Majors de 15 anys

Carina Franco_Estètica 2 C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Sona el despertador. Em llevo del llit i apago l’alarma. No tinc cap missatge al mòbil. Me’n vaig a dutxar. Em miro al mirall, no m’hi veig reflectida, una estranya sensació m’envaeix. Silenci. La solitud m’abraça. Tot és fosc. No em fa mal res. Em pentino. Em maquillo. Em vesteixo. Agafo les claus del cotxe. He quedat per esmorzar amb la meva mare. Arribo i li dic “hola”. No respon. Li petonejo la galta. No reacciona. Vaig a la sala del costat. Reconec familiars i amics envoltant una caixa. M’atanso i miro dins. Sóc jo amb els ulls tancats, sense respirar i amb els braços creuats. Sento els plors incontrolats dels éssers estimats.

Raul Manwani_Micro 1 C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL
Una vegada em van dir que no m’oblidés el llapis a classe perquè si no tens llapis no podràs fer l’exercici, si no fas l’exercici no entendràs la lliçó, si no entens la lliçó, suspendràs l’examen, si suspens l’examen suspendràs l’assignatura, si suspens l’assignatura repetiràs curs, si repeteixes curs no tindràs estudis, si no tens estudis no tindràs feina, si no tens feina no tindràs casa, si no tens casa no tindràs família, si no tens família estaràs sol, si estàs sol tindràs depressió, si tens depressió no menges i si no menges moriràs. Per tant, he arribat a la conclusió que, si no porto el llapis a classe moriré.

Carina Rodríguez _2n batxillerat INSTITUT ESPANYOL

El veus i, des de la punta dels dits dels peus fins a dalt de tot del cap, et recor­ren un munt de pessigolles. Tot comença tancant els porus de la pell fent que es posi el borrissol de punta, la pell de gallina. Després, passa a ser com una mena de fredor agradable que travessa el teu cos; baixa fins a l’estómac i aquí comença la “festa”. Un munt de papallones volen amb les seves petites ales i recorren tota la part de l’abdomen. En sentir això, ens crea una sensació tan agradable que el cor batega fort i el nerviosisme aclapara la nostra ment. Encara no saps què és? T’ho diré jo, estàs patint el meravellós procés de l’enamorament.

Jean Paul Cortés _2n batxillerat INSTITUT ESPANYOL

Ai, aquest avi… qui el comprèn! Sempre amb la mateixa història. Fa més de mitja hora que ha pujat a la seva cambra. “Trigaré tan sols tres minuts, he d’agafar les pastilles” –m’ha dit. Estic segur que està jugant a la Play 16. Com sempre. Recordo un dia que va posar la seva música antiga la nit de Nadal. En lloc de les nadales va i posa el seu techno passat de moda. Per fi ja baixa i porta aquest somriure especial; aquella llum als ulls que li neix cada vegada que parla per videoconferència amb la seva xicota de la Xina. Riurà quan li doni l’últim volum de la seva col·lecció de manga pels Reis? Ja són les dotze. Feliç 2061!

Andrea Antich_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan arriba l’últim any d’institut has de començar a plantejar-te què vols ser de gran. Has de triar la universitat, la ciutat… Totes aquestes preocupacions van acompanyades de la pressió dels pares o dels professors per prendre la bona decisió i, a vegades, em sembla que les seves no són les que realment vull. Aquest fet em fa dubtar. Has de decidir la teva nova etapa, que finalment, després d’aquell clic a la tecla Enter, determinarà la resta de la teva vida. I en aquell segon, et passen moltes imatges. Imatges del teu passat i fins i tot del que podria ser el teu futur. I és que, t’ha arribat realment la por.

Joan Comas_TSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Només queden deu minuts per al final, i sóc incapaç d’aixecar-me. Aquesta última jugada m’ha destrossat. M’incorporo amb poca energia. He d’aguantar. Anem guanyant i ja no queden canvis. Si tornen a marcar perdem i és quasi impossible aconseguir fer passes amb el camp ple de neu i la pilota congelada. Ja no noto les mans, però he de fer un últim intent per l’equip. Gràcies als últims esforços recuperem la pilota, l’àrbitre ens diu que és l’última jugada. Tot l’equip ho té clar. La pilota ha d’anar a fora per guanyar. De cop, tots els espectadors criden. Ho hem aconseguit. Aquests últims  esforços han valgut la pena. Hem guanyat.

Kevin Peixoto_BTSA LYCÉE COMTE DE FOIX

És la història d’un noi de 13 anys que es diu Marc, ell estava a classe d’història i geografia avorrint-se, de cop es troba en una nau espacial i ha de destruir el monstre que volia fer mal a la gent, comença a disparar al monstre. De cop es troba en un camp de futbol, jugant la final del torneig com el jugador estrella de Portugal i jugaven contra Espanya, era l’últim minut i estaven empatats 1 a 1, de cop el Marc rep la pilota, xuta i gol, guanyen gràcies al gol del Marc, tothom cridava el seu nom. Però de cop s’aixeca i veu que tots els alumnes i el professor el cridaven. Es va adonar que tot allò feia part de la seva imaginació.

Fabio Gonçalves_BTSA LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa 25 anys estava promès amb la meva xicota Júlia. Li vaig regalar un anell i un ram de flors abans de marxar a la guerra. Quan vaig tornar anys després la vaig buscar per tot arreu. Un dia la vaig veure, estava igual de bonica però de cop i volta em vaig adonar que anava acompanyada de dos nens i del seu marit. Se’m va caure el món a sobre, vaig tenir el coratge d’apropar-m’hi i de saludar-la. Quina sensació d’incomoditat. Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada seva. Em volia veure i per fi em va dir que m’estimava i vam decidir d’escapar-nos junts per tenir la vida que sempre havíem desitjat, és a dir, estar junts per sempre.

Sergi Jordana_2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Desinflada, plena de pols, oblidada, marginada, tancada i engabiada en la sala d’espera, necessito la força de l’aire per resistir els cops i les empentes de la vida. Sento veus d’alegria, espero ser l’elegida d’aquesta diada.
Sóc l’escollida, noto la calor de l’equip que estima la meva presència, la suau carícia de la xarxa quan penetro dins ella, la ràbia i el sentiment de maldat de qui em recull un cop caiguda de la xarxa i tornar a sentir les ganes i la passió del nou equip que m’envolta i així recíprocament durant quaranta minuts, el procés de tota una vida…

Laia Monturiol_2n B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La mirava atentament, no es deixava cap detall, girava el cap a banda i banda, la repassava des de tots els angles; s’hi acostava, s’hi allunyava… No podia parar, la contemplava durant hores, dies, mesos, anys. L’omplia de llàgrimes, de somriures, i d’exaltació… l’embogia. Un plaer continu, una sobredosi d’emocions, de bellesa artística, una febre malaltissa li recorria el cos, la sang li circulava cada vegada amb més pressió, més vermella, més intensa. El cor bategava a 100 per hora. Pell de gallina. Tremolors. Un incontrolable desig d’expressar tot el que veia en aquella obra d’art. Una clara i diagnosticada síndrome de Stendhal.

Xavi da Silva_Tle Comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és un dia molt trist, no vull agafar aquest tren, jo encara puc aguantar però ella està completament destrossada: no crec que estigui en condicions d’anar-hi però, hi estem obligats. Encara falten 10 minuts per al següent metro i 20 minuts per arribar al cementiri. Ara mateix sóc l’únic amb qui pot parlar. Jo i ell no ens coneixíem gaire però érem bons amics, no pensava que això m’afectés tant, la mort d’un sogre normalment no és tan dolorosa però ell era diferent. Ella té cara de pocs amics, té una expressió que mai no havia vist, no crec que vulgui saber el que li està passant pel cap i no crec que ningú ho vulgui saber.

Noelia Bessa_Tle comerç LYCÉE COMPTE DE FOIX

A les nou del matí vam entrar a classe molt contents, però aquesta felicitat es va acabar ràpidament. El profe ens va posar un examen sorpresa i jo no havia estat mai atent a classe. El profe ens va donar trenta minuts per fer-lo. Mirava els meus companys i tots estaven escrivint menys jo. Cada vegada em posava més nerviós, llegia i rellegia les preguntes i no sabia què posar-hi, només vaig posar el meu nom i la data. El professor va agafar els fulls i tothom es demanava quina nota tindrien menys jo, jo tindria un zero. La classe va continuar i jo només podia pensar en l’escridassada dels meus pares quan descobrissin la meva nota.

Marta Muñoz_1r Batxillerat A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era a l’hospital, amb el pare. L’avi, de 62 anys, estava a l’UCI, li fallava el cor. En aquell moment te n’adones quant estimes i necessites aquella persona; en el moment que el veus a la llitera, envoltat de metges, preparat per a quiròfan. Un d’ells va venir i ens va dir: només té un 20% de possibilitats de viure, farem el que podrem. El que podrem? I si no n’hi ha prou? Només té 62 anys. Van ser les 6 hores més lentes i pesades de la meva vida. Finalment, va sobreviure, sí, però molt dèbil. Vaig entrar, no em podia parlar, només podia respirar. Crec que va ser el millor so que mai he arribat a sentir.

Adrià Castells_1r batx. A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era un dia molt avorrit. Estava sol a casa i no havia de fer absolutament res. De sobte, em vaig incorporar ja que feia més d’una hora que dormia. Vaig anar cap a la cuina a beure aigua i vaig tornar al meu lloc de repòs.
Quina vida més avorrida! –vaig pensar. Dormir, menjar, beure, anar al parc, anar a la perruqueria de tant en tant… No entenia el motiu d’aquella vida.
De cop i volta algú va entrar a casa. Era el meu company de pis. Vaig anar cor­rents a saludar-lo ja que l’enyorava. Vine Toby, anem a passejar! –digué. Agafà la corretja i ens dirigírem al parc. Aquell, sens dubte, era el millor moment del dia.

Marta Pino_4t B INSTITUT ESPANYOL

Parlar de l’amistat és complicat, perquè no sabem el significat d’aquesta paraula. Tots pensem que és aquella persona que està sempre amb tu, que si tens problemes t’ajuda, que no té por de mostrar-te la realitat i de fer-te veure que el món no gira al teu voltant. És clar que existeix la falsedat, no cal negar-ho, perquè tots hem dit alguna vegada coses que no pensem. Confiem massa en les persones sense saber com són en realitat, ho dónes tot per elles, intentes assemblar-t’hi, però fas malament perquè ser una persona que no ets solament et converteix en un altre robot. Per això, ser diferent, pensar diferent, no té res de dolent, al contrari, això significa que tens personalitat. En el meu cas, sóc d’aquelles persones que es deixa influenciar pels altres, i sempre en surto escaldada.

Marta Martín_4t B INSTITUT ESPANYOL

La Mireia es va adormir i va tornar a perdre l’autobús i, com cada dia, va haver d’anar caminant fins a l’escola. Mentre caminava es va adonar que hi havia un company de classe, l’Arnau. La Mireia li va fer un crit i es van saludar efusivament. Cada dia arribaven tard a la primera classe perquè s’adormien sempre. Ja era una rutina, però l’Arnau havia estat malalt i la Mireia se sentia trista perquè anava sola els darrers dies. Per ells, era el millor moment del dia, no sempre parlaven però encara que no diguessin res, ells gaudien de la companyia. A vegades caminaven més lentament per poder estar junts. No els importava res més.

Sergio Miguel Fernandes _3r D INSTITUT ESPANYOL
Estava a la consulta del metge, nerviós. Vaig entrar amb cara amigable i vaig sortir-ne amb cara trista, m’havien diagnosticat hipertensió arterial. Per a mi era una desgràcia perquè em van prohibir fer esports. Sóc un jove a qui li agrada l’esport, feia Kendo (esgrima japonesa). He estat dos mesos sense entrenar i quan creia que hi podia tornar, vaig empitjorar. Jo ja no em sentia complet sense el kendo. Fa uns dies, em va trucar el meu sensei, em va dir que hi hauria un torneig de kendo i em va demanar que hi estigués present com alumne de l’escola. Això em va fer recuperar la força per tenir l’esperança de tornar a fer kendo.

Vanessa Marinho_3r D INSTITUT ESPANYOL
L’Anna era una noia que havia començat aquell curs a l’institut. Des del primer moment que va veure el Matías, Cupido li va tocar el cor i ella es va enamorar d’ell. Ell era un noi que no es feia amb ningú, anava a les seves classes, però sempre es trobava sol, mai tenia companyia. Un dia, al menjador, ell es trobava sol i ella va decidir anar a parlar-li. Quan l’Anna va seure a la cadira, ell no va dir res, però va agafar les seves coses i se’n va anar. La noia va veure com ell l’ignorava però ella no es desanimà i l’endemà, li va dir que esperés, que solament volia parlar un moment. Ell la va escoltar i a poc a poc es van enamorar.

Èdgar Moreno_1r B batxillerat COl·LEGI SANT ERMENGOL

El trajecte de la nostra existència sembla que és un camí sense sentit, irreal. Tu ets el que dóna significat i valor a les coses i a les teves accions. La veritat no és dins meu ni tampoc dins teu. Malauradament, hi ha qui creu que posseeix una mica d’aquesta veritat i vol imposar-la als altres, aquesta és la base de conflictes, sofriments, plors i dolor. Hi ha mentides que passen per veritats, i veritats que et fan pensar que són mentides. Què és la veritat? Quan podem dir alguna cosa que és veritable o no? Quin és el mitjà per assolir la veritat? Preguntes i més preguntes. Filosofia.

Anna Comas_1r B batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

T’has preguntat mai què passa pel cap de les persones? Què hi ha darrere de les màscares que tots ens posem quan estem amb algú altre? Jo sí, per això m’agrada asseure’m i observar la gent que passa. En aparença tothom és diferent: homes, dones, baixos, alts, rossos, castanys… Però tots tenim una cosa en comú: la mentida. Veus aquella noia que acaba de passar intentant riure de la broma que li acaben d’explicar? A casa la maltracten, però no s’atreveix a dir-ho a ningú. I aquell noi tan dur que està fumant a la cantonada? De petit se’n reien al col·legi i passava les nits plorant. Així que, la és vida una gran mentida?