Menors de 15 anys

Víctor Chillon_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Estic a punt de sortir dels vestuaris. Un calfred em recorre tota l’esquena. Se sent el públic, cridant, esperant l’equip que animen incondicionalment. Suo abans de començar. Miro els meus companys; sé que puc confiar en ells i ells saben que poden confiar en mi. El xiulet sona i tot comença. Sortim saludant l’afició embogida i ens col·loquem a les nostres posicions. Camino decidit cap a l’àrbitre i el capità contrari. Ens saludem i prometem joc net. Torno a la meva posició i el nostre xutador es prepara. El xiulet sona i tot comença. Ja no m’importa guanyar o perdre, l’únic que m’interessa és gaudir del partit i passar-m’ho bé.

Ana Santos _3r ESO INSTITUT ESPANYOL

Aquesta història tracta d’una noia que es diu Sarah, que és una famosa model de 16 anys i que ha intentat posar fi a la seva vida. Obsessionada a aconseguir un físic perfecte, es va tornar agressiva, amargada i depressiva. Ni la seva mare no podia trencar la barrera que la jove havia format al seu voltant. Desesperada, l’Elisabeth, la mare, decideix demanar ajuda a un psiquiatre, que després d’algunes sessions amb la noia, dóna el diagnòstic, que no és cap altre que la dictadura de la bellesa, molt coneguda a les passarel·les, als mitjans… El tractament a la malaltia serà llarg, passarà per moltes etapes, però finalment se’n sortirà.

Silvio Moreira _3r ESO INSTITUT ESPANYOL

Un dissabte, amb el meu club de karate vaig anar a una competició a Catalunya i ens ho estàvem passant molt bé. Jo estava molt nerviós perquè uns dies abans havia estat el meu aniversari i això significava que canviava de categoria i era la primera vegada que competia en aquesta categoria. Quan em vaig posar el karategui vaig anar a escalfar-me fins que arribés la meva categoria, però com que estava molt nerviós vaig deixar d’escalfar. Quan va arribar la meva categoria, vaig fer el primer combat molt bé però en el segon estava més nerviós perquè l’altre noi era més alt que jo. En començar el combat vaig fer un cop de peu i em vaig lesionar.

Pau Nicolàs Casas _4t ESO B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Després d’intercanviar insults i raons oposades sobre matèries inapropiades respecte al tipus de sopa, ell s’aixecà de la cadira i marxà cap a la cuina amb un pas viu i decidit i agafà un ganivet. Aleshores, astorat, vaig reflexionar escapolint-me en diàlegs interns, preguntant-me si tenia la intenció remota i insensata de fer els honors de clavar-me una ganivetada al cor amb la total intenció de matar-me, i davant de tota la gentada capficada i distreta en els acudits no gaire divertits, que ja eren rutina dels dinars familiars. “Sóc, definitivament, un malpensat”, vaig pensar, mentre ell tallava el pernil ibèric de casa bona.

Maria Echevarria _4t ESO B COL·LEGI MARIA JANER

Tres quarts de set del matí. M’aixeco, vaig al lavabo, em miro, tinc els ulls inflats de tant dormir i els cabells embullats. Obro l’armari i em poso el primer que trobo. Intento fer el possible per canviar la cara d’adormida. A la cuina, hi tinc un entrepà i un got de llet. Menjo tranquil·lament, sense presses. Tot d’una, miro el rellotge i me n’adono que queden 5 escassos minuts perquè passi l’autobús. Em rento les dents, marxo amb pasta encara a la galta… Baixo, ara sí,  amb rapidesa fins a la parada. A punt d’arribar-hi, passa l’autobús davant dels meus nassos i algú a dins fent-me un somriure maliciós.

Sergio Pérez_3r B INSTITUT ESPANYOL

A l’arbre d’aquell indret perdut hi havia una cosa extravagant. Un home, que per allà passava, es va sorprendre d’aquella cosa inquietant i s’hi va apropar, molt a poc a poc.
Es va adonar que era davant d’aquell ésser dels contes que ell llegia de petit. Es va quedar bocabadat. No sabia com reaccionar en aquella situació, davant aquell individu; era un gnom. Li va preguntar que com havia arribat a aquell lloc. El gnom li va respondre, “sota aquest arbre hi ha casa meva, hi visc amb tota la meva família”. El gnom li va demanar que no digues res a ningú. L’home, en sentir-lo parlar, es va espantar i va sortir corrent cap a casa seva.

Guilhermina Duarte_3r B INSTITUT ESPANYOL

La nena es va despertar, pensava que hi hauria neu, però aquell dia no havia nevat i la nena es va quedar trista. Ella volia que nevés pel seu aniversari. La seva mare li va dir que no s’entristís perquè tenia una sorpresa per a ella.
La nena es va consolar, va anar al col·legi contenta. Quan va tornar a casa estava molt cansada, es va quedar adormida.
La seva mare la va despertar dient-li que anés a la finestra. La nena va anar cor­rent a la finestra i un miracle havia passat, estava nevant. La nena es va quedar molt contenta i la mare li va donar la sorpresa. La nena va obrir el paquet i es va quedar amb la boca oberta. Era perfecte!

Marina Garcia_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

M’aixeco i veig com surt el sol. Miro per la finestra i no veig ningú. Només fulles caure dels arbres, fulles que bufa el vent… Vull sortir al carrer, però tot es fa impossible. No puc obrir la porta, no puc parlar, no puc escoltar… Em trobo sola i tinc por. No sé què fer, no puc sortir. No tinc ningú per conversar, ningú amb qui estar. Ja no sento l’escalfor de les persones, ja no sento els meus germans com criden ni a la meva mare cuinant. Necessito sortir al carrer i veure els nens petits com cor­ren. Tot es torna fosc. Sento un soroll intens i dolorós. De sobte, la veu dolça de la mare em diu: “Aixeca’t! Que ja és tard…”

Roc Álvarez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Les dotze de la nit. Vaig decidir ser valent i enfrontar-me a les meves pors. Era un repte important per a mi. Passar la nit en un cementiri. Vaig entrar i la porta va grinyolar com si fos el xisclet d’algun esperit perdut. Feia un vent esgarrifós i, de cop, un taüt es va obrir lentament. Començava a estar penedit d’haver pres aquella decisió, però no podia fer mitja volta. Havia de ser valent. En aquell moment vaig sentir un estrany soroll darrere la paret i m’hi vaig acostar a poc a poc. M’havia oblidat totalment del taüt i només estava pendent d’allò que s’amagava darrere la negra paret. Aquell va ser el meu gran error.

Alba Roca_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
El dia és fred, mires per la finestra i l’únic que veus són les minúscules gotes de pluja que lleneguen per la gèlida finestra. Res és com era abans. Veus una imatge que et transporta a un moment, lloc i hora determinats.
Et veus a tu a través d’una porta de cafeteria, la teva cara expressa un sentiment ple de melangia, des d’aquell moment la teva vida canvià. Plores.
Per què? Una pregunta, sí, però, sense resposta, que donava voltes al teu cap. La teva mare va patir un accident, com a conseqüència, va perdre la memòria. Els records ja no hi eren a la seva ment, fins i tot havia oblidat que tu eres el seu fill. Impotència, res més.

Oriol VALES_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
A les dotze, l’hora dels límits, el temps que separa cada jornada amb una simple agulla. És l’hora que, de vegades, es reuneixen. Parlen en veu baixa, però des del llit, si m’esforço, puc sentir les seves riallades. Vàries nits m’he despertat silenciosament per intentar sorprendre-les. Camino de puntetes fins al passadís, obro a poc a poc la porta i encenc el llum del saló. Però ja han marxat, mai hi són quan jo hi arribo. Per què no deixen cap rastre? Un cop vaig estar a punt d’agafar-les però no sé com s’ho van fer que van aconseguir canviar-ho i evitar que les descobrís. No sé què puc fer per arribar a veure-les. Seria increïble.

Neus Serracanta_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Estic preparada, nerviosa, i veig com la noia que està actuant va acabant la seva coreografia. La música para i la nedadora surt de l’aigua, s’espera que li diguin la puntuació i desapareix enmig d’abraçades de les entrenadores. Ja em toca. Surto, pujo les escales i em trobo davant de la immensitat de la piscina. Les grades plenes i tothom aplaudint. Em col·loco en la posició inicial i, quan comença la música, faig la primera figura, la segona, ara un braç, ara l’altre… Estic tan concentrada que no m’adono que ja estic acabant. Surto de l’aigua i m’espero a la puntuació. Tot ha sortit bé. Tant d’entrenament ha valgut la pena.

Clàudia Call_4rt D-E EA 2A ENSENYANÇA ORDINO

Després d’una llarga nit de llamps i trons, es fa de dia. La mare entra a l’habitació i veu que no hi és. Preocupada, avisa el pare. Ràpidament truquen a la seva filla, però el telèfon sona a la motxilla que és a la seva habitació. Aquella nit havia sortit de festa amb els amics, però encara no havia tornat. Els pares l’havien deixat sortir, però confiaven en ella i no la van esperar desperts. Després de trucar als contactes del telèfon de la noia es van assabentar que estava en un hospital de la zona amb un coma etílic. Hi van anar. En arribar, van veure-la inconscient. Sabien que es despertaria, però l’ensurt va ser majúscul.

Gloria Costa __2nde B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia fred de gener. L’únic que s’escoltava eren l’anar i venir dels cotxes. Jo em passejava pel carrer pensant en els homes que havien de marxar a la guerra, i sobretot en la gent que jo coneixia. Vaig seure en un banc. Darrere meu es va parar un cotxe, del qual va sortir en Joe, es va seure al meu costat i em va dir que no anava a la guerra, que es quedava aquí amb mi. Jo estava molt contenta, no marxava, no es moriria. Tenia els ulls plens de llàgrimes, però no eren de tristesa, al contrari, d’alegria. Ens estàvem mirant als ulls. Em va estirar del braç cap a ell, i em va fer un petó. Era el millor dia de la guerra.

Anna Exposito _2nde A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic a classe, no aguanto més. De cop, el professor diu que les classes ja s’han acabat. És molt estrany, encara falten dues hores per poder sortir. Sortim de classe, com sempre juguem a fet i amagar. Deu, nou…, encara no sé on em puc amagar, començo a córrer per aquell carrer buscant un bon lloc. Per fi veig un car­reró fosc, m’amago allà. No vénen a buscar-me. Torno per veure si els trobo però ja no sé on sóc. El carrer ja no és el mateix! Començo a córrer, però tot ha canviat. De cop, una ombra s’apropa cap a mi. No em puc moure. Què m’està passant? Aquella persona em toca i em diu: “Aleix, despertat! Ja t’has tornat a dormir?”

Aitor Garcia_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia com els altres, un cap de setmana sense importància. Vam anar amb el meu pare a caminar a la muntanya, a Engolasters, concretament. Vam pujar fins al refugi de Font Verd, estava esgotat, no podia més. Sort que m’esperava un bon dinar a casa d’uns amics.
Mentre anàvem baixant i amb el meu cos que no podia més, el meu pare va rebre una trucada. Li vaig demanar qui havia trucat, es va fer el sord i jo ho vaig deixar estar. Per fi, va arribar l’hora de dinar, a taula tothom reia i jo no entenia res. Llavors la meva mare va pronunciar unes paraules que van canviar la meva vida: “Estic embarassada”, i la vida va canviar.

Guillem Pascuet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Per què? Per què sí, per què no, per què viure, per què morir, per què rics, per què pobres, per què felicitat, per què tristesa,  per què esportistes, per què mandrosos, per què famosos, per què desconeguts, per què blancs, per què negres, per què números, per què lletres, per què el cel, per què la terra? I per què penso en aquest relat? Per què tantes preguntes per tot? Si al cap i a la fi el destí ho acaba decidint tot i no hi podem fer res, és ell qui decideix per nosaltres, estem en les seves mans. No cal fer-se tantes preguntes i demanar-nos constantment el perquè de les coses. I com he dit abans, el perquè de tot plegat.

Mariona Juárez_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

A vegades ens queixem per mínimes coses i no ens n’adonem de tot el que tenim fins que no ens passa alguna cosa que ens canvia la vida totalment, suposo que això és el que li va passar a la Sònia, esquiadora de tota la vida que per una mala caiguda… ja no pot caminar… La Sònia es passava el dies a pistes i no estava ni un sol segon amb la seva família, però ells ho entenien, volien que la Sònia complís els seus somnis, suposo que després de tant temps sense veure’s, la Sònia no es sentia recolzada i a l’hora de la caiguda va jurar no tornar a passar tant temps sense ells…

Berta Casal_3r B EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA

–És perfecta per a la feina i la millor en el seu camp, pel que veig aquí, només farà falta un informe mèdic i podrà ràpidament incorporar-se a la feina, un cop se l’hagi fet me’l porta al despatx i ja estarà– diu l’home de l’entrevista que hi ha darrere de la taula del despatx –Vaja, un informe mèdic…– responc pensativa –Moltes gràcies– dic sense esma,seguidament m’aixeco de la taula i m’apropo a la porta on hi ha un cartellet que diu EXIT, sense dir un mot. Al carrer m’assec en un banc pensant en el que acabo d’aconseguir i en el molt que m’he esforçat, sabent que el meu grup sanguini en sentenciarà.

Ona Vicente_4rt A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Em llevo i veig un missatge de text: “Estic treballant, t’estimo petita”, enviat a les set del matí. Baixo a buscar un cafè a l’Starbucks, són les 9.32 del matí. Fora veig tota la gent amuntegada al carrer, uns cridant, uns plorant. Què ha passat? Pregunto a una senyora, que entre plors assenyala la gran pantalla de la plaça amb el dit. No pot ser… Les tor­res… Uns avions han impactat contra elles. Déu meu, el meu pare està treballant a la tor­re 1… Ha passat tot massa ràpid. Veig com, uns quants afortunats, surten de la torre, no el veig sortir. Conservo les esperances espero que pugui… Un moment, la torre 1… s’acaba d’enfonsar.