Menors de 15 anys

JosÉ A. GonzÁlez_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER
Són les cinc del matí i no aconsegueixo dormir després del que he viscut avui. Aquesta tarda, en sortir de l’escola, he anat a la parada del bus. M’he assegut al banc verd que hi ha al davant, i he tret els cascos de la motxilla. Quan me’ls anava a posar, he sentit una veu que se’m dirigia: “Noia, sí, tu, la del vestit blau”. Intrigada, aixeco el cap i veig un home d’uns quaranta anys amb un mòbil a la mà. El miro fixament als ulls, i veig uns ulls plorosos, com si em volguessin dir alguna cosa. De cop, recordo l’accident que va tenir en Pau la setmana passada i intento fugir desesperada d’aquesta situació sense pensar-m’hi dos cops.

Júlia Sebastià Lluscà_4t B EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

L’he tastat més d’una vegada i segueix sense fer-me el pes. Hi ha alguna cosa d’aquest producte que no m’agrada. La publicitat el fa semblar irresistible i sensual, però jo no hi estic del tot d’acord. La seva  aroma ens fa seure, relaxar-nos i fer una pausa abans d’iniciar la jornada, abans de deixar-nos endur per la rutina i per les bones o males notícies que ens esperen, creant així un ambient de pau i serenor. És per tot això que arriba el dia en què decideixes tastar-lo, i notes com el seu gust amarg impregna tota la teva boca. Decebut i resignat, tornes a la llet amb magdalenes, i encara tens tot un dilluns per endavant.

Enya Folguera_4t B EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Agafo el fil que tinc a la tauleta de nit. Fa molts mesos que el tinc allà sobre. L’havia tret d’una jaqueta el dia abans que em diagnostiquessin càncer de pit. Mai no li he donat importància però m’adono de les qualitats d’aquest fil: fi, d’un blanc molt intens i brillant, com el d’un colom; un colom lliure que pot anar allà on vulgui sense haver de dependre de ningú. Ara jo puc ser com un colom. M’he alliberat del malson en què em trobava. D’aquell tumor que m’acompanyava a tot arreu. Ara sóc més forta i valenta; he après a apreciar tot el que la vida ens dóna i a no enfonsar-me per coses sense importància.

Maria Jiménez_3ème F LYCÉE COMPTE DE FOIX

A vegades podem pensar que són el pitjor, que els odiem però en realitat és el que més estimem. Sempre hi podem comptar, ja que sempre ens ajuden, ens aconsellen… fan tot el que poden per nosaltres. Sempre que tenim algun problema i no sabem com resoldre’l, ens dirigim a ells i no dubten ni un sol moment a ajudar-nos. Ells sempre estaran al nostre costat. Sí, és veritat que ens barallem, que ens cridem, que ens insultem, però quan estàs amb ells, t’oblides de tot i gaudeixes amb ells com no ho fas amb ningú més. Passi el que passi sempre podrem comptar amb ells. Els germans són el millor que una persona pot tenir a la vida.

Jeanne Font_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Una cançó és una melodia de paraules que et fa sentir bé per un moment. Cinc minuts de tranquil·litat en moments difícils. T’oblides de tot, ja no pots pensar en tots els teus problemes perquè estàs submergit en aquesta melodia que t’omple el cap. Ja no saps el que fas i tampoc t’importa res, perquè estàs bé, t’aïlles de tot durant alguns minuts per no escoltar les angoixes dels altres: amics, amors, problemes a l’escola. Tres-cents segons en què la teva única preocupació és pensar quina cançó et farà sentir aquesta sensació. Però tornes a la realitat i tot torna a començar com abans i l’únic que et queda són els teus problemes.

Georgina Riba_4t B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La ràbia em consumeix profundament. Ploro, agafo la meva bossa i em disposo a sortir de l’habitació. Tu m’agafes el braç i jo t’empenyo. T’enfades i em persegueixes. Jo corro sense sentit. Les llàgrimes em tapen la vista. No hi veig, però no deixo de córrer. Em mossego el llavi. Tanco fort els ulls i els punys. Penso en tu i això encara em fa més ràbia. Sense adonar-me’n vaig empenyent tot­hom perquè em deixin passar i pico contra algú. Obro els ulls i veig que aquest algú ets tu. M’abraces molt fort. Em demanes perdó i em deixo anar. Segueixo plorant, però deixo que m’abracis. El destí m’ha tornat a portar amb tu.

Clàudia Comellas_4t B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Injustícia, indignació i frustració és el que se sent per quelcom que no ha sortit com t’esperaves o perquè la teva vida no és com desitjaries. T’enfades amb tu mateix i amb tothom qui t’envolta, no vols saber res, i penses que tot el que et passa a tu és injust, tampoc vols escoltar cap cosa que justifiqui el per què t’ha passat a tu i no als altres… Doncs mira, potser sí que ho és d’injust, però no val la pena perdre el temps pensant en coses irremeiables, ja que tot el que et passa vulguis o no té la seva part positiva, així que; aprofita el moment i pensa que ets un privilegiat, tens una vida que molts voldrien tenir.

Marco Campos_Aula oberta EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Va ser fantàstica aquella nit, però amb un final tràgic. Ja que després de beure molt alcohol vaig sortir amb el cotxe  sense saber on anar, fins a la mort. Veia com passaven els cotxes tocant el clàxon, perillosament.
Vaig arribar al punt on la meva vida s’aturava, a un pont d’uns 50 metres d’altura, Era una mort segura, però no, vaig sobreviure i ara estic en una cadira de rodes per sempre. A començar la vida, però des d’un altre punt de vista.

Vitor Fernandes_Aula Oberta EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Per què dibuixes a classe? Una pregunta que em fan molt sovint. De sobte la professora para la classe i es dirigeix cap a mi, decidida a esguerrar-me el dibuix que tant m’ha costat fer… com si per a ella fos solament un mosquit al qual cal matar. Sense entendre que sota aquest dibuix hi ha molt temps perdut, moltes idees i imaginació destruïda… sense entendre que, en trencar el dibuix, perdré encara més hores a classe per tornar-lo a dibuixar.

Joan Pires_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

I de sobte, un dia vas marxar. Aquell matí assolellat la meva vida va canviar. Em vaig quedar sol, amb un buit al cor. Tres-cents cinquanta quilòmetres era la distància que ens separava, de sobte em vaig adonar del temps que vaig perdre discutint amb tu. Tu em vas ajudar quan més ho necessitava, tu em consolaves quan pensava que la vida no valia per res, tu ets i seràs la persona més important de la meva vida. No hi ha millor sensació que saber que estàs orgullós de mi, i jo de tu. Només vull donar-te les gràcies pels somriures, per les llàgrimes que m’has tret dels ulls i per ser com ets. Només vull dir-te que t’estimo, pare.

Paula Alvariza_3r C EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Ja fa quinze anys que vas marxar. Quinze anys que per més que no ho semblin han passat volant. Una mica tristos, ja que no et vaig poder conèixer suficientment. L’única cosa que sé és que eres una gran persona, que vas lluitar per defensar els drets dels teus companys, i els teus, que sempre  treies un somriure a la mama i que ara ja no hi ets. Són tants els records que vas deixar i que m’hauria agradat compartir amb tu… Però no ha pogut ser, ja que tu vas marxar al més enllà. Sé que si fossis aquí em diries que he de ser forta, i això és el que faig. T’estimo avi.

Tània Neves_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Tot va començar un 14 de setembre del 2002, et vaig tenir als meus braços, eres tan petita, tan bufona. El teu nom depenia de mi: “Bruna”. Has crescut i ja no ets una capritxosa, ara tenim les nostres baralles per la roba, pel maquillatge… Ja no dormim juntes però si em demanes per venir al meu llit et miro i somric. Les nostres nits són úniques, plenes de secrets i confidències, el teu somriure em fa viure. Quan dorms ets igual que quan eres petita, una careta d’àngel i els teus cabells llargs… Comença a fer fred i ens envaeix un somni, que la vida no ens separi mai.

Nerea Rubia_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Ara tot és diferent. Tot va començar un 18 de febrer del 2013.
Ell em fa somriure, ell està al meu costat dia rere dia. Ja  hem passat vuit mesos l’un pendent de l’altre, hem viscut moments únics,  junts ens hem convertit en UN.
Tinc por, por de perdre’l, que s’acabi el que ara realment em fa feliç. No podria imaginar-me un futur sense ell. Ara tinc un somriure permanent gràcies a ell, no m’imagino no tenir-lo al meu costat, perquè sense ell la vida no tindria sentit. Tan sols desitjaria que aquest moment durés eternament.
T’estimo.

Thaïs Moraguez _4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo, quan era petita, no entenia que certes persones majors, per instants perdessin la memòria. Per això, un dia vaig demanar-li a la meva àvia que com era que l’avi a vegades no se’n recordava de qui era, entre altres coses. Em va costar d’entendre. Més endavant, un dia vam quedar per anar tots dos al parc a passar la tarda després d’haver berenat, però llavors, en aquell moment, va ser quan va començar tot: se’n va oblidar de mi i de la tarda que havíem decidit passar junts. No deixo de pensar en aquell dia, en què l’avi ens va deixar. La malaltia se’l va endur.

Rita Gamito _4t B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo sempre he pensat que formava part de la meva família, fins al meu 16è aniversari, que em van sorprendre amb un regal horrible. Els que jo pensava que eren els meus pares em van explicar que als tres mesos d’haver nascut, els meus pares biològics m’havien deixat a la porta d’aquella casa. Els meus pares actuals van sortir de casa i es van trobar un nadó amb una carta. Quan me la van donar vaig veure un sobre on posava Rita. Vaig obrir-la i hi vaig llegir una sèrie de motius que vaig trobar molt raonables i, al final de tot, hi havia escrit: “Rita, sempre t’estimarem.”

Naila Gómez_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL
Les agulles del rellotge es movien, passaven els segons i els minuts, cada cop quedava menys temps. El tic-tac de les agulles ressonava al meu cap. El compte enrere havia començat 10, 9, 8… Una gota de suor em lliscava pel front, què havia de fer? 7, 6… estava espantada, tenia por i un calfred em va recórrer tota l’esquena. 5, 4… tantes pel·lícules vistes i no recordava quin cable havia de tallar, això em va paralitzar. 3, 2… blau, vermell, groc, verd, un embolic de colors ocupava el meu pensament, restava immòbil. 1… No quedava temps! Vaig tancar els ulls i en vaig tallar un a l’atzar… Boom!

Ferran Prat_4t A COL·LEGI SANT ERMENGOL
La meva motxilla té quinze anys, és blava i vermella, els meus colors preferits. Té petites butxaques on guardo papers, mocadors, records, alegries i alguna decepció. Crec que és una motxilla petita per viatjar en aquest món tan gran. Diuen que et trobes molts i diferents camins al llarg de la vida i ets tu qui decideixes quin triar. Porto un mapa amb diferents rutes, aviat n’escolliré una que m’ha de fer arribar a una meta. Quan vagi caminant m’enduré la meva motxilla i amb esforç, valentia i dedicació penso que podré arribar al cim. Els vents m’impulsaran, la pluja em refrescarà, el Sol m’alimentarà i la meva motxilla m’ajudarà.

Joan Pires_3r C ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

I de sobte, un dia vas marxar. Aquell matí assolellat la meva vida va canviar. Em vaig quedar sol, amb un buit al cor. Tres-cents cinquanta quilòmetres era la distància que ens separava, de sobte em vaig adonar del temps que vaig perdre discutint amb tu. Tu em vas ajudar quan més ho necessitava, tu em consolaves quan pensava que la vida no valia per res, tu ets i seràs la persona més important de la meva vida. No hi ha millor sensació que saber que estàs orgullós de mi, i jo de tu. Només vull donar-te les gràcies pels somriures, per les llàgrimes que m’has tret dels ulls i per ser com ets. Només vull dir-te que t’estimo, pare.

Paula Alvariza_3r C ESCOLA ANDORRANA D’ENCAMP

Ja fa quinze anys que vas marxar. Quinze anys que per més que no ho semblin han passat volant. Una mica tristos, ja que no et vaig poder conèixer suficientment. L’única cosa que sé és que eres una gran persona, que vas lluitar per defensar els drets dels teus companys, i els teus, que sempre li treies un somriure a la mama i que ara ja no hi ets. Són tants els records que vas deixar i que m’hauria agradat compartir amb tu… Però no ha pogut ser, ja que tu vas marxar al més enllà. Sé que si fossis aquí, em diries que haig de ser forta i això és el que faig. T’estimo avi.

Roger Subirà_4t C INSTITUT ESPANYOL

En un poble de la Grècia antiga, una dona molt presumida enamorava tots els homes només amb una mirada. Zeus, enfadat, va baixar decidit a prendre-li la bellesa, canviant-li el cabell per serps i fent-li un malefici, que convertís tots els homes que la miressin en pedra. Ella es va tornar malvada; petrificà tots els homes. El poble l’anomenava “Medusa”. Un bon dia aparegué un soldat valent que va decapitar-la abans que els seus ulls el trobessin. El soldat ficà el cap en un sac i l’oferí a Zeus. Ell, agraït, el va obrir i els ulls de la Medusa el van petrificar. El soldat demostrà que el poder en males mans porta la destrucció.