Majors de 15 anys

Beatriz Començanha_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

No m’importa. No m’importa repetir la mateixa roba dos dies seguits. No m’importa menjar sopa al mig de l’estiu. No m’importa que no m’invitin a una festa. No m’importa si trec una nota baixa en una assignatura. No m’importa no ser bona en cap esport. No m’importa prendre cafè a la tarda. No m’importa la notificació del meu mòbil per avisar-me que l’iCloud està actualitzat. No m’importa no acabar-me un llibre o una sèrie. No m’importa que em facin ‘ghosting’. No m’importa ser una mica egocèntrica a vegades. No m’importa no publicar gaire cosa a les xarxes socials. No m’importa veure la mateixa pel·lícula unes quantes vegades.

ARAN ESQUERRÉ MOLÍ_3r A EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot just obrir la porta de casa la va envair una por immensa. Va voler marxar però no tenia on anar. L’aire era tens. A l’avançar va notar l’olor d’alcohol i nicotina. Va caminar lentament fins a la sala d’estar. El cor li bategava amb molta força. Quan va entrar, uns ulls es van clavar en ella com dues fletxes. El toro la mirava des del sofà amb ràbia i bogeria. El terra era ple d’ampolles de cervesa, esclar, com sempre. El toro es va llevar i va anar cap a ella. Va aixecar una mà i ella va tancar els ulls automàticament. Ja hi estava acostumada. De tantes vegades que havia passat per aquesta situació, s’havia tornat immune al dolor.

Daniella Helena Mejías Pontones_3r E COLEGIO MARÍA MOLINER

El meu pare era un home de bona ànima. A l’estiu ens agradava anar amb la família al riu. Un dia en concret vam anar a un mirador d’Andorra i, poc després, ja érem al riu, de la calor que feia. El paisatge tenia molts colors verds i era agradable. Vam menjar allà: entrepà de truita de patates, i no era especialment bo. Mira que ens havia quedat dolent, l’entrepà, tot i que amb la gana que portava me’l vaig menjar sencer, quin remei! Va ser un dia espectacular, malgrat els contratemps culinaris. Ara, cada vegada que torno al riu sense el meu pare, sento que una part seva és allà, cuidant-me i pendent de mi tota l’estona.

Diogo da Silva Ferreira_3R A COLEGIO MARÍA MOLINER

En sentir el xiulet, vaig xutar el penal. D’un moment a l’altre es va tornar fosc, tot l’estadi va caure en un profund silenci; semblava com si la vida avancés a càmera lenta. Ho veia, la pilota se n’anava cap amunt. Fora! Sentir aquelles paraules em va apunyalar el cor, vaig abaixar el cap sense dir ni una sola paraula. Només pensava en una cosa: per què a mi? Al meu darrere veia els meus rivals alçant-se cap a la victòria. Mentre vessaven de felicitat, a mi m’estaven ofegant en els meus pensaments. Havia incomplert la promesa que un dia li vaig fer al meu pare: guanyar el que ell no va aconseguir. Un trofeu mundial. On deu ser?

Unai Sánchez_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Un dia, al mercat, vaig veure un home amb una túnica negra, gastada, i una dalla a les espatlles. A simple vista semblava un dallaire, però al seguir-lo, l’home deixava caure una misteriosa boirina. No comprava res. Tots el miraven amb por. Després de seguir-lo es va aturar just davant d’un noi. Aquell misteriós home va agafar la seva dalla i va matar el jove. Després aquell home es va convertir en cendra i va desaparèixer. Anys més tard, aquell home es va aparèixer al meu davant, vaig treure el rifle i, igual que va fer amb el jove, vaig disparar, l’home va caure desplomat. A terra, un pergamí on es llegia: LA MORT.

Emma Costa_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

El dia 14 de febrer de 1993 quatre policies van picar a la porta. Va ser ma mare qui va obrir la porta, van preguntar on era jo. En sentir el meu nom vaig sortir de l’habitació, vaig demanar què passava. Només recordo el següent: “Està convocat al jutjat per assassinat, el dia 15”. Què? Convocat per assassinat? De qui? Quan? El dia 15 em vaig presentar al jutjat, ho vaig negar tot, mai admetria la veritat. Van dictar la meva sentència. Cadena perpètua per l’assassinat de Jorge Watson, de la seva dona Emilia Hunter i la seva filla Brittany. Però, quan vaig ser conscient que només era un pòdcast, encara sentia que algú em mirava…

Anastasia Chaika_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dies que m’agrada el Peter i crec que no li soc indiferent. Som amics des de fa temps. Passem molt bons moments junts. Sempre quedem per sortir. Amb ell, mai em sento malament, sola, avorrida o trista. Més aviat, al seu costat, em sento desperta, inspirada, riallera. Tot i així, ens veiem cada dia, encara que només sigui creuant mirades. Cal dir que és tan tímid com jo. Aquesta situació ja fa dies que dura. Porto tota la setmana pensant que en algun moment m’he d’atrevir a demanar-li cara a cara: “Sí o no?”. I quina ha estat la meva sorpresa quan, a primera hora del matí, al passadís, s’ha apropat i m’ha dit: “Doncs, sí o no?”.

Jordi Matencio Cortés_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Aquest estiu ha estat inoblidable. Al principi de les vacances he estat a Andorra. Han sigut dies molt divertits, solia quedar amb els meus amics al matí per jugar a jocs, veure sèries, anar al cine… A la tarda anava a jugar a bàsquet quasi cada dia i m’hi passava tota la tarda.

A finals d’agost vam anar a Andalusia, vaig passar dues setmanes amb la meva família. Van ser dies molt alegres, estàvem molt units i ens ho passàvem molt bé, vam fer excursions, vam anar a la platja, vam anar en vaixell… Quin final d’estiu!

Tornar a la normalitat no és el més agradable, però és el millor per a tots. Només ens cal esperar un altre estiu.

Maria Lladós Ribera_3r B COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Un dia d’estiu em van donar una sorpresa. Anàvem de viatge! Corrents vaig fer la maleta i vaig baixar cap al cotxe. Durant el trajecte vaig estar amb els ulls tancats per no saber on anàvem. Al cap de dos hores estàvem a Barcelona, per anar cap a Eivissa. Estava molt contenta. Un cop vam arribar, no m’ho podia creure. Durant la setmana que vam estar allà, vam llogar un veler per anar a les cales. Tot era molt bonic i l’aigua cristal·lina, tal com m’ho imaginava. També vam anar a visitar poblets que hi havia als afores. De cop el mòbil va sonar i em vaig despertar confosa. Tot allò no era veritat. Només havia estat un somni.

Shams Molina Abidi_3r C EA 2A ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Eren les dotze del migdia, el Jorge, un nen de 14, havia de jugar un partit amb el seu equip de futbol. Pero al juvenil d’aquell mateix equip li faltava algú per jugar. Van veure el Jorge jugar el partit dels cadets i es van quedar impressionats. A partir d’aquell dia van convocar el Jorge tots els partits del juvenil. El Jorge estava fent-ho molt bé fins al punt que s’hi va interessa el Real Madrid. Va poder jugar al Real Madrid uns quants partits, on feia una actuació espectacular. Tothom l’aplaudia i corejaven el seu nom, a l’estadi només se sentia el seu nom. Però en un d’aquells partits va caure al terra, va tancar els ulls i quan els va obrir es va trobar estirat al llit de casa.  No s’ho podia creure, tot allò havia sigut un somni.

Maria Bea da Cunha Gonçalves_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un dia, una nena era a casa amb els pares escoltant la ràdio, quan van anunciar que un boig s’havia escapat de l’hospital. Ells estaven tranquils perquè aquell lloc era bastant lluny de casa. Durant la nit, la nena es va despertar per un soroll de fora de la finestra, s’hi va apropar esperant no veure ningú al jardí. Quan va mirar va veure algú intentant pujar la paret. Molt espantada, va anar a avisar els pares. El pare va sortir al jardí, però no va veure ningú. Quan, de sobte, es va sentir la porta principal obrir-se, ell va baixar les escales per treure de casa qui fos que estigués allà. Va passar molta estona, fins que la mare i la filla, que estaven molt preocupades pel pare, van sortir al jardí: es van trobar el pare mort a terra.

Oriol Garcia_3ème f LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia en Jordi, un nen de 7 anys, estava en un zoo amb els seus pares. Ell, després de quedar-se una estona mirant cangurs, va veure una gran multitud a la llunyania, els seus pares també la van veure i van veure un lleó gegant que estava fent tombarelles. En Jordi, com que era molt curiós, s’hi va apropar molt, tant, que era a la vora del barranc que donava a l’hàbitat del lleó, i quan aquest va acabar l’actuació, algú sense voler va empènyer en Jordi fent-lo caure allà. El lleó, sense pensar-s’ho gaire, va devorar-lo, i just abans de ser cruspit pel lleó… en Jordi es va despertar dins del cotxe amb els seus pares anant cap al zoo.

Lola Garcia Farrero_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

La Sofia va arribar de l’institut molt cansada. I se’n va anar a dormir,  va tenir el seu pitjor somni… En el seu somni ella es llevava del llit com cada matí, esmorzava i sortia de casa per agafar el bus. Però quan anava a creuar el carrer, PAM! Un cotxe li va passar per sobre. El dia següent es va aixecar molt espantada. Quan estava esmorzant no podia parar de pensar sobre el seu somni, va pensar dues vegades si sortir de casa o quedar-se. La Sofia molt inquieta va decidir sortir, va evitar creuar per aquell carrer i va decidir anar a l’institut caminant. Va arribar a l’institut, però a l’últim creuament… PAM! Era inevitable.

Hugo Alves Teixeira_3r C COLEGIO MARIA MOLINER

El dia 28 de setembre a les 12.00 h, arribant a casa, vaig viure una situació molt terrorífica. Anava caminant per Andorra quan, de sobte, vaig sentir com es trencaven els vidres. Em vaig quedar mort de por.  Davant meu hi havia una colla d’homes vestits de negre amb una espècie de màscara a la cara. Havien entrat al banc d’Andorra, eren dins, anaven sortint amb bosses plenes de diners. A fora, els altres, amb furgonetes blindades d’un color mat i la policia que no podia parar-los. Andorra era un caos, ningú podia fer res. Una catàstrofe pel país, cada vegada eren més, més perillosos, més poderosos, era una colla molt ben organitzada. Andorra era seva, els pertanyia.

Eulàlia Badell Valén_3r C COLEGIO MARIA MOLINER

Jo vivia en un món d’ombres, on els meus pensaments eren autèntics dictadors, els miralls eren uns enemics amb qui m’havia d’enfrontar. La por es va convertir en la meva millor amiga. Les amistats s’esfumaven a poc a poc. Des de llavors vaig pensar que ningú m’estimaria mai. El meu món s’encongia i la solitud ho arrasava tot al seu pas. He arribat a la conclusió que el fruit de la meva baixa autoestima vaig ser jo mateixa. I ara desafio els meus propis pensaments i em valoro. Sempre havia sigut eruga i ara soc papallona, caminava amb les espatlles encorbades i ara trec el pit cap a fora, mai havia sigut autosuficient i ara ho soc.

Jade Bazard_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ORDINO

Era un divendres a la nit i em va passar una cosa que fins avui no m’explico. M’havia rentat les dents i després em vaig posar els auriculars, i vaig estar una estona al llit amb l’iPad mentre escoltava diferents vídeos. Al final em vaig acabar adormint amb els dos aparells encesos i quan em vaig despertar eren les quatre del matí, el meu iPad per poc cau per la vora que hi ha del llit a la paret, i els meus auriculars que vaig utilitzar la nit anterior estaven sobre la tauleta de nit que hi ha davant del meu llit. El pitjor és que els meus pares estaven ja adormits i a més a més els auriculars encara estaven connectats a l’iPad…

Narcís Bech Saltó_3r A COL·LEGI MARE JANER

La passo. La rebo. Defenso. Recupero. Contraataco. Tiro. Marco. Defenso. Marquen. Serveixo. Rebo. La perdo. Contraataquen. Marquen. Anem perdent. Queden deu segons. Fem el contra gol. Tiro. Marco. Empato. Anem a pròrroga. Descanso. Defensem. Tiren. Marquen. Ataquem. Marquem. Defensem. La recuperem. Ataquem. Tiro. Marco. Empatem. Serveixen. Tiren. Fallen. Contraataquem. Fallem. Contraataquen. Tiren. Marquen. Ens han fet penal quan nosaltres estàvem atacant i ells han marcat. L’àrbitre mira les repeticions. Xiula  penal. Sento responsabilitat, si marco guanyem, si fallo perdem. Tiro… El porter  para el penal, el rebot… GOL. GUANYEM.

Diana Melo_3r A COL·LEGI MARE JANER

Sento la teva veu cridant-me que m’afanyi, començo a córrer, arribarem tard. No sé per què tanta pressa, el vol no surt fins a la nit. Arribem a l’aeroport i després de tants mesos esperant, ja estem de camí a Grècia. D’això, ara en farà un any. Portàvem somiant aquell viatge des que érem petits. Hi somiàvem amb els ulls oberts, però qui diria que l’única que somia ara soc jo. Somio tornar-te a veure i poder fer-te una abraçada més. Encara no entenc com vam passar de somiar a viatjar per tot el món a estar tancats en aquell edifici asèptic de color blanc. El teu cor va parar de bategar. Jo vaig sortir d’allà. Tu, ja no.