Menors de 15 anys

Guillaume Clos_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Vull parlar de la falta de son i les seves conseqüències. Crec que dormir poc pot explicar que alguns alumnes estiguin de mal humor als matins. Així mateix, també justificaria algunes contestacions envers els professors, canvis d’humor i moltes més coses. Molts culpabilitzen els altres de la falta de son que tenen. Ho sé perquè en sóc testimoni i de vegades víctima. Un matí vaig veure un dels meus amics dormint a classe, de debò. Així que us diria que dormíssiu les hores que us fan falta. I si teniu problemes familiars o altres per dormir les hores que us calen que feu tot el possible per arreglar-ho. Us desitjo uns bons somnis!

Thaïs Moraguez_4t B EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo, quan era petita, no entenia que certes persones majors, per instants, perdessin la memòria. Per això, un dia vaig demanar-li a la meva àvia que com era que l’avi a vegades no recordava qui era, entre altres coses. Em va costar d’entendre. Més endavant, un dia vam quedar per anar tots dos al parc a passar la tarda després d’haver berenat, però llavors, en aquell moment, va ser quan va començar tot: es va oblidar de mi i de la tarda que havíem decidit passar junts. No deixo de pensar en aquell dia, en què l’avi ens va deixar. La malaltia se’l va endur.

Rita Gamito_4t B EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Jo sempre he pensat que formava part de la meva família, fins al meu 16è aniversari, que em van sorprendre amb un regal horrible. Els que jo pensava que eren els meus pares em van explicar que als tres mesos d’haver nascut, els meus pares biològics m’havien deixat a la porta d’aquella casa. Els meus pares actuals van sortir de casa i es van trobar un nadó amb una carta. Quan me la van donar vaig veure un sobre on hi posava “Rita”. Vaig obrir-la i hi vaig llegir una sèrie de motius que vaig trobar molt raonables i, al final de tot, hi havia escrit: “Rita, sempre t’estimarem.”

Joana Gomes_3r B INSTITUT ESPANYOL
Et despertes un dia i notes que per molt que somriguis no ets feliç. Les bromes que et feien sentir bé, de sobte, es converteixen en RES. D’un dia per l’altre vols tornar a ser petita de nou, quan la felicitat és incondicional, però t’adones que per molt gran que sigui aquest desig és IMPOSSIBLE que es realitzi. Quan ets petita no saps què significa sentir-se enfonsada, després en saps el significat a la perfecció. Aquest buit, a poc a poc, augmenta. Ets conscient que estàs sola completament, que només et tens a tu mateixa. Aleshores entens que la felicitat és una cosa que no es troba fora, sinó que cal buscar dins d’un mateix.

Jessica Sousa_3r B INSTITUT ESPANYOL
Volia que algú m’escoltés, que algú arribés a aquella habitació i em veiés; em veiés l’ànima i m’ajudés. Volia que em diguessin que tot aniria bé, encara que fos mentida. Allò era tot el que volia escoltar en aquells moments, només volia trobar un suport. Però van passar hores, hores on el dolor brollava a causa de les ferides que la vida m’havia fet, hores que no passaven. Podia dir amb tota la boca,  amb cadascuna de les meves dents que estava sola. Però de sobte vas aparèixer tu en la foscor i no eres com els altres. Quan parlava, tu em miraves. Els altres em deixaven parlant sola o em ferien encara més. Gràcies per aparèixer.

Lara Tena_3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

La major part del temps un segon no significa res. La gent els deixa passar, insignificants, esperant que transcorri el temps, que passi alguna cosa. Però de vegades un segon ho pot canviar tot. En un segon es pot acabar la vida. En un segon pots morir, pots prendre una decisió crucial, poden morir els teus familiars. En aquest segon tot es modifica. El temps es congela. Aleshores et tornes una altra persona. La gent no valora el temps que té. Però, a partir d’aquest moment vital en el qual li canvia la vida, s’aprèn a gaudir del temps limitat que tots tenim. Perquè el temps no espera ningú, no s’atura mai.

Jesús Rozados_3r C EA 2A ENSENYANÇA STA COLOMA

Com us podeu imaginar, quan algú es converteix en un esportista professional ha de sacrificar moltes hores en els forts entrenaments i deixar de fer altres hàbits, com quedar amb la gent, etc. Per poder arribar a convertir-se en un professional s’ha de ser fort, tant psicològicament com físicament. Poca gent arriba al final, ja que no supera el fet de tant sacrifici. Però si realment t’agrada no et sap greu haver de sacrificar hores.
Un, si s’ho proposa ficant-se petits objectius, pas a pas, pot arribar lluny. S’ha de tenir paciència. És la millor part de l’esport: aconseguir el que t’has proposat.

Joel Rodrigues_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia radiant de sol, una princesa al meu costat, una sensació inexplicable.
Començar el teu dia a dia amb la noia que estimes. Ella era com una droga, m’hi vaig enganxar des del moment que la vaig provar, la que em feia sentir en un món diferent en el qual solament ella m’hi podia fer sentir. Guardo aquests records a l’habitació, tanco els ulls i començo a somniar i a sentir que et tinc a prop meu, però tu ja no hi ets. Com m’agradaria tornar enrere i poder tornar amb tu. Jo no em rendiré, als teus braços tornaré i lluitaré per tu, perquè et vull tornar a tenir i sentir el teus llavis. No em rendiré mai per una princesa com tu.

Mariana Bago_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Encara me’n recordo de tot com si fos ahir, sí, de tot el temps que passàvem parlant i de tots els SMS que ens enviàvem. Desgraciadament vam estar un munt de temps sense parlar-nos i ara mateix qui m’havia de dir que seria molt més del que jo m’esperava. Encara segueixo enviant-li SMS amb la petita esperança que es desperti aviat d’aquest coma, i pugui llegir-los i respondre’m.
Sé que es despertarà, és un noi molt fort i jove, encara li queda molta vida per endavant, i ho aconseguirà, aconseguirà despertar-se i tornar aquí amb nosaltres, amb la seva gent, la que l’estima i l’enyora i que l’està esperant amb els braços oberts.

Aida Gómez_4t D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Havíem anat a esquiar amb els amics, sense pares ni monitors. Quan vam arribar, el primer que vam fer va ser menjar alguna cosa; després, ens vam equipar i vam anar cap a les pistes. La sensació d’estar a la neu, sols, amb amics, era tenir llibertat tot un dia sense preocupacions. El Marc volia passar per la pista negra, tot i que hi havia un rètol on indicava perill d’allaus. Vam anar decidits a passar-nos-ho bé. Al cap d’una estona se sentí un soroll, vam girar-nos i vam veure una bola molt gran de neu que ens perseguia. Vam començar a córrer amb els esquís, però ja no podíem fer-hi res ja que en uns segons ja hi érem a dins.

Arnau Dilmé_4t D EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

Quedava un minut i cinquanta segons aproximadament. Era la semifinal del Campionat de Catalunya i estàvem empatant. Els crits de la grada i els cops de tambor ressonaven per tot Cambrils. Quedava un minut per decidir el finalista i al cap de cinc segons, ja érem quasi finalistes gràcies al gol que vam aconseguir. Després de cinquanta-cinc segons ja estàvem a la final. Després d’aquell partit no vaig saber valorar el que havíem aconseguit però ara me n’adono que va ser el millor moment de la meva vida.

Alba Cañabate_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

La pilota va caure sobre aquell camp humit. Sentia com els crits del públic m’animaven càlidament. Anàvem perdent, però no m’importava. Havia deixat tot el meu esforç i suor sobre aquell magnífic estadi. Faltaven exactament 5 minuts perquè el soroll del xiulet de l’àrbitre esclatés en la meva oïda. Els ulls de la portera m’intimidaven, sentia els bàtecs del meu cor a tota velocitat. Llavors, gràcies a la meva companya, que em va passar la pilota en un error de la defensa, vaig arribar a la porteria, vaig xutar la pilota i la portera la va aturar sense pietat. Vaig abaixar la mirada. Estava esgotada. Em vaig sentir derrotada.

Martí Escoriza_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Estava sorprès. Mai havia vist cap menairó. Eren criatures increïbles: petites, lluminoses i molt veloces. Me’ls vaig trobar en una excursió que vam fer amb el col·legi. Se’m van presentar com en una pedra brillant que feia pampallugues, i que quan em quedava tot sol feia una llum molt més intensa i és movia una mica. Al principi, em vaig espantar. Em vaig separar unes quantes passes, però al veure que no passava res m’hi vaig apropar i aleshores ho vaig veure. Un llumet resplendent que sortia de la pedra. Un menairó! No donava crèdit als meus ulls. La llegenda era certa! Un segon després, en sortiren molts més i jo no sabia què fer.

Elena Bartumeu_4t B 2A ENSENYANÇA STA COLOMA
Em vaig estirar a la llitera i la doctora em va tapar amb un llençol finíssim. Tenia molt fred. La sensació que em va suposar que em moguessin des de la sisena planta fins a la planta on estava el quiròfan no va ser agradable. A mesura que m’anava movent la sensació de fred era més intensa i cada cop tremolava més. Quan vaig arribar a la planta de quiròfan, hi havia una porta mecànica de metall que s’obria com si fos un muntaplats d’aquells antics. Un cop dins em van posar una agulla al braç per injectar-me el sèrum. Després d’això no recordo res. Em vaig despertar i estava al llit de la meva habitació amb la meva mare al costat.

Joan Arias_4t B 2A ENSENYANÇA SANTA COLOMA
L’altre dia vaig prendre la iniciativa de llegir una estona, així que vaig anar a agafar un llibre al meu despatx. El llibre que vaig agafar era sobre assassinats. Era un home que estava a casa seva llegint i, de sobte, va veure com un home armat hi entrava. La porta es va obrir i l’assassí va matar l’home. En aquell moment vaig decidir tancar el llibre. Vaig obrir la finestra i vaig veure com un home armat entrava a casa meva per assassinar-me.

Lucas Chillón_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Mentre estava buscant un tema per a aquest relat, em vaig parar a pensar en la inspiració. La complicada simplicitat d’aquesta paraula, el mot que tot artista repeteix durant hores i hores… Es podria dir que és un fil que costa d’agafar, però quan se’l pren i s’estira amb creativitat es pot convertir en una cosa infinita. Aquesta acció pot ser ràpida o lenta. En la inspiració també hi intervé la coneguda llei de Murphy, que diu que si una cosa pot sortir malament, sortirà malament: ens abunden les idees quan no ho necessitem i ens falten quan més les enyorem. Suposo que aquí està la gràcia, el  seu valor: la insistència.

Àngela Pantebre_3r B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

En realitat, tot depèn d’aquella jugada, d’aquell moviment, d’aquella partida, segurament, d’aquell error. Qualsevol error compta, acaba passant factura sense cap oportunitat de poder rectificar. No hi haurà marxa enrere, no podràs tornar a començar, el fet ja estarà fet…
Mai no ens hem parat a pensar quantes coses depenen de nosaltres? Obeir un suposat rei, arriscant la teva vida, sofrint, lluitant, esforçant-te per aconseguir el que vols, tot i que saps que al final s’acabarà oblidant…
En el fons, la vida, és com una curta però intensa partida d’escacs on a poc a poc, es van perdent amics… Acaba amb un trist escac i mat.

Clàudia Cerdà_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Arribava l’hora, ja era aquí, els nervis corrien pel meu cos, havíem de començar. Era tot o res, tots o ningú. Havíem de sortir per passar-nos-ho bé, però sobretot per guanyar. 45 minuts dirigint, amb el braçalet blanc i la lletra negra, una passió, cinc persones… Bé, 3 minuts i hauríem de sortir, escalfàvem, ens abraçàvem desitjant-nos sort. Nosaltres podíem, ja ho havíem fet, no era la primera vegada. Ens tocava sortir,  tothom aplaudia, els nostres a nosaltres; els seus, a elles. Ens vam col·locar, jo al costat de l’àrbitre, la de l’altre equip també. Ens tocava sacar, vaig xocar la mà amb les meves, va sonar el xiulet i…

Maria Quimesó_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
Als cinc anys tenia clar que volia ser algú en aquesta vida. Em deia: seré presidenta! I preguntava: com es poden acabar els diners? I per què no es fa una màquina de fer diners? Aquests petits moments que esdevenen records permanents en les nostres vides són els que marquen el nostre pas per la vida. En aquell temps, no t’adones de la realitat, i vius la vida com un somni. A mesura que passen els anys, entens el vertader sentit que adopta la vida. Hem d’aprofitar i viure els moments de la infantesa, ja que són com un somni que mai no s’oblida, són presents des que naixem fins que morim, perduren per sempre.

Camille Font_2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Per fi el veig, no ha canviat. Em somriu, estic feliç. Porta els mateixos vestits que el primer dia que el vaig veure. Em mira, no para, no es cansa. Feia tant temps que no el veia. Ric, el miro, però no arribo a tocar-lo. Desitjo acaronar-lo però no puc. El veig a prop però està tan lluny. Què ens passa? Què ens ha passat? Una llàgrima li cau de la cara. No t’allunyis. Queda’t amb mi. No em deixis. Desapareix a poc a poc. Les flors que duia es marceixen lentament. El cor em fa mal, tinc ganes de plorar però no hi arribo. Era sol un somni, un dels més bells. Ja fa 365 dies que te n’has anat i que la meva vida ja no té sentit.