, fins que vaig recordar que havia marxat feia una setmana. Es van sentir uns passos forts anant a prop d’on era jo. Aleshores em vaig adonar que… que… Em vaig adonar que no estava sol en aquesta casa! A més a més alguna cosa em deia que no tenia la companyia d’algú precisament bo…

Alexia HernÁndez Montero_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Estic farta d’actuar, ni tan sols vull actuar. Vull el sentiment real, la dolçor del primer dia dins d’aquesta casa, tot i que ara m’hi sento atrapada dins. Tranquil, no és culpa teva, puc agafar les coses i marxar, però no vull fer-te mal. Diuen que tinc sort, i els dono la raó; tot és perfecte. Mai havia sentit això amb ningú, només amb tu. Però com he dit: “havia”. Passat. Mentre per tu és “els anys amb tu són meravellosos”, a mi m’agradaria “els anys amb tu han estat meravellosos”. Així estic: cigarro en mà, mirant per la finestra, pensant si quedar-me i fer-te feliç, o marxar i ser feliç jo, però fer-te mal a tu.

Maria Belen Vergara Espin_3r B COL·LEGI MARE JANER

Recordo aquell dia com si fos avui, recordo que ens havíem de veure a través d’una pantalla. Recordo que tot era fosc. Recordo que tots els mitjans portaven males notícies, que tots els sanitaris anaven amunt i avall sense parar. Recordo que a les vuit de la nit tots sortíem a la finestra per aplaudir les persones que cada dia deixaven la seva pell per nosaltres. Recordo que la nostra afició era ballar amb els de casa i que amb la nostra presència virtual fèiem feliços els nostres avis. Jo recordo especialment el dia 13 de març, quan érem a l’escola i ens van confinar. Arribava una pandèmia mundial.

Darsh Vaswani_3r A Col·legi Mare Janer
Fa anys que m’entreno per poder treballar amb ells. Avui és el meu primer dia. Porto esperant aquest moment des de fa temps. Des de petit era el meu somni i ara que quasi el toco no vull rendir-me. Són les 7 del matí
i ja estic preparat per anar a l’oficina on em diran què he de fer avui. Ja m’ho han dit, faré un control rutinari amb el meu company. Aviat, però, em trobo unes persones passant-se estupefaents entre ells. Els dic si els puc revisar quan de cop surten corrent. Els atrapo perquè des
de petit faig atletisme, els poso les manilles i els porto a l’oficina. I així ha estat la meva primera persecució. Ja soc policia.